Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

28 d’abril de 2010

De Salvador Espriu a Xavier Benguerel

trois fleurs de pavot / three poppies
"..., cal remarcar l'absoluta coherència
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."


(Fragment, pàg. 76)



Lluís Busquets i Grabulosa.
Xavier Benguerel, la màscara i el mirall, 1995

Procés

Parc del Pla de Fornells (Barcelona)
Les paraules més simples, més comunes,
les d'estar per casa i donar el canvi,
en llengua d'un altre món es converteixen:
n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.


José Saramago. Els poemes possibles, 2005 

24 d’abril de 2010

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles

Encants Barcelona per Teresa Grau Ros
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles

I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,

Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,

I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.



J.V. Foix.  Sol, i de dol, 1975


23 d’abril de 2010

Veniu amb mi

He trobat camins secrets
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.

Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...

He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.

He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.

He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.


Maria Antònia Oliver

Un ofici del qual un

hom pogués sentir-se eufòric:
calcular la pesantor
específica del liti,
quant fa el ròdol dels estels,
la set-centes set mil·lèsima
part d'un gra de pebre mòlt,
i jaquir tota la resta,
i crear milers de móns,
cap dels quals fos comparable.


Miquel Bauçà (El crepuscle encén estels, 1992)

20 d’abril de 2010

Una història d'amor

 Va començar a l'ombra de plàtans i til·lers
Ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
Un cop l'any, i ginesta.
                                    Durava encara quan,
Campaneta de plata, la veu clara dels néts
Ens abocava a doll l'aigua de la infantesa
Als càntirs del record, i la tendresa nova
Amb frescor de rosada pellava les ferides
Del temps.
                     Encara dura, com una melodia
Trobada en vells papers, i no sencera,
Adaptada amb esforç, perquè no es perdi
          Per a veu i record.



Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,..., 1990

18 d’abril de 2010

Un dia

A Ignasi Agustí

En el dia fixat,
la polsina oblidada
emprendrà el seu camí
de l'obscura clotada.

Oh missatge segur,
veritat emergida.
Cada engruna de pols
una engruna de vida.

En el cor hi haurà sang,
però no terboleses:
un casal ben obert
amb les llums ben enceses.

Ja la carn no sabrà
què vol dir melangia.
Serà feta d'un cel
que la pluja esbandia.

Tomàs Garcés. El senyal, 1949

Somni o llibertat?

Prefigurades delícies.
Llibertat. Estimar, no estimar...?
Les perdius que el meu pas aixecà
m’atribuïen malícies.
Les perdius volen pla
entre collades nícies.
Ara el sol que es pondrà
m’afalaga amb blandícies.

He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te’m penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L’horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.


Clementina Arderiu, dins, Poesia, 1995


17 d’abril de 2010

Codicil de poeta

Flors grogues, Floriade (Països Baixos - 2012) per Teresa Grau Ros


Us llego, amics, senzillament,

els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.


No hi ha res més a fer; i ja basta.

La resta és literatura.




Pere Quart. Poemes escollits, 1983

a cura de Joan-Lluís Marfany

15 d’abril de 2010

Somni

He vist com caminava per la boira.
El sol s'havia post sobre l'infant.

Ell no sabia encara quin camí
l'emportava, a quin lloc abandonat.

Per la nit, cap estrella traspuntava
entre els núvols plomissos i aturats.

Cada cop més, l'infant s'esgarriava,
però sempre seguia més avant.

Cremaven en la neu unes petjades,
com fil de llum sobre vellut nacrat.

Semblava aquell infant una atzarosa
barca, perduda enmig de l'oceà.

Només la neu i el gel vestia els arbres
del somni on s'ha perdut aquell infant.

Infant, cada cop més, els ulls se t'obren
i brillen amb bellesa extravagant.



(Inèdit)


Joan Mahiques Climent. Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008




La poesia

és una obra mestra de la llibertat. I a mi
em diu que miri i escolti i senti i tasti,
i sobretot que encara no calli.


Àngel Igelmo Segura, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

14 d’abril de 2010

Cançons i bombolles

Solia començar ella, amb una veu dolça
que servia per avisar el Doctor Trementí
que ja era a punt. De seguida apareixia ell,
equipat amb tot d'aparells estranys, i
esperava que acabés la primera peça. Llavors
dedicava a la soprano una exhibició de
fantàstiques bombolles. Aquell joc durava
si fa no fa una hora o una mica més.
...

