Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

29 de desembre de 2010

Envejo els ocells

Envejo els ocells
perquè tenen ales
-però no tenen mans.

Envejo els arbres
perquè tenen branques
-però no tenen mans
ni ungles.
No teixeixen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sospesar pedres,
ni bastir cases.

He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,
estimen,
donen i accepten.

Vull mans
i no vull ales!



Montserrat Abelló, dins,



Carme Riera. Antologia de poesia catalana femenina, 2003

On és la meva germana?

Tracta d'un nen petit que ha de trobar a
la seva germana que ha desaparegut. Per poder
buscar-la als llocs adequats ha de pensar com
pensa ella i pensar què és el que més li agrada fer.
L'ha de conèixer per poder trobar-la. I mentre la
busquen, recorda coses que han passat,
perquè puguem conèixer la germana tot i que
només sigui com un puntet a cada doble pàgina.
(fragment)



Sven Nordqvist (On és la meva germana?, 2010)

18 de desembre de 2010

Pregoner de ponent

En Josep Vallverdú i Aixalà el veiem
fonamentalment com un perenne pedagog,
com un mestre que té l'aula sense porta,
amb uns grans finestrals que permeten la
lliure entrada de la llum i del vent, i
a més disposat sempre a ésser present en
múltiples actes culturals en els quals
la demanda no ha estat mai negligida, i
en molts, moltíssims casos, ha estat
el cop de ventall que calia donar perquè
el caliu tornés a flamejar.


(Fragment del pròleg)



Antoni Bergós, dins,


Josep Vallverdú. Pregoner de ponent, 1982

El misteri

Qui ve a cuidar el jardí
de la torre tapiada?
Qui encén un foc a l'era
del mas abandonat?
Què ens vol assenyalar
l'escala que aboca
a la piscina buida?
Només els rat-penats,
obscurs en el seu cau,
proclamen el secret
de l'existència viva.
Qui pogués, ah, però,
desxifrar-ne el llenguatge?



Ramon Farrés. El present constant, 2009

8 de desembre de 2010

Els pensaments

Guinardó (Barcelona)
Si els meus pensaments
poguessin florir
diria les coses
que amb veus no sé dir...



Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.


Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!


Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l'aprengui,
i se l'emporti gravada
al diccionari del cor.


(selecció de diferents llibres de poemes)


Joana Raspall

5 de desembre de 2010

l'ombra i l'ocell

sents en tu passar l'ocell,
sageta de llum
contra la llum del migdia.
sents en tu el pas brillant
d'una alta presència.
i a dintre, l'ombra que llisca
sobre l'ombra de la terra
traça furtiva d'arrel en arrel
el deixant del mot que obri
l'aigua quieta del silenci.



Anna Montero. El pes de la llum, 2007

Després de l'incendi

Lluny, entre les branques
de cendra d'un pi calcinat,
roman la vila
fosa en la buida pell de la tarda.

Pregona, una campana

trepa els camins estèrils
de l'absència.

I és el transparent so del metall

l'únic cor en la terra
ara tan estranya,
aliena a si mateixa.


Ramon Guillem. Terra d'aigua, 1993

Pr.: Xulio Ricardo Trigo

Mans

Aquestes carícies que ens fem
de tant en tant
just abans d'adormir-nos,
quan a fora només rondina el vent
i a dins tot reposa de si mateix,
potser diuen més sobre el nostre amor
que tot l'afany amb què sovint ens abracem,
enduts per les ràfegues del desig:
un mateix vent podria alçar-se
en més suaus planícies,
mentre que aquestes mans,
ja cautes i endurides,
sols saben passejar-se
allí on hi ha amor.


Àlex Susanna. Boscos i ciutats, 1994

4. Analfabetisme i marginació

A les nostres societats, distingir entre alfabetització
i analfabetisme és arriscat i difícil, perquè són
conceptes simplificadors que divideixen artificialment
la població en dos tipus de persones. No només oposa
els alfabetitzats als analfabets sinó que, a més a més,
es carreguen emotivament els termes amb altres
connotacions, com la de persones cultes i incultes,
civilitzades i intractables, cultivades i rudes,
i no és fàcil sobreposar-se a aquestes etiquetes.
L'alfabetització representa una gamma d'habilitats
o coneixements que poden comportar o no
característiques personals, de manera que el
seu significat ha de precisar-se en contextos
històrics concrets. Per eliminar aquesta dicotomia
simplificadora i defugir els mites que la rodegen,
Kenneth Levine ha proposat una definició de l'alfabetització
funcional que inclou la informació com a concepte cabdal.


