Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de setembre 2018

Criatura

                                   A Melània


Vas venir del voler, fruit de l'amor
que natura no havia fet possible.
Vas arribar a casa, tota ulls,
mirar de mar, petita, i em guanyares.
Ara et veig créixer i dir meravelles,
somrius amb gràcia plena, i em renoves.
Tot allò que et done, que és molt i és res,
m'ho tornes tu igualment, un dia i l'altre,
amb els teus ulls de nova mar contenta.




Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

29 de setembre 2018

Noves paraules

Noves formes.
Noves paraules.
Coneixements.

Es desenrotllen els sentits.
I se sent una nova sensació
                       donada
per un nou concepte
per un nou so,
o per una nova fonètica.

Una paraula
amb què no havies treballat
i que a poc a poc
            comprens,
            actives
i es deixa reconèixer.

Amant de les lletres
les esmerço,
amant de saber-ne explicar
les qüestiono,
i
per fer que em comprengueu
                   les utilitzo !




Ma. Josepa Ribera Vallès. En cru : 1990-1996. 1999

Pròleg de Pau Guixà i Sivit.

Inclou un Pròleg: Cançó per als poemes de Maria Josepa Ribera Vallès,
d'Enric Casasses Figueres.

VINT-I-SET DE SETEMBRE, QUE QUASI HA PASSAT UN ANY D'ENÇÀ DEL PRIMER CAPÍTOL: LA PLAÇA, L'ÀVIA

Dic, no,
què deia?
Si hi ha u-
na cosa
com ara
aquesta
que explico,
la plaça,
el bar,
uns homes
i dones,
set arbres,
la font,
i passen
de sobte
dos anys
o tres
i tot
aguanta
poc més
o menys
igual,
amb el
mateix e-
quilibri in-
estable,
ja sembla
que es gravi 
al cor
espan-
tadís
dels homes
i dones
com una
substància
que ja
no pugui
morir-se
ni des-
aparèixer
mai més,
no dic
que si
passessin
avall o
per ull,
els qua-
tre bancs
on so-
lem seure,
no ens hi
faríem
de pressa
a fer
com si
no, res
un cop
haguéssim
trobat
una al-
tra po-
sició
per re-
posar
l'esquena.



Fragment del cant núm. 7


Enric Casassas Figueres. Plaça Raspall  : poema en set cants. 1998

D'infants a infants

D'infants a infants, volen com les gavines
papers de bon omplir amb mots de pau
i d'amistat llunyana però encesa
amb resplendor de tants ulls innocents.

D'infant a infant, el llapis i el bolígraf
i el compàs, a milers, xics instruments
de vida i llibertat, en mans alades
fetes per a l'amor, per al treball,

no per a la guerra inútil i espadada.
D'infants a infants, amb adults al darrere
que no han perdut del tot aquesta nena:
l'esperança, el més bell dels estendards.




M. Àngels Anglada, dins

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed.: Antoni Tort Bardolet

LA PRIMERA POETESSA

                  A Gloria Fuertes


Sense consciència plena
de les coïssors de la vida,
davant nostre teníem
aquella dona:
la primera poetessa.
Ella mostrava un camí
per a tots desconegut.
Parlava de l'amiga Tenta
i del cuc sa
que no tossia.
Dona sola, amb veu rugosa,
que ens regalava somriures,
feta amb el temps
a les buidors ancestrals.
Havia pres el sender
que va donar-li la força
per mantenir els peus en terra
i proclamar-se, solemne,
dona senzilla i propera.
Amb el temps vaig adonar-me
que aquell camí que mostrava
era un refugi perfecte
per acostar-se a la vida
des d'una visió objectiva
per a la pròpia existència.
Aquell tro que vaig percebre
amb els ulls físics del cos
ara esdevé menys matèria
i pren un sentit immortal.
Uns altres ulls que naixien
em permetien entendre
imatges que s'amagaven
més enllà del que es percep.
De poeta a poetessa,
connexió invisible:
en aquell temps tan lluny
i ara tan a prop.



Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama, 2013

27 de setembre 2018

Pompeu Fabra: Impressió

Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.

Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.

Et recordo allunyat  no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.

Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.


