Quan m'assec vora la font
ni m'adono que el temps passa,
perquè l'aigua va cantant
amb veu de seda i d'obaga.
Si algun dia no em trobeu
no em cerqueu dintre la casa,
que la font m'ha fetillat
i en la pica m'emmiralla.
Sobre l'aigua transparent
puc veure la meva imatge,
pètals foscos vora els ulls
i als cabells l'or de la tarda.
La font perduda en el bosc
sota l'ombra d'una branca
és un cor que s'ha esberlat
i degota fils de plata.
Si algun dia no em trobeu
no em cerqueu dintre la casa,
sinó devora la font
que trena i destrena l'aigua.
Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001
