Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
31 de desembre 2019
l'hora blanca
Etiquetes de comentaris:
actituds,
agradar,
allaus,
ciutats,
diumenge,
fotografies,
Grau Ros [Teresa 1959-],
hores,
lletres,
llum,
Montero [Anna],
mots,
murals,
persones,
poesia visual,
Roc Blackblock,
solatges,
travessar
Himne matiner
En l'hora en què nostres bells somnis
se semblen a la naturalesa en son matí
i en què la naturalesa en son matí sembla
un bell somni, lo matí parlava i les campanes
responien.
(Fragment)
Manuel Milà i Fontanals. Poesies catalanes, 2010
Ed.: Albert Mestres
se semblen a la naturalesa en son matí
i en què la naturalesa en son matí sembla
un bell somni, lo matí parlava i les campanes
responien.
(Fragment)
Manuel Milà i Fontanals. Poesies catalanes, 2010
Ed.: Albert Mestres
Etiquetes de comentaris:
campanes,
himnes,
matins,
Milà i Fontanals [Manuel 1818-1884],
natura,
parlar,
respondre,
somnis
30 de desembre 2019
A frec del banc de vímet
Rodolem
com pedres al sender
fins caure al cor del tàlveg
o al mig del cardassar.
Hem vist néixer tanys
en soques mortes
on el rou perleja.
Eduard Batlle. Registre fòssil, 2018
Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018
com pedres al sender
fins caure al cor del tàlveg
o al mig del cardassar.
Hem vist néixer tanys
en soques mortes
on el rou perleja.
Eduard Batlle. Registre fòssil, 2018
Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018
Etiquetes de comentaris:
bancs,
Batlle [Eduard],
cardassars,
llibertat,
néixer,
pedres,
perlejar,
poesia breu,
rodolar,
senders,
soques,
tàlvegs,
tanys,
veure,
vímets
Agraït per la bellesa
Agraït per la bellesa de tanta lluminosa vida,
m'entreg fascinat al goig d'aquests verds esquitxats
pel groc dels lletsons, les vinagrelles, l'argelaga,
el fonoll, la canyaferla, el blanc de les caramuixes,
les margarides, el morat de l'enclova, el lila dels cards,
el vermell de les roselles... que fan del camp
menorquí un quadre impressionant que fascina,
encanta i enamora els sentits.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
m'entreg fascinat al goig d'aquests verds esquitxats
pel groc dels lletsons, les vinagrelles, l'argelaga,
el fonoll, la canyaferla, el blanc de les caramuixes,
les margarides, el morat de l'enclova, el lila dels cards,
el vermell de les roselles... que fan del camp
menorquí un quadre impressionant que fascina,
encanta i enamora els sentits.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
Etiquetes de comentaris:
agraïment,
argelagues,
bellesa,
canyaferles,
caramuixes,
cards,
colors,
enamorar,
enclova,
fascinació,
flors,
fonoll,
lletsons,
lluminositat,
Menorca,
plantes,
Pons [Ponç 1956-],
sentits,
vida,
vinagrelles
Pecats d'amor propi
Pecats d'amor propi em van posseir
l'ànima, els ulls, tot jo, cada fragment.
No hi ha remeis per a un pecat així,
quan se t'arrela al cor profundament.
No veig cap rostre més gràcil que el meu,
ni perfecció ni forma igual tan vera.
Em dic que el meu valor té més relleu,
que als valors de tothom en tot supera.
Però quan surt el que s'està al mirall,
esquerdat i colpit, cremat i antic,
llegeixo el meu amor propi al detall:
estimar-se a un mateix seria inic.
Ets tu, i no jo, que pel meu jo he lloat:
pintes amb dies bells la meva edat.
William Shakespeare. Sonets, 2010
l'ànima, els ulls, tot jo, cada fragment.
No hi ha remeis per a un pecat així,
quan se t'arrela al cor profundament.
No veig cap rostre més gràcil que el meu,
ni perfecció ni forma igual tan vera.
Em dic que el meu valor té més relleu,
que als valors de tothom en tot supera.
Però quan surt el que s'està al mirall,
esquerdat i colpit, cremat i antic,
llegeixo el meu amor propi al detall:
estimar-se a un mateix seria inic.
Ets tu, i no jo, que pel meu jo he lloat:
pintes amb dies bells la meva edat.
William Shakespeare. Sonets, 2010
Tr.: Txema Martínez
Etiquetes de comentaris:
ànima,
bellesa,
edats,
estimar-se,
llegir,
Martínez [Txema 1972-],
miralls,
pecats,
perfecció,
poesia anglesa,
Shakespeare [William 1564-1616],
ulls
29 de desembre 2019
Ho tinc observat
Ho tinc observat. Si entro al bosc i hi aboco
un perfum de públic, el bruc és l'arbust que
menys s'hi complau, el que menys s'immuta.
Així mateix, quan, tot i caldre-li, algun arbre o
arbust o planta no s'ha contingut suficientment,
el bruc li ho retreu.
Perejaume, dins,
Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017. 2019. 2a ed.
Edició de Montserrat Serra i Arenas
Edició de Montserrat Serra i Arenas
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
arbustos,
boscos,
bruc d'hivern,
brucs,
comportaments,
contenció,
Espais de Poesia d'Alella,
observar,
Perejaume [1957-],
perfums,
persones,
plantes,
retrets
D'un mateix tany
Perquè sou inconegudes
de tothom, sinó de mi,
tan tímides que us esglaia
fins el nom d'Amor veí;
perquè haveu sola carícia
d'una túnica de lli,
oh vosaltres que naixíeu
coronades d'un robí;
perquè sou suaus i dolces
–juny us feia emmadurir–
i resteu dalt de la branca
sens que us vinguin a collir;
perquè ahir jo us veia tristes
i al devora del llanguir,
i perquè ara sou enceses
com les roses i el bon vi
–cantaré la vostra glòria,
la d'avui i la d'ahir.
Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima
de tothom, sinó de mi,
tan tímides que us esglaia
fins el nom d'Amor veí;
perquè haveu sola carícia
d'una túnica de lli,
oh vosaltres que naixíeu
coronades d'un robí;
perquè sou suaus i dolces
–juny us feia emmadurir–
i resteu dalt de la branca
sens que us vinguin a collir;
perquè ahir jo us veia tristes
i al devora del llanguir,
i perquè ara sou enceses
com les roses i el bon vi
–cantaré la vostra glòria,
la d'avui i la d'ahir.
Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima
La netedat
![]() |
La netedat. Sobre totes les coses,
la netedat, unes fulles alegres,
d'un verd intens. Una pulcra memòria
de tendresa, pins i de fonts remoroses;
vivaç, el riu amb infants...
(Fragment)
Vicent Andrés i Estellés. Les pedres de l'àmfora, 1974
|
Etiquetes de comentaris:
Andrés Estellés [Vicent 1924-1993],
fonts,
fulles,
infants,
intensitat,
memòria,
netedat,
pins,
poesia breu,
pulcritud,
remors,
rius,
tendresa,
verd,
vivacitat
Aprendre a mirar
Aprendre a mirar
caçar
robar
fixar
la llum que m'empresona
invocant ombres i desvetllant paisatges
la claror als graons
que no duen enlloc més que al desig
i a l'aire que habiten les columnes
Aprendre a mirar
on sóc
sabent
on ets
rere el vol de l'alosa
que no passi el cancell
del clos des d'on escric
omplint la copa
de l'ofrena perduda.
Aprendre a mirar
més enllà dels sentits
la memòria
el traç
l'escriptura
el diafragma obert.
Aprendre a mirar
encerclant el bosc
desbrossant brancam
desdibuixant vials
a recer de les ombres
per aprendre a mirar
caçar
robar
fixar
la ferida del dard
esdevingut poema.
Vinyet Panyella, dins,
Barcelone Marseille : un intercanvi de poesia contemporània. 2014
caçar
robar
fixar
la llum que m'empresona
invocant ombres i desvetllant paisatges
la claror als graons
que no duen enlloc més que al desig
i a l'aire que habiten les columnes
Aprendre a mirar
on sóc
sabent
on ets
rere el vol de l'alosa
que no passi el cancell
del clos des d'on escric
omplint la copa
de l'ofrena perduda.
Aprendre a mirar
més enllà dels sentits
la memòria
el traç
l'escriptura
el diafragma obert.
Aprendre a mirar
encerclant el bosc
desbrossant brancam
desdibuixant vials
a recer de les ombres
per aprendre a mirar
caçar
robar
fixar
la ferida del dard
esdevingut poema.
Vinyet Panyella, dins,
Barcelone Marseille : un intercanvi de poesia contemporània. 2014
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprendre,
boscos,
brancam,
desbrossar,
desvetllar,
escriptura,
escriure,
esdevenir,
llum,
mirar,
paisatges,
Panyella [Vinyet 1954-],
persones,
poemes,
saber,
sentits
El càntic de les grues
...
I al mig i aureolat espai lunar
puja, victòria i torre, la grua.
Li cus el cos l'altiva ziga-zaga
d'aire i de ferro fins on l'ull no va
ㄧla verticalitat i l'esveltesa!ㄧ.
Agulla fina, bec de pica-soques,
cua de marbre ambrina. Com l'arpella
falca la xapa ganxuda amb puixança
siderúrgica. Sorda, indefallent
treballa la tenalla artículada.
Ferrenya missatgera del progrés,
incansable durant l'era dels guanys
niarà allà on ningú no nia encara...
(Fragment)
Elies Barberà, dins,
I al mig i aureolat espai lunar
puja, victòria i torre, la grua.
Li cus el cos l'altiva ziga-zaga
d'aire i de ferro fins on l'ull no va
ㄧla verticalitat i l'esveltesa!ㄧ.
Agulla fina, bec de pica-soques,
cua de marbre ambrina. Com l'arpella
falca la xapa ganxuda amb puixança
siderúrgica. Sorda, indefallent
treballa la tenalla artículada.
Ferrenya missatgera del progrés,
incansable durant l'era dels guanys
niarà allà on ningú no nia encara...
(Fragment)
Elies Barberà, dins,
Etiquetes de comentaris:
Barberà [Elies],
càntics,
ciutats,
espais,
esveltesa,
ferros,
grues,
guanys,
missatgers,
niar,
Pica-soques,
progrés,
verticalitat,
ziga-zaga
Exposició
Palmell i palmell. Tot els és proper, res aliè.
Nosaltres mateixos comprenem el camí i el caminant.
Hi ha un món de paper que crema i substrats
plens d'éssers horitzontals que mengen.
Quan ens abandonem ens és més fàcil reconèixer
el nostre cos petit, en un punt molt concret.
Vosaltres, aquest llibre, la vostra versemblança,
tot forma part de la fotografia.
Diguem Lluís i allarguem la i i el seu accent.
Ha arribat l'hora d'alentir, fins i tot, les aparences.
Eva Baltasar. Animals d'hivern, 2016
14è Premi de Poesia Sant Cugat a la
memòria de Gabriel Ferrater
Nosaltres mateixos comprenem el camí i el caminant.
Hi ha un món de paper que crema i substrats
plens d'éssers horitzontals que mengen.
Quan ens abandonem ens és més fàcil reconèixer
el nostre cos petit, en un punt molt concret.
Vosaltres, aquest llibre, la vostra versemblança,
tot forma part de la fotografia.
Diguem Lluís i allarguem la i i el seu accent.
Ha arribat l'hora d'alentir, fins i tot, les aparences.
Eva Baltasar. Animals d'hivern, 2016
14è Premi de Poesia Sant Cugat a la
memòria de Gabriel Ferrater
Etiquetes de comentaris:
alentir,
Baltasar [Eva],
caminants,
camins,
comprendre,
exposicions,
fotografies,
hivern,
llibres,
palmells,
Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater,
reconèixer,
versemblança
28 de desembre 2019
Tsunami
poema de quatre tankas
Un gran tsunami
em sacseja, ferotge.
Sota l'onada.
la meva ment deslliga
els fils de l'equilibri.
Núvols d'escuma
desdibuixen la cara
dels meus desitjos,
i nedo a la deriva
lluitant contra les ones.
Extenuada,
ja sóc arran de costa.
La ment s'agita
enmig la platja nua
i em parla amb un silenci.
De nou relligo
tots els fils del meu ésser!
Mentre, l'onada
del gegantí tsunami
es va enfonsant, vençuda!
Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt
Un gran tsunami
em sacseja, ferotge.
Sota l'onada.
la meva ment deslliga
els fils de l'equilibri.
Núvols d'escuma
desdibuixen la cara
dels meus desitjos,
i nedo a la deriva
lluitant contra les ones.