(Fragment)

Mercedes Vilanova. Les majories invisibles, 1995

28 de novembre de 2010

La llibertat

L'acció no és ni la labor vital ni el treball productiu. 
La capacitat d'actuar és el que fa de la vida quelcom de valuós.
Perquè som iniciadors, beginners, perquè cadascú de nosaltres 
anunciem alguna cosa imprevista. 
Viure sense actuar és com renunciar a la pròpia humanitat.

...

Actuar és nàixer a un món de relacions humanes 
del qual es forma part en prendre la paraula públicament i 
en proposar, donar suport i portar a terme iniciatives en l'espai públic.


(Fragments)



Maite Larrauri. La llibertat segons Hannah Arendt, 2001

Ara


L'inici d'un nou projecte
genera una immensa il·lusió
que comparteixo amb vosaltres.

L'objectiu és engrescador,
obert, reflexiu, crític
i acollidor.




Teresa Grau Ros

27 de novembre de 2010

Or i sal

Reflexos per Lídia Esparraguera a Flickr
No em plau que un poeta doni massa explicacions
programàtiques. En un estat de coses normal jo mateix
em guardaria prou de fer-ho. Però és el cas que,
de moment, el mirall és a trossos i entre tots
hem d'intentar cosir-lo.

...

La poesia és fonamental i, entre la mentida i l'engany,
ella esdevé el sol, el vent, la vida.


(Fragments)


Joan Brossa. Poesia i prosa, 1995
Ed.: Glòria Bordons

El vent

Guinardó (Barcelona)
Aquesta nit escolto el vent
on xiula el crit de tots els homes
que ja han mudat la pell d'infant
i ara no poden riure en somnis.

Quin fred -em dic- quan sento el Temps
apilar anuncis de flors tendres,
cremar en focs tebis de tardor
un parpelleig de primavera.


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009



Progrés de la llum, I

Sonet de barca

Solca la barca, oh clar amic,
bondats extenses del migdia
com el record d'una alegria
endevinada en temps antic

que un instant creuava l'inic
món que aleshores jo vivia;
i, rabent, tot ho resolia
en un besllum. Al meu abric,

veig la barca de lluny, i intente
fer que seguesca algun camí
minuciós, que no m'invente:

el fil perdut d'algun record,
l'acompliment d'algun destí
efímer -el port o la mort.


Vivent Andrés Estellés. Cant temporal, 1980

21 de novembre de 2010

Desar la llum com una tela antiga


Parc de Cervantes (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veta de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.


Susanna Rafart. Reflexió de la llum, 1999

He fet rodar la cadira fins a la finestra

i he mirat cap enfora:
la pluja sembla que trenqui els vidres, el vent fa tremolar els
arbres,
però no es veu res.
La nit ha caigut sobre nosaltres.
Ens queda l'esperança del migdia de demà.

Més enllà dels límits del jardí, la foscor del cel
s'estén cap a les fronteres de la llum, eixamplant
els dominis de la claredat del que és intel·ligible.
He anat cap a la taula, he agafat llapis
i paper, i he començat a escriure:

"Han vingut uns amics, aquest matí, a veure'm"


Antoni Marí (Han vingut uns amics, 2010)

Hi ha coses massa pures

Magnòlia
Hi ha coses massa pures
per a ser dites
o només pensades.
Però els poetes,
incontinents, verbosos,
gosen inquietar les zones inefables
amb triades paraules
al capdavall estúpides.
...
Valdria més callar,
que tots calléssim.
I aleshores parar les grans orelles
i aprendre alguna cosa
dels planys, les boniors,
el càntic de la vida;
dels entranyats batecs
i els admirables -malgrat tot-
silencis animals
de l'home,
quasi impossible provatura.

