Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gronxar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gronxar. Mostrar tots els missatges

29 de setembre 2024

Flor

La pedra.
La pedra dins l'aire, que jo vaig seguir.
El teu ull, tan cec com la pedra.

Vàrem ser
mans,
vàrem pouar les tenebres fins a buidar-les, descobrírem
la paraula que va pujar per l'estiu:
Flor.

Flor —una paraula de cecs.
El teu ull i el meu ull:
s'encarreguen
de l'aigua.

Creixement.
Fulla a fulla engruixa
les parets del cor.

Encara una paraula, com aquesta, i els martells
es gronxaran a l'aire lliure.



——————————————

BLUME


Der Stein.
Der Stein in der Luft, dem ich folgte.
Dein Aug, so blind wie der Stein.

Wir waren
Hände,
wir schöpften die Finsternis leer, wir fanden
das Wort, das den Sommer heraufkam:
Blume.

Blume - ein Blindenwort.
Dein Aug und mein Aug:
sie sorgen
für Wasser.

Wachstum.
Herzwand um Herzwand
blättert hinzu.

Ein Wort noch, wie dies, und die Hämmer
schwingen im Freien.



Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019

Traducció i notes d'Arnau Pons.

Poemes en català i alemany en pàgines encarades.

16 de març 2023

Estimar

Estimar és deixar que l'herba creixi,
tenir dies i jardins a dins del cap,
no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,
no perdre el nord, la brúixola, el llevant.
Treure la barca i fer néixer peixos,
escampar llavors entre la mà del vent,
posar l'accent precís sota el dictat de l'altre,
i —alhora—
posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.
Rentar la fruita robant aigua a la pluja,
gronxar el bressol de vora el gorg. T'asseus.
Compartir els pous en bona companyia,
inventar un sol que no davalli més.



Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013

21 de novembre 2022

Les historiadores

Digues la paraula història: veig
ta mare, ma mare.
Una llum sòbria, l'estiu ja ben acabat,
el llevant que gronxa les fulles, l'aigua que gira a la vora del carrer.

Tenen les mans plenes de paraules.
Una d'elles sosté el diari de ton pare amb la nota
escrita el dia que vas néixer.
L'altra els meus petits gargots rimats, les meves lletres fervents.

Abans que el poema acabi
ho hauran cremat tot.

Ara torna a dir la paraula. Convoca
la nostra illa, una història que calia explicar:
els patriotes que encara sagnaven a les litografies
quan vam néixer. Els que van escriure aquesta història
es van esforçar a posseir-la.

Però aquestes són les dones que vam estimar.
Guardianes de documents amb una tasca diferent.
Impedir que la memòria esdevingui història.
Impedir que els mots guareixin el que no ha de ser guarit.

Fa fred. La llum se'n va.
Ara s'agenollen darrere els seus hivernacles,
sota qualsevol arbre dels seus.

Les fulles s'alenteixen.
Totes dues posen un misto al paper. Llavors
acosten les mans a la flama.
Senten la primera mossegada del vent.
Fan blonda de foc amb les pàgines. Deixo d'escriure.


VIII. Les historiadores



Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

09 de setembre 2022

El camí dels magraners

El camí dels magraners
soleta em deixà a l'alcova.
Adeu, amor matiner,
lleugeres ales de rosa.

Per a gronxar els tamarius
la marinadeta torna
però els meus cabells pel coixí
cap alè no els farà moure.



p. 77

precedida pel text:

"Anyades bones succeïen d'altres de dolentes, i la besàvia
fins tornà a cantussejar, tonades que havia après a Vilasirvent,
de la Serafina major, cançons que jo no he sentit cantar enlloc
més ni les he vistes mai recollides en cap cançoner:"


Maria Àngels Anglada. Les closes. 1995

Premi Josep Pla 1978

04 de juny 2021

Diàlegs: Veu de la tramuntana

Jo vindré de la plana assolellada
de l'Empordà frondós. Muntanya i platja.
I esbandiré el verdet de les teulades
i el serrell d'aquesta aigua tremolosa
que enfredoreix les pedres del teu viure
amb una filagarça de misteri...
Jo et cantaré cançons de marinera
i gronxaré les fulles dels teus dies
amb un alè de fred sense malícia
enganxat a les dents blanques de lluna.


Maria Castanyer, dins,


Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

30 d’agost 2020

Ulls blaus

És el cel que es fica a l'aigua
o és el mar que puja al cel?
A cada ull s'hi gronxa una ona,
cada ull fa claror d'estel.

Blau a dins de la pupil·la,
com el mar il·luminat
i voltat d'escuma blanca
per poder-m'hi emmirallar.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009

Il·lustracions: Caterina Roca

06 de desembre 2017

Nabí

I en àrid lloc
vaig dormir-me sota un sol de foc;
després, amb la parpella encar no ben desclosa,
vaig veure que una planta hi havia al meu costat,
una de branc tot argentat
que al bat del sol oposa
un cobricel d'estels de verda fosquedat,
cada un gronxat
dalt d'una tija rosa.

Goig del món, el branc i les fulles!
Donen casa a tothom que va i ve;
paren jaç les verdes despulles
mentre les fulles vives el somni fan lleuger.



Fragment



Josep Carner. Nabí. 1971

Pròleg: Gabriel Ferrater.

04 de febrer 2017

Cornelia

Aquest vers no és cap epitalami,
cap cant d'aniversari o d'homenatges
al jubilat, cap himne a cap estrena;
és l'oreig reposat que entolla onatges,
la trena sense embrolla del tsunami.

Aquest vers només és una balada
a qui em compassa el braç del canastró:
incendi o plor, manyaga o sotragades;
és tan sols un harmònic madrigal,
el de l'anhel que ens gronxa les tornades
sense estridència, dol ni temporal.
I tot i que esbufegui amb insistència,
no és el vol de cap pardal bufat.

Aquesta oda no vol pas ser cap cant
estarrufat, grosser o extravagant.
Només pretén ser una cançó sincera,
cortesa i propera, mesurada,
que en lloï el gest, l'honor i la penyora.
Que el goig no creix en cap buidor alada
sinó en fèrtils semences de cada hora,
sense haver de tibar pells ni aparences.

Aquesta no és cap troba habitual,
perfecta, idíl·lica, sublim o nova,
cap entelèquia o quimera irreal,
cap model sense xacra, cap exemple
fet a mida, de moda o de disseny.
És el dogma afranquit que no vol temple,
el somni que ens desperta i que ens empeny
a viure el dia a dia amb més ardor.
Perquè la lluita ens fa el terròs més flonjo
per esbancar-lo, lliures, sense por.
En l'hàbit de l'amor, vull ser el teu monjo.

                                        Roses, febrer 2012


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps. 2012