Extenuada,
ja sóc arran de costa.
La ment s'agita
enmig la platja nua
i em parla amb un silenci.
De nou relligo
tots els fils del meu ésser!
Mentre, l'onada
del gegantí tsunami
es va enfonsant, vençuda!
Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt
Etiquetes de comentaris:
Bonafont [Maria],
Bonafont i Giménez [Carme],
costes,
equilibri,
ésser,
lluitar,
ment,
onades,
relligar,
sacsejar,
silenci,
tsunamis
Transcendència
Avui tothom regala flors.
Dec fer cara de cavall triomfador,
per això totes aquestes cintes de colors
i les xeringues que pengen
dels carretons metàl·lics.
Les infermeres avancen com núvies decidides;
certament, la senyora Lessing
ho va tenir molt pitjor.
Si el televisor brillés com espelmetes
diríeu que sóc una verge,
amb els meus dos pits a l'aire,
les noves esferes mundials,
i un nadó de roba que baixa com un riu,
arrossegant alguna part de mi
amb la pressa del seu clam.
Eva Baltasar. Poemes d'una embarassada, 2012
Dec fer cara de cavall triomfador,
per això totes aquestes cintes de colors
i les xeringues que pengen
dels carretons metàl·lics.
Les infermeres avancen com núvies decidides;
certament, la senyora Lessing
ho va tenir molt pitjor.
Si el televisor brillés com espelmetes
diríeu que sóc una verge,
amb els meus dos pits a l'aire,
les noves esferes mundials,
i un nadó de roba que baixa com un riu,
arrossegant alguna part de mi
amb la pressa del seu clam.
Eva Baltasar. Poemes d'una embarassada, 2012
Etiquetes de comentaris:
Baltasar [Eva],
brillar,
clam,
colors,
embarassades,
espelmes,
infermeres,
nadons,
Premi Jordi Pàmias de Poesia 2011,
presses,
regalar,
transcendència
Es fa estrany el fred
Es fa estrany el fred, després d'un hivern en què pràcticament
no n'ha fet. L'aire em porta tothora els cabells a la cara.
Furgo dins les butxaques de la caçadora buscant una goma
amb què subjectar-los; però no n'hi trobo cap.
Hi ha dies, com ara aquest, en què tot duu al centre d'un
mateix. A l'afirmació.
Cristina Casas. Al mig de les coses. 2012
no n'ha fet. L'aire em porta tothora els cabells a la cara.
Furgo dins les butxaques de la caçadora buscant una goma
amb què subjectar-los; però no n'hi trobo cap.
Hi ha dies, com ara aquest, en què tot duu al centre d'un
mateix. A l'afirmació.
Cristina Casas. Al mig de les coses. 2012
Etiquetes de comentaris:
afirmació,
aire,
butxaques,
cabells,
Casas i Mata [Cristina],
dies,
estranyesa,
fred,
furgar,
hivern,
poesia breu,
Premi Jordi Pàmias de Poesia 2012
Reconstrucció
Et faré per a mi com un mos de llet
batent-me al cor del pit obert.
I encara que ja no et xucle la pell,
ni l'anell dels meus peus t'és oferta,
et convoque a cel obert
i et menge ulls, llengua i orella.
I amb tot, només et faré un cant
de sirena viatgera i dolça serpent
i sabré que et sé sense mirar-te,
i sabré que la nit farà el ple
i podré, de puntetes, allunyar-me
i refer el cant de les velles fades.
Noèlia Díaz-Vicedo, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.40
batent-me al cor del pit obert.
I encara que ja no et xucle la pell,
ni l'anell dels meus peus t'és oferta,
et convoque a cel obert
i et menge ulls, llengua i orella.
I amb tot, només et faré un cant
de sirena viatgera i dolça serpent
i sabré que et sé sense mirar-te,
i sabré que la nit farà el ple
i podré, de puntetes, allunyar-me
i refer el cant de les velles fades.
Noèlia Díaz-Vicedo, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.40
Etiquetes de comentaris:
cant,
convocar,
cor,
Díaz-Vicedo [Noèlia 1977-],
fades,
llengues,
mirar,
nit,
orelles,
puntetes,
reconstruir,
saber,
ulls
Cita
Vindràs polit
amb les sabates netes
i la brillantina al cap
dels imperfectes.
Vindrà lluint
les joies dels diumenges
i talons d'aquells ben alts
sobre els complexos.
L'escena al parc
del pa dels cignes negres
i converses de cafè
massa correctes.
Sabreu qui sou
quan es fongui una lletra
del nom de l'hotel més car
d'aquesta terra.
Mai us contractarien
per a cap novel·la.
Helga Simon i Molas. A la vora. 2017
amb les sabates netes
i la brillantina al cap
dels imperfectes.
Vindrà lluint
les joies dels diumenges
i talons d'aquells ben alts
sobre els complexos.
L'escena al parc
del pa dels cignes negres
i converses de cafè
massa correctes.
Sabreu qui sou
quan es fongui una lletra
del nom de l'hotel més car
d'aquesta terra.
Mai us contractarien
per a cap novel·la.
Helga Simon i Molas. A la vora. 2017
Etiquetes de comentaris:
actituds,
cignes,
cites,
complexos,
contractar,
converses,
lletres,
lluir,
novel·les,
persones,
polidesa,
sabates,
Simon i Molas [Helga],
terra,
venir
PER VÓS I EL GERMÀ
Amunt, amunt, que ve l'any nou
A fer més rica nostra via.
Marxem cantant sens mai dir prou
perquè l'any nou és cada dia.
—————————————
PARA VOS Y EL HERMANO
Arriba, arriba, que llega el año nuevo
a enriquecer nuestro camino.
Marchemos cantando sin decir nunca basta,
porque Año Nuevo es cada día.
27.XII.1905
Joan Maragall. Obra poètica : versión bilingüe, 1984, v. II, p. 272-273
Ed.: Antoni Comas
Tr.: J.F. Vidal Jové
A fer més rica nostra via.
Marxem cantant sens mai dir prou
perquè l'any nou és cada dia.
—————————————
PARA VOS Y EL HERMANO
Arriba, arriba, que llega el año nuevo
a enriquecer nuestro camino.
Marchemos cantando sin decir nunca basta,
porque Año Nuevo es cada día.
