Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris canyes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris canyes. Mostrar tots els missatges

11 d’agost 2023

Far

Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
                                        descans.


Eli Sanz. Posidònia. 2022

30 de juliol 2022

Eco

                 A Maria-Lluïsa Palau


-Explica'm, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica'm què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
                                           -Heus aquí
l'última forma de la saviesa:

Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.


Joan Brossa, dins,

X Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

10 d’octubre 2020

Conversa de les Muses

No val d'escriure aquí rosa i viola,
i maduixeta i cirerola.
Tanta flor no clareja en el teu cant.
Les Muses mai t'ajudaran,
si no deixen vagar a la ventura
un plec subtil de vestidura.
De quina vall, de quin rocam desert,
davallen sempre de concert?
De quina invulnerable intel·ligència
són totes elles la presència?
 «Nosaltres, diuen elles, sem l'estiu
de les mil canyes vora el riu.
Si passem, benvolgudes, tot sospira.
Cada mortal en l'aire ens mira.
Nosaltres omplim d'ombra i de claror
la mar callada en sa blavor,
i nostra veu antiga i mig distreta
rellisca en l'obra del poeta».

                 ***

Si elles fan onejar mon pensament
com una canya sota el vent,
de quin color serà la melodia,
més avinguda amb el meu dia?
Aquesta deixa els braços de l'amor,
i és adormida en el record.
La que s'adiu amb l'hora de ma vida
en el record és adormida.


Josep Sebastià Pons, dins,

Una vela en el mar blau : antologia de poesia catalana moderna de tema grec, 2018
Ed.: D. Sam Abrams i Eusebi Ayensa


12 d’agost 2020

Si vingués el silenci

Il·lustració de la poesia: Si vingués el silenci / Il.: Julià Grau i Santos ; Llibre: Maria Castanyer: Retrobar-me en la terra, 1958, per Teresa Grau Ros
                             A Montserrat Vayreda


Si vingués el silenci
li diria:
ー¿Com és que em fibla el pols l'aspra tonada
de les canyes que es gronxen sota el xiscle
de la tarda cansada?

¿Com és que fuges lluny,
si el cor escolta
la barca desviada del misteri,
en l'hora encadenada?

¿Com puc endevinar la llum encesa
que em portarà per un camí de pèsols
amb la florida blanca?

No t'aturis silenci;
no m'ensenyis 
el meu camí de vidre...


Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra, 1958
Il.: Julià Grau i Santos

10 de setembre 2019

CAMÍ

Anirem al tossal
que domina la plana.
El bosquet de garrics
negreja, en la distància
—com una viva tofa
d'alzines turmentades.
L'estret camí s'enfila.
Amb mans d'enyor, callades,
resseguirem la pedra
de les parets del marge.
Grogues canyes de sèquia
demanen un fil d'aigua.

Quan s'ajeu, el silenci,
als bancals de la tarda,
quan afina, el rostoll,
la breu tija escapçada,
el camí de ponent
projecta una ombra llarga.
I es barreja, amb la pols,
cendra d'hores llunyanes...
Anirem al tossal
que domina la plana.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

22 de febrer 2019

Closes i canyes

Closes i canyes
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.
Aquest ha estat un temps per als presagis.

Teixida de carmí en el traçat de les hores
La vida es refà:
Un esbós de somriure en els ulls lluminosos
Haver vist
El traçat de l'extens en l'inimaginable Paradís.

I de nou, en l'instant
Closes i canyes.
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.


¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯

Paliçadas e juncos
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.
Tem sido este o tempo de prenúncios.

Tecida de carmim no traçado das horas
A vida se refaz:
Um risco de sorriso nos olhos luminosos
Um ter visto
O traçado do extenso no inimaginável Paraíso.

E de novo, no instante
Paliçadas e juncos.
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.



Hilda Hilst. Del desig = (Do desejo), 2017
Tr.: Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall

22 de juliol 2018

Estiu

Roca de vora mar,
les ones et fan fadrina
voltada de pins i atzavares
d'escuma i boira marina.

Canyes de plomall tibat
et perfilen a damunt,
els núvols et fan ganyotes
des de l'infinit profund.


Formigues i sargantanes
patrullen per les senderes
resseguint de pessigolles
les conegudes cingleres.

Vents de mil i una cares
et visiten al moment,
             garbí, migjorn, marinada,
                           llevant, terral o ponent




Lola Casas. Retalls poètics, 2001
Il.: Gustavo Roldán


28 d’abril 2018

el vent bufa

el vent bufa entre les canyes de vora riu
sense trobar-hi resistència
esvara per damunt la pell
però la petjada hi perdura
fora del temps



De: El mosaic de la creació, segon cercle, 7


Josep Maria Balbastre. Iconòstasi, 2017

31 d’octubre 2017

Lectura

Plomalls blancs al Parc de les Aigües (Barcelona) per Teresa Grau Ros
En uns versos xinesos
de fa mil anys el vent
espolsa canyes altes,
els núvols de ponent
enfosqueixen la tarda.
Barreja de presents,
nit i llum abraçades:
els fulls cauen pesants
a la copa i s'escampen
com el vi per les mans,
repetint la proclama
que la posta és germana
de l'alfabet de l'alba.


Jaume Subirana, dins,


Poesia i + 2008 : del 27 de juny al 27 de juliol : 
Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana


17 d’abril 2017

TUU

Pessic obert. Pastora del camí.
Borla de la muntanya. Ala barquera.
Nina de salut. Gota del destí.
Ramell blancvestit. Copa de foguera.

Barana dolça. Rosa de coixins.
Tro de rosada. Niu de la frontera.
Flor de la llibertat. Follet de brins.
Arracada del cel. Astre i bandera.

Sang del repòs. Anell. Mare brillant.
Canyeta de la mar. Bosc de l'instant.

Serrell d'abril. Aigua primordial.
Maduixa de claror. Porta amb senyal.

Cascavellet del sol. Nus de fulgors.
Llei de l'aurora. Tu. Festa d'amors.




Joan Brossa. Poesia i prosa. 1995

Edició de Glòria Bordons

31 de gener 2015

Delta de l'Ebre, abril de 1979

                                                (A Marina)

No puc sinó triar els colors més clars,
pintar els ocells més blancs, davant la mar
en calma, i un fasser. Lligar-ho bla
i veure com les canyes llepolegen
llavors d'abril, llampecs mollencs, quimeres.
En solitud, feliços déus invictes,
no sabem com el temps ens ha desat
el temps, i, al fosc, una queixa secreta.

Jaume VallcorbaPlana. Postals, 1981

04 d’octubre 2011

Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,

Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.



Zoraida Burgos, dins,

Paisatge emergent. 1999

Edició: Montserrat Abelló