MIQUEL ARIMANY
 Barcelona, 1920


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

26 de setembre 2018

Què seria la vida

Què seria la vida
sense la presència
alegre dels geranis
o les flors minúscules,
els petits estels
de l'esparraguera,
el rosa càlid
de les clavellines,
o la serena elegància
dels papirus?
Són a la nostra vora,
ens acompanyen,
i a l'hora del rec
ens fan adonar
del nou brot,
de la fulla nova,
de la floració
a punt d'insinuar-se
a la vida. Elles, les plantes,
mostren una altra manera
d'existir, sense el neguit,
sense la pressa
del no-viure, per voler
viure massa.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

25 de setembre 2018

HOMO LUDENS

Crees ciutats sostenibles
mentre desfàs la meva.
T'acompanyen els genolls atrinxerats,
les passes perplexes.
Et preguntes si ja no hi podràs passar.
Gradues en tubs d'assaig
la intensitat de les dades
que processes
com a prova irrefutable
que has deixat coses
amb el teu caràcter als meus carrers.
¿Fem que no ens coneixem,
i ens coneixem?
¿Fem que diem ets a casa teva,
abraça'm, per a què estan els amics?
¿On ets i què fas ara i quina roba portes
i si penso en tu, sents el gest?
I què hi fas a casa amb un senyal de trànsit?
Fes de la meva una ciutat sostenible.



Esther Albert. Ariadna, o, El senyor Q. 2000

Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar

Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar.

I dins de l'aigua no s'hi fa mai vespre;
la lluna sempre hi és, endiumenjada,
i les algues s'apaguen i s'encenen
mentre passa la llum sense mullar-se.
Hi ha sigut sempre, el riu, deixant empremtes
damunt l'ombra estantissa que l'albada
esgrafia amb burins en cada cercle
que hi traça una libèl·lula. De tarda,
arrigolat de pètals de ginesta,
vol fer-se l'adormit i es mou amb mandra
i es para a fer petons a les cireres
que li diuen adéu des d'un marge.
No fa soroll. A voltes el segresten
ramats de boires flonges, s'emmascara
de grisos argentats i es desespera
perquè no sap si sóc a tocar de l'aigua.

Al voltant de la casa, un invisible
rierol, blanc d'estany, s'ha fet de vidre.



Josep Fàbrega i Selva. Escrit amb pinzell, 2015
Pr.: Jordi Manent


24 de setembre 2018

Descans

S'insinua el bri de vent
en les fulles temorenques
de rovell.
Quan el verd
                     i el blau
mouen lleument
les parpelles
es dreça 
             menut
el rogenc.




Núria Cabré Castellví. Compassos per a l'oblit. 2004

22 de setembre 2018

De la llibertat?

Començaré per dir «corria»
i ja la veig corrent:
sóc jo mateixa quan esclata
la força adolescent.
Sentia esquerpa tota cosa,
tot m'era nosa. Fi,
com un tallant, fendia l'aire
mon cos; i per fugir,
només la punta vigorosa
del peu a l'empedrat
i el braç que ritma i l'alegria
del cap escabellat.

D'aquesta empenta apassionada
prou bé tenim record.
De llibertat és una estampa
gravada al fons del cor.


p. 33

Clementina Arderiu, dins,

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

17 de setembre 2018

Terra

La terra dels nostres pares, la terra dels nostres fills,
la terra que hem fet nostra o la terra que, potser sense
adonar-nos-en, ens ha fet seus... Viure és també tatuar
una sendera de petjades sobre la pell del món, dibuixar-hi
la flor del nostre rastre mentre els dies s'escolen. I la
terra ens convoca i ens acull igual que una mare. I els
nostres cossos hi arrelen com arbres que perviuen sota
el mandat inhòspit de l'hivern.
    La terra ens parla mentre tot es renova i, amb els
ulls plens de llum, aprenem a mirar-la dia rere dia.
Avancem. Hostes de la terra.




Josep M. Nogueras
Del llibre: Transparent, 2017

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018




16 de setembre 2018

Es diu...

Es diu...
Ja sap com es diu,
però ha hagut de transcórrer molt temps
abans no li arribés el seu nom.

Encara més temps
fou necessari per albirar
el seu somriure amable
i encomanadís, la bonesa
que desprèn el seu esguard,
la confiança que desvetlla,
la seva veu empeltada
de piuladissa d'ocells
i del gronxar de les fulles
quan l'oratge les tecleja.

Feia molt temps que la intuïa.
Endevinava que la seva presència
impregnava d'una llum nova
la mirada del fill. Ella s'hi reflectia,
però el noi es reservava
el secret del seu amor.

La mare l'intuïa. Era un esbós difuminat.

Van transcórrer molts mesos
fins que no li fou donat
conèixer la noia que,
amb la seva presència,
completava la del fill
fins a veure'ls
com un tot indestriable.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

15 de setembre 2018

A un amic...

Amic meu que ets allà
on sempre és primavera,
i tens flors tot l'any
al teu voltant.

