Nocturn

Lluna de grills. Somnia juliol.
Dèbil i dòcil, la campana a punt
toca les hores de la sort, distant.
Algú posa la vida per escrit.
Diu la brisa que ser és no ser res.

Les mans pugen l'escala de l'amor.
Per tot espai, sagetes de gesmil.
Els fils de la calor es tornen nus.
Cos a cos s'embriaguen els amants
i  cremen les paraules a la veu.

Cada cosa al seu lloc. Qui dorm té els ulls
posats a bon recer. Roman el món
possible. L'enyorança fa camí.
Rosada a les muntanyes, son al cel,
sembra la nit miralls sobre la mar.



Isidre Martínez Marzo. Hostes. 2006

Pròleg: Enric Sòria

Presència

Una abraçada plena d'abraçades.
Perdre records sense envilir riquesa.
I ja no creure en va, ni constatar 
de quin costat s'inclina la balança.



Isidre Martínez i Marzo. Camí de tornada, 1996

L'excusa per al tedi i la delícia

Alguna cosa passa a les vesprades
que ens ompli l'horitzó de lucidesa.
Potser riu la ciutat, o s'extravia
la fe del pelegrí sense nissaga,
mentre la nostra gosadia troba
l'excusa per al tedi i la delícia.

Alguna cosa passa a les vesprades
que sorprèn l'esperit i tot abasta.
Tal volta amb dolça màgia s'inflame
cada gest de l'amant, tal volta dubte:
en els seus ulls eterns admira, com
pren forma la més bella primavera.

Isidre Martínez Marzo. Camí de tornada, 1996

Llençol del cel

Llençol del cel,
l'estelada ha portat
un llit de son.

*

Blanc com si blau,
dintre els nius de la neu
gener s'ha fos.

*

L'única altura,
la grandesa de l'aire...
¡ni pesaria!

*

Tots els auguris
els duus a la mirada.
Per això calles.

*

Contra la roca
l'aire de tramuntana
lliura la lluita.


(Selecció)


Isidre Martínez Marzo. Sense mi. 2001

Pietat de les hores

Sou de l'amor i de l'amor sereu,
criatures de la tendresa. Passa
la vostra silueta com si mai
tant d'encís no s'haguera dit debades.

Conjura així la pell un horitzó
de mil carícies, però d'aquestes
meravelles també faran els ulls
somni i condemna, festa que es demora.

No morirà qui mire el vostre espill
de foc, com les paraules sobreviuen
la veu i l'anticipen.

Ara cal
l'edat de l'esperança, dur als llavis
un nom irreverent per no mentir,
perquè crec en l'excés com en l'auguri
secret de l'únic guany que ja no puc
callar, rubor de no sé quin silenci.

Quina vida, quin goig, quin bé de sort?
Ningú no vulga mai donar-hi treva.


Isidre Martínez Marzo. Hostes, 2006