La devesa perduda

Encara ara,
en els moments de solitud més fosca,
una imatge d'infant, d'adolescent
i fins de la primera jovenesa
s'acosta a mi (tan dolça, tan sol·lícita),
a portar-me somriures de tendresa.

¿Com podria desfer-me dels teus arbres,
Devesa parc, Devesa nit, Devesa
crit i cançó, olors i sentiments,
Devesa odi,
i records i propòsits i venjances?

Camp d'aire lliure d'arbres impertèrrits,
guardes segurs de passes presoneres!

Per nosaltres, nascuts els anys quaranta,
cambra de joc primera, primer tacte
de terra i vegetals, d'aigua i de peixos
(carpes vermelles entre els blancs nenúfars
i aigua lliscant entre molsa i rocall:
vell sortidor, vell mirall de tants núvols).

...

Ara aquí sota els arbres, que, més vells que nosaltres,
es lamenten i cruixen de branques i tempestes,
retrobant el jardí de les hores perdudes,
de les pors i dels somnis i el delit,
dels primers desenganys i dels besos més tímids,
dels narcisos sedosos i els antics teoremes,
comprenem que ha passat, fugaç, la joventut.

Quan l'alta volta que ens cobria els somnis
sigui un teixit d'esquelets transparents
i aquell cel prim dels hiverns glaci l'aigua
i ja no hi hagi cap coixí de fulles
ni fumerols ni records ni perfums,
¿com ho farem per retrobar la vida
sense aquests troncs, puntals de la memòria,
crits del passat?

Fills temorencs de ciutats de postguerra,
mal nodrits amb destrosses del temps i els governs
tèrbols,
consumits amb la fusta de deveses d'oblit:
quedi encara una flama que per tots sigui pura
i, cremant-nos, ens salvi.

Narcís Comadira

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

Mar destre

           a l'Arno amb infinita tendresa...

Miro avall
i no et veig el fons,
s'escampa com el gram.

Miro lluny
i no et veig la fi,
s'escapa com un peix.

Però ja m'he submergit,
bussejant,
i t'he vist la foscor,
profundament.

No pateixis: és clara com l'aigua.

De: L'oscilació de l'onada.

Anna Fernández. Partir. 2022

Il·lustrat per Judith con H

Epíleg de Lluís Calvo

A port

Tot ha tornat a port. La nit
vessa a les mans murmuris d'aigua.
El globus és un mai immens
i un iceberg a la deriva.

La bellesa del que és i del que ha estat
és, malgrat tot, part del miratge.
La misèria del res i del ningú
fa contrapès a l'esperança.

Quan la tardor ja no s'escrigui amb fulles mortes,
a l'illa, el vent farà brotar plantes exòtiques.

De: VII. Des del retorn

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller 1989

Avet etern

L'avet mig pedra,
l'avet mig aigua,
agafen forma i vida
en aquest bes.

Amants del cel i de l'aigua,
van més enllà de l'horitzó.
Somien, del vespre fins a l'alba,
en fulles verdes i en ample tronc.

Tenen el goig i la dolça calma
de créixer més amb tantes hores
de blau enyor.

Fan un mirall de la mirada,
on sempre hi ha
llac transparent.

Ni evaporació de l'aigua,
ni erosió de la roca,
podran desfer
l'avet ja etern.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Mare, vull...

Mare, vull aigua,
tinc molta set.
No em dones pluja
que em mullaré.
Mare, vull pa,
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare, vull sol,
tinc molt de fred.
No em dones foc
que em cremaré.
Mares, vull lluna,
tinc molta son.
No em dones somnis
que em faran por.
Mare, vull temps,
tinc enyorança-
Deixa-t'ho tot:
vine i abraça'm.

Eva Dénia

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

Llanço

LLANÇO una pedreta a l'aigua, i l'aigua aprèn la
paraula naufragi.

Passo la mà sobre el paper, i el paper aprèn la
paraula carícia.

Entro en el mar, i les onades aprenen a dir el
meu nom.

34

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006.

Inici

Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.

Lluís Calvo. La llunyania. 1993

III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992)

Flor

La pedra.
La pedra dins l'aire, que jo vaig seguir.
El teu ull, tan cec com la pedra.

Vàrem ser
mans,
vàrem pouar les tenebres fins a buidar-les, descobrírem
la paraula que va pujar per l'estiu:
Flor.

Flor —una paraula de cecs.
El teu ull i el meu ull:
s'encarreguen
de l'aigua.

Creixement.
Fulla a fulla engruixa
les parets del cor.

Encara una paraula, com aquesta, i els martells
es gronxaran a l'aire lliure.

——————————————

BLUME

Der Stein.
Der Stein in der Luft, dem ich folgte.
Dein Aug, so blind wie der Stein.

