VINDRÀ MÉS TARD una escreixença
de cel, nosaltres
ja no serem aquí per recollir-la.
Una cosa profunda: un ull,
la boca desdentada de la nit.
Sense final, talment un àngel
(potser el més lent),
esquarterat a les portes del dia,
vinguda del pouar, ens cau,
de cada mà,
una descàrrega de llum.
VI
Arnau Pons. A desclòs. 1996. P. 82
A l'Arnau Pons
En una punta un laberint que mossega i acull,
que ni guia ni no, que ni salva ni trenca.
En una altra, polls per tothom, la pau escassa
i un desert remogut que reneix o retorna.
Després, la flor de ningú i, arreu, les preguntes.
Més ençà o més enllà, la paraula mancada
—hi ha espai i forat i a tu, si se't vol, se t'inventa.
Algun petit just al costat, poca arrel, potser molts brots.
Teranyines al braç, lluna plena al clatell,
dispersió i polseguera, també en una punta.
A sis bandes. Com una estrella, com dues figures
encavalcant-se i parlant de primavera i morir
o com es digui el camí dreturer per on em porta una mà
que, amb tantes altres, m'estreny el cor.
Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018
Postfaci de Mercè Ibarz.
