Ara que et veig reflectida

Ara que et veig reflectida,
allargada silueta,
casa estreta i ocell negre de vol baix,
en els bassals,
vols dir que romandràs sense esvair-te
dels meus ulls
en un racó dels llocs volguts
on faig del viure una acció llarga?

Si dius que sí, que ja hem esperat prou,
prudents d'entrada,
faré més ample i llarg l'esguard
per veure't tota,
ciutat casa.
T'agafaré la benvinguda
perquè em retornes la mirada
i m'hi conec, i hi vull pertànyer.

De: Part 2. Una ciutat. #10

Helga Simon Molas. Els llocs, demà. 2024

Queda l'esguard

Queda l'esguard, encara no serè,
d'uns ulls color de mel.

Queda el ressò del pas lleu que ha apartat
de mi el teu cos esvelt.

Queda l'enyor del que mai no t'he ofert
i un camí pel desert.

1 

Feliu Formosa. Cançoner. 1999

Torna el confiar

Quan l'ànima que brega trontolla defallida
i l'esperança incerta per trist camí se'n va,
l'estrella que assenyala els camins de la vida,
la seva llum em dona i em torna el confiar.

I regna dins del cor l'estrella beneïda;
els seus raigs vivifiquen l'esperit fatigat
i donen vigor nova a l'ànima marcida.
L'aspror de melangia gotim d'or s'ha tornat.

Gotim d'or, endurança. Miracle de la pensa!
L'enyor ensorra l'ànim i l'ànim es defensa.
I el trist esguard ombrívol s'aixeca al firmament.

I torno, torno encara assegut a la prada
a compondre l'estrofa que, olorosa i alada,
es confon amb la rosa i amb el brogit del vent.

Antoni Caballé. L'absència i els camins. 1985

Il·lustracions de Rosa Galceran.

Pròleg d'Albert Manent.

Carenes

Carenes de la Mola i del Montsant,
des d'on l'esguard ha reposat
en la línia de l'horitzó llunyà.
I la memòria
ha emmirallat els pobles
que jeuen als seus peus,
Mont-roig, Montbrió, Cambrils, i
Vinyols, i els Arcs,
perduts en un angle unívoc,
distants i a la vegada propers.
I allà, més lluny encara, la mar estesa,
com una ratlla blava imperceptible,
és la fidel i secreta meravella
que amanyaga rius i torrenteres
i esguarda, prostrada, 
els alts cims de la Mola i del Montsant.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau

Mecànica celeste

La llum plagiària de la lluna,
la seva forma de brillar
que és la ferida de la nit
i epitafi sagnant del dia
i dels ossos del sol sepulcre
i una alba nova de camí.
La suma de tots els esguards
que hi fan estada al llarg dels segles,
un sediment que cristal·litza
i és erm celeste encès de nit
i les mirades que retorna
als ulls d'aquells que s'hi contemplen.

Ramon Boixeda. El cel dins un pou. 2022

Pròleg de Joan Todó.

Des del mirador, ara,

es confonen els termes
de la vida i la mort,
s'anul·len diferències,
predomina una joia
prenyada de reserves.
El paisatge s'estén
als nostres peus. S'imposa
(perspectiva i record)
el temps donat a un altre
que ja ho ha viscut tot
i que fou un dels nostres.
Potser deixar-se caure
no seria tan buit
de sentit. Potser viure
per a l'esguard més ampli
seria com la mort
compresa finalment.
Amb tot, és impossible
arraconar un projecte,
un demà (simple trànsit?).
Cal començar a avesar-se
a la ratlla trencada
dels vells turons de sempre:
vull dir a l'amor que espera.

Feliu Formosa, dins,

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi

L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

Després

       Mon cor s'adona
       del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.

      Tot m'asserena
      aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.

I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
       l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.

Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
       fuig del mirall.

       La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
       tot s'ha refet.

I lluny del goig amarg de tes voreres
       ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.

De: El branc de les vuit fulles, VI.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17

en veritat

 En veritat us dic
 que no es fa res en veritat sinó
 per la paraula creadora de silenci.

                                Joan Vinyoli

Com hi ha la llum de la lluna
hi ha l'agosarada blavor de la mar,

a les fondàries.

El migdia temperat que s'acaba,
cançons ballables,

un raonament lúcid i senzill.

Esguards de glaç o de tendresa immensa.

Els versos han sorgit sentint 

la llum i la solidesa de la lluna

i el fred del dia que s'acaba.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Infant

Prop teu, infant, la nit
de desembre constel·la
el seu fred i tenebres
baixes.

Una fada d'argent
et guarda de la por
que mou l'única fulla
de l'arbre.

Amb l'esguard faig florir
l'ombra del teu bressol.
La nit benigna plora
la neu que no fa caure.

Ve l'estel de cotó
que el teu front necessita.
Rodolen pel silenci
boletes de mimosa...

Brilla a les meves mans
el menut colibrí
del teu somrís...

Oh infant teu i meu!

Agustí Bartra. L'arbre de foc. 2015

Ed.: D. Sam Abrams

Tren

Aquest tren efectua parada
a totes les estacions del seu recorregut
aquest tren estirant-se per l'Horta
per Morvedre i les Valls
per la Plana
i s'atura
a totes les estacions del seu recorregut
i ho escoltes i saps que es farà llarg
i ho escoltes i t'agafes al diari
i de tant en tant guaites per la finestra
i constates
el Picaio hi és
i Espadà
i Penyagolosa
guaites per reconfortar l'esguard
sobre l'espill de la mar
et baixes a la darrera
quan aquest tren acaba
el seu recorregut.