Wir waren
Hände,
wir schöpften die Finsternis leer, wir fanden
das Wort, das den Sommer heraufkam:
Blume.

Blume - ein Blindenwort.
Dein Aug und mein Aug:
sie sorgen
für Wasser.

Wachstum.
Herzwand um Herzwand
blättert hinzu.

Ein Wort noch, wie dies, und die Hämmer
schwingen im Freien.

Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019

Traducció i notes d'Arnau Pons.

Poemes en català i alemany en pàgines encarades.

Llengua materna

Respiro com la pluja lliure al cel,
estesa en el costum que em roman a la llar
protegit dels vents de desmemòria
i missatges d'estranya incertesa.
Els vitralls m'ensenyen el món, l'aiguat persistent,
els camps xops i la quietud en companyia,
la serenor que em deixa escriure,
on vull quedar-me a recer
com el pensament en llengua materna.
Somnis d'indrets del nord
sense més bandera que els sons de natura,
en un silenci interior que se m'emporta
cap a la lleu infinitud dels dies.

Recullen l'aigua les parets de pedra arcaica,
esmorteïdes d'humitat,
on es dibuixen curioses formes de molsa
que sempre he volgut traslladar al quadre.
El meu dibuix, però, és de puny i lletra,
el batec íntim del llenguatge
que lluito per donar forma
com a les fronteres del meu país.
Quan em deixo anar, com la pluja,
com l'ocell que celebra els rierols,
surt un vers, una flor d'hivern
que se'm queda a les mans i creix en el poema,
en el traç exacte que em diu qui som,
què sento i quin és l'espai del meu recull,
la vibració de l'ànima en l'oratge de la paraula,
la mà compartida de la bellesa
que a tot cor arriba.

No estic sol en aquesta platja
on queden restes de naufragi,
no coneixem les línies divisòries
que la llum no assenyala.
Tot pertany al mateix territori,
el que queda per dir a tots els altres,
la veu que ens transporta i s'escampa
reconeguts tots en una sola mirada.

Mario Riera

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí

Nosaltres i els corrents selvàtics

Riu amunt, perseguint les fondalades,
avancen els llaguts que s'endurà
a qualsevol altra realitat
la densa consciència de l'aigua.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

Fabricant de craters

En aquest crater
       de plata pura
fet per a la casa
       dels Heràclides,
on regna l'elegància
        suprema
—heus ací flors delicades,
       rierols i farigola—,
hi he posat, en el centre,
        un jove bell,
nu i amorós;
     dins de l'aigua
té encara el peu.
       T'he implorat, memòria,
perquè m'ajudis
         a plasmar fidelment,
tal com era, el rostre
        del jove que vaig estimar.
Molt dura
        ha estat la feina,
ja que quinze anys
         han passat des del dia
en què caigué, com a soldat,
          a la desfeta de Magnèsia.

(1921)

K. P. Kavafis. Reflexions i poemes d'un jove artista. 2020

Introducció, traducció i notes d'Eusebi Ayensa.

Il·lustració de coberta: Malenconia de Jasó, fill de Cleandre. Acrílic sobre llenç. 

Autoria: Petros Zumbulakis.

La Muntanyeta dels Sants

Enmig dels tarongers,
la planura s'estén
fins al límit enaiguat
dels arrossars.
Diuen que Joan Fuster
venia aquí sovint,
caminant des de Sueca,
per aplegar cargols
i brots de fonoll fresc,
mentre pensava
en un Foix de cel clar
i en un vehement Sagarra.

A l'ermita, dalt de tot,
les promeses són blanques
i l'ocellada s'arrauleix
per cercar empremtes de sol
en les niades fosques.

Allò que té consistència
és el verb que crema.
No hi ha respecte als difunts
si n'hem perdut els mots.

Damunt l'aigua de les séquies
el pas s'estanca.
Enllà, els canyissos s'alcen
i un xaval xiula cançons
damunt la bicicleta verda.

El verger més feraç,
la llavor que germina.
Aquí, entre llentiscleres i caps blancs,
va enamorar-se, per primer cop,
Ausiàs March.
El verb, l'alba, el tresor.
Qui ets? D'on vens?

La veritat et protegeix:
ara i sempre.

Però la mentida
és el fast food
del cor.

Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023

Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis

Epíleg: Jaume C. Pons Alorda

Nota final: Anna Enrich

La cançó de la mar

Tota la nit amb la cançó de l'aigua
i el teu record...
Unes hores salades
i el ritme a les genives,
de petons i d'estrelles.
Ets tan a vora meu
que la mar és gelosa
i canta fort perquè no l'oblidem.
La seva veu és ronca
i la pell la té grisa,
amb arrugues profundes,
i amb escumes amargues.

