Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

16 de setembre 2021

Les tres fonts

En l'estepa del món, dolguda i infinita,
misteriosament tres fonts varen sorgir:
la de la joventut, font ràpida i rebel,
borbolla i raja fent remor i mirallejant.
Amb inspirat fluir, la font dita Castàlia
en el desert del món abeura els desterrats.
I és la darrera font la freda de l'oblit,
més dolçament que cap, calma l'ardor del cor.

(1827)



Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica2005

Ed.: Jaume Creus

14 de setembre 2021

La platja a dins les sabatilles

           Als meus avis

Escombraré el balcó
i us portaré la sorra
a dins les sabatilles
que us dormen sota el llit.

Així, quan us lleveu,
trepitjareu la platja
que ja mai més veureu.



Sílvia Bel. L'esbós. 2010
Il.: Alicia Billon
Pr.: Maria Àngels Cabré

12 de setembre 2021

La vall de Sant Daniel

Intimitat de la tarda.
L'ocellada hi canta amb zel
i el rierol amanyaga
la vall de Sant Daniel.

Aquí reneix l'alegria
i es sotmet el cor rebel
a la pau i li dona aire
la vall de Sant Daniel.

Canten les benedictines,
cor obert i sense vel,
i recull el càntic verge
la vall de Sant Daniel.

Es va condormint la terra,
i jo, sota el cobricel
de l'estelada, respiro
la vall de Sant Daniel.

Els sentits, corpresos, veuen
com apunta el primer estel.
Capvespre de la lloança,
la vall de Sant Daniel.

Quina frescor de paisatge!
L'Esperit hi posa rel
i li dona carn i arbre
la vall de Sant Daniel.

Arborat de l'espectacle
la boca se'm torna mel
i em fa transparent el rostre
la vall de Sant Daniel.

Pere Ribot, dins,

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.: Mercè Huerta

10 de setembre 2021

Cirerer de claustre

Soc a dins d'una presó
i m'agrada tanta reixa:
visc del cant del brollador,
que escoltant-lo em sento créixer.

Quan arriba el mes d'abril
ni les oques són tan blanques;
sóc un cirerer tranquil
sense frisaments de branques.

El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.

Potser els escolans
se n'omplen les mans
botant d'alegria,
o algun pinsà vell
se'n guarda per ell
un gra cada dia...

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digues quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades.


Joan Maria Guasch, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007

Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues





09 de setembre 2021

Pedra roseta

         A Lourdes Ortiz

De les coves a les pedres,
del jeroglífic al papir,
de la ploma al paper,
de la impremta a la impressora
hem fet combinacions de les lletres
fins a convertir-les en paraules,
en idees portadores de la màgia,
de la litúrgia del pensament.

Les hem creat del silenci

i els hem donat totes les facetes
de la tolerància i de la llibertat.

Hem tremolat en pronunciar-les

i hem sentit el seu dolor
quan han estat dilapidades
per les conveniències, per la injustícia,
presoneres perquè buscaven la veritat.

Però en les coves, en els jeroglífics,

en les presons i en els dubtes,
les paraules segueixen vives
estimulant la nostra consciència,
gravades en la pedra roseta dels sentiments.



Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pr.: David Jou i Mirabent

Exili interior

Posa't damunt els ulls
un ram d'orquídies blanques
i pensa el món
de dins del teu exili,
fins que percebis com s'obren nenúfars de promeses
i camins de lava entre les roques.

Les presons no resisteixen un poema.



Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller 1989


i també dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999
Ed.: Vinyet Panyella

08 de setembre 2021

Aigua alpina

Felicitat de cantar com tu, torrent;
felicitat de riure
sentint-me a la boca les dents
blanques com la teva llera;
felicitat d'haver nascut
tot just un matí de sol
entre les violes
d'un camp de pastura;
d'haver oblidat la nit
i la fuetada del glaç.


Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin

07 de setembre 2021

Vent

Com un llop és el vent
Que baixa dels munts al pla,
Als camps vincla el gra
Per on passa corprèn.

Xiula en els matins clars
Il·luminant cases i horitzons,
Encrespa l'aigua a les fonts
Mena la gent a resguard.