(Fragment)


Pere Quart. Poemes escollits, 2000

El mèrit de votar


***Entrem en campanya oficial, i serà un temps 
de simplificació i no pas de matisos, de confrontació, 

més que no pas de debat. Pitjor encara, serà un temps 
d'exacerbació de la desconfiança mútua abans 
que de l'afermament de la voluntat de servei que hauria 
de sobreposar-se i respectar-se per a tots els candidats. 
I, malgrat tot, encara que cansats, participarem en la decisió 
sobre el nou govern dels propers anys, que es farà,
 és el meu vaticini, amb un grau alt de participació. 
 No digueu que no té mèrit.

(Fragment)

Traduït per a aquest blog.

Salvador Cardús i Ros. El mèrit de votar, dins 
La Vanguardia, 10 de novembre 2010

20 de novembre de 2010

Un amor a frec de terra

Flors d'ametller (Torà) per Teresa Grau Ros
A ma mare i a mon pare
i als llocs on ells són senzillament feliços

¿Quin secret primitiu guarda l'arena?
Per un instant les herbes són daurades.
Un instant que perdura com l'anhel
d'un caprici. Després trau el senill
ombres llargues damunt de les marjals
i la llum torna a ser justa amb les coses.
Des de les motes al mar, un capvespre
de tardor és un miratge, preàmbul
d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no
hi haja sol possible i tot, les motes
i la mar i les ombres del senill
s'entelen d'un lentíssim somni blanc.
¿Quin enyor guardarà llavors l'arena,
si vosaltres, com l'herba, també sou
la breu promesa que esbossen els astres?




Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena, 2002

14 de novembre de 2010

Viatge

Esperes retrobar els miralls del silenci;
vessar els dies, lentament, com rius d'arena;
escoltar les veus que a les hores s'arrapen;
dibuixar fragments mai no oblidats dels somnis;
pressentir la llum de la finestra tancada;
retenir els ulls i les mans breus que s'escapen.


Montserrat Rodés. Riu d'arena, 1992

13 de novembre de 2010

Signe de colonització


Com si d'una casualitat
es tractés, hi descobreixo les restes
d'un vaixell, ancorat a la riba
d'una platja tropical. No és
aquesta vella embarcació rovellada
vora mar el que t'ha posat neguitós,
sinó els teus ulls maldestres
que encara es creuen capaços
de catalogar-ho tot, arbitraris,
en nom de la civilització.

No tingues por, admet-ho,

és la teua voluntat qui es nega
a la comprensió, al lliscament
entre interrogants. A rebre sense
excuses un sacseig profund
que qüestiona la nostra posició
benestant. Qui no mira el mar
no l'entén. Qui no mira amb els ulls
de l'altre no els sent.




Joan-Elies Adell. Un mateix cel, 2000,

dins, Imparables : una antologia, 2004

Molsa desterrada

Escuela Municipal de Artes y Oficios
Grapat de molsa
collida en lloc ombriu,
molsa desterrada
que sembla que conservi encara
lleganyes d'aigua freda
d'una gota de rosada

(la gota on m'he vingut a rentar el cor).


Jordi Llavina. La corda del gronxador, 2006

Núvia i fotògraf

Recolza a l'arbre ansietat de vida.
És dolça, blanca, lleugera, com cal.
I va al fotògraf tot dictatorial
acostant-li el bell món fet a la mida.

Toca la llum que la reté ferida

d'amor, per on l'aurora boreal
és simulada per l'allau floral
-trampa feliç- i la mire entendrida...

No vulgues veure tu, núvia, no veges

què és al reves ocult del vestit teu,
on els ulls clars, il·luminats, neteges.

"El perfil, el somrís..." I, si la veu

dels vels mana fer ales, tu aleteges
en el dia més càlid de la neu.




Maria Beneyto. Elegies de pedra trencadissa, 1997


vida

Cal escriure
la vida en net, amb una lletra clara
que justifiqui el goig i l'esperança
dels escollits per estimar i comprendre.



Miquel Martí i Pol. Un gran bosc de paraules, 2007

Ed.: Xevi Planas
Il.: Gemma Guich

7 de novembre de 2010

Algú m'ha dit

que certament les meues poesies
no canviaran el món.

Responc que és cert
les meues poesies
no canviaran el món.



Patrizia Cavalli. Recull, 198- ;  tr. Josep Ballester

és de tu que parle

és de tu que parle
puix que ens lliga un ritual
de papers i gestos
és de tu i de mi que parle
quan ja hem mossegat
tota la carn de la nit
i cor endins
ens arrela el pinyol
és de mi que parle
i de tu mirall enllà
som esguard sense reflex
viatge sense nom


Anna Montero. Arbres de l'exili, 1988

1 de novembre de 2010

Color de novembre

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona, Catalunya) per Teresa Grau Ros
Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.


