L'escondiment

O tu, cor meu, que bellament jugares
en les cruïlles d'un vergê exquisit,
oint el doll de les fontanes clares,
oint dringar l'estel a l'infinit;

  que tota rosa cobejaves prendre
escarnint la temença i la llangor,
posa't al front la delicada cendra,
que ara ets ferit d'un impossible amor.

  Potser voldries solitud, misteri...
Però no cal que deixis ton camí:
pot amagar-te amb un encís aeri
la meravella del mateix sentir.

  Una superba quietud pausada
de ton neguit finíssim ha brollat;
per amagar-te a la banal gentada
basta el mateix caient d'un noble fat.

  Així a l'hora de la pau immensa,
quan sangonenta la diada mor,
cap a la terra imaginària avença
un ample riu sota una boira d'or.

Josep Carner. La inútil ofrena. 1924

També es troba al llibre:

Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924. 2016

Edició crítica de Jaume Coll

A Pompeu Fabra

Ell és qui el geni català demana
i servirà ses glòries a l'extrem;
sortós qui l'ha trobat i s'hi encomana;
salvarà el que li cal, res del que tem.

                                    Abril 1968

Josep Carner, al llibre:

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 37

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

Cançó de la quarantena

Cepat, Déu me val,
mig dropa l'esquena,
m'aturo al portal
de la quarantena.

  En ma gorra bruna
dues flors hom veu:
el desig és l'una
i l'altra el menyspreu.

  Però ni so tendre
al desig, ni em donc
al menyspreu: flors cendra,
quasi les confonc.

  D'altres, tot aptesa,
en ésser als meus anys,
per heure riquesa
planten els paranys;

  hi ha qui a prop congria
llavis infidels,
o son nom somia
escrit amb estels.

  Jo no em moc, ni esbronco,
ni res no em fa al cas;
soc un hereu conco,
tot sol en son mas,

  i en ma cuina, sota
la biga de pi,
miro com s'esgota
el meu got de vi.

  Quina solellada
ve de trascantó!
A tota mirada
roba el meu racó.

  Una estranya força
sento que és en mi,
però no vull tòrcer
cap a mon destí

  el vellet que es glaça,
tot rondinaments,
ni el jovent que passa
amb els ulls ardents,

  ni el poder, taujà
arlot de barriada,
ni l'anomenada,
que ens ensenya en va

  una mitja malva
de finíssim punt
que tresca i es salva
escaleta amunt.

  Rebo sens follia,
deixo sens extrems,
la parenceria
dels homes i els temps.

  Flairo, a mitjan viure,
un poc de virtut,
i aprenc a somriure
quan so decebut.

  Sota l'ígnia ratlla,
veig la gent que es mou.
Jo, arronsant l'espatlla,
penso que faig prou.

De l'Assenyament

Josep Carner. El cor quiet. 2018

Preliminars, edició i glossari de Jaume Coll.
Suplements de Jordi Cornudella.

El bosc a l'hivern

El bosc, l'antiga foradada verda,
s'ha retallat en claustre delicat,
i cada capitell és un brodat
de fina malla, violeta i púrpura.

Al cim dels arbres, oblidats de trémer,
damunt de l'últim agulleig, s'estén
la dolçor d'aquest cel convalescent,
bessó d'un llac entre la neu dormida.

Riu en ses flors gosades la gatosa
i el gallarà té el seu robí madur,
mentre s'ajaça l'esbarzer mig bru
batut i socarrat per les gelades.

Han pres un roig de folles les falgueres;
i al fons de cada caminal s'escau
aquell lluny exquisit, argent i blau,
dolç com l'enlloc on duraria el somni.

Aquell lluny exquisit inassolible,
tan amatent, tan fugisser però,
bo per al bes de més enllà del plor,
si fossis i jo fos com ens vanàvem
tu en el silenci i en el càntic jo.

De: El branc de les vuit fulles. V / Edició de Jordi Cornudella.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 16

A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
      que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
      i, tan subtil que a penes te n'adonis,
 vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
      I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
      I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.

 

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Després

       Mon cor s'adona
       del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.

      Tot m'asserena
      aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.

I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
       l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.

Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
       fuig del mirall.

       La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
       tot s'ha refet.

I lluny del goig amarg de tes voreres
       ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.

De: El branc de les vuit fulles, VI.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17

Les oliveres

                          A Josep Pijoan

Oh la delícia de les oliveres,
movent-se lleus en un silenci clar
quan se fonen calitges volanderes
damunt la franja rutilant del mar!

I és que llurs copes, fines i lleugeres,
gaudeixen sense a penes murmurar
de la gran complacència de guaitar
limpiditats i volves falagueres.

L'olivera exquisida i detallada
per la clàssica llum és delectada;
i en els fullams qui es mouen blanament,

d'un pacífic oreig tothora empesos,
se persegueixen amb afables besos
el verd humil i el graciós argent.

Josep Carner. Llibres de sonets. 1991

A cura de Jaume Aulet

L'arbre de l'esperança

En un prat d'argent molt clar,
hi ha l'arbre de l'esperança;
ningú hi arriba amb la mà,
amb els ulls tothom hi alcança!

Hi passa el vent suaument,
i gotes fines hi plouen;

de tant amorosiment
totes les fulles se mouen.

Les arrels eixint a dolls
totes s'han fetes rebolls
qui no volen ésser esclaves.

Tot l'arbre somriu d'un cant,
i les branques pugen tant

que al capdamunt ja són blaves.

Josep Carner. Llibres de sonets. 1991

A cura de Jaume Aulet

Els nostres pins

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, o pi de la carena,
dolç monument de l'horitzó;
salut, marina visió,
o pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t'excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort de nostres passes,
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t'estiregasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida,
que sents al cant dels reguerols:
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d'esquirols;

pi esborrifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu:
pi sospirant, cenyit de l'heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu la font, a dalt un niu!