Després, cansat s'adorm i un estupor
Pren les coses, com després de l'amor.



Attilio Bertolucci. Porta'm amb tu = Portami con te. 2021

Selecció i traducció: Marta Vilardaga i Josep Porcar

Tardor

Torna, amic, mon amic, a mon cor,
que l'hora de l'amor
ja és quasibé passada.
Torna, amic, mon amic, a mon cor;
s'esfulla la flor
que em va dar l'aimada...
Torna, amic, mon amic, a mon cor!

Lo Juliol roent va dur-me besos
d'uns breus llavis encesos
que em van fer oblidar de l'amistat;
mes sadolles de besos i abraçades
les ànimes, llassades,
paeixen la ventura que ha passat.

Avui, al fons dels ulls d'aquella amiga
hi jau allargassat l'avorriment;
que reposada estiga
fins que torni a vení'l desvetllament!

Entretant, torna, amic, a la pau dolça
de mon constant i veritable amor;
torna, amic, a l'afecte d'algun dia,
que t'ho demana, humiliat, mon cor.

L'amistat és lo port de la bonança
on s'aplaca l'embat de la maró';
hi corre, vela estesa, l'esperança,
quan nàufraga s'escapa dels mars de la passió.



Ed.: Enric Casasses

Somni

Tot fou, al cor de la planúria,
el somni d'una nit d'estiu.
La dona, l'àlber, la cantúria
de l'ocellada que hi fa niu...

Només sentia un lleu trepig,
i ara la crido i no em respon.
És l'aigua oculta d'una font,
no l'alimara del desig.

Tota adormida, al peu del mur
que el temps llarguíssim esmicola,
sembla una fulla que tremola,
nua, a la branca del futur.



Jordi Pàmias. Incerta vida: antologia. 2010

Ed.: Txema Martínez
Pòrtic: Sebastià Alzamora

05 de setembre 2021

Fruita estranya

Als arbres del sud hi ha una fruita estranya,
sang a les fulles i sang a les arrels,
cossos negres es gronxen a la brisa del sud,
una fruita estranya penja dels àlbers.

Escena pastoral del sud galant,
els ulls botits i la boca desencaixada,
aroma de magnòlies, dolç i fresc,
i de cop l'olor de carn cremada.

Heus ací una fruita perquè els corbs la piquin,
perquè la pluja la culli, perquè el vent la xucli,
perquè el sol la podreixi, per caure dels arbres,
heus ací una collita estranya i amarga.


Abel Meeropol, dins,

Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015

Edició i traducció de la poesia: Jaume Subirana

Pr.: David Fernàndez

Com un jardí de l'abandó

La teva pell
com un jardí de l'abandó
amb moltes flors a dins.

Dius: ㅡM'agraden els teus cabells llargsㅡ

A la conca de la teva mà
la clau d'una casa desconeguda;
la dels teus avantpassats.

Dius que els porticons han perdut el color,
com les velles tortugues que atapeeixen el mar.

Has despullat els teus ulls
a la meva espatlla.

A l'hora de la pregària,
hem dibuixat ocells
amb l'ombra de les mans.

Em parlaves d'arbres
que obren les fulles
al clar de lluna.


Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

03 de setembre 2021

A favor del futur


Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts,
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irreprensibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida.
Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.


Poesia de Gabriel Ferrater, 

a l'entrada de la Biblioteca Mira-sol Marta Pessarrodona

Se'n va l'estiu

Se'n va l'estiu. El vent ja bufa tant
que dius: no pas l'estiu, se'n va la vida.
I tremoleja, i accelera el pas,
i arronsa les espatlles, fredolica.

Per l'aigua, pels terrossos, per la neu.
L'hivern no hi ha manera que li agradi.
La seva casa, on és? Pertot arreu!
I sobretot, al blau dels transatlàntics.

Se'n va la llum. Se'n va la vida. Calla,
escolta aquesta nit: se'n va l'amor,
i deixa la tardor com una carta
on ha posat les últimes raons.

Se'n va la musa. Rere seu s'enlairen
libèl·lules i fulles dels aurons...
Se'n van les dones, apressant les passes,
a punt de córrer, i avançant-se als plors.


Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova