Un poeta

Alexandria va ser la seua pàtria,
en ella va nàixer i en ella va morir.
Infància i joventut perdudes jauen
dins la boira de Londres.
La parla d'aquella estranya terra
va entendre la primera.
Després tornà, com d'un remot miratge,
a una obscura vida funcionària,
a una ciutat que a penes recordava.
Als llibres aprengué les històries dels grecs
i aquell antic idioma dels poetes
(també nosaltres busquem endins d'antics poemes
ressons d'un bell llenguatge que agonitza).
Uns llibres vells, uns cels, esta petita mar,
certes mirades. En ells se sabé grec
com se sap que s'estima i que la vida es trenca.
Va cantar la lluïssor del zenit i el crepuscle
hel·lenístics, les teles, les estàtues,
les ombres bizantines,
el desig que no es vessa, la carn jove
(de seda i marbre alhora, inassolible)
i els carrerons del port on treballava.
Els versos mesurats dels bells alexandrins.

Amor i intel·ligència l'il·luminen.

De Varia et memorabilia
(València, Diputació, 1984;
2a edició ampliada, València, Gregal, 1988

Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019

Pròleg de Sebastià Alzamora

Arrel de vi

Ancianes arrels treballen
el roig encès dels pàmpols
en el teu cabell de tardor.
La terra hi troba gust
i solatge: s'hi deixa posseir.
El cel fora llavors
incendi moll de parres,
repoblament de tines,
caves que es reserven
el plaer de destapar el cos
al tast dels déus.
Viure és deixar-nos enredar
pel vi que compartim
en el límit del ser
i el ser-hi.

Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Frontispici: original cedit per Josep Maria Subirachs

Fotografia de la coberta: Francesc Guillamet

Aquest matí

Aquest matí he obert la finestra,
feia un sol resplendent,
he fet un sospir tan fort
que es deu haver sentit des de França.

Estava contenta, tot anava molt bé.
S'havien acabat les guerres,
tot era pau i felicitat,
la tele portava bones notícies,
els partits polítics s'havien entès,
ja no s'insultaven, ni es criticaven,
tot anava com una bassa d'oli.

Els meus fills eren a l'escola,
el meu home a treballar,
i jo aquí plena de felicitat,
amb tot el goig de viure.

Soc feliç amb tota la bonança
que es respira, tot és tranquil·litat.
Torno a sospirar, tanco els ulls,
tanco la finestra, obro els ulls,
entro a la vida real.

Segueixen les guerres,
les dones maltractades,
nens i no tant nens que passen gana,
drogues, violència.

Dono les gràcies per estar aquí,
espero que passin aviat les guerres,
que s'acabi la fam al món.
Voldria, com quasi tots, que vingui
amb força, la PAU AL MÓN!!

Carme Hostaled Grau. Petit recull de poemes. 2012

Diuen

Diuen: que el vers

et sorprengui en plena feina

és a dir: mentre el busques.

Però hi pot haver un obstacle:

la tensió

que pot durar anys

i t'impedeix trobar

justament perquè busques.

Arribar a treballar

sense esforç ni propòsits:

mirar, tocar, sentir

l'escalfor del sol al migdia,

acariciar

equival a crear.

Al mur hi ha un llangardaix

que escolta Debussy.

Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència. 1994

Els pobles de l'Empordà, 1984

Marcada per la terra on he nascut,
Oberta com és ella, vull ser clara.
No pretenc posseir altra virtut.
Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara
Somnio obrir camins entenedors,
Els que tothom podrà seguir algun dia.
Retinc als ulls la força dels colors,
Respiro de la terra l'alegria,
Avanço enmig dels versos, que són flors
Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva
Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.
Yacht sense moll, no vaig a la deriva
Retrobo sempre el lloc on ancorar.
Espero, crec, afirmo, i de vegades
Desitjo el ritme intens de les onades
Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després
Reposar en el repòs fet herba blana!
Un vers a flor de boca, que restés
Labiat com petita flor boscana,
La pau a prop de tots els meus rosers
Or de blat i de sol a la vessana.
La meva vida no desitja més.



Montserrat Vayreda, dins,

Poemes de capçalera. 2016

Edició: Miquel Pujadó

Art

Treballes amb les hores que has perdut,
amb fulgors inservibles i moments de rebuig,
tan sols amb l'esperança de reviure
objectes menyspreats pel comú dels records.
Aquest indòcil món 
arreu et va encerclant, emmudint foscament
o parlant amb l'oblit de les paraules.
Reticent, et percaça
tot allò que et defuig, ferint silencis
que semblaven eterns
o descobrint que no hi ha verbs passats
sinó obstinadament presents. Amb certs objectes,
presagis i temors, has bastit una veu.
Ara caldrà que els altres en diguin art, d'això.



Lluís Calvo. La llunyania. 1993

L'abella

—Treballadora fidel,
amb el que trobo a les flors,
jo que faig parets de mel.




Josep Carner. Museu zoològic. 1998

Il·lustracions de Lluís Farré.

anglès imperfecte

penso en com el pare
va treure la família de la pobresa
sense saber què era una vocal
i la mare va criar quatre fills
sense ser capaç de construir
una frase perfecta en anglès
una parella desconcertada
que va aterrar al nou món amb esperances
que els van deixar el regust amarg del rebuig a la boca
sense família
ni amics
només marit i muller
dos títols universitaris que no tenien cap valor
una llengua materna que ara no servia
una panxa inflada amb un bebè a dins
un pare preocupat per les feines i el lloguer
perquè el bebè naixeria passés el que passés
i durant una mil·lèssima de segon van pensar
ha pagat la pena apostar tots els diners
al somni d'un país
que se'ns està empassant sencers

el pare mira la seva dona als ulls
i veu que allà on hi havia l'iris hi viu la tristesa
vol donar-li una llar en un país que se la mira
amb la paraula visitant a la llengua
el dia del seu casament

va deixar tot un poble per ser la seva dona
ara ha deixat tot un país per ser una guerrera
i quan va arribar l'hivern
no tenien res més que l'escalfor dels cossos
per foragitar el fred

com dos parèntesis l'un davant de l'altre
abraçaven les parts d'ells que més s'estimaven (els fills)
van convertir una maleta plena de roba en una vida
i en sous regulars
per assegurar-se que els fills dels immigrants
no els odiarien per ser els fills dels immigrants
van treballar massa 
se'ls veu a les mans
els ulls els cauen de son
i això és la cosa més artística que he vist mai
és poesia per a les orelles
que no han sentit mai el so de la passió
i la boca se m'omple de m'agrada i oh quan
miro la seva obra mestra
perquè no hi ha paraules en anglès
que puguin dir tal bellesa
no puc resumir la seva existència en vint-i-sis lletres
i dir-ne descripció
un cop ho vaig provar
però els adjectius que calien per descriure'ls
ni tan sols existeixen
així que vaig acabar amb pàgines i pàgines
plenes de paraules seguides de comes i
més paraules i més comes
per acabar adonant-me que hi ha coses
al món tan infinites
que no podrien gastar mai cap punt


(Fragment)


Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

Tr.: Bel Olid

Hem treballat

Hem treballat el tros dels nostres pares
i el nostre aprèn del seu com un nivell
que iguala els graus per fermentar els vins
i perpetua al fons del sediment.
Seguim els solcs traçats com una línia
fixada al pla; sobre els dies, l'empremta
d'alguna cosa nova mou els límits.



Teresa Pascual. Vertical. 2019

LVI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.

Llegeix i aprofita

Llegeix i aprofita, observa i imita,

reflexiona i treballa, i ocupa't

del bé: conrea el teu tros d'existència

suant per als altres: fes-ho amb el seny!

Per tu hi ha llavor que arrela en la terra,

fruiter que remunta els marges del sol,

serena que arrauja el pit i l'esquena

i omple la vista amb miratges blavencs.

Anònim miracle encercla la vida:

calma sencera de viure sencer!

De: Noli me tangere, III, p. 32

Miquel Figueras i Vallès. L'escaire d'or. 1992

Pròleg: Pere Sànchez i Ferré

Matemàtiques (primera part)