Va ser arran d'aquella història que va
començar a apreciar la veu de l'Alícia,
quan encara no tenia ni idea de qui era
realment. El fet d'escoltar-la amb
tranquil·litat, sense l'animadversió
dels primers dies, li va permetre descobrir
la qualitat extraordinària d'aquella veu,
el registre amplíssim que era capaç d'assolir,
des de notes greus, pròpies de les millors
contralts, fins a notes sobreagudes, que ella
feia aparentment sense cap esforç. Era a més
una veu plena de matisos, que sabia expressar
totes les emocions i els estats d'ànim.

(fragment)

Mercè Canela (El rastre de les bombolles, 1990)

Absorta primavera

Bougainvillea spectabilis al Parc de les Aigües (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Una clova secreta de boires i gebrades
feia que t'oblidéssim, gran ocell de vol clar.
Només et pressentíem per ullades de sol
enfredorit i tímid.

Els arbuixells i els arbres, més savis que nosaltres,
t'esperaven desperts amb la saba frement
i amb tendres verds tornaves,
i amb flors sobre els vells murs,
absorta primavera.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

El do de l'amistat

Posta de Sol al Delta de l'Ebre.

Aquestes tardes d'ulls brillants,

ocres i lentes com el brandy dels bons temps,
¿no et tornen un regust culpable i tendre
de quan ens governava la imminència?
No hem perdut cap gran cosa;
hem oblidat només que era molt fàcil
que la vida es girés
rient, com una noia enamorada,
i el do de l'amistat,
que ja és un vici i exigeix
la seva castedat per retenir-lo.
No hem perdut: era un preu. Ara juguem
amb les cartes que ens han marcat els anys,
però pot un instant d'una tarda,
la baralla de rojos del crepuscle
i una cançó que parla de la mar,
portar-nos més enrere: quan volíem
noblement algú que ens durés sempre,
començàvem a aprendre la mirada
que avui, amb més noblesa, ens amaguem.

Deixa'm trencar una copa de paraules
per aquest gest tan nostre i tan antic:
Salut, amic, brindem per una llàgrima
que, amagant-se, encara ens fa dir sí.


Pere Rovira, dins,



11 d’abril de 2010

Onada suau


Com una onada suau d’escuma blanca
que retorna a arrapar-se
a la càlida sorra,
així et somio,
amb exquisida confiança.

Teresa Grau Ros 

8 d’abril de 2010

Primavera anglesa

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.



Narcís Comadira. Les ciutats, 1976

7 d’abril de 2010

Proverbis de l'infern

En el temps de la sembra aprèn,
durant la collita ensenya,
a l'hivern gaudeix.

Un ximple no veu el mateix
arbre que veu el savi.

L'excés de pena riu.
L'excés d'alegria plora.

La cisterna conté;
la font sobreeix.

Un sol pensament
omple la immensitat.

Crear una floreta
és feina de segles.

El millor vi és el més vell;
la millor aigua és la més novella.

Tota menja saludable
s'agafa sense xarxa ni trampa.

Alegries, no rigueu!
Penes, no ploreu!



(Fragment)


William Blake,

Poesia, veritat i vida, 2001
Tr.: Joan Solé

D'infants a infants

D'infants a infants, volen com les gavines
papers de bon omplir amb mots de pau
i d'amistat llunyana però encesa
amb resplendor de tants ulls innocents.

D'infant a infant, el llapis i el bolígraf
i el compàs, a milers, xics instruments
de vida i llibertat, en mans alades
fetes per a l'amor, per al treball,

no per a la guerra inútil i espadada.
D'infants a infants, amb adults al darrere
que no han perdut del tot aquesta nena:
l'esperança, el més bell dels estendards.





Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,..., 1990

No sé si imagino

No sé si imagino
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.



Joana Bel. No sé si imagino, 1999

Fent la teva

Anàvem pels carrers
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.

Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.

I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.

Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.

Jaume Sisterna

(Homenatge poètic a Pau Casals, 1999)

6 d’abril de 2010

L'amor arriba com arriba


Entre Llançà i Port de la Selva per Teresa Grau Ros

A vegades és una festa de rialles i de desinhibicions. 
A vegades és una passió que ens corseca i que 
ens maltracta. L'amor no és únic. Ens ho hem de dir 
sovint. I si el volem fer durar exigeix un esforç.
Bona és la prudència i les raons de la seguretat. 
Però hem vingut a aquest món a equivocar-nos 
només per trobar la satisfacció d'haver-la encertat 
encara que sigui un lluminós dia de la nostra vida.


(Fragment)


Joan Barril. Sobre l'amor, 2007
Ed.: Anna Vilà