Teulats molls de claror, color de vi.

S'allisa una fumera esperitada.
La mar al vespre deu tenir
una profunda pau morada.


Josep Sebastià Pons. Cantilena, 1979

Record de San Miniato

A Ramon Sunyer


Els jardins garbellaren la ciutat:
dolços teulats, on el silenci plana,
ens arriben només. En un camí fondal,
com un veler lligat, s'atura l'aire.

Somniem sense pressa, però el cor bat de
pressa.
Avinguda dels teus sopirs,
la llarga renglera de tombes.
¿Qui pot morir, si el cel és blau
i l'amor endolceix cada bri de la terra?
El món és un reialme on la mort ens serveix
com un ca ben fidel serviria:
les herbes canvien en flor
la saba que els don la despulla.

Sense els morts no tindria
la tarda aquest defalliment,
i qui sap si el verd i el viola
de la ciutat, i el teu sospir,
guanyen de ser vora les tombes.


Tomàs Garcés, dins,

Poesia / Josep Sebastià Pons, Clementina Arderiu, Tomàs Garcès, 1995

herència II


el cel de ponent a l'estiu,
els ulls de la tarda.
els ocells de dia,
els dies sense retorn,
els matins de cristall clar,
les nits sense lluna,
la música eterna de la nit.
l'embriaguesa i la set,
la fam i la memòria.
la llum del vent
que vessa sobre els cims.
i els gossos abandonats,
els nens abandonats,
els vells abandonats,
les dones sense veu,
els homes que moren
dempeus, els homes
que moren oblidats.
i les pasteres trencades,
les vides trencades,
les morts que a penes foren.
i la bellesa terrible del món.
i la bellesa terrible dels mots.



Anna Montero. El pes de la llum, 2007




24 d’octubre de 2010

Matí de la dona

Ara s'encenen les roses
i el nacre de la pell fina;
quina angoixa més divina
sota les parpelles closes!
Són de llum totes les coses,
el bes, fregadís suau
blanc de núvol i cel blau,
joia de viure i de riure
joia de riure i de viure
feta illa de la pau.



Cèlia Viñas Olivella. Del foc i la cendra, 1953

Les roses franques


Roses (Roserar del Parc de Cervantes) per Teresa Grau Ros
He vist unes roses - d'un vermell pujat,
d'un vermell negrós - d'un vermell morat.
Penjaven gronxant-se - del mur d'un jardí;
ningú les pot heure - no es poden collir;
són les roses lliures - de la servitud,
són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s'abasten - ni de dalt estant;
el gipó o el gerro - no se'n gaudiran.
Brillar al sol veurant-les - des de lluny la gent,
donaran la flaire - al bon grat del vent;
mes cap mà atrevida -les apomarà
ni alenada humana - les mustigarà.
No, com les flors altres, - són de qui les vol:
són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida - gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent.



Joan Maragall, dins,

Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia, 2001
Il.: Montse Ginesta

20 d’octubre de 2010

El senyal

Rosa i llibres per Teresa Grau Ros a Flickr

I tot d'un colp, se't destapa el somriure,
com una font que reventa a la vida.
I ho omples tot i a tothom deixes xop.
Així com tu: mullat del goig de tots!
Llavors, no es tem. Es tempten altres coses,
amb un desig de viure intensament.
I tot és poc. I tot és molt i massa.
I es pega foc, al cor, al cap, als vents.
La vida viu. No dorm, no mor, no passa.
Viu i somriu a cada pensament.
Tens a la mà la rosa del nou temps!
Rosa vermella, arrela al nostre cos.
Fes la vida bella.
Ajuda el nostre esforç.

(1976)


Ovidi Montllor. Poemes i cançons, 1978

Mirall de records

Recordo aquell deliri pel meu fill,
quan tot m'era un volar de plenilunis;
al cancell no niaven infortunis
i, fer-nos molts petons era senzill.

Quan sentia el caliu dels seus peuets,
li agafava la mà i ell no em deixava,
i s'untava la vida amb tanta saba,
que l'amor feia grans els jorns estrets.