Alexandre Ros i Ros, dins,

Estels de paper : mostra poètica. 2012

Agost

AGOST, estiu
esplendorós i càlid
colors que sobten els ulls.

I en aquesta
cambra closa, ja sense
enyor submergida

en l'esguard
que es perd mirall enllà,
en el llom de tants llibres.

Amb la remor de moltes hores
ara premudes
en aquest moment,

en què el color verd
d'una sola fulla
de gerani que mou el vent

càlid i quiet d'estiu
m'omple de tendresa,

de plenitud.

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

Encara el tram

 

 
                                            A D. Carles

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre
i el full s'irisa
                      en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
                                       i la mitja es ben fina;
                                       i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
           i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!

I si jo baixés ara? 一Mai no et sabria els ulls...
Té! Ara ja he baixat!

Joan Salvat-Papasseit. Poesies, 1962

Esbós biogràfic: Tomàs Garcés

Introducció: Joan Fuster 

Il·lustracions: Josep Guinovart

Claror

                                  A la mare

Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.

Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.

Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).

Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Pr. i notes: D. Sam Abrams

Sempre, el mirall

D'aquest rostre que em torna el mirall,
desconec tots els trets menys l'esguard,
testimoni del temps jovençà.
Jo soc jo, com ho era fa anys,
amb iguals pensament i desigs,
amb igual entusiasme o temor.
Del meu fons, el mirall no en sap res
i em disfressa de cutis marcit
i em corona la testa de neu.
Són els rastres de cada dolor
i de cada neguit que he passat.
Res, però, dintre meu no envelleix,
res d'allò que ha marcat el meu pas
i m'ha dut als camins a lluitar
per la terra, l'amor i la fe.
Una lluita petita i humil
que el meu cos deixarà a poc a poc
quan el fred m'embalbeixi les mans
i m'enteli la llum de la ment;
però encara tinc ulls per mirar
desmentint el reflex del mirall.

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Cireretes de pastor

Cirera d'arboç,
     fruita bosquetana,
rústega de pell,
     color de magrana...
Entre romanins,
     boixos i argelaga
i roures i pins,
     ets dolça troballa.
Alegres l'esguard,
     enjoies la cara
i ens deixes a tots
     la boca emmelada.



Joana Raspall. Bon dia, poesia!. 2013
Il·lustracions: Montse Ginesta 

Amor, perquè sabem els nostres anys...

Amor, perquè sabem els nostres anys
sé que algun jorn caldrà donar la terra.
Val més saber trobar el començament,
car és tostemps refugi del que acaba.
Després podem, si vols, cantar, llegir,
escriure un vers, conèixer bells impulsos
en rius de films i xiscles de motors.
Tot serà igual: un home té la vida
quan descobreix maneres de morir.
Viure és llavors l'amor que clar demana
a una mort quin altre amor voldria,
amb quin esguard caldria construir,
amb quines mans hauríem de guardar
el temps i el cor dels nostres estimats.
I no se'n diu tristesa ni basarda,
d'aquest secret, sinó el consentiment
que, enllà de tot, ens pren i ens fa compactes
quan, oh amor, sabem els nostres anys!

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

Infant petit

Em mires i somrius infant petit

i em dones la gaubança reeixida

del teu encant exquisit

amb un esguard sublim que dolç em crida.

Oh, la candor del teu mirar infantil

i la innocent semblant de les maneres!

En tu hi viu l'amor pueril,

pel teu esguard hi neixen primaveres.

Servo dins meu l'encís que no s'oblida,

la llum del teu esperit,

quan veig que en els teus ulls no hi ha mentida

i em mires i somrius infant petit.

Pere Vives i Sarri. Veu de la memòria. 1998

Pròleg: Màrius Sampere

Relectura

Qui rellegeix Drummond és sempre un altre.
Mateixos ulls que guanyen, cada cop
lents millors, o és l'esguard que mira per nou angle.
Poesia de tants anys, no es dissipa -canvia de posició
ateny inesperat matís a la punta del vers lliure:
drummondiccionari en perpètua elaboració, es reescriu
fins i tot quan de cor ressona, llibre obert
que inaugura, il·luminant de forma diferent
el sentit de la pàgina de la vida en trànsit
les entrades que van del matí porós a la nit emparedada.
Drummond divergeix, dispara, divaga, divers
línia a línia, movent el seu traçat, d'acord
amb la transformació que s'imprimeix en nosaltres, inesperada.

Armando Freitas Filho. Rara mar: (2002-2006). 2007

1714

Oh valentia funeral del setge,
bandera que esparraca el foraster!
En terra jau, nafrat, el banderer;
la mort arriba que el seu mal li metja.

Cau la ciutat. El fratricidi petja
un vell destí mentre que el nou ja ve.
La boira fuig pel foradat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.

Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d'unes feixugues passes.
El vent se'n du la cendra de les lleis.-

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l'esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.



Josep Carner
(Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970)

Antologia general de la poesia catalana. 2012

Novetat en la nit

Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
és més subtil l'oreig, l'arbre més alt.
   Pobla l'espai una invisible raça
i la lluna ens governa l'esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.
   Arreu canvia les lliçons sabudes
l'hora lleugera de l'amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979