27.XII.1905
Joan Maragall. Obra poètica : versión bilingüe, 1984, v. II, p. 272-273
Ed.: Antoni Comas
Tr.: J.F. Vidal Jové
Etiquetes de comentaris:
amunt,
any nou,
cantar,
dies,
Maragall [Joan 1860-1911],
marxar,
poesia breu,
vies
27 de desembre 2019
Buidem caixes de llamps
Buidem caixes de llamps contra fronteres.
La fusta de l'Altura ha estat tallada;
La vida no ha de ser res més que vida
Quotidiana.
Poesia de Joan Brossa, extreta del llibre:
Montserrat Roig. Retrats paral·lels / 2, 1976, p. 73
La fusta de l'Altura ha estat tallada;
La vida no ha de ser res més que vida
Quotidiana.
Poesia de Joan Brossa, extreta del llibre:
Montserrat Roig. Retrats paral·lels / 2, 1976, p. 73
Etiquetes de comentaris:
altures,
Brossa [Joan 1919-1998],
buidar,
caixes,
fusta,
llamps,
poesia breu,
ser,
tallar,
vida,
vida quotidiana
Vistes al mar, 1 i 2
I
Vora la mar eternalment inquieta
somnia eternalment l'inquiet poeta
de l'ànima geganta,
vegent florir-hi la pomera blanca.
lo seu somni de flor enlluernadora,
mentre ell floreix l'estrofa encisadora.
II
El mar és el poeta de la creació
i 'l poeta és el mar en l'ànima de l'home.
El poeta i el mar tremolen d'emoció
vegent a vora seu lo germe de la poma
florint superbament
l'eterna temptació.
Glosa
A la primera edició del Llibre blanc aquest poema
va amb la següent nota de V. Català: «És un comentari-contesta
a altra poesia d'igual títol que dedicà a l'autor D. Joan Maragall».
Víctor Català. Llibre blanc ; Policromi ; Tríptic. 2018
Edició d'Enric Casasses.
Vora la mar eternalment inquieta
somnia eternalment l'inquiet poeta
de l'ànima geganta,
vegent florir-hi la pomera blanca.
lo seu somni de flor enlluernadora,
mentre ell floreix l'estrofa encisadora.
II
El mar és el poeta de la creació
i 'l poeta és el mar en l'ànima de l'home.
El poeta i el mar tremolen d'emoció
vegent a vora seu lo germe de la poma
florint superbament
l'eterna temptació.
Glosa
A la primera edició del Llibre blanc aquest poema
va amb la següent nota de V. Català: «És un comentari-contesta
a altra poesia d'igual títol que dedicà a l'autor D. Joan Maragall».
Víctor Català. Llibre blanc ; Policromi ; Tríptic. 2018
Edició d'Enric Casasses.
Etiquetes de comentaris:
ànimes,
blanc,
Català [Víctor 1869-1966],
emocions,
estrofes,
florir,
inquietud,
mar,
persones,
poetes,
pomeres
23 de desembre 2019
El pintor de les estacions
Pobres els pobles que només en coneixen una,
el gel perpetu o la selva. D'altres han de fer
la viu-viu amb dues, l'època de pluges i la sequera.
La majoria en gaudeixen de tres. Criatures aviciades,
nosaltres, que any rere any podem respirar
quatre tipus diferents d'aire!
Qui pot saber a qui hem d'agrair aquest espectacle?
Tremolem de fred, ens protegim de la calor en un claustre,
ens posem gorres de pell o ulleres de sol... Per què?
Òrbita el·líptica, obliqüitat de l'eclíptica, precessió
del periheli, equinoccis, solsticis, declinació...
Paraules tècniques que a nosaltres, ignorants com som,
no ens provoquen cap sensació, com sí que ho fan la
gebrada, el primer cap de fibló, l'aroma dels gerds,
el fum de la xemeneia. Copèrnic al batxillerat,
Kepler al cap, però els nostres sentits ─quants
en són?, cinc?, nou?─ no en volen saber res.
Les estacions estan fetes per als pintors. Aquarel·les
al cel que es reflecteixen a l'aigua. Colors argilosos,
calcinosos, terrosos, aquosos, oliosos, candents, difusos,
tot en una tauleta, en un tros prim de tela.
Per què hi ha tants quadres que tenen marc? Perquè
no poden contenir el que representen.
El pintor de les estacions. Allò que no es pot pintar,
és el que pinta més de gust: la neu —ningú no pot posar tants
el gel perpetu o la selva. D'altres han de fer
la viu-viu amb dues, l'època de pluges i la sequera.
La majoria en gaudeixen de tres. Criatures aviciades,
nosaltres, que any rere any podem respirar
quatre tipus diferents d'aire!
Qui pot saber a qui hem d'agrair aquest espectacle?
Tremolem de fred, ens protegim de la calor en un claustre,
ens posem gorres de pell o ulleres de sol... Per què?
Òrbita el·líptica, obliqüitat de l'eclíptica, precessió
del periheli, equinoccis, solsticis, declinació...
Paraules tècniques que a nosaltres, ignorants com som,
no ens provoquen cap sensació, com sí que ho fan la
gebrada, el primer cap de fibló, l'aroma dels gerds,
el fum de la xemeneia. Copèrnic al batxillerat,
Kepler al cap, però els nostres sentits ─quants
en són?, cinc?, nou?─ no en volen saber res.
Les estacions estan fetes per als pintors. Aquarel·les
al cel que es reflecteixen a l'aigua. Colors argilosos,
calcinosos, terrosos, aquosos, oliosos, candents, difusos,
tot en una tauleta, en un tros prim de tela.
Per què hi ha tants quadres que tenen marc? Perquè
no poden contenir el que representen.
El pintor de les estacions. Allò que no es pot pintar,
és el que pinta més de gust: la neu —ningú no pot posar tants
puntets de cop—; els núvols —no paren d'esquitllar-se—;
la boira —ja s'ha empassat tot el quadre—; el vent, que
era invisible abans que el pintés.
Fragment, p. 73-74
Hans Magnus Enzensberger.
Traducció de Ramon Farrés.
XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013
la boira —ja s'ha empassat tot el quadre—; el vent, que
era invisible abans que el pintés.
Fragment, p. 73-74
Hans Magnus Enzensberger.
Traducció de Ramon Farrés.
XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013
Etiquetes de comentaris:
agrair,
aire,
aquarel·les,
boira,
colors,
Enzensberger [Hans Magnus],
estacions,
gebrada,
gerds,
marcs,
neu,
periheli,
pintar,
pintors,
pintures,
poesia llarga,
representacions,
respirar,
sentits,
solsticis
22 de desembre 2019
Hac
la quequesa quasi paraula
quasi avorta
la paraula quasi silenci
quasi vessa
el silenci quasi eco
Arnaldo Antunes,
Nit de poesia al Palau,
XXVII Festival internacional de poesia de Barcelona, 2011
Tr.: Melcion Mateu i Adrover
quasi avorta
la paraula quasi silenci
quasi vessa
el silenci quasi eco
Arnaldo Antunes,
Nit de poesia al Palau,
XXVII Festival internacional de poesia de Barcelona, 2011
Tr.: Melcion Mateu i Adrover
Etiquetes de comentaris:
Antunes [Arnaldo],
ecos,
hac,
paraules,
poesia breu,
quequesa,
silenci,
vessar
ANEM
A L.
Anem,
les fulles caigudes voleien als barrancs
però la cançó no té casa on tornar.
Anem,
al glaç hi ha llum de lluna
que es vessa del llit del riu.
Anem,
els ulls miren el mateix tros de cel
i el cor bat els timbals del capvespre.
Anem
no hem perdut els records
cercarem l'estany de la vida.
Anem
el camí, el camí
tot cobert de roselles.
Bei Dao, dins
Anem,
les fulles caigudes voleien als barrancs
però la cançó no té casa on tornar.
Anem,
al glaç hi ha llum de lluna
que es vessa del llit del riu.
Anem,
els ulls miren el mateix tros de cel
i el cor bat els timbals del capvespre.
Anem
no hem perdut els records
cercarem l'estany de la vida.
Anem
el camí, el camí
tot cobert de roselles.
Bei Dao, dins
Etiquetes de comentaris:
actituds,
anar,
barrancs,
Beidao [1949-],
camins,
cançons,
capvespres,
estanys,
fulles,
llum,
lluna,
persones,
records,
rius,
roselles,
timbals,
ulls
Neu el dia 10 d'octubre
Aquest primer dia de neu
és com el primer dia a la terra,
tan fresc, tan nou,
alegre com un nou amor.
Escolta com cau la neu
és com la veu del meu amor,
igual de suau, igual de tendra,
tota plena d'afecte callat.
Easterine Kire, dins,
XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2016
Traducció al català de Francesc Parcerisas
és com el primer dia a la terra,
tan fresc, tan nou,
alegre com un nou amor.
Escolta com cau la neu
és com la veu del meu amor,
igual de suau, igual de tendra,
tota plena d'afecte callat.
Easterine Kire, dins,
XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2016
Traducció al català de Francesc Parcerisas
Per fer una poesia
Per fer una poesia
s'agafa una p
com platja, pasta, pedra;
després s'agafa una o
com or, ombra, ona;
després s'agafa una e
com era, estri, eben;
després s'agafa una s
com sol, sal, silenci:
després s'agafa una i
com illa, isard, ícar;
després s'agafa una a
com aigua, astre, ala;
en acabat s'ajunten
sense odi, sense mandra,
sense pressa, sense ràbia,
sense melancolia,
i es fa la poesia.
Roberto Piumini / Miquel Desclot, dins,
Poesies amb suc, 2007
Il.: Mercè Galí
Ed.: Miquel Desclot
s'agafa una p
com platja, pasta, pedra;
després s'agafa una o
com or, ombra, ona;
després s'agafa una e
com era, estri, eben;
després s'agafa una s
com sol, sal, silenci:
després s'agafa una i
com illa, isard, ícar;
després s'agafa una a
com aigua, astre, ala;
en acabat s'ajunten
sense odi, sense mandra,
sense pressa, sense ràbia,
sense melancolia,
i es fa la poesia.
Roberto Piumini / Miquel Desclot, dins,
Poesies amb suc, 2007
Il.: Mercè Galí
Ed.: Miquel Desclot
Etiquetes de comentaris:
aigua,
astres,
Desclot [Miquel 1952-],
eben,
estris,
fer,
Galí [Mercè],
isards,
llibres de poesia,
llibres il·lustrats,
llibres per a infants,
Piumini [Roberto],
platja,
poesia,
silenci,
sol
L'olivera és domèstica
L'olivera és domèstica a Atenes,
el verd i el blanc de les seves fulles
són els colors que més se li assemblen.
Els jardins i les avingudes se n'adornen.
Separa els corrents del trànsit.
Forneix als pendents de l'Acròpoli
el seu mantell més noble.
___________________________
L'ulivo è di casa ad Atene,
il verde e il bianco delle sue foglie
sono i colori che più le somigliano.
I giardini e i viali se ne adornano.
Separa le correnti del traffico.
Fornisce alle pendici dell'Acropoli
il loro mantello più nobile.
Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli
el verd i el blanc de les seves fulles
són els colors que més se li assemblen.
Els jardins i les avingudes se n'adornen.
Separa els corrents del trànsit.
Forneix als pendents de l'Acròpoli
el seu mantell més noble.
___________________________
L'ulivo è di casa ad Atene,
il verde e il bianco delle sue foglie
sono i colori che più le somigliano.
I giardini e i viali se ne adornano.
Separa le correnti del traffico.
Fornisce alle pendici dell'Acropoli
il loro mantello più nobile.
Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli
Etiquetes de comentaris:
Atenes,
avingudes,
blanc,
colors,
jardins,
noblesa,
oliveres,
Vacana [Gerardo 1929-],
verd
20 de desembre 2019
Aire de Nadal
Els pastorets s'aturen
en un camí fondal.
Per l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.
El cel és ple de signes.
Ah, qui els sabés llegir!
Els àngels escrivien
amb fum esborradís.
De vagues meravelles
el cel s'amoroseix.
Una ferida oberta
és un somriure obert.
Pugem a la collada,
que els pastorets hi van.
En l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.
Tomàs Garcés, dins,
Nadals i nadales, 2001
Ed.: Jaume Subirana
en un camí fondal.
Per l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.
El cel és ple de signes.
Ah, qui els sabés llegir!
Els àngels escrivien
amb fum esborradís.
De vagues meravelles
el cel s'amoroseix.
Una ferida oberta
és un somriure obert.
Pugem a la collada,
que els pastorets hi van.
En l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.