Perquè he viscut del riure d'un infant,
per mi s'obren mil pètals de poncelles;
la vida va teixir-me meravelles,
damunt el blau camí del meu davant.

Recordo els anys tan tendres del meu fill
com si el veiés a dintre d'un espill.


Rosa-Maria Bisbal. L'íntim concert, 2007

17 d’octubre de 2010

Clavell al jardí


La planta fa veure que és morta
i adopta un posat marcit
per despistar el gos que furga pertot.

El tany trencadís se'n surt:
protegeix la saba persistent
per sota aquest terròs ben erm
per florir darrere d'unes roques,
enllà de les mirades insistents.

No buscà mai l'aplaudiment:
només volia assolir la bellesa.


D. Sam AbramsCalculations..., 1997
Tr. Francesc Parcerisas


Aquest teu aire suau

Aquest teu aire suau
i el desig que m'embolcalla
m'omple els ulls
i em vertebra les paraules.

Encara que no ho vulgui,
en cada mot que dic
hi ha un bri de tu.

Ja no puc parlar
sense que hi siguis.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

11 d’octubre de 2010

A Asdghig

És el teu coll altiu de marbre, avui,
a fora arrossegat pel pas dels segles,
el que, com lliri o com nenúfar bell,
fetilla els nostres cors pensarosos.

Als teus ulls brillen totes les clarors
del resplendent cel grec,
a les nines de marbre hi sorgí una ànima
pel talent del cisell.

Tendresa i vida de la teva estàtua
brollen, nada de nou, de mar humida,
les brillants gotes de la mar pregona
semblen damunt les galtes rutilar.

Però on són els teus braços, oh Asdghig?
Al mar profund?, o enfonsats a la terra?
Encar cerquen la perla preciosa de l'amor,
perquè coroni el front d'aquest món decadent.


Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes, 2000

10 d’octubre de 2010

Rituals

Els rituals són la vida i la mort
dels pobles, l'aire que els obre els pulmons,
també el que els dóna duresa de pedra.
M'agraden tots els pobles que han après
de viure sota la seva frescor,
però a vegades, alguns rituals
entortolliguen el dogal al cor,
són enderroc, immòbil baluerna.
Apareixen sovint nous rituals,
però festejo i em fonc amb els vells.
Ells han estat el goig, l'amor, els segles.
Els estimo a tots ells, amb els seus pous,
les seves amples i úniques voreres,
els llargs camins que han dut les seves petges.
Amb els mars que els han fet, els seus silencis,
la pluja verda, els incendis del vent...
la seva aguda i antiga innocència.
Els estimo amb els seus sentits obscurs,
amb les paraules de la seva terra.



Tònia Passola. La sensualitat del silenci, 2001

8 d’octubre de 2010

Perla del dia

Vinyes de Santa Maria de Foix, el Penedès, Barcelona per Angela Llop a Flickr
Els meus records s'han esvanit.
A la tardor la vinya s'enrogia
i la perla del dia
ja reposa en les ombres de la nit.

El pensament que jo voldria
mostra sols a moments sa resplendor.
Mon esperit el guiaria
i no el retroba en la tardor.

L'hora s'escola i l'home sempre espera.
Cada esperança el ve a rejovenir.
Res no podria detenir
el desig d'una primavera.


Josep Sebastià PonsCantilena, 1979


3 d’octubre de 2010

A Pompeu Fabra

Avui que s'escau, oh Fabra!
el dia de Sant Pompeu
i és vostre sant, pel que es veu,
us veig florit com un arbre;
ferm i tallant com un sabre,
allunyant penes i dols
a casa en Francesc Pujols
que, encès de divina febre,
ens ofereix una llebre
i ens honora a cor que vols.



