Demano minuts

Demano minuts i hores i mesos
quan la immediatesa trenca el fil i
sembla que no tinguem passat:
dies i nits
carregats de robins i pedres afganeses.

Mari Chordà. No com un so. 2022

Pròleg de Meri Torras Francès.

He trencat amb el passat

He trencat amb el passat,
he desat llibres i pensaments.

Ja no existeixen
i han estat matèria:
la percepció de l'ego.

A les lleixes hi resta el coneixement
de la consciència: del que soc.

De Oasi. P. 57

Viqui López-Amo Calatayud. De ser en el cos. 2020

Il·lustracions de Montse Utset.

Postfaci de Roger Costa-Pau.

Passat i futur

Passat i futur, refugis
d'un present insatisfet.

De: Mots per fer via

Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018

Pròleg de Sebastià Portell

Després de la tempesta

La tempesta ha passat i ha impregnat l'aire.
Tot viu i alena com al paradís.
Als gotims que lilegen, en tot l'ample,
s'abeuren els lilàs de raigs fresquius.

Tot reviu amb el canvi de l'oratge.
La pluja xopa teules i saltants,
i al cel s'hi fa més clar cada vegada,
darrere els núvols negres, un cel blau.

Les mans d'artista, més totpoderoses,
fan neta tota cosa per rentar.
Als seus tallers, la brutor, la transformen
en vida i realitat; passat, en fan.

La tempesta ha portat els records d'un mig-segle,
i ens torna enrere a un passat conegut.
El segle en fuig, de la tutela seva;
ja és hora d'obrir portes al futur.

Ni els xocs ni les revoltes no desbrossen
camins de vida nova per ningú,
sinó revelacions, tempestes, coses bones
del fons del foc de l'ànima d'algú.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Temps passats

            Aquells amics...
Em parleu de camins on les mans ajuntàvem
enduts pel mateix foc de joves entusiasmes
i acordàvem les veus amb el mateix neguit!
Em parleu de tan lluny!
            Potser sí, potser sí...
Potser jo vaig entrar-hi enduta per la crida
d'algunes hores tenses que mai no he desoït:
              —Tens aigua? Dona aigua...
              —Tens hores? Dona hores...
              —Tens l'or d'una paraula?
             Que dringui a l'oïda de l'amic!
El present és voraç. Tothora cal renéixer
despresos de l'ahir, amb el cor d'un albat,
oblidant les ferides -quin repòs!- i a vegades
fins la mel que hem tastat!
             Qui domina l'oblit?
Si encara compartim, avui, un lluc de sol,
el goig de veure el mar o la tenebra eixuta,
preneu de mi la part d'amistat que vulgueu.
Us la dono de grat.
             Per si no tinc memòria...
Per si demà ho ignoro, preneu ara, preneu!

                                                       1992

De Vivències (Obra poètica inèdita)

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Nit oberta

De sobte, la barca s'ha aturat
en un instant incandescent
que ja és el temps sencer
perquè no hi ha passat ni futur,
tan sols el present d'aquesta llum tènue
i magmàtica acariciant-nos la mirada
feta intersecció de dos cels sublims.
Voldríem retenir per sempre el foc
i ser Prometeus d'un món lliure de culpa
i càstig, un lloc on poder ser natura
i consciència, cos i ànima,
emoció i pensament,
un àmbit sense contradiccions
on tot sigui harmonia amb el cosmos.
Lentament s'obre la nit
i decideixes continuar el viatge
perquè tots els cossos celestes
puguin emmirallar-se en els nostres iris d'aigua,
aquests ulls iridescents
de mar antic sempre nou.

Cristina Àlvarez Roig. Firmament obert. 2021

Il·lustracions d'Esther Varo.
Pròleg de Vinyet Panyella.

Epíleg d'Israel Clarà.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2021.

Fills

Per més que faci que siguin grans
i caminin amb el vent
sempre hi ha un moment
que voldries fer del passat, present.

Anna Llensa. Amor crònic. 2018

Sonet a Girona

Girona tota estesa, enfredorida,
s'emmiralla en el riu indiferent;
té l'aire d'una noia emperesida
que duu el passat florit al pensament.

De pedres capvesprals va revestida
i llur silenci cau musicalment
i aquesta catedral, branca florida,
ens recorda una glòria permanent.

I si m'estimo la Girona antiga
és que la tinc per una bona amiga
que sempre trobo enclosa al mateix lloc.

El riu que la cenyeix per la cintura
sap del meu riure blanc de criatura;
sap del secret que em lliga poc a poc.

M. Àngels Vayreda, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

El temps

 Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat.
ーja ha quedat enrere després de la lecturaー.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

Joan Brossa. El Saltamartí. 1969

Estimaré el segle XXI

El sopar es refredava. Els convidats, a l'espera de ràpids,
Impersonals encontres fortuïts del tipus usual, estaven estirats
Pels dormitoris. Les patates eren dures, les mongetes toves, la carn
—No n'hi havia, de carn. El sol d'hivern havia engroguit oms i cases;
Els cérvols davallaven per la carretera com refugiats; i a l'entrada, els gats
S'escalfaven sobre el capó d'un cotxe. Llavors un home va girar-se
I em va dir: «Tot i que estimo el passat, la seva obscuritat,
El seu pes que no ens dona cap lliçó, la seva pèrdua, el seu
Tot, que no exigeix res, estimaré encara més el segle XXI,
Perquè en ell hi veig algú en barnús i plantofes, d'ulls castanys i pobre,
Caminant per la neu sense deixar ni una petjada al seu darrere».
              [«Oh», vaig dir, posant-me el barret, «Oh».    

