Fent vetlada

                     «Sa vida des tafoner,
                      bona vida si dormia;
                      Però de sa nit fa dia,
                      sempre dû son endarrer».
                              (Cançó popular)

SENSE anar jo a cap tafona
faig vida de tafoner;
que si el dia abast no em dona,
de nit faig dia també.

Com me passa la vetlada!
Es un «estirar-cabeis»...
A la son una espolsada
és un dels millors remeis.

Fora son, ben desxondida,
com m'agrada de vetlar!
Si hi ha feina endarrerida
llavô es pot adelantar.

Sols veig que són les gallines
les qui es colguen amb el sol,
però les tonades fines
de nit canta el rossinyol.

Mes cançons d'humils tonades
com me plau també cantar
quan les hores són callades
i el cel transparent i clar!

M'encanta la nit silenta
amb l'aire suau i fred,
amb la lluna macilenta
i els estels que em fan l'ullet...

Ah! Però la vida mia
és vida de tafoner,
que, com de sa nit faig dia,
sempre duc son endarrer...

            21 de febrer de 1937

Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999

Pròleg de Guillem Colom.

Epíleg de F. Bonafè.

Fred

Hi ha pomes així: madures només allà
on les ha tocat el sol.
Dolces només allà.

Em sento enganyada: la meitat freda
dura més que la calenta.

Ekaterina Iossifova

Es troba en la revista: 

Reduccions, núm. 100, p. 77

Traducció: Eva Sableva

Revisió: Oriol Izquierdo

Fredor

El febrer silenciós
ha aturat l'alzinar en
un verd fosc olivaci
i el sotabosc,
catatònic i esclarissat,
no gosa ni tan sols
arrecerar els llimacs bavosos.

Amb la llum d'aquest hivern
al moll de l'os,
l'eixida del darrere de la casa
projecta un pati fred,
agònic i distant que no reconec.

Distingeixo les figures borroses
dels caminants,
sé que repetiran les mateixes passes
un i altre cop,
fins que el temps del vespre
els dugui, a tots,
a la porta del carrer buit.

Llavors s'acomiadaran
per sempre més.

Més avall, a tocar de març,
baixaré pel camí mut
que mena al Port,
i allà ens trobarem tots
ben entrada la nit,
silents estrelles de glaç i son.

De: Rerefons

Eduard Casas. L'esfera porpra. 2024

Pròleg de Marta Pessarrodona.
Epíleg de Lourdes Godoy Tomàs.

Alba

Heu vist?
Hi ha un sol ixent imparable,
tanca les nits de cridòries,
de freds rous inerts estèrils
i de vols d'ocellassa furtiva.

Però més enllà encara,
encén matins lluminosos
transparents i fèrtils
seguits de tardes de collita
i flaires de farigoles,
ben nostres.
A la fi dels camins
no hi ha crepuscles,
ans al contrari,
tot retorna ordenadament.

De: Preludi

Eduard Casas. L'esfera porpra. 2024

Pròleg de Marta Pessarrodona.
Epíleg de Lourdes Godoy Tomàs.

Mare, vull...

Mare, vull aigua,
tinc molta set.
No em dones pluja
que em mullaré.
Mare, vull pa,
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare, vull sol,
tinc molt de fred.
No em dones foc
que em cremaré.
Mares, vull lluna,
tinc molta son.
No em dones somnis
que em faran por.
Mare, vull temps,
tinc enyorança-
Deixa-t'ho tot:
vine i abraça'm.

Eva Dénia

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

El jo que no soc

El jo que no soc a mi s'adreça
amb fragmentats bocins del que vaig ser.
Les paraules no poden dibuixar tants anys efímers,
s'enfronten la quietud fictícia de les aigües del riu
i el moviment submergit de tots els mars.
Oscil·la creixent la lluna sobre els màstils.
En últim discurs, fred, l'hivern es dissoldrà.
Pensament de mort, resignada certesa, glaç.

Del llibre Blaus (1993)

Zoraida Burgos

Es troba també al llibre:

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 61

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

Lliçó de coses

Llarg aprenentatge,
el del cinisme.

Qualsevol fe
et pagarà amb fred,
i l'hivern és llarg,
dura massa.

Viuràs tot el que cal
per veure
coincidir contraris.

I si ets poeta
t'embolicaràs
en petites coses,

cridaràs per minses
injustícies i et bandejaran
tots els partits polítics.

La censura seran els amics,
tu mateix,
impàvid de contemplar,
per primera vegada,
que la terra gira,
i que res
res no ho detura.

De: Vida privada. 1972

Marta Pessarrodona. Tot m'admira : poesia completa (1965-2021). 2021

Edició a cura d'Àlex Susanna

Llegat

Sí, vas excavant amb ganes
i torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, esquena corbada,
i ve una allau de pedres,
pedretes, sorra fina i insectes
que torna a tapar el sot.
Quin instint d'obrir escletxes,
tu que en notes tant de fred
i no saps fer anar cap eina!

I torna a plantar els peus.
Clava la mà ben avall.
Descobreix què va sortint
de baix i s'amaga,
s'ho empassa la terra.
Desitja'n l'esclat
com un guèiser humà.
No et sentis de res:
el teu llegat és buscar
el que raja de dins.

