Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

27 de novembre de 2011

Tu ets com un pont,

Tu ets com un pont,
un pont de llum.
Tallamar de sentiments
que arremolinats
pugen cap a la llum.
Cordó de records
que lliga dues ribes.




Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

En els somnis joves, Grècia era la mar

Buguenvíl·lea esplèndida per Teresa Grau Ros

En els somnis joves, Grècia era la mar

desitjada de llum, de goig salat.
Eren parets de calç rient d'estiu
i un cel tot blau entre marbres divins,
un got de vi daurat amb gust de bosc,
una tallada de meló a les mans.
Ara, que hi he tornat, si mai es torna
enlloc, no sé ni on vaig, em deixe dur.
Davant, la lluna al ple, l'Olimp nevat,
la mar molt lluny i jo mirant la nit,
la foscor transparent de l'hivern grec.



Josep Piera. En el nom de la mar, 1999

Vaixells

Les gavines naveguen contra el vent,
travessen el mirall de l’horitzó,
arriben els vaixells,
uns cavalls fatigats.
Del cos del mar
s’enlairen les onades,
davallen blanques, nues,
cap al gris, dens silenci.

La tarda és una mà,
la terra, una illa.
La pell del món,
els còdols del capvespre,
els núvols i el seu gest.
El mur de vidre es trenca.


Carles Duarte i Montserrat

Al roserar

Pues i flors té el roserar;
¿Cal que respir o que em defensi?
-¿Qui, per les roses, en silenci
no es deixaria esgarrinxar?
 

Maria Antònia Salvà. Lluneta de pagès, 1952

26 de novembre de 2011

Cel a franges

Cel a franges
a tires esfilagarsades
que van inflant-se
corrents, amatents...
lliscant dins la bossa
que llepa l'horitzó
Cel flama i or
contra la negror
que avança de la nit
descús traus, lleuger,
i esquiva el drama
per la senda de la llum.



Paolo Ruffilli. Diari de Normandia ; Núvols, 2007



No parlo de claror per dir la llum,

sinó de l'olivera i el desmai
que flanquegen la porta de la casa,
ni parlo de l'amor per dir l'amor,
sinó d'una discreta melangia.
Tot és debades, l'horitzó i la nit,
l'esclat i el vent, la ruta i la temença.
No parlo de la mar per dir la mar,
només parlo de mi, cansat, adust,
però, en secret, colpidorament tendre.


Miquel Martí i Pol. Suite de Parlavà, 1991

Cauen gotes a l'estany

Cauen gotes a l'estany,
dolçament arriba l'ona
a l'espina del roser...
Llei, fretura, captinença,
infortuni, tremolor,
la falena me'ls fa enfora...
Observant-ne tot l'encert,
tanco el llibre que em bescanta.



Miquel Bauçà. El crepuscle encén estels, 1992

19 de novembre de 2011

Mar en verd

Repòs de la barca
com el vestit reposa
a la vora del mar.
Perquè potser hi ha una esperança
de línia verda
que ens consola en l'horitzó.


Vicenç Llorca, dins, 10 de Barcelona, 2008



Pamflets

Parc de les Aigües (Barcelona)
No és cert que fos dolenta: va impostar
com un home.

Que si ella es defensava, no era contra ningú.
Va néixer, com tothom, perquè es lliurés
l'herència. I aquest cop no eren cases...

¿Volíeu canviar el sistema? Si els fills duguessin
el cognom de la mare li serien deutors
perquè en podrien ser signataris.

De la beutat total: tampoc no la volia perquè
és un altre invent si acabes per odiar el dolent.

La veritat no existeix, però si ets un escriptor,
igual l'has de cercar. Es troba al lloc on
no hi ha cap mentida; i és com la Pau,
que és allò obviat en el telediari.

I la cordura? Ens n'hem de protegir.
Del disbarat? Que té a veure amb barat.
I és la passió que a voltes esternuda.

Allò gros i allò xic: doneu-li, si podeu, en un.
I allò que s'ha d'aprendre: a no fugir d'estudi.
Mira: va fer moltes errades, però es va estalviar de
donar-vos menjar per a fer-vos callar.
I sobre els vostres pares: seran els vostres néts.
I allò que no fem net, tornem a rebre-ho brut,
i del que s'ha rentat, en rebem la lluentor.

I si Déu no existeix, amb qui parlava ella cada dia?
Que cadaqual s'ho sap, i els quins documentals ha vist.
El cas, com deia el jardiner, és que cal ser coherent.
Tant com es pugui... Perquè també pot ser
que a la coherència la sorprengui la son.
Si són les quatre del matí i Sant Joan s'ha acabat,
ja cremareu els trastos per Sant Pere o amb
els rostolls el proper mes d'octubre
quan s'acabi la veda
dels incendis.


Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color, 2011

13 de novembre de 2011

Notes breus, 5

Duc gravats al front
joncs, anemones, pinsans, caragols de mar desperts,
espígol, una barca verda, branques de cirer
i neu fosa construint cases noves.
Els braços vessen murmuris redons.
M'assec a la vora de la carretera.

És tard. He de marxar.
És hora d'entrar a l'oficina,
i allà dins no hi ha finestres.



Miren Agur Meabe. El codi de la pell, 2006


Versió de Maria Josep Escrivà

Anhel del cercle

L'aire encalmat com una vall.
Unes mans florides com la vall sota el sol,
remotes com la vall petita.

Un cos primitiu davant la vall despullada.
Unes mans benèfiques com les sèquies
que recorren la vall.
Un cos fondo com la vall
oberta com un cos,
com dos cossos esqueixats.

Tota l'amplària de la vall
dins d'un únic cos, en calma.

En el vertigen blau,
l'eternitat voreja
l'anhel del cercle.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007


12 de novembre de 2011

El poder de la literatura


Jo havia acabat d'escriure
en un full ocasional
que la poesia era el lloc de l'absència.
Les mans se n'havien anat:
cadascuna tindria ara la seva solitud
com a coixí immediat.
En l'escriptura, el seu rostre ofegat
cantava al bolígraf. Jo somniava
la mà que es posa en una ròtula
i amb aquell gest hipoteca la mort.
Aleshores vaig obrir un llibre de Lezama Lima:
ell definia la poesia
com una Metàfora de la Resurrecció.
El sol es va descordar del tot. Brillava
als esculls, s'obria als pulmons.
Les ciutats guanyen relleu
en estat de passió. La veu
del vidrier s'allunyava. Vaig quedar
sentint com desapareixia. Res no feia mal.
Podia continuar donant la notícia.

A Corunya, 1993


Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga..., 1995; trad.: Vimala Devi

Un ramat de bens,

Un ramat de bens,
lent, avança pel cel
vers l'esclat ardent
llisca la broma, es
destria ploma a ploma.
Cap pastor no guia
ningú no governa, però cada
cop més esberlat baixa
s'escola el ramat
cap al fons caient, avall
entre les brases del ponent.



Paolo Ruffilli. Diari de Normandia ; Núvols, 2007 
trad. Miquel Edo i Julià

6 de novembre de 2011

Quatre coses

M'abelleixen quatre coses:
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar.
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.


Maria Antònia Salvà. Poemas = poemes, 2006
Ed.: Sebastià Alzamora
Tr.: Jaume Pomar

La pluja

Rain!
Ara que la pluja ja llepa els finestrons,
omple d'encenalls aquest xubesqui vell.
Mira-la com ve i s'acarnissa als vidres
-timbaler enfollit o gat amb urpes d'ombra.
Seurem vora la finestra, callats,
perquè un dia puguem requisar aquest record
i fer-ne un poema diferent: desconfiança
en el silenci, o carícia en el sospir.
Les paraules del que serà no importen massa,
importa aquesta aigua que davalla amb peu lleuger
i la certesa més enllà del neguit que ens desespera:
que els cossos canten junts,
que et brillen els ulls en el silenci,
que les coses que et dic a cau d'orella
et repeteixen que és bo que siguis tu
qui ara calla i sent l'amor com una llengua nua.


Francesc Parcerisas, dins,

II Festival de poesia de la Mediterrània, 2000

1 de novembre de 2011

Venies de l'apocalipsi.

Vas aparèixer amb trompetes de foc.
Ningú no t'havia sentit,
tots dormien, els rostres tranquils
escampats sobre els coixins.
Et vas acostar a casa amb pas ferm.
Una figura blanca com la neu
que venia del sol.
De sobte es va fer de dia.
Un esdeveniment.
Una certesa.


Tercera visió, II

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions, 2006

Ja t'ho vaig dir:

Ja t'ho vaig dir: les papallones blaves neixen de la tinta
blava dels teus dits, volen en quadrícules per ales i les
antenes pesen. Els colors, al cap i a la fi, es fan feixucs.
El taronja és obsolet, el vermell fa nafra, l'ocre encega.
Quin és el color definitiu? El color del gregal? El de
l'absència? Aquest color transparent que et recull
la pell i et fa l'ànima un bolic. I s'enfonya ben dins el
novembre, dins l'escarabat, dins el centre vital que és
paral·lel i pla. Ultrasònic. Telefònic. Simfònic. I la
gargamella, profundament silenciosa, remou les cordes
vocals amb indiferència. Ja no m'importa, al cap i a
la fi, recollir les vocals i entendre-les al sol de
ponent, al poble on es varen perdre les sabates i els
concerts. De fet, no importa res. M'agraden les
papallones de tinta blava. I ara vull anar amb els
cordons desfets.




Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors, 2010