Hauries volgut estar més temps
entre nosaltres,
no va poder ser...

Els teus ideals de volar
et varen truncar la vida,
una vida plena d'il·lusions...

Ara saps bé
que no tenies el do de volar,
però de ben segur que ara tens aquí
la felicitat!



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

Bescanviàvem

Bescanviàvem
batecs, sense adonar-nos
que ens enriquíem.



p. 69


Joana Raspall. Solcs. 2018

Il·lustracions: Conxi Rosique

En qualsevol ciutat

En qualsevol ciutat boirosa
que tingui museu d'art grec antic,
ai, Antínous,
les mans desmesurades
i els ulls ensinistrats per copsar el buit,
qui ets tu per descriure la bellesa?

Queda't aquí donant lliçons de quietud
als espectres
mentre jo desllorigo espai i temps
per temptar el meu amor a la presència.






Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012

Pròleg: Gemma Gorga

Premi de Poesia Martí Dot 2011 de Sant Feliu de Llobregat

Llibreter, llibrepensador, llibrívor

Il·lustració del llibre: Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant el que farem quan serem grans), 2013  Il.: Cristina Losantos ISBN: 9788498835458  per Teresa Grau Ros
Quin gust, devorar llibres!
M'alimenten com si fossin queviures!
Si estàs llegint, ¿no vibres?
Així m'agrada viure:
¿no trobes que llegir ens fa més lliures?



Il.: Cristina Losantos


14 de setembre 2018

Venim del blau

VENIM DEL BLAU
i anem cap a un blanc
cada vegada més blanc.

Disposem de tota una vida per créixer
i de tota una mort per decréixer,
anar minvant
fins a la mida que tens ara,
només una tallada de lluna
(demà encara menys),
un retall d'ungla
(demà passat encara menys),
una pestanya empolsinada.

I després, quilòmetres
d'autopistes sense senyalitzar
per fer a peu,

com conillets albins
en la lluïssor
esterilitzada
de qualsevol més enllà.



Gemma Gorga. Diafragma. 2012
Fotografies de Joan Ramell

On és el meu país?

On és el meu país?
No tinc herència

a la tardor
arrossego el bosc
darrere meu
com un ramat d'elefants
sense ullals —
Posseeixo només
un barret negre
i un fuet


(Traduït per a aquest blog)


∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗


Wo ist mein Land
ich habe kein Erbteil

im Herbst
zieh ich den wald
hinter mir her
wie eine Elefantenherde
ohne Stosszähne —
ich besitze nur
eien schwarzen Hut
und eine Peitsche

(l'original)


∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗


Où donc est mon pays
je n'ai pas d'héritage

en automne
je traîne la forêt
derrière moi
comme un troupeau d'éléphants
sans défenses —
je ne possède qu'un chapeau noir
et un fouet


Traducció: Andrée Sodenkamp


Luxembourg, p. 326-327



Anise Koltz, dins,


Une Europe des poètes. 1991

Edició: Bernard Lorraine

Il·lustracions: Gabriel Lefebvre

Copenhaguen

Nordatlantens brydge (Copenhaguen) per Teresa Grau Ros
Lluny
tot es torna fàcil
com quan convertíem
els iogurts en telèfons
amb només un fil.

Lluny
mai hi ha un blau al cel
tan intens
com on tot comença.




Carla Fajardo. Forats. 2018


13 de setembre 2018

Densitats

Fa espessir el temps,
la part de desig
que l'amor conserva
sens resoldre.
Però, com a mecanisme de la natura,
el temps troba
justa retribució a la injustícia
en la besada.
Territori on tot allò que d'ella s'amara,
es dilueix.



(Inèdit)

p. 111


Emili Sánchez-Rubio, dins,

Ha florit la primera magnòlia

Ha florit la primera magnòlia
com a tots ens floreix un amor,
o una joia profunda o petita,
o un moment de tendresa o repòs.

Cadascú té el seu propi brancatge
ple de copes de seda i perfum,
de magnòlies que el temps esbatana
i que duren tan sols un minut.

I també tot sovint, tal com l'arbre
que tot l'any és d'un verd lluminós,
cadascú porta al llarg de la vida
molts capolls de magnòlia al seu cor.

Cadascú que recordi l'ofrena
d'una bona paraula adient,
d'unes hores de pau i gaubança,
d'un amor abnegat i fidel,
com a flors de magnòlia esfullades
que pertanyen als dies absents,
esperant que de noves se'n badin
ni que siguin , com sempre, tan breus.

Cadascú visqui el goig que li atorguin,
amb amor, i els sentits ben desperts,
agraït per les joies que ho foren,
i agraint les que vinguin després.



