Macedònia

Lluint
com bocins de joies,
tinc un bol curull
de plàtans, maduixes,
        préssecs, pomes i xirimoies.

De: Postres

Tots a taula!. 2023
Poemes de Lola Casas
Il·lustracions de Gustavo Roldán

Dies de goig

Deixa que tot s'esborri
i, a l'alba dels desficis
(quan tot es fa visible i gràcils
ens retornen els corriols del bosc
vora el riuet on les maduixes tempten
la dent sagaç), coronats
de xuclamel i pèsols d'olor i vidalbes,
dansem,
lliures del tot de nosaltres mateixos.
Oblidats, som déus.

Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001

Les maduixes

Pel rost corriol
no cap clariana
minva la inhumana
crueltat del sol.

  Trobarà el consol
que el bosc encomana,
l'infant, que demana
joies a l'erol?

  Astut, les angoixes
de l'infant, amoixes,
sol mal generós,
en les obagors
del bosc, on dibuixes
ròdols de maduixes,

  que són una festa
per als ulls i els cors
d'aquells que no torç
la fornal celeste.

  Per a la conquesta
d'aquests roigs tresors,
no planyis esforç
trescaire xalesta!

  Ara ets tota mà,
infant, per copsar
tanta escampadissa
de dolços robins
que fulguren dins
mil cels de bardissa.

Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

De la terra els bells dons

Però el més nin de tots,
                           mou els fruits, radiant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen:
i quin obrir-se els ulls
                           que miren i no es cansen,
pel bellugueig vermell que tenen al davant.

          Josep Carner. (Els fruits saborosos)

De la terra els bells dons
      la bona fruita.
El daurat albercoc,
      pera madura,
cireres a penjolls,
      cors de maduixa,
mandarina, dolçor
      que no afeixuga.
Els préssecs es fan or,
verd glauc la pruna,
a la magrana estoig
de gemmes púrpura.
El raïm el bon most;
les figues, sucre.
Són les taronges, sols;
la síndria, lluna,
les nesples xuclen grog
      a la menuda.
Cadascuna un color
i un tast en cadascuna.
Voleu millor tresor
que el de la fruita?

Montserrat Vayreda: Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Evocació

                                                                        A Celrà

                                           Més val pensar
                                           la vida com un únic moviment
                                           d'una tal volta llarga simfonia.
                                                