Visió de Girona

Pel temps i per les boires dels rius esgrogueïda,
de Troia, l'urbs sagrada recordes la beutat:
voltada de ruïnes, de frondes enriquida,
vius concentrada i pura, gelosa del passat.

Sent ver que dins hi deses la visió infinita,
ta calma res no torba ni ta serenitat;
davant del món en lluita, mai no ets enfebrida:
la pau del cor tu serves, joiell el més preuat.

Tenir les arques plenes d'or vil no t'enlluerna:
estàtica contemples del Sol la glòria eterna
quan trenca els dards aurífics al frontis de la Seu;

i enmig dels quatre rius, contenta, allargassada,
com braços de geganta que cerquen l'abraçada,
tos dos cloquers aixeques, fendint la boira lleu.

Miquel Juanola, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

Ànima

Veuré créixer els meus fills
tant temps com la vida em deixi.
La lluentor dels ulls
travessarà l'instant
per seguir-los estimant
en cada fotografia.
Si tenim sort ens farem vells.
Si tenim sort posposarem
l'embat de l'agulla blanca.

Ells, creixeran.
Travessaran foscors,
passions, buidors.
Divagaran, com fem tu i jo
sobre l'ampit d'un cansament
que ablama pors i interrogants.

Potser demà, si tenim sort,
les lluites d'enguany
seran cases de silenci
on recollir-se a existir.
Quan perdin peu, si tenim sort,
ressorgirem, de dins el temps,
per escandir-los el vertigen
amb poemes festius
i ànima salvatge.

Eli Sanz. Posidònia. 2021

Per arribar

Per arribar a Platja Fonda cal descendir per la llarga escala de pedra.
La lentitud esclata com un desfici fosc de mar: hi ha el cos i el dolor
en aquesta lluita encegada de sol. Res no commou el destí.

L'aigua crida al fons del món amb una veu transparent.

Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó

Pàl·lid el dia

Pàl·lid el dia...

ㅡel cor hi consenteix.
Esquerpa a tota lluita
escuro l'aire just i estricte
per sobreviure la paraula
o la lletra esprimatxada
d'aquesta fe poruga
com l'escarnida, però
innocent, eruga.

Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015

XXXVIII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó
de la Vila de Vallirana 2014.

Pròleg de Francesc Garriga.

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

En lluita entre tu i la poesia

En lluita entre tu i la poesia,
no em pots pas arrabassar
aquesta dimensió de llum,
ni enderrocar el dol de la fe
perduda, aquesta fe tan gran
i transparent com el roure
que s'assembla a un bell arbre infinit,
i la llum esclata des de les venes
fins al magnètic secret de la poesia.
En lluita entre tu i la meva agonia,
ara fuig l'amor: és un cant complet
nascut de la vida que sadolla
de pregona pietat el meu pobre cos.

Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli

Plantades

Plantades a la terra per ser de terra,
plantades per ser l'ombra
de qui no senti l'aire.

Plantades per viure verticals
i tocar el cel.

Plantades
per qui no ens calgui,
que ens deixin, senyors, plantades,
i ens facin l'amor els astres.

Plantades, fartes, plantades.
Plantades, fortes, plantades.

Soles, dempeus en un món
amb les arrels impregnades
d'un magma que crema mots
i d'una pluja que ens salva.

Plantades,
ens llaura el temps,
la lluita fecunda el ventre
i aclarim els horitzons
amb fulles que no caduquen.

Plantades serem el bosc
d'un planeta que no ens planta
que s'oblida de les flors.

Plantades direm adéu
a totes les seves pors;
amb les nostres farem mars
i ens remullarem els peus,
per viure verticals
i tocar el cel.



Rosa M. Arrazola. Buit de març. 2017

Pròleg de Núria de Gispert
Epíleg de Montserrat Aloy

Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2016

Desdibuixada

Desdibuixada,
la història s'evapora
a mans alienes.

            *

Fruita madura,
la meva terra gesta
llavors de vida.

            *

Cada mirada
troba una hora distinta
al seu rellotge.



VI - Identitat. Lluita




Joana Raspall. Arpegis Haikús. 2004

Introducció: Feliu Formosa

Apunt

Presència d'ona i veu, i llum irada.

I tu al bell mig, talment algú que es troba

dins un combat dels altres i sols mira

i esquiva cops i no en comprèn la lluita.

Miquel Arimany. L'ombra del vent. 1987

Cal saber esperar coses del demà

Canvien tantes coses amb el temps!
Tot es fa vell, tot cansa, es malmet
i acceptar-nos així,
                              tal com som ara
cavalcant al buf de l'hora que passa,
és deure d'amor
                          vestit de silenci.

La vida és una història molt llarga,
com la lluita que la xucla, l'exalta,
l'ennobleix
                  cada cop més lentament.

Alliberar-nos amb serenitat
de les monotonies i recances
del neguit, del temor a la impotència,
és una trampa
                      que no ens diuen en néixer.