(Segona i última part)

P. 47

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991


LA MAGNÒLIA

Ha florit la primera magnòlia...
Quina copa de seda i perfum!
Quina blanca, divina presència!
Quina pena que duri un minut!

-Un minut?- em pregunten, incrèduls,
els teus ulls. -Un minut?, tan poc temps?-
Tan poc temps perquè és breu la Bellesa,
perquè el goig i la joia són breus.
Un minut comparat amb els dies
que viurà, jove i ferm, un clavell.
Un minut perquè el vent la sacseja,
un minut perquè el sol estiuenc
fa que es badi, mirant-se'l tot d'una,
aquell calze de seda i de neu.
Dotze pètals (o nou) s'esbatanen,
i els estams, un a un van caient.
Aleshores no és copa ni calze,
és tan sols una flor, simplement.

Però és cert que de lluny, ben badada,
sobre el pròdig fullam d'un verd fosc,
és talment una estrella molt blanca
que tingués aparença de flor.

                ✲✲✲✲✲


(Primera part)

P. 46



Lina Casanovas. Mel i fel, 1991


Mai no vaig saber

Mai no vaig saber desxifrar endevinalles
de misericòrdia i creixia en la ignorància
d'altres competicions olímpiques.
Síntesi i precisió en joc,
una daga l'aprenentatge que em fita
sempre des del punt de vista de l'escriba.



p. 22

Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada, 2015
Pr.: Francesc Garriga


07 de setembre 2018

Quan no cal gaire res

Prenent el sol
entre parets
de maó vermell
tot ple de gent
cremant la pell
però les saltem
i fem l'agost
a cau de lluna
fins que els cactus
fan estralls
a les plantes
dels meus peus
i em treus les punxes.
Que vull desfer-me
del desig
de contar contes
i fer servir
només paraules
que fan forats
quan no signifiquen
i retallar-les
i fer un dibuix
que sigui vostre.



Fragment


Carla Fajardo. Forats. 2018

05 de setembre 2018

Podria ser

                                 24

Un cop adormit, les imatges em fan veure com de
vegades un somni esdevé la negació del somni.


Podria ser, és clar, és ben possible,
entra en el territori del factible,

una nit com aquesta, qualsevol,
una tardor com agafada al vol,

sense voler, una cosa de passada,
que tan just és vinguda com anada

i tan just ha arribat com se n'ha anat
sense saber si era o si l'hem vista,

o si era fictícia la pista
que havíem pres com a realitat:

una vida que és viva i és possible,
una vida visible i ben visible,

sense imatges, ni somnis, ni malsons,
ni rimes, ni metàfores, ni sons.



Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

Per amor

L'edicte de l'emperador cristià així ho manava:
prohibit jugar a daus, explicar les lleis
i ensenyar filosofia. Havia d'emmudir,
d'un cop i per sempre,
l'Escola filosòfica d'Atenes.

Per amor a les idees
Damasci i els seus companys filòsofs
van decidir no renunciar als seus principis.
Per amor a les idees
van acordar exiliar-se.
A Pèrsia. I una petita comitiva
va travessar la xardor dels deserts de Síria,
el fang dels rius mesopotàmics, 
les neus dels Zagres.
Per amor a les idees.

Què no fem per amor.



Manuel Forcano. Estàtues sense cap, 2013 

04 de setembre 2018

L'OFICI

                          "Lo jorn sencer tostemps sospir".
                                                  Joan Timoneda



VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et venen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.



Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles, 1979

Tanka

En l'hora baixa
els meus xiprers s'esborren
cap a la fosca.

El fanal groc serà
un dels records del dia.




             Montornès, estiu del 1985



Josep Gomà. Cançons de Lleida i altres poemes : obra completa. 2013

Politesse

Diré: fa un dia maco,
estels llunyants que brillen,
vestit color de rosa,
engrunes de memòria,
llarga tarda tranquil·la.

Podent dir frases neutres

el que no diré mai
és la veritat sencera
que esgarrinxa la pell
i sagna i fa molèstia.



Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pr.: Maria Mercè Marçal


01 de setembre 2018

Alpinista

Núvols i vents em fan complir el desig
de veure el món des dels indrets més alts.
De tots els cims, me'n sento més que en sé,
desitjo el que em podrà costar molt car
i temo els jorns d'enyor si no hi puc ser.

Si mai voleu sentir un immens plaer
creant camins que pugen cap al cel,
amb molt de gust us hi acompanyaré.



Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant... 2013

Il·lustracions de Cristina Losantos