Tomàs Garcés, dins,
Nadals i nadales, 2001
Ed.: Jaume Subirana
Etiquetes de comentaris:
antologies,
camins,
campanes,
cel,
escriure,
ferides,
Garcés [Tomàs 1901-1993],
llegir,
meravelles,
Nadal,
pastorets,
saber,
signes,
somriures,
timbals
El distreure's, l'oblit
Per l'home més que el son
és salut
el distreure's, l'oblit,
la ment que es desvia
rere idees mudables
làbils innocents.
Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli
és salut
el distreure's, l'oblit,
la ment que es desvia
rere idees mudables
làbils innocents.
Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli
Etiquetes de comentaris:
actituds,
distraccions,
idees,
innocència,
ment,
oblits,
persones,
poesia breu,
salut,
son,
Vacana [Gerardo 1929-]
Déu meu:
desfés l'angúnia de les nostres fes,
deixa'ns tranquils tastar
la bona i aspra llengua del no-res
i deixa'ns a nosaltres ser tots tres
de tant en tant
perquè la terra així girant pateix
de veure els mocadors
tan maltractats
i és del tot necessari que afluixeu,
homes i dones dels pals drets,
per un si us plau
que us imploren els ulls de les parets.
Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments
i ocasió de les ocasions, 1994
deixa'ns tranquils tastar
la bona i aspra llengua del no-res
i deixa'ns a nosaltres ser tots tres
de tant en tant
perquè la terra així girant pateix
de veure els mocadors
tan maltractats
i és del tot necessari que afluixeu,
homes i dones dels pals drets,
per un si us plau
que us imploren els ulls de les parets.
Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments
i ocasió de les ocasions, 1994
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afluixar,
Casasses [Enric 1951- ],
desfer,
fe,
implorar,
parets,
persones,
si us plau,
tastar,
tranquil·litat,
ulls
Nadal
Nadal glaçat—Nadal ardent
d'un flamareig que el llop no entén;
Nadal adust—Nadal en flor
d'un bell Infant nat sense plor;
Nadal cruel—Nadal que riu
amb l'orb i el pobre i el captiu!
Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!
La Verge ha dit que sí al Pare;
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!
Nadal encès! l'amor és trist
només per qui l'Amor no ha vist;
Nadal gemat! qui s'ofereix
a la Naixença, refloreix;
Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!
Carles Riba, dins,
Nadals i nadales, 2001
Ed.: Jaume Subirana
d'un flamareig que el llop no entén;
Nadal adust—Nadal en flor
d'un bell Infant nat sense plor;
Nadal cruel—Nadal que riu
amb l'orb i el pobre i el captiu!
Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!
La Verge ha dit que sí al Pare;
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!
Nadal encès! l'amor és trist
només per qui l'Amor no ha vist;
Nadal gemat! qui s'ofereix
a la Naixença, refloreix;
Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!
Carles Riba, dins,
Nadals i nadales, 2001
Ed.: Jaume Subirana
Etiquetes de comentaris:
amor,
antologies,
dormir,
entendre,
infants,
joia,
Mare de Déu,
melodies,
Nadal,
naixement,
reflorir,
reunir,
Riba [Carles 1893-1959],
riure,
veure,
viure
14 de desembre 2019
Les estrelles
El cel és un camp
ple de meravelles;
l'ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.
Quan apunta el Sol,
les flors es repleguen;
quan el sol pon,
totes s'esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm
una estrella el vetlla.
Apel·les Mestres, dins,
Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí
ple de meravelles;
l'ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.
Quan apunta el Sol,
les flors es repleguen;
quan el sol pon,
totes s'esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm
una estrella el vetlla.
Apel·les Mestres, dins,
Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí
Etiquetes de comentaris:
antologies,
arrelar,
camps,
dormir,
estrelles,
florir,
infants,
llaurar,
llavors,
meravelles,
Mestres [Apel·les 1854-1936],
poesia infantil,
poesia per a xiquets,
sembrar,
vetllar
La veritat
Dijeron que antiguamente
se fue la verdad al cielo;
tal la pusieron los hombres
que desde entonces no ha vuelto.
Lope de Vega
Diuen que se'ns va ascendir al cel
en no disposar de lloc a la terra,
perquè ningú ja no li era fidel
entre tant soroll, tant frau, tanta guerra...
Sovint alguns li han pregat que tornés:
ーEl món realment molt et necessita!ー
ーNo, mentre em pugueu subornar amb diners!ー
contesta amb una veu de dinamita.
I des de llavors que la falsedat
és l'emperadriu de tota conversa,
tan gran que per la seva autoritat
fins i tot la pau s'ha tornat perversa.
Diuen que algun dia sentirà pietat
de la defallença de la raça humana
i tornarà a ser com en el passat
de totes les coses, ella, sobirana.
Mentrestant, l'anem esperant com qui
espera un antídot i en ell fort s'hi aferra,
perquè a tothom pugui certament guarir
de tanta estultícia, tants crits, tanta guerra...
Montserrat Bastons i Garcia. Llàgrimes verdes, 2006
Pr.: Ricard Serrano i Ciuraneta
se fue la verdad al cielo;
tal la pusieron los hombres
que desde entonces no ha vuelto.
Lope de Vega
Diuen que se'ns va ascendir al cel
en no disposar de lloc a la terra,
perquè ningú ja no li era fidel
entre tant soroll, tant frau, tanta guerra...
Sovint alguns li han pregat que tornés:
ーEl món realment molt et necessita!ー
ーNo, mentre em pugueu subornar amb diners!ー
contesta amb una veu de dinamita.
I des de llavors que la falsedat
és l'emperadriu de tota conversa,
tan gran que per la seva autoritat
fins i tot la pau s'ha tornat perversa.
Diuen que algun dia sentirà pietat
de la defallença de la raça humana
i tornarà a ser com en el passat
de totes les coses, ella, sobirana.
Mentrestant, l'anem esperant com qui
espera un antídot i en ell fort s'hi aferra,
perquè a tothom pugui certament guarir
de tanta estultícia, tants crits, tanta guerra...
Montserrat Bastons i Garcia. Llàgrimes verdes, 2006
Pr.: Ricard Serrano i Ciuraneta
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Bastons i Garcia [Montserrat],
converses,
crits,
món,
necessitats,
pau,
persones,
sorolls,
verd,
veritat
Aire de Nadal
He sentit xiular l'aire, el Nadal ja és a prop!
Un nou aire que dringa amb ressons de pessebre...
Despertant, els meus ulls s'han obert tot de cop,
i els sentits, soterrats en un túmul de gebre
han cercat en la nit la claror de l'Infant,
amarat de bell nou amb la llum d'una Estrella.
