Om

 (a Court Green, North Tawton, Devon)

                                              L'amor és una ombra
                                                            Sylvia Plath

I tu, carcellera, vola
sense ales sobre l'aigua!
Si vols viure riu.
Si vols viure calla.
Fulla verda a la parpella.
Pedra, no.
Repeteix-t'ho cent vegades.

Quanta soledat veuràs, dins la llibertat d'un altre!
Quanta immensitat t'encegarà, sense lluentor ni mel!

T'he vist passar,
sortint i entrant de casa, i m'has encomanat la mort
en bucles verds d'espai i temps.

He vist un om, sense ales sobre l'aigua.
Ombra bellugadissa, sense ales sobre la làpida.
T'escriu poemes d'amor.

Núria Busquet i Molist
Cardedeu, 1974
Inèdit, 2019

De: De arboribus

Es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 196

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

El cel que tens a la mirada

El cel és gris,
el cel és blau,
i és roig encès, de matinada.
El cel que he vist
i que m'atrau
és el que tens a la mirada.

El cel és gris,
la pluja cau,

i sembla que la nit comenci,
quan estàs trist
i res no et plau
i tens els ulls plens de silenci.

El cel és net
i adolescent,
si li encomanes alegria.
Quan fuig el fred
i estàs content,
és blau el cel de cada dia.

El cel que encens
amb els colors
de matinades i de postes,
als ulls el tens,
ple de clarors
i de preguntes i respostes.

El cel que vull
mirar i mirar,
és canviant com un oracle.
Dins els teus ulls
és gris o és clar
o hi neix el foc, com un miracle.

El cel és gris,
el cel és blau,
i és roig encès, de matinada.
Però el cel que he vist
i que m'atrau
és el que tens a la mirada.

Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993

A Pompeu Fabra

Ell és qui el geni català demana
i servirà ses glòries a l'extrem;
sortós qui l'ha trobat i s'hi encomana;
salvarà el que li cal, res del que tem.

                                    Abril 1968

Josep Carner, al llibre:

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 37

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

Pastera

Tot és reduït a runes,

Els límits de la misèria
obren la porta als vencedors,
l'escassetat esdevé fera
dins els cossos dels vençuts.
Un clam es pronuncia
ofegat pels trons dels canons.
El silenci m'envaeix el futur
per a protegir els meus fills,
m'amago dins la soledat
que m'ajuda a sobreviure
i prenc la decisió final,
viure o morir,
morir o viure.
Blanc o negre.
No hi ha matisos
que facin trontollar la resposta.
M'enfilo a la nau
i m'encomano a la sort.

Montse Assens

Del llibre: Apartheids, 2018.
41è Premi Marià Manent de Poesia

Es troba en el llibre:

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas.

Les maduixes

Pel rost corriol
no cap clariana
minva la inhumana
crueltat del sol.

  Trobarà el consol
que el bosc encomana,
l'infant, que demana
joies a l'erol?

  Astut, les angoixes
de l'infant, amoixes,
sol mal generós,
en les obagors
del bosc, on dibuixes
ròdols de maduixes,

  que són una festa
per als ulls i els cors
d'aquells que no torç
la fornal celeste.

  Per a la conquesta
d'aquests roigs tresors,
no planyis esforç
trescaire xalesta!

  Ara ets tota mà,
infant, per copsar
tanta escampadissa
de dolços robins
que fulguren dins
mil cels de bardissa.

Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

La poesia

La poesia, com l'alegria, s'encomana.

             Com el camí, es va fent.

           Com la sang, circula a gust.
Com el paisatge, t'asserena la mirada.
Com l'amistat, t'acompanya cada dia.
La poesia, avui, ahir, demà i sempre.

Assumpció Estarriol i Alsius. Entre tramuntana i garbí : poemes. 2013

Il·lustracions de Josep Ministral.

Llum de boira

Aquesta boira plana
a dins el pit fa llum;
sentim que ens encomana
un tremolor de fum.

Ens fa veure més clar,
més viu, el món obscur
i no ens encercla en va:
ens pren, son alè pur.

És com sol al tossal,
pegallosa i sensible;
circumda el vell casal
amb un somni visible.

  Santuari de Queralt, 31-VIII-1965

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Edició i pròleg d'Abraham Mohino Balet.

Núvols

Blava,
condenses la immensitat del clos
als iris.
Contemples
com els auguris van enganyar-te.
T'encomanes al silenci,
i conclous
les respostes amb un gest.
Has après dels núvols.




Sandra Domínguez Roig

Es troba en el llibre:

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013