Raquel Estrada Roig. Natació. 2021

Lluna de llum

AMB EL FRED A L'AFRAU DE FEBRER

Lluna de llum que m'envoltes potent.
Tendre l'arment que vigila el pastor.
Ombra dels arbres, caus entintats,
rodanxa de palla segada a Molló.
Flors adormides, flama de gel,
flama de gel i de tènue foscor.
Cor adurent d'eixa nit que ens abriga,
lluna de llum i de feix de bogor.
Neu estesa, inconsútil, real,
neu estorada de tint irreal,
tocada de lluny, perbocant el seu cor.
Foll paradís, avés fi de risc...
Fet d'acord i secreta gaubança,
silenci submís:
llumdelluna d'amor, de mà en càlida entesa.
I remuga la sort que no dura,
i la pell és d'ocell cantador.
Tot és d'or.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

La petita venedora de llumins

Tarda de cap d'any
ni una ànima als carrers.
Només alguna cosa grisa i vella
d'any nou.

Tremolen de fred
les cantonades, les cruïlles
per escalfar-se s'arrauleixen,
s'enganxen a floristes ambulants
d'una pàtria estrangera.

Rams embolicats
amb paper d'estrassa
i de mala qualitat
decorat amb forats al voltant
fets per tisores autodidactes.

Igual que nosaltres quan érem nens
afamats de somnis
retallàvem quadradets
d'un diari doblegat per la meitat
i a mesura que el paper es desdoblava,
quines alegres contínues simètriques
finestretes ens obria el futur de bat a bat.

Tarda de cap d'any
ni una ànima als carrers
només finestres tancades grans grises
i una pobreta borrufada que pidola uns flocs de neu.

De: Ens hem traslladat al costat. 2007

dins el llibre:

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

Edició bilingüe.

El meu cap d'any

Un altre any, i l'esplet encara no demanca;
l'esplet de les cançons, malgrat ma testa blanca,
si no prou exquisit, almenys fou abundós;
no glacen, no, la sang les hivernals fredors;
el pi de vell brancam i soca corrugada
es sent lliscar per dins la saba regalada;
de rou cada matí remulla el cimerol
i va vessant reïnes que clarifica el sol.

Maria Antònia Salvà, dins el llibre:

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

El millor del fred

Mentre esperem l'estiu,
el mar i els gelats,
l'hivern també ens té
secrets preparats.

Fer un ninot de neu
no es pot fer amb sorra.
Dur un passamuntanyes
enlloc d'una gorra.

Polos, granissats
hauran d'esperar.
Millor xocolata
i pastís casolà.

Si fes massa fred
per anar en bicicleta
patins sobre gel
i guants i jaqueta!

Poemes de fred i manta. 2018

Poemes: Núria Albertí Martínez de Velasco
Il·lustracions: Mercè Galí Sanarau

Alzina i roure

L'alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.
L'estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja,
ja no són iguals.
Les fulles del roure
se'n van a l'hivern.
L'alzina les guarda
per no tenir fred.

Núria Albó, dins,

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

Aquell qui encara no ha nascut

         més feliç que els uns i els altres és el qui encara
         no ha nascut. 
                   ECLESIASTÈS, 4.2

Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.

Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.

Potser és felíç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.

Carles Duarte i Montserrat. Tríptic hebreu. 2002

Dos veïns

Dos veïns desconeguts que mai no se saluden
quan s'encreuen, un dia es descobreixen l'un a l'altre
en un país llunyà, com és ara Groenlàndia,
i tanta és la sorpresa que s'abracen.
També nosaltres dues, que sempre ens encreuàvem
ignorant-nos, avui hem sabut
que aquell dia precís de tal mes de fa tan poc
vostè va perdre el pare, jo, la mare.
Aquella data, immensa entre rostres anònims,
era la nostra Groenlàndia.
I ens hem abraçat per enganyar el fred.

Cèlia Sànchez-Mústich. Mudança endins. 2022

Fotografia: Florenci Salesas.

Epíleg de Jaume C. Pons Alorda.

Evanescència i somrís

Perquè es distregui del fred
el dia de la nevada,
àngels fan al son d'hivern
un coixí de plomes d'ala.

Fragment

Josep Maria López Picó, dins,

L'aigua. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.

Il·lustracions de Fina Rifà.

Passejo vora l'estany

Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.

   Sota el cel blau,
 enllà de l'aigua llisa
   i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

Mar d'hivern

El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.

I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.

Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.

Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.

M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000

L'arbre solitari

Aquell arbre solitari abandonat
enmig del camp,
suportant el fred, proclamant
als quatre vents la seva fortalesa,
arrelant-se coratjós, emergint d'un silenci
només trencat pel suau vaivé de l'herba
que l'envolta i l'acompanya
en les nits fredes d'hivern,
ignorat per tothom,
és el triomf de l'esforç per sobreviure.
Quan arriba la primavera,
deixa anar un lleu plomissol
cobrint-se de brostatge,
i es vesteix d'unes fulles verdes
senyorejant la seva esplendor.
Llavors, tot ell és placidesa.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

Les set del matí

Cafè amb llet calent.
              Els vidres s'entelen.
              El món glaçat resta fora.

En un medi modest i calentó,
les infusions (herbes amb cor i regust de mare natura)
                            deixen nedant la seva voluntat amable i curativa.

 

Lola Casas. Temps de fred ; Temps de calor : poemes. 2020

Il·lustracions de l'interior i de la coberta de Gibet Ramon.