Amic suau, d'aspres cabells!
com savi antic dones consells,
i sumptuós com un califa,
et fas tot l'any una catifa
de tos mateixos pels vermells.

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és tal rel, com nostra fe.

Josep Carner. Poesies. 1991

Il.: Francesc Artigau

La Devesa i la tardor

Davall tes prepotentes, immenses ufanors,
Devesa, ja finaren les estivals rialles;
tu reses al novembre pels hèroes defensors
i llur visió et penetra de feredat, i calles.

Veus una llum fatídica d'horror i d'acaballes,
ressonen funeraris els esqueixats tambors;
els hèroes sorgeixen a dalt de les muralles;
desfets, morents, aixequen les últimes clamors.

D'eix immortal desastre tu en sents tota la glòria.
Et ve una esgarrifança mes gran que de victòria.
En l'aire gris, les velles campanes fan un plor.

I és ton orgull immòbil, sota les ratxes fredes,
i destacant-se a exèrcits tes colossals arbredes
majestuoses, s'inflen  en nuvolades d'or.

Josep Carner, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions:   Mercè Huerta

Nou senyal

Vent encrestant la mar, núvols en dansa,
mirades fugisseres de cel blau.
Entra el Sol al senyal de la Balança:
les portes baten i la fulla cau.
      Els camins són voltats d'esgarrifança
i hi ha un sospir en cada pany de clau;
roden lívides formes imprecant-se
per les finestres d'un desert palau.
      El món en doina vocifera i dringa,
gemeguen ecos i turons balmats.
Del goig d'ahir la trista pelleringa
és encalçada per xiulets irats.
      Però só, tot llegint, ocult i lliure,
i un dolç caliu m'ensenya de somriure.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Ed.: Joan Ferraté

Tarda de primavera

Primavera. Violetes.

Cuques de vol carmesí.

Minyonots i cosinetes.

Corredisses pel jardí.

Tarda. El sol es fa endarrera.

Sobtadament, el fresseig

d'una font, o el parloteig

de galant i finestrera.

Els carrers de la ciutat

ja són blaus; l'àngel s'afanya

pel to musc de la muntanya

a escampar son vel rosat.

Lluna, tu que tant esbrines,

¿què ho fa, digues, que, amatent,

el perfum de les glicines

torbi el cor adolescent?

Ofrena, 290

Josep Carner. Poesia. 1992

Edició: Jaume Coll Llinàs

El jardí

Colliu la rosa de dia
i de nit el gessamí;
el gessamí en una tanca
la rosa al mig del jardí.




Josep Carner, dins,

Recull de poemes per a petits i grans. 1995. 2a ed.

Edició: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il·lustracions: Nöelle Granger

A Josep Carner

en el seu 75 aniversari


Érem les donzelles
del milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
El més alt poeta,
Barcelona el té!
Un altar li fèiem,
a Josep Carner.
Ara les donzelles
àvies han tornat
i encara es perfumen,
com si fos pecat,
d'aquella alenada
d'amor tan florit.
Joventut li presten
al poeta ardit
mentre que ell, perfecte,
tant com és llunyà
sap encar somriure
i besar la mà.

1959


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013

Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

La figuera

Dones, figuera, quan l'aire rutila,
bosses de mel a l'amic i a l'estrany;
mar, casa i horta coneix i vigila
la teva soca de pell d'orifany.
 
   Has vist Adam, fill rebel de l'argila,
l'àngel irós i el seu mal averany;
i si Jesús maleí fora vila,
erma de fruits, la figuera d'antany,

   ara, en abril, quan és gerda la brossa,
qui ve de vèncer la mort en sa fossa
a tu decanta la mà transparent,

   i verdes flames encara desnia
en cada branc que l'hivern abaltia,
oh canelobre del Vell Testament!


Josep Carner, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

Nits de juliol

O juliol, jo canto les teves xafogoses
superbes nits que abrasen alcoves i jardins;
les teves nits que encensen els astres, amoroses,
tes nits profundes, plenes d'olor de gessamins.
Les tàpies i els massissos arreu arreu amaguen
en llur secret misteri, acollidor del bes,
suavitat de braços que es pengen i embriaguen,
sentors de cabelleres que fan l'oreig espès.
Les flors que protegeixen balcons i glorietes
no en diran mai cap cosa d'amades i poetes.
Quan es fa tard, els aires ja són més aclarits.
La lluna és alta: esguarda de molt amunt, divina;
i passa un fresc murmuri que dolçament inclina
les albes flors, cansades igual que uns ulls marcits.



De La inútil ofrena,1924


Josep Carner. Llibres de poesia : 1904-1924. 2016

Edició: Jaume Coll

L'oreneta

     Davant genteta
potser poruga, arraulideta,
     ella és qui diu:
–So més, so més que una oreneta:
jo so l'estiu!



Josep Carner. Museu zoològic. 1998

Il·lustracions: Lluís Farré

L'arbre de l'esperança

En un prat, gemat arreu,
l'arbre hi ha de l'Esperança;
amb la mà ningú no l'heu;
ell no mai es desatansa.
    De ses fulles a la veu,
par que el món es torni dansa:
té les ires sota peu
i és tot dret com una llança.
    Sols de veure'l un matí,
us sabríeu deixondir,
ulls caiguts, races esclaves.
    Canta l'arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves.


D'Arbres.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició: Joan Ferraté

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
   Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
   Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
   Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que soc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
   I un altre cop diria que so dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
   Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.–
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït–i cert.



De: Mar


Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.

Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)
Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.
Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!,
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.