Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bru i Vidal [Jaume 1921-2000]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bru i Vidal [Jaume 1921-2000]. Mostrar tots els missatges

16 de juliol 2021

Garrofers

Esteu dormint fa segles, una vida
fecunda i reposada, sense presses,
esbiaixant al vent vostres pereses,
oferint cada estiu gala complida.

Ara viviu en mi. Per la ferida
on m'heu entrat, amb dolces escomeses,
sent uns silencis purs, unes promeses
de justa benaurança aconseguida.

Venerables gegants, verda mainada
com una primavera inacabada
que aferma més i més vostra presència

entre una parla de verdor amigues,
sota l'onada de sentors antigues,
sou el millor present de permanència.



Jaume Bru Vidal, dins,


Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues

25 de gener 2018

Ametllers

Vora el terrer, sota un cel que convida
al deixament, s'enlairen les banderes
dels ametllers, somnien primaveres
entre el lletós regal de la florida.

Neu vegetal, caduca, neu amb vida
que canta la cançó de les darreres
ofrenes, les arrels saben fumeres
sense foc que deixà l'aigua escondida.

La closca de la terra rememora,
mannà de pètals blancs, les assutzenes.
Jo present les violes dels crepuscles,
i em venç aquest requadre d'ulls enfora,
mentre la vida xiscla per les venes
i em sent el temps clavat damunt dels muscles.



Jaume Bru i Vidal, dins,

Ed.: Joan Fuster

19 d’agost 2017

Home endins

Si plore hui, Senyor, si plore encara,
no és perquè em senta past de la impotència,
ni perquè els ulls enyoren altres postes
de sol, ni els dits cerquen formes amigues.

Plore sobre la mort, sobre les runes
de tant d'indiferent, sobre les penes
i sobre tots els desconhorts i llàgrimes,
sobre el tarquim, sobre el punyent no viure
a què estem condemnats hui, demà, sempre...

(¿Tinc tan clavada al cor una paraula
i em corren tantes lletres per les venes!)

Plore, Senyor, pels que en la vida riuen,
pels que mai no han tingut una hora encesa,
pels que nasqueren orbs de llum divina,
pels que viuen amb mans sense sentir-ho,
pels que moren i no han sabut l'estrella
que ens espera serena i reposada,
pels que blasmen i són carn de blasfèmia,
pels que ruixen amb sang llur opulència
i combreguen amb cors estrets i pobres,
pels que fan de llur cos llur vida tota,
pels llavis que pergueren la paraula
venuda entre parets i sobre els jaços,
per la bellesa morta, per la vida
tancada en una ampolla, per les ungles
plenes de rodolins, llargues i tortes...
per les frases no dites, per les dites
sense parlar, per totes les mentides,
pels ulls que, constantment, en hores fixes,
estan humils, però que mai no ploren,
pels cervells adormits, pels senyors grossos,
per les larves, pels ocis putrefactes,
pels fums, pel temps perdut sense conèixer...

Tot m'envolta, Senyor, i per tot plore.

Si plore hui, Senyor si plore encara
és perquè em dol, i perquè al cor se'm clava
aqueixa fera que anomenen home.



Jaume Bru i Vidal. Ala encesa. 1950