Dones (in)visibles

                         2

Com l'alè dels deserts segrega miratges
o el guix cal·ligrafia a la pissarra
murmuri d'ales blanques,
així la singladura d'unes mans:
dues barques que passen
i escruixen dos clavills en l'horitzó.
Rumbs cardinals entre escumes florides.



De: 7 instantànies



Maria Josep Escrivà, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juliol 2010. Núm. 97. P. 31

Places de mans

L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.

I soc passeig obert a la ciutat
que has inventat, perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

vam viure contra el riu i vam mirar

l'absoluta bellesa de les mans
tocades per l'alquímia dels divins,
vam navegar plegats amb els dofins
tot salvant quatre quadres sobrehumans,
ho vam viure i ens vam saber besar
i en aquest bes ens varem diluir

Francesc Josep Vélez. Cants d'Esblada. 2002

M'és necessari l'ordre

M'és necessari l'ordre
vegetal de les espigues,

l'incansable ruta d'una rel,

la majestat ombrívola d'un arbre,

la immediata transparència

de l'aigua, per retrobar-me.

Les mans, segures guies,

són flors descloses

que m'assenyalen camins.

Les mans no han après a

disfressar-se.

Soc filla del meu temps,

impotent de miracles.

Montserrat Abelló. Vida diària ; paraules no dites. 1981