Ell diu
"Aquests maleïts pakistanesos i les seves maleïdes botigues de
                24 hores,
han obert un paki a cada cantonada, s'han quedat la feina dels
                anglesos"
Ell diu
"Aquests maleïts xinesos i els seus maleïts basars de tot"
Li dic que són del Vietnam, però a ell tant li fa
Li pregunto què hi havia allà abans de "la maleïda botiga del paio
                japonès"
Em mira fixament i somia una escena de feines pels anglesos
De feina tot el dia per a tothom abans "que arribessin els maleïts
                vaixells"
On tothom anava a treballar cada dia tot el dia per un sou sencer
"Allà hi havia un negoci anglès, abans", em diu, "abans dels 
                irlandesos.
Ara els anglesos s'han quedat sense feina i la culpa és del coi
                de turcs"
Li pregunto com ho sap i em diu "Perquè és així"
Li pregunto com sap que és així i em diu "Ho diuen a les notícies,
cada cop que arriba un somalí ens prenen una feina.
Són matemàtiques, un per un, dels nostres per ells, ves sumant".
Mossega el pastís, xarrupa la beguda, torna a dir-me que ell sap
                com va
"Van arribar els maleïts caribenys i ara la gent d'aquí ja no té
                feina"
Li pregunto què hi havia abans de la "maleïda botiga persa de
                cortines"
Li ensenyo plànols d'arquitectes
Finques clausurades, parcel·les buides
No hi havia cap maleïda botiga abans que vinguessin i
                l'obrissin els pakistanesos
Mira, estic farta de matemàtiques de merda
A mi m'agraden les sumes
Vaig fer tres anys d'Econòmiques
M'encanta el càlcul
I quan em trobo aquestes frases als diaris
Que cada un que arriba
Ens pren la "nostra" feina
Arrencaria a cridar



(1a part)

De Poetry versus Orchestra, 2016

Hollie McNish, dins,

Tr.: Jaume Subirana

XXXIV Festival internacional de poesia de Barcelona.2018

Entrevista epistolar amb Lluís Busquets

                                     Barcelona, 10 de març de 1982


...He cregut sempre en Catalunya com la meva nació,
incrustada en la península ibèrica, però amb uns destins
històrics diferents dels d'Espanya. Però no sé res de
com es poden vertebrar uns Països Catalans i penso
que el poder de Madrid és inflexible i ens deixa més
o menys -més aviat menys- jugar a nacionalisme a
través d'un Estatut que pot arribar a no ser res. Però
el destí dels pobles ningú no el sap, i penso que hem
de treballar sense complexos d'inferioritat. Jo escric
com si el català no fos una llengua d'àmbit restringit,
com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un
futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu 
del món, el que fou en les hores de Llull o d'Ausiàs
March.



Fragment, p. 503


Joan Vinyoli. Obra poètica completa. 2001

Pròleg de Joan Teixidor i de Miquel Martí i Pol.

Edició i notes explicatives i complementàries de Xavier Macià.

Vida

Escric amb la veu alçada,

vivint, prenent síl·labes de l'aire.

Obric la mà amb els ulls alçats.

Visc.

Per a això, sí basta ser un arbre,

al qual el temps ensenyà a plorar en els buits,

per venjar les seues corves joves.

Respire. Visc.

No sóc l'únic que parla de viure.

No.

Ningú a inventat res a soles,

els arbres repetixen moviments,

amb diferents branques.

Amb les branques i buits.

Incline el cap,

i neven idees d'home.

No són úniques,

no crec ni que siguen meues.

He treballat sempre per una pròpia,

dia i nit, des d'aquest racó irrepetible,

sota aquestes llums llargues i tancades.

Però desistixc,

m'acoste a la meua derrota.

Meua, solament meua, aquesta volta.

Em basta la pols,

i la neu que cauen,

per a viure la meua vida.

Meua, aquesta volta.

Viure.

Obric la meua mà,

sóc un arbre que obri les branques.

I visc, això em basta.

Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999

Com neix el poema

Tan sols senzills indicis:


. Coneixement molt a fons dels mots per crear bellesa.

. Captació de petits i insignificants detalls:

de la naturalesa, dels animals, de les plantes o dels fenòmens atmosfèrics.

dels sentiments, de la mort.

de la convivència, del millorament de la persona, de la societat i del país.

. La inspiració. Les muses. Del seu difícil i mal comportament.

Un lleu llampec, desvetllat a alta hora o de matinada.

A les fosques i amb el cap despert.

. El lèxic i la forma es resisteixen molt.

. Cal conèixer l'ofici. L'experiència dels anys. Treballar molt.

Perseverar, corregir, insistir. No estar mai satisfet del tot.

Guardar la feina al calaix i més tard reprendre-la.

. Memòria sobre els primers temps de la vida i el ressò d'aquells records dins la consciència adulta.

Ser poeta és tenir consciència de la pròpia infantesa.

Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà. 2000

Homenatge a un govern

L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.

Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.

L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.

1969


Philip Larkin. Finestrals. 2009