Cal saber esperar coses del demà
i viure integralment amb el que quedi.



Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998

Pròleg de Josep Vallverdú

A Josep Benet

Poblant de pensaments ribes i hortes
passàveu la paraula tot capalt,
llavors que feia de bon tòrcer el salt
de nit a dia sobre blavors mortes.

Vós sempre heu filat prim; centes de portes
us recorden al fort del temporal,
quan els llamps que ofuscaven el fanal
volien dreçar l'ombra a coses tortes.

La lluita ha prosperat, i el remolí
ens ha enfortit; avui la fosca sobra,
i els arbres configuren un destí.

No allarga els dies altre pensament
que la guerra i la terra, i l'ànim s'obre
via al futur. Heu de ser president!

Febrer de 1980 [publicat a Nous Horitzons, 86]



Joan Brossa. Anafil. 1987

Asserenada amor

Asserenada amor, ja caminable

aigua petita i ocellada, tèbia

de nieró, de pit, de terra flonja.

Que lluny, amor, que lluny el crit o l'alga,

que lluny el blau turment, les cabelleres

d'oratges vellutats, pluges de ferro!

Que lluny l'impietós camí de l'ombra!

Saps?, si sovint diguessis casa,

ànima, barca, llar, amiga, platja,

Vells mots amb moltes as, perfumadíssims

-esdrúixols si és possible-, et brostaria

un arbrissó de plors a trenc de llavi

i tindries les mans color de somni.

Mira la mar aquí, mira la lluita,

onada rera onada, ja amansida

fita de caminant, oberta porta

per a l'íntim repòs, mar del capvespre

-Odisseu ha tornat-, ja feta terra.

poemes de Mondragó

Josep Maria Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993

A cura de Pere Rosselló Bover.

Amistat

Fraternitat de l'ànima,

millor que la de sang uneix les vides:

és harmonia ingènita

més forta en voluntat, com res la imposa.

D'amor té noble l'índole,

però sens febre del sentit ni lluites,

sense turments ni llàgrimes

de gelosia o borrascós desfici...

En calma sereníssima

escalfa els escollits que s'hi agombolen,

com a l'ardor benèfica

de la volguda llar on riu la flama.

És foc sagrat. Donaren-li

altar solemne les virtuts, i dura

nodrit de rames íntimes

que, com més velles són, més bé el renoven.

Què hi fa si es tornen àrides,

amic, les il·lusions que compartírem?

Fent-se records, més pròpies

són per nodrir el foc, com rama seca.

Com una vestal càndida

nostra amistat sa flama n'alimenti

i gravi amb mà fermíssima

nostres dos noms units, al peu de l'ara.

Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. 2004

Llençol del cel

Llençol del cel,
l'estelada ha portat
un llit de son.

*

Blanc com si blau,
dintre els nius de la neu
gener s'ha fos.

*

L'única altura,
la grandesa de l'aire...
¡ni pesaria!

*

Tots els auguris
els duus a la mirada.
Per això calles.

*

Contra la roca
l'aire de tramuntana
lliura la lluita.


(Selecció)


Isidre Martínez Marzo. Sense mi. 2001

Sextina a Maria-Mercè Marçal en la publicació del seu primer llibre

Ningú no traçaria el vol dels llibres
o el fil de vent que avui esfulla els arbres,
es perden les parets dessota l’aigua
i ets tu la timonera de les lletres
-fruit de bon pom a la rodona barca
i en el tinter la cendra de la lluita.

S’escriu a les arrels la nostra lluita
que amaga les escales en els llibres;
toques vidre i no es trenca, i mar i barca
obren bandera a tota mena d’arbres;
forces i coses escabellen lletres
i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.

Raja la sang, avui el vel de l’aigua
uneix camins al centre de la lluita.
Les flors dels teus poemes són les lletres,
i els mots les plantes que al jardí dels llibres
van marcant l’endurança i formen arbres.
Fumes herbes a proa de la barca.

Se’n van a cau les llunes a la barca
i la llum mulla, més enllà de l’aigua,
les dents mestresses d’un boscatge d’arbres
que armen la festa amb verds i grocs en lluita.
Para alta la claror, llibre de llibres,
i a rem i a vela van passant les lletres.

S’aixeca fum dels nombres i les lletres,
dic que, aquest llibre, el veig com una barca,
ben blau damunt el fosc de tants de llibres,
i qui el llegeixi sentirà que l’aigua
serà flama mullada per la lluita
que obrirà una portella al tronc dels arbres.

Alta la testa, pentinats els arbres,
pengen de la claror un seguit de lletres;
el pes corba llur foc a punt de lluita,
fulguren els fanals del Mot o barca
que arriba noblement d’una gran aigua
mentre la lluna roda al blanc dels llibres.

S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gavadal de lletres:
doni vent a la barca aquesta lluita!



Joan Brossa. Vint-i-set sextines i un sonet (1976-1977. 1981,

dins el llibre,


Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida 1973-1988. 2000