Oda a Barcelona

Recordo aquell dolor cruel a les retines
el vespre en què de sobte vam veure-hi molt més clar.
Va ser una coincidència del tot inexplicable:
primer un milió de veus va cridar smile
i tot seguit en ràfega els flaixos de les càmeres.
Quin mal feia la llum, aquella llum tan blanca
que no deixava ombres, que tot ho il·luminava:
com xisclava la gent davant de la descàrrega.
Després, clarividències: vam saber la veritat
d'aquesta ciutat nostra que és feta per als altres,
vam descobrir-hi claus als peus dels edificis,
pilons de cartró i fusta, pots de pintura oberts
i altres materials d'un decorat modern, cosmopolita.

Recordo el teu ensurt i el to de la pregunta:
si tot és una farsa, tu i jo som figurants?
Et vaig mirar com ara sense saber què dir-te,

i vam partir en silenci, de la mà,
com els enamorats que hi ha en una postal.

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

Gènesi

Si algú desfulla a poc a poc aquest edifici
ens hi trobarà al centre, amagats
Dues llavors dins un llençol.

Júlia Francino. Els excedents. 2020

Pròleg: Míriam Cano

Premi de Poesia Ventura Ametller 2020 

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

(L'edifici així prepara
per a l'estadant diví
com estoig de perla cara.)

Guanya copes i medalles
que li emplenen les parets
de magnífiques quincalles.


7

Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

Llibre de ciutats

Ni tu tens un palau ni jo una vall
on punxar-me amb la teva rosa blava.
Perquè sols un intent de claredat
i unes humils, esteses mans ofertes
a les íntimes veus que ens fan el món,
poden parlar amb encant de la grandesa.
Te'n recordes? Els llibres rellegits
en capvespres caient amb purs missatges...
L'amor, com una sola soledat,
protegint-nos el goig, la pau, la cambra,
de la plural perplexitat del buit.
I digues quant se'ns han obert les places,
els carrers que han vist créixer els nostres anys,
els edificis que ens han pres la mida.
Posa't, amor, el clar vestit del temps
i obre la porta que ens impulsa als rostres.
D'on hem vingut, on som, cap a on morim,
hi ha un llibre que parla de nosaltres:
els noms de les ciutats que ens han bastit.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Balada de la poesia

He bastit estructures d'edificis.

Estructures de ferro

que la gelada torna perilloses.

La vida ha anat quedant-se sota el fred

dels hiverns a les obres,

i jo m'he anat fent vell veient el sol

sortir a cops de martell rere les bigues.

Avui el veig sortir rere una altra estructura

que s'alça esvelta i nua, com si fos una dona

que he estimat sempre. Quan la toco,

gelada, em crema mentre continuo

el que mai no s'acaba: construir.

Joan Margarit

Poesia i càlcul d'estructures : lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011

Barcelona, 27 de setembre de 2010, Universitat Pompeu Fabra, 2010