deixa'm que m'agafi a les teves branques.
i em llepo els cabells picants
d'escarola amarga.
asseure'm al teu ventre inflat
de criatures màgiques.
vull tornar-te,
perquè de tu,
jo vinc de casa.
vull tornar a ser arbre.
No reconec de sobte
l'habitació del meu apartament,
com si els ulls foren pols
com si les enquadernacions
retines blanes.
Recorde haver escrit portat per sentiments.
Fa temps escric un llibre de poemes
com una bossa de la compra
sense cap misteri.
És un llibre de passeig
un passeig de pobres, al moll
del grau de Gandia i potser
acompanyat
agafat de la mà
d'un xica jove amb la poreta
tendra de ser
per sempre vella
en el futur que és cert i es pot llegir
en la portada d'un bestseller o darrere
d'un cotxe que Ell s'acaba de comprar.
No puc dir que haja sigut feliç
fent aquest ofici d'estiu
que és escriure, voluntàriament
i sense autocompassió
versos en hivern
un hivern interminable.
Em sent gros
em sent gros com el vent,
el vent que té
colesterol,
el vent que morirà
també.
He creuat el paradís
sense escriure
cap poema.
Estic molt cansat
i la companyia de les claus
i de les aus
queda dins l'idioma.
Que estrany.
De: L'únic que em queda. Avalon
Joan Deusa. Camelot o la poesia social. 2020
Premi Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte.
Somnie que un teuladí es precipita per un pou, fet un manyoc
de plomes, tan menut que em cabria a dintre del puny tancat.
La gola del pou és fosca i molla com el coll d'un úter. Jo me'l
mire des de l'interior, com davalla l'ocell cap al buit. I no me'n
sé avenir, de no haver estat capaç d'evitar-ne la caiguda. Després,
ja desperta i serena, reconec que no té cap sentit lamentar-me'n,
perquè, si el teuladí hi queia a plom, significa que ja era mort
des d'abans. Si hagués estat viu, no hauria hagut de menester la
meua intervenció, ni la de ningú altre, per remuntar el vol. Cos-
tarà deslliurar-se'n, però, del tuf de reclosit d'aquesta rotunda
vacuïtat.
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
43è Premi Miquel de Palol 2020
Sento el ritme,
la cadència d'un silenci
que em convida al pas de dansa cada dia.
Sona lluny, però el recordo.
Reconec, entre murades de brogits,
l'accés al lloc on fan ballades
les fal·leres més llampants,
les indolències,
el senderi, la rucada,
la follia...
Permeteu-me que m'allunyi
per poder endinsar-me on mor la llunyania.
Montse Gort. Anem camí de casa. 2021
A Marià Villangómez
—Poetes, reconec els vostres mots
—em digué. I era cert. —Tous pensaments
arrecerats hi dormen—concloïa.
Era humil i sencer: a l'illa, tots
els arcs proves en donen, permanents.
Jo era un bàrbar que feia massa via.
Però a l'esguard m'hi recalaven faules,
així mateix, i vaig parlar d'aquella
terra, tan viva, de la mar, tan blava.
I només li vag dir, però amb paraules
seves: —Amic, que planin damunt d'ella
l'amor i el pensament.
L'aire cantava.
De: Viatge a Eivissa
Premi Ciutat de Palma de Poesia 1962
Jaume Vidal Alcover. Poesia completa 1952-1991. 2023
Edició a cura de Joan Cavallé
Pròleg de Magí Sunyer
Epíleg d'Odile Arqué