Josep M. de Sagarra. Pompeu Fabra : en el cinquentenari de la seva mort, el dia de Nadal de 1948, 1998

El pagès i el seu món

Al voltant d'aquestes masies hi sol haver, indefectiblement, un hort. L'hort està dividit en petites feixes. En el seu temps, aquestes feixes, admirablement cultivades, porten les regues. Les feixes varien, en el curs de l'any, segons les viandes plantades a les regues. Escanyolides a l'hivern, quan arriba el bon temps la pompa vegetal les cobreix esplendorosament. Llavors aquests petits horts són una delícia. No hi ha jardins que s'hi puguin comparar. Les ombres de la tarda donen a la botànica un perfum exquisit. En aquests horts hi sol haver uns arbres fruiters, variats, naturalment. Amb el pas del bon temps, la fruita que donen varia successivament. Sobre la taula apareixen els colors, els perfums, les formes de la fruita del temps. Tot és fresc i directe, a les masies. Tot hi sol ésser bo. La fruita sovint hi és deliciosa; no hi és mai la mateixa; a les cases de pagès, tot varia cada moment.

(Fragment)

Josep Pla. El pagès i el seu món, 1980

A voltes en el cor

A voltes en el cor
s'adormen les paraules
sense desig de vol
com una vida en calma.

Hi ha sol de posta i flors
en els carrers i una alta
claror d'ocells pel cel
i en els vergers magranes.

A voltes els records
tenen la llum velada:
és lluny i encara lleu
la noia que estimaves.

I vas a veure els morts
al peu de les muntanyes.
Un fred sense camins.
La blanca flor dallada.


Joan Vergés (Soledat de paisatges, 1959)

24 de setembre de 2010

Proverbi

A Joan Llimona

Si escoltes el teu fons seràs content de viure:
hi ha marge per fer el bé
hi ha marge per fer el mal
-si la rancúnia et mou et vagarà d'occiure
(però el bo és com el somrís de l'aigua a la canal).


Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes, 1992

La mà

La mà d'avui, d'ahir,
com un petit retaule,
i en la pell del requadre
en la ema vulnerable
el burí dels teus dits
esculpint-hi dos noms.

La mà, camí desclòs,
capseta de records
on bandoler i lladre,
sota el signe de taure,
provocant el destí
han raptat vida i mort.

La mà, coixí de somnis,
amagatall de l'aire,
poder de la paraula.
En els moments d'insomni,
la teva mirada àuria
si la torno a obrir.



Tònia Passola. La sensualitat del silenci, 2001

La paraula que transforma

...
Per als qui creuen en la paraula que transforma
brilla una llum enmig de la fosca.
¿On és, però l'infant esquerp que corria pel bosc
dels seus jocs escàpol d'un ignorat rerefons
de guerra, runes, pànic i morts...?
¿Podrà contemplar sense ira la faç del món o
romandrà neulit al fons del pou de l'amargura...?
Per a ell també existeix en algun lloc
la pau que no va tenir?

(Fragment)

Jean Serra. Des de la quietud, 2003

Autre regret d'Heraclit

A Joan Navarro


Et van dir que el destí és un xiquet
i es riu jugant als daus.
Que és el riure el que dol, més que el seu jou,
ho has après tu en el joc, punt rere punt.



Enric Sòria. L'instant etern, 1998

22 de setembre de 2010

La catalanitat

TENIM ZONES COSTANERES,
però sense un hinterland
és a dir: com si no ho fossin.

TENIR GANES O CORATGE
són els fets més importants,
però són molt trencadissos
i no es poden decretar.
Per tant, cal una política.




Foguet Boreu, Francesc."Miquel Bauçà. La sobirania dels somnis".
El pou de lletres, p. 27, estiu 1999

La meva terra

La meva terra com un bosc

i jo amb les mans rasposes d'artigaire

que no mesura el temps ni deixa el nom escrit

a cada clariana.

Però tu crida'm fort, tu que saps el meu nom

i fes-me única al món.


La meva terra com un erm
i jo l'eixarcolaire amb la pell recremada
que no compta les herbes que ha anat desarrelant
de sol a sol.
Però tu baixa ardent i fes-me una carn única
tu que saps el meu nom.




Núria Albó. L'encenedor verd, 1980

19 de setembre de 2010

Cançons de paper fi

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.



Maria Mercè Marçal, dins, 
Mites i somnis, 2001

11 de setembre de 2010

Vilma, cubana

Jo vinc d'una illa, i això és una ciutat europea. Una de les coses que més em van enamorar va ser la diversitat. Et trobes amb persones, amb contextos, amb entorns, amb cultures, ideologies, ètiques... molt diverses, i és encantador. Vosaltres hi esteu acostumats, ho trobeu normal, però per mi és meravellós. És com si estiguessis en un jardí i tinguessis flors de tot tipus. Et poden agradar més els gira-sols, o les roses, o els clavells, però en tens moltes.

