Far

Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
                                        descans.

Eli Sanz. Posidònia. 2022

Eco

                 A Maria-Lluïsa Palau

-Explica'm, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica'm què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
                                           -Heus aquí
l'última forma de la saviesa:

Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Joan Brossa, dins,

X Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

Conversa de les Muses

No val d'escriure aquí rosa i viola,
i maduixeta i cirerola.
Tanta flor no clareja en el teu cant.
Les Muses mai t'ajudaran,
si no deixen vagar a la ventura
un plec subtil de vestidura.
De quina vall, de quin rocam desert,
davallen sempre de concert?
De quina invulnerable intel·ligència
són totes elles la presència?
 «Nosaltres, diuen elles, sem l'estiu
de les mil canyes vora el riu.
Si passem, benvolgudes, tot sospira.
Cada mortal en l'aire ens mira.
Nosaltres omplim d'ombra i de claror
la mar callada en sa blavor,
i nostra veu antiga i mig distreta
rellisca en l'obra del poeta».

                 ***

Si elles fan onejar mon pensament
com una canya sota el vent,
de quin color serà la melodia,
més avinguda amb el meu dia?
Aquesta deixa els braços de l'amor,
i és adormida en el record.
La que s'adiu amb l'hora de ma vida
en el record és adormida.

Josep Sebastià Pons, dins,

Una vela en el mar blau : antologia de poesia catalana moderna de tema grec. 2018

Edició: D. Sam Abrams i Eusebi Ayensa

Si vingués el silenci

          A Montserrat Vayreda

Si vingués el silenci

li diria:

ー¿Com és que em fibla el pols l'aspra tonada

de les canyes que es gronxen sota el xiscle

de la tarda cansada?

¿Com és que fuges lluny,

si el cor escolta

la barca desviada del misteri,

en l'hora encadenada?

¿Com puc endevinar la llum encesa

que em portarà per un camí de pèsols

amb la florida blanca?

No t'aturis silenci;

no m'ensenyis 

el meu camí de vidre...

Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958

Il·lustracions: Julià Grau i Santos

CAMÍ

Anirem al tossal
que domina la plana.
El bosquet de garrics
negreja, en la distància
—com una viva tofa
d'alzines turmentades.
L'estret camí s'enfila.
Amb mans d'enyor, callades,
resseguirem la pedra
de les parets del marge.
Grogues canyes de sèquia
demanen un fil d'aigua.

Quan s'ajeu, el silenci,
als bancals de la tarda,
quan afina, el rostoll,
la breu tija escapçada,
el camí de ponent
projecta una ombra llarga.
I es barreja, amb la pols,
cendra d'hores llunyanes...
Anirem al tossal
que domina la plana.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

Closes i canyes

Closes i canyes
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.
Aquest ha estat un temps per als presagis.

Teixida de carmí en el traçat de les hores
La vida es refà:
Un esbós de somriure en els ulls lluminosos
Haver vist
El traçat de l'extens en l'inimaginable Paradís.

I de nou, en l'instant
Closes i canyes.
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.


¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯

Paliçadas e juncos
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.
Tem sido este o tempo de prenúncios.

Tecida de carmim no traçado das horas
A vida se refaz:
Um risco de sorriso nos olhos luminosos
Um ter visto
O traçado do extenso no inimaginável Paraíso.

E de novo, no instante
Paliçadas e juncos.
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.



Hilda Hilst. Del desig = (Do desejo), 2017
Tr.: Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall

Estiu

Roca de vora mar,
les ones et fan fadrina
voltada de pins i atzavares
d'escuma i boira marina.

Canyes de plomall tibat
et perfilen a damunt,
els núvols et fan ganyotes
des de l'infinit profund.

Formigues i sargantanes
patrullen per les senderes
resseguint de pessigolles
les conegudes cingleres.

Vents de mil i una cares
et visiten al moment,
             garbí, migjorn, marinada,
                           llevant, terral o ponent




Lola Casas. Retalls poètics, 2001
Il.: Gustavo Roldán

el vent bufa

el vent bufa entre les canyes de vora riu

sense trobar-hi resistència

esvara per damunt la pell

però la petjada hi perdura

fora del temps

De: El mosaic de la creació, segon cercle, 7

Josep Maria Balbastre. Iconòstasi, 2017

Lectura

En uns versos xinesos

de fa mil anys el vent

espolsa canyes altes,

els núvols de ponent

enfosqueixen la tarda.

Barreja de presents,

nit i llum abraçades:

els fulls cauen pesants

a la copa i s'escampen

com el vi per les mans,

repetint la proclama

que la posta és germana

de l'alfabet de l'alba.

Jaume Subirana, dins,

Poesia i + 2008 : del 27 de juny al 27 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana

TUU

Pessic obert. Pastora del camí.

Borla de la muntanya. Ala barquera.

Nina de salut. Gota del destí.

Ramell blancvestit. Copa de foguera.

Barana dolça. Rosa de coixins.

Tro de rosada. Niu de la frontera.

Flor de la llibertat. Follet de brins.

Arracada del cel. Astre i bandera.

Sang del repòs. Anell. Mare brillant.

Canyeta de la mar. Bosc de l'instant.

Serrell d'abril. Aigua primordial.

Maduixa de claror. Porta amb senyal.

Cascavellet del sol. Nus de fulgors.

Llei de l'aurora. Tu. Festa d'amors.

Joan Brossa. Poesia i prosa. 1995

Edició de Glòria Bordons

Delta de l'Ebre, abril de 1979

                                                (A Marina)

No puc sinó triar els colors més clars,

pintar els ocells més blancs, davant la mar

en calma, i un fasser. Lligar-ho bla

i veure com les canyes llepolegen

llavors d'abril, llampecs mollencs, quimeres.

En solitud, feliços déus invictes,

no sabem com el temps ens ha desat

el temps, i, al fosc, una queixa secreta.

Jaume VallcorbaPlana. Postals, 1981

Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,

Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.



Zoraida Burgos, dins,

Paisatge emergent. 1999

Edició: Montserrat Abelló