Un miracle d'Amor embolcalla l'instant,
en què el Déu infinit torna a obrir la parpella
dins un món sense molsa, sense cel estrellat,
ple de rius de neguit i barrancs de quimera,
i on la rosa vermella d'aquell foc s'ha apagat...
Amb l'alè el ventaré, i encendré una foguera
perquè abrandi en la terra el gran do d'estimar,
i amb les ales obertes, jo seré missatgera
com aquells pastorets que llescaven el pa.
Guardonat en el III Concurs de Nadales d'Igualada.
Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt
Un nou aire que dringa amb ressons de pessebre...
Despertant, els meus ulls s'han obert tot de cop,
i els sentits, soterrats en un túmul de gebre
han cercat en la nit la claror de l'Infant,
amarat de bell nou amb la llum d'una Estrella.
Un miracle d'Amor embolcalla l'instant,
en què el Déu infinit torna a obrir la parpella
dins un món sense molsa, sense cel estrellat,
ple de rius de neguit i barrancs de quimera,
i on la rosa vermella d'aquell foc s'ha apagat...
Amb l'alè el ventaré, i encendré una foguera
perquè abrandi en la terra el gran do d'estimar,
i amb les ales obertes, jo seré missatgera
com aquells pastorets que llescaven el pa.
Guardonat en el III Concurs de Nadales d'Igualada.
Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt
Etiquetes de comentaris:
aire,
Bonafont [Maria],
Bonafont i Giménez [Carme],
claredat,
Concurs de Nadales d'Igualada III,
estimar,
estrelles,
miracles,
missatgers,
Nadal,
pa,
parpelles,
sentits,
ulls
Persistència
A Josep Palau i Fabre
No tanquem les farmàcies.
Molts pocs són els qui venen a cercar-hi remeis
o bé un toc de bellesa.
Cada remei, però, l'hem preparat a mà
en morters d'alquimista
amb herbes amagades, amb oloroses murtres
i baies amarg-dolces de ginebró i llorer.
Si hi entressin, tan sols, en alts pots artitzats
quina aroma profunda els sobtaria!
Tossuts apotecaris, gaudim bescanviant
els daurats líquids, les arrels retortes.
Fins i tot convoquem
de tant en tant a festa, i regalem a dojo
l'ambre i el foc d'aquest vell alambí
força cansat: el cor.
Maria Àngels Anglada. Arietta, 1996
Epíleg: Joan Bastardas
No tanquem les farmàcies.
Molts pocs són els qui venen a cercar-hi remeis
o bé un toc de bellesa.
Cada remei, però, l'hem preparat a mà
en morters d'alquimista
amb herbes amagades, amb oloroses murtres
i baies amarg-dolces de ginebró i llorer.
Si hi entressin, tan sols, en alts pots artitzats
quina aroma profunda els sobtaria!
Tossuts apotecaris, gaudim bescanviant
els daurats líquids, les arrels retortes.
Fins i tot convoquem
de tant en tant a festa, i regalem a dojo
l'ambre i el foc d'aquest vell alambí
força cansat: el cor.
Maria Àngels Anglada. Arietta, 1996
Epíleg: Joan Bastardas
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
aromes,
arrels,
baies,
bellesa,
cor,
festes,
ginebró,
herbes,
llorer,
Palau i Fabre [Josep 1917-2008],
persistència,
persones,
profunditat,
remeis,
tossuderia
08 de desembre 2019
El tió de Nadal
A qui cuida el tronc màgic
Si el Sol dormilega
fa poca escalfor,
la colla s'aplega
a prop d'un tió.
Tothom l'alimenta
pensant que demà
la panxa contenta
a tots ens farà.
Amb pells i pellofes
de fruita i de nou
i amb quatre garrofes
s'ha inflat com un bou.
Els nens no ho entenen:
«¿Creieu que és normal?:
¡si els troncs mai no tenen
ni cul ni orinal!
»¿Com poden cagar-nos
torrons i confits?,
¿com poden pixar-nos
vins blancs exquisits?».
P'rò, pica que pica,
¡ell caga un fotral!
Ningú no s'ho explica,
¡p'rò avui és Nadal!
Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella
Si el Sol dormilega
fa poca escalfor,
la colla s'aplega
a prop d'un tió.
Tothom l'alimenta
pensant que demà
la panxa contenta
a tots ens farà.
Amb pells i pellofes
de fruita i de nou
i amb quatre garrofes
s'ha inflat com un bou.
Els nens no ho entenen:
«¿Creieu que és normal?:
¡si els troncs mai no tenen
ni cul ni orinal!
»¿Com poden cagar-nos
torrons i confits?,
¿com poden pixar-nos
vins blancs exquisits?».
P'rò, pica que pica,
¡ell caga un fotral!
Ningú no s'ho explica,
¡p'rò avui és Nadal!
Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella
Etiquetes de comentaris:
aliments,
Bonmatí [Ricard 1954-],
colles,
escalfor,
fruita,
infantesa,
Nadal,
preguntes,
sol,
Tió de Nadal,
Tobella [Montserrat 1957-],
troncs màgics
Què és la poesia?
La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.
Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.
Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.
No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.
Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà
¿com sentirà la refilada angèlica?
L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.
De poetes cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet
aquell ne fóra l'àliga superba.
Més l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.
Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa;
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.
Jacint Verdaguer, dins,
Llanterna màgica : antologia poètica, 2016
Ed.: Carlota Casas i Pep Paré
Il.: Carme Solé Vendrell
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.
Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.
Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.
No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.
Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà
¿com sentirà la refilada angèlica?
L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.
De poetes cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet
aquell ne fóra l'àliga superba.
Més l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.
Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa;
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.
Jacint Verdaguer, dins,
Llanterna màgica : antologia poètica, 2016
Ed.: Carlota Casas i Pep Paré
Il.: Carme Solé Vendrell
Etiquetes de comentaris:
antologies,
cançons,
escoltar,
harmonies,
infantesa,
maig,
ocells,
poesia,
rossinyols,
senzillesa,
Solé Vendrell [Carme 1944-],
terra,
Verdaguer [Jacint 1845-1902]
07 de desembre 2019
Pompeu Fabra, a cent anys i uns dies
Etiquetes de comentaris:
actituds,
antologies,
expressar,
Fabra [Pompeu 1868-1948],
feliç,
homenatges,
pau,
persones,
ploure,
poesia d'homenatge,
quatre,
riure,
Sampere [Màrius 1928-2018],
veus
05 de desembre 2019
Ponent a migdedosrius
M'arronso com un dit,
i arbre i pedra s'estiren vora el riu
com el rictus de l'ombra.
