L'iris del Déu cec

A l'escletxa del voral s'hi remou un gest
que aixeca pols. La pols que neix de sota terra.
Els morts són qui la generen: obren
les boques en un intent de ser fàbrica d'oxigen.

Cal viure entre el verb i l'acció,
entre el misteri latent i el pa a la taula.

Aprendre a tenir una nova mirada.
Fer-la servir en bon ús.

Anticipar-se.




Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada.

Pietat de les hores

Sou de l'amor i de l'amor sereu,
criatures de la tendresa. Passa
la vostra silueta com si mai
tant d'encís no s'haguera dit debades.

Conjura així la pell un horitzó
de mil carícies, però d'aquestes
meravelles també faran els ulls
somni i condemna, festa que es demora.

No morirà qui mire el vostre espill
de foc, com les paraules sobreviuen
la veu i l'anticipen.

Ara cal
l'edat de l'esperança, dur als llavis
un nom irreverent per no mentir,
perquè crec en l'excés com en l'auguri
secret de l'únic guany que ja no puc
callar, rubor de no sé quin silenci.

Quina vida, quin goig, quin bé de sort?
Ningú no vulga mai donar-hi treva.



Isidre Martínez Marzo. Hostes. 2006