Avui ja és lluminosa
i té color de nacre.
El seu ritme ja canta
cançons de marinada.

És igual que la vida,
que té dies que ploren
però si el sol ens besa,
les hores són de vidre
i de corall encès!

De: II, La garba verda dels sentits.

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes: Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició: Lluís Lucero Comas

Epíleg: Roser Castanyer Bachs.

Hàbitat nou

Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!

Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.

———————————

Hábitat nuevo

Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!

Buso el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hábitat nuevo
en el aire sin contaminantes.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

A bol què vols

Terra xopa mirall del cel
que a voltes banya de llum
l'aigua i encén el fang latent
entre les mans captiu al zel
vel·leïtós dels dits que prests
l'alcen l'amassen i l'amansen
desclòs al buit que el prenya per
mudar-ne el nom i la raó
de ser argila amorfa al gir
del torn fins a ser bol al foc
i a l'ús que el farà atuell.
La forma domestica i la
llengua diu i si l'alquímia
fa d'una gleva un bol al buit
del qual rau la magnitud
física que omple el dia a
dia i bol a bol atresora
tan sols tot el seu pes en l'ús
l'abús malmetrà el misteri
que fa d'un bol un tot balder
i resta servitud al fòtil
orat ans ben dotat d'aquesta
vacuïtat en virtut del
no-res infinit potencial
d'imaginar-ho tot al toll
de fang que abraça el cel.

Inèdit

Ester Xargay, dins,

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 188

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

La terra, el nucli, el mar

La terra, el nucli, el mar,
l'esfinx de Keops voltada de sorra,
molla, mamella, medul·la,
dona, femella, mare,
frèvola i espantada,
temuda i estimada,
estrella, lluna, bruixa,
la sal, la carn, la nit, la mort.

Musa, mandràgora, deessa,
Beatriu, Madame de Pompadour,
Safo en llur illa, Ninone de Lenclos,
Vittoria Colonna, Teresa d'Àvila,
Olympe de Gouges cap al patíbul
i enamorant tothom la Lou;
Virginia Woolf morint a l'aigua,
Isadora dansant, portant bufanda.

En presons, en prostíbuls, dintre de casa,
a la plaça, sota o sobre el volcà,
desades, immanents,
petits sers desmaiats
arxivats en pots de formol,
guardats de la intempèrie.
Nines de porcellana
per jugar i trencar.

Com hereves que som de la terra
ens cal anar a la recerca
del temps perdut, oblidat en la boira,
per assumir-nos en la histèria,
la por, la sensibilitat,
la intuïció que forada parets,
tot allò que sempre se'ns concedí
graciosament, en abundor,
potenciar-ne la força
i, recobrant memòria
de nosaltres mateixes,
a favor del vent, o en contra,
hissar totes les banderes
per assolir la llum, l'espai obert,
la immensitat salvatge;
oblidant la tenebra.

Josefa Contijoch, «Quadern de vacances (Una lectura de El segon sexe)», Lectora. Revista de dones i textualitat, 13, Barcelona, 2007

També es troba a:

«I aprenc a dir que no»

Empoderament

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet

Pròleg de Meri Torras Francés

Clapers de son

Plou defora dels clapers
on s'oculta la paüra
i sents com l'aigua es detura
pels ampits i cau, res més.
Dura la son dels carrers
si no hi negregen falcies
que escapcin l'aire. Somies
bassiots d'asfalt als peus
i fas la mitja i t'ajeus
mentre mires ploure els dies.

Miquel Àngel Adrover. Les cares de la cugula. 2023

VIII Premi Miquel Bauçà de 2023

Epíleg de Damià Rotger
Il·lustració de Tònia Meravell

Lleugera arribada del matí

Lleugera arribada del matí:
fressa de fusta sobre l'aigua:
              lleuger degoteig del temps.

De: 2. Jocs d'aigua
Jeux d'eau, Maurice Ravel

Pol Vouillamoz. Proses del Caient. 2023

Premi de Poesia Ventura Ametller 2023

Coses senzilles

Que no es corrompi del tot la mar,

i la natura. I no s'esfondrin cases

de ningú.

Que a les converses, hi bategui
l'amistat. I es mantingui viva.

I més, molt més:
la quietud,
l'amor,
l'herba de dunes,
muntanyes, prats,
jardins,
camps abandonats
marges, basses, rius.

El fresseig de l'aigua,
la pau i la poesia.

Coses senzilles de cada dia.

 

Teresa Grau Ros

Corre l'aigua

Corre l'aigua.
Ruixat ardent que arrela.
La canoca de blat de moro creix.
La tija de la userda. Creix.
La figuera obre els ulls
i veu com creixent les arrels.
Arbres d'aigua, les arrels.

II

Rosa Font Massot. Esquerda. 2022

Pròleg de Quim Español