Vora la font

Quan m'assec vora la font

ni m'adono que el temps passa,

perquè l'aigua va cantant

amb veu de seda i d'obaga.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa, 

que la font m'ha fetillat

i en la pica m'emmiralla.

Sobre l'aigua transparent

puc veure la meva imatge,

pètals foscos vora els ulls

i als cabells l'or de la tarda.

La font perduda en el bosc

sota l'ombra d'una branca

és un cor que s'ha esberlat

i degota fils de plata.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa,

sinó devora la font

que trena i destrena l'aigua.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001