Em paro damunt les llargues tiges dels joncs
i el vespre s'allargassa com un déu
damunt del pedestal.
M'empetiteixo
com el fil invisible del mapa d'una aranya
i em deixo gronxar per la llum
que desfila a ponent i cau.
Travesso l'aigua i parpellejo:
veig la lluna afuada com el trau
d'un rostre submergit.
Nedo, palpo les algues, mantega fosa als dits.
Acluco els ulls i em veig el crani blanc
en el marbre de l'aigua.
M'enfonso al llit del riu: la llum ja dorm.
Rosa Font Massot. Celobert, 2019
XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019
i arbre i pedra s'estiren vora el riu
com el rictus de l'ombra.
Em paro damunt les llargues tiges dels joncs
i el vespre s'allargassa com un déu
damunt del pedestal.
M'empetiteixo
com el fil invisible del mapa d'una aranya
i em deixo gronxar per la llum
que desfila a ponent i cau.
Travesso l'aigua i parpellejo:
veig la lluna afuada com el trau
d'un rostre submergit.
Nedo, palpo les algues, mantega fosa als dits.
Acluco els ulls i em veig el crani blanc
en el marbre de l'aigua.
M'enfonso al llit del riu: la llum ja dorm.
Rosa Font Massot. Celobert, 2019
XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019
Etiquetes de comentaris:
aigua,
algues,
arronsar-se,
dormir,
Font i Massot [M. Rosa (Maria Rosa) 1957-],
joncs,
llum,
lluna,
nedar,
parpellejar,
ponent,
rius,
tiges,
travessar,
ulls,
vespre
El sermó del foc
S'ha romput el tendal del riu; els darrers dits de les fulles
s'amunteguen i s'enfonsen a les voreres del riu. El vent
travessa la terra bruna, inaudible. Les nimfes han partit.
Dolç Tàmesi, flueix suaument, fins que acabi el meu cant.
——————————————————————
The river's tent is broken: the last fingers of leaf
Clutch and sink into the wet bank. The wind
Crosses the brown land, unheard. The nymphs are departed.
Sweet Thames, run softly, till I end my song.
(Fragment)
T. S. Eliot. La terra eixorca, 2018
Tr.: Neus Nadal
Intr. i notes: Bernat Nadal
s'amunteguen i s'enfonsen a les voreres del riu. El vent
travessa la terra bruna, inaudible. Les nimfes han partit.
Dolç Tàmesi, flueix suaument, fins que acabi el meu cant.
——————————————————————
The river's tent is broken: the last fingers of leaf
Clutch and sink into the wet bank. The wind
Crosses the brown land, unheard. The nymphs are departed.
Sweet Thames, run softly, till I end my song.
(Fragment)
T. S. Eliot. La terra eixorca, 2018
Tr.: Neus Nadal
Intr. i notes: Bernat Nadal
Etiquetes de comentaris:
cançons,
Eliot [T. S. (Thomas Stearns) 1888-1965],
fluir,
fulles,
nimfes,
rius,
suavitat,
Tàmesi,
vent
Fi de jornada
Cada vespre creues l'oest de Londres
quan veus arribar la llum sense ombres;
la llum verdosa que cala els maons,
la llum que canvia els verds dels arbres.
Tornes de treballar en la gramàtica
en què acostumem a ordenar l'aire;
viatges amb llaunes que ens solen dar
la pau de pensa i la pau del ventre.
Al vespre quan parles topen sentits
com arnes contra els llums de neó;
edificis a mig fer i fanals
tentinegen, les voreres cedeixen
i les fulles no creixen sense aigua
ーdius clavant-te la banderilla a la
llengua per encendre el foc de la nit
que escampa el seu regne sense façana.
Jèssica Pujol Duran, dins,
Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes
dels Països Catalans, 2013
Ed.: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig
quan veus arribar la llum sense ombres;
la llum verdosa que cala els maons,
la llum que canvia els verds dels arbres.
Tornes de treballar en la gramàtica
en què acostumem a ordenar l'aire;
viatges amb llaunes que ens solen dar
la pau de pensa i la pau del ventre.
Al vespre quan parles topen sentits
com arnes contra els llums de neó;
edificis a mig fer i fanals
tentinegen, les voreres cedeixen
i les fulles no creixen sense aigua
ーdius clavant-te la banderilla a la
llengua per encendre el foc de la nit
que escampa el seu regne sense façana.
Jèssica Pujol Duran, dins,
Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes
dels Països Catalans, 2013
Ed.: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig
Etiquetes de comentaris:
aigua,
antologies,
arbres,
encendre,
foc,
fulles,
jornades,
llum,
Londres,
maons,
pau,
Pujol Duran [Jèssica],
sentits,
verd,
vespres
01 de desembre 2019
SENTIT DEL DIA
HI HA tanta llum encara closa al cel,
tant de sol a la boca dels teus dies!
Que es faci clar més lluny del que voldries
i sigui el pas daurat d'ocre i de mel.
Descobreix-te les mans, el tacte, el gel,
qui pogués ser la mà que coneixies,
i perdonar la nit que sentencies,
vèncer amb la llum que s'erigeix rebel.
I amb aquesta claror que tu disposes
combatre la foscor, l'hivern, la neu,
resguardar la tendresa amb què ara goses
oferir un paradís que sols és teu,
i descobrir el misteri de les coses
com si per tu les hagués fet un déu.
Israel Clarà. Una mena de màgia, 2009
Pr.: Carles Zafon
tant de sol a la boca dels teus dies!
Que es faci clar més lluny del que voldries
i sigui el pas daurat d'ocre i de mel.
Descobreix-te les mans, el tacte, el gel,
qui pogués ser la mà que coneixies,
i perdonar la nit que sentencies,
vèncer amb la llum que s'erigeix rebel.
I amb aquesta claror que tu disposes
combatre la foscor, l'hivern, la neu,
resguardar la tendresa amb què ara goses
oferir un paradís que sols és teu,
i descobrir el misteri de les coses
com si per tu les hagués fet un déu.
Israel Clarà. Una mena de màgia, 2009
Pr.: Carles Zafon
Subscriure's a:
Missatges (Atom)