(fragment)



Anna Guitart (Is Catalonia Spain? : com ens veu la gent d'arreu del món, 2004)

9 de setembre de 2010

Tots els nens

Avancem amb el català

Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!



Josep M. Espinàs dins, Mites i somnis, 2001

8 de setembre de 2010

El somni

Guardeu la terra els pagesos germans,
guardeu -beseu-la amb delit, pam a pam:
ara amb nosaltres, marins i gojats,
per Catalunya, els vaixells salparan.
Guardeu la terra els pagesos germans.

De cara al món altra volta, i firam!
Les gestes nostres no temin la mar:
-qui duu senyera els dofins li fan pas.
Per Catalunya un bell nom voleiant,
de cara al món altra volta, i firam!

Fornits atletes, a proa s'hi cap;
deixeu l'Estadi pels fadrins que es fan.
Preneu els estris de viure en combat
per Catalunya: Una passa endavant!
Fornits atletes, a proa s'hi cap.

Vosaltres, dones, heroiques com mai,
sigueu valentes, que l'empresa és gran:
les nostres filles que aprenguin l'afany.
Per Catalunya reseu català,
vosaltres, dones, heroiques com mai.

Fendim les ones, tal guerrers d'abans;
-de nou la història que ens vegi avançant-
vulguem ésser-hi entre els pobles més grans:
Per Catalunya, els fanals ben endalt,
fendim les ones, tal guerrers d'abans.



Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes, 1992

Instruïts en amor

Instruïts en amor
per mitjà de deu mil llibres,
ensenyats per la transmissió
de gestos poc variables
i de juraments necis

-no iniciats, però, en amor
fins ara-
quan davallà la lava
i el seu alè ens arribà
al peu de la muntanya,
quan finalment, el cràter, cansat,
entregà la clau
per a aquests cossos tancats-

entràrem en cambres embruixades
i il·luminàrem la foscor
amb la punta dels dits.



Ingebor Bachmann. Poesia completa, 1995
Tr.: Teresa Pascual i Karin Schepers

6 de setembre de 2010

Esperança, Màrius, Mercè,

Esperança, Màrius, Mercè, prou per avui; ja us he escrit prou bogeries. 
De bona gana faria pam-i-pipa als vols espessos de gralles que passen 
i repassen anant i venint dels seus caus, que els tenen als cims pelats 
d'aquestes muntanyes; centenars i milers de gralles esvolategant sobre 
els boscos de roures i tot llançant el seu crit de mal auguri ¡no me'n crec res! 
Saludeu de part meva tots els qui tinguin la bondat d'interessar-se per mi, 
singularment la Maria Planes i el doctor Ribes Soberano. Digueu-los 
que estic sa i bo; que mala herba no mor mai; que me n'he sortit de totes 
sense ni una esgarrinxada i que ens sentim disposats a fer la guerra 
per tota l'eternitat abans que rendir-nos. ¡Fins a la victòria dels Vençuts 
o sigui el Judici final!


(Fragment, p. 384)



[Afegit el 1948: Dedueixo que vaig escriure aquesta carta trobant-me 
a la serra del Montsec, en un paratge anomenat el Desferrador, on havíem 
improvisat un front i el vam sostenir algunes setmanes...]


Joan Sales. Cartes a Màrius Torres, 1976

5 de setembre de 2010

XXVI. Poètica o vell manual pràctic

En els diàlegs entre jo i els meus déus,
no sóc conscient de cultivar la parenta pobra.
La interpretació del món
ens porta a paradoxes i ambivalències
que resolem, a efectes pràctics,
amb els estris que utilitzem.

Pintors o poetes, semblem monjos
que interpreten, mans closes, el Tao te King.



Antònia Arbona. La veritat i el límit, 2007

La Balenguera

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.
          Cançó Popular 

La balenguera misteriosa,
com una aranya d'art sutil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,*
teixint la tela per demà.  

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Girant la ullada cap enrera,
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d'il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar:

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Bellugant l'aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquila,
destria l'auba qui vendrà.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa qui s'enfila,
de la vellura que se'n va.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  


* Mantenim la ela sense geminar per conservar la rima.


Joan Alcover i Maspons. Poesia completa, 2006