Cullen mores

  S'estimava més guaitar, tot ençà,
      les menudes coses coneixents.
                     VÍCTOR CATALÀ

cullen mores.

els dits tacats,      la roba
que se'ls enganxa
als esbarzers.       la vida

aferrada a aquell  riure
regalat,                 tant

sí com no.

5

agost de 2020

Maria Josep Escrivà

es troba a:

Reduccions: revista de poesia. Tardor-hivern 2023. Núm. 120. P. 40

A collir mores

Hem anat a collir mores
aquesta tarda.

Calentes encara
les volíem totes:
rogenques, verdoses, morades...
madures o aspres.

A cada gest
i a cada tast,
preníem un bocí d'estiu
que s'escapava.

Rogenques, verdoses, morades...
madures o aspres.

Que lluny queda
—m'has dit—
l'hivern, aquesta tarda.

Versos a galet : poemes d'escola i carrer. 2016

Text de Núria Freixa
Il·lustracions de Marta Mateos

Pròleg de Cinta Mulet Grau

Lluna sortint

Mores blanques com larves enrogeixen entre fulles.
Sortiré i m'asseuré, de blanc, com elles,
sense fer res. El suc del juliol n'arrodoneix els bonys.

Aquest parc és ple de pètals idiotes.
Flors blanques de catalpa s'apilen, cauen,
formen una ombra blanca i rodona en morir.

Aterra un colom. La cua és un ventall de plomes blanques.
Ja és prou vocació: obrir, tancar
pètals blancs, ventall de plomes blanques, deu dits blancs.

Prou perquè les ungles dels dits facin mitges llunes i
enrogeixin en palmells blancs no enrogits per cap treball.
El blanc pren color morat mentre tot és col·lapsa.

Les mores enrogeixen. Un cos de blancor
es podreix, i put de podridura sota la làpida,
malgrat que el cos en surti amb la roba polida.

Sento l'olor de la blancor des d'aquí, sota les pedres
on formiguetes fan rodolar els ous, on s'engreixen larves.
La mort pot emblanquir-se al sol o lluny d'ell.

La mort s'emblanqueix en l'ou i fora d'ell.
No puc veure cap color per a aquesta blancor.
El blanc: és un aspecte de la ment.




Sylvia Plath. El colós. 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Amb els ulls ben oberts

Amb els ulls
ben oberts,
finestres per on
entra
el riu de la vida,
veus com la natura
inventa
i fa imaginar
i et deixa tastar
pinyons, mores, castanyes
i una mica de bosc
et pots menjar.



Joana Bel. A la nit, el bosc belluga. 2005
Il.: Mabel Piérola

Hi ha els albercoquers

1.

Hi ha els albercoquers, hi ha els albercoquers

2.

hi ha les falgueres; i les mores, les mores
i hi ha el brom; i l'hidrogen, l'hidrogen

3.

hi ha les cigales; la xicoira, el crom
i hi ha llimoners; hi ha les cigales;
les cigales, cedre, xiprer, cerebel

4.

hi ha els coloms; hi ha els somiadors, les nines
hi ha els assassins; els coloms, els coloms;
broma, dioxina i els dies; hi ha
els dies; els dies, la mort; i hi ha
els poemes; els poemes, els dies, la mort

5.

hi ha la tardor; hi ha el regust i la reflexió;
i hi ha la solitud; hi ha els àngels,
les vídues i els ants; hi ha els detalls,
el record, la llum del record;
i hi ha la llum romanent, el roure i l'om,
i hi ha el ginebró, la uniformitat, la soledat,
i hi ha l'èider i l'aranya; i hi ha
el vinagre, i la posteritat, la posteritat

6.

hi ha el bernat pescaire, amb el seu llom voltat
blavenc; amb el seu plomall negre
i les seves plomes caudals clares; en colònies
hi són; hi ha també al susdit Vell Món
els peixos; i l'àguila pescadora, el francolí,
el falcó; la civada olorosa i els colors dels moltons;
hi ha els productes de fissió i hi ha les figueres;
hi ha les faltes, les greus, les sistemàtiques,
les fortuïtes; hi ha el telecomandament i els ocells;
i hi ha els arbres fruiters i les fruites i el fruiterar on
hi ha els albercoquers, hi ha els albercoquers,
a països on la calor produirà exactament
el color que té la polpa dels albercocs

Fragment


Inger Christensen, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999

Traducció: Ana Sofía Pascual Pape

Pirinenca

Des del finestró del lavabo,
cada matí en rentar-me
veig un hort mal girbat
amb quatre perers bords
i un manyoc d'esbarzers
ple d'un eixam de mores:
amb això ja en tinc prou
per posar-me de bon humor
i preparar el gran esmorzar.




Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Alforja

L'amor és conversar amb els déus
a l'ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

III


Margarita Ballester. Els ulls. 1995

Mora negra

L'espona d'un bancal
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.


Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009

Pròleg de Jaume Pont