———————————————————

I will love the twenty-first century

Dinner was getting cold. The guests, hoping for quick,
Impersonal, random encounters of the usual sort, were sprawled
In the bedrooms. The potatoes were hard, the beans soft, the meat—
There was no meat. The winter sun had turned the elms and houses yellow;
Deer were moving down the road like refugees; and in the driveway, cats
Were warming themselves on the hood of a car. Then a man turned
And said to me:  «Although I love the past, the dark of it,
The weight of it teaching us nothing, the loss of it, the all
Of it asking for nothing, I will love the twenty-first century more,
For in it I see someone in bathrobe and slippers, brown-eyed and poor,
Walking through snow without leaving so much as a footprint behind.»

               [«Oh,» I said, putting my hat on, «Oh.»

Mark Strand. Rufaga d'un. 2016

Traducció i pròleg: Joan Todó    

L'amor a la vida

Per malaurat que siguis
     en el present,
estimaràs la vida,
     si encara tens
el record d'una joia
     en el passat
i una esperança encesa
     per a demà.



                Perpinyà, novembre del 1946

Antoni Rovira i Virgili. La collita tardana. 2017

Presentació de Josep Anton Ferré Vidal i Josep Poblet i Tous
Fragments memoratius de Teresa Rovira i Comas introduïts per Maria Calvet
Edició a cura d'Elena de la Cruz Vergari

Secrecions de l'ahir

Vertigens d'un passat que no reconec
dins la meva nafra.

Altres històries adoptades
ja tan meves,
tan pròpies.

No fugiu.
De mi no.

Jo no soc aquesta.



Anna Gual. L'Ésser solar. 2013

Epíleg: Lluís Calvo

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

El cel de nit

El cel de nit és un mapa
on s'amaguen mil tresors,
que envolten la lluna blanca
i resplendeixen com l'or.

El cel de nit sap llegendes
del present i del passat:
només mirant les estrelles
les podràs endevinar.



Lluïsa March, dins,


Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007

Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí

Som la paraula

Antioda

Si el present és el passat del futur,
aviat, per a pintar una paret amb quadres
penjats, no caldrà despenjar els quadres.




Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

Empúries

              Ia

Finalment les construccions de l'home
retornen al paisatge

              Ib

Per fi vençudes
les construccions de l'home
són romes: pures

             II

Mirar el passat
com un paisatge nou sense memòria.

              III

Se'ns dilueixen
el temps i les ruïnes
com l'esbotzada*

              IV

Excepte els anys el gust del mateix oli
i el mateix vent.

              V

Sabem dels grecs retòrica;
però,  ¿dolor i desig?

              VI

les pedres callen
els instants de l'efímer
irrepetibles.

              VII

Amb transcendència
el sagrat es profana
―ànimes fugen.

              VIII

Una rosella proclama en mig de l'àgora
supervivència.

              IX

Els gavians són desigs esventats
somnis d'heteres.

              X

La mar, ―sols ella―
comprèn el diacronisme
intuïtiva.


Fragment




*onada


Jaume Comas. Postals de l'Escala, 1998

Passat

Ah vella llibreta
on escrivia les meves redaccions de francès
"Mes vacances": m'han agradat molt les vacances
je suis allée à la plage (amb dues ee,
el verb être demana concordança), j'ai beaucoup
nagé i després acabava amb el sol ponent-se
al mar i anava a cercar gavines al diccionari


(Fragment)

De Minha Senhora de Quê, 1990

Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

El poema de l'optimisme té tres temps

El primer és el pròpiament narratiu ja que parla del passat
En el temps dedicat al present la narració cedeix al diàleg ja que amb
      algú present sigui home o Déu no es pot parlar en tercera persona;
      només es pot escoltar, dirigir-li la paraula
Pel que fa al temps del futur domina el llenguatge del cor ja que hom
      capta allò futur només quan pot dir nosaltres




Santi Pau. Mai donada per certa del tot, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 83 (setembre 2005), p. 93

Melodia dels morts

Matí de novembre, ja vols esfullar
     l'arbreda sagrada.
Oh veu primitiva, aflebida veu
     de la comalada,
somni d'un pastor pels camins de neu,
     veu assolellada...
Avis que en la terra avui reposeu,
dins l'aire sentim l'ànima esvaïda
     de la vostra vida.

Sigues sosmogut de gran pietat.
      La vida s'escola
com en una tarda de serenitat,
      un ocell que vola
es fon en un cel tot transfigurat.
Mes tu, d'aquest vol serva la presència
      en la transparència.

No vulguis aimar tan sols el present
      i l'única rosa.
Fes que la d'avui, badada pel vent
      i gaiment desclosa,
tingui en son florir l'enlluernament
de les que esfullaren les ventades fortes,
      de les que són mortes.

Abans com avui la mateixa font,
      dòcil i serena,
rajava de terra, i donava al món
      sa mairal ofrena,
i la nit d'estels descansava son.
Aixís el present al passat se lliga
      en la terra antiga.

I tu que has guardat planyívols records,
      apropa els teus llavis
a l'aigua que rega els mateixos horts
      estimats dels avis,
i que t'acompanyi el somni dels morts.


Josep Sebastià Pons, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part.

A cura de Giuseppe E. Sansone.

Sobre aquesta pedra

Sobre aquesta pedra
mirareu florir
el temps que ha passat
i el que ha de venir.


XIV

Vicent Andrés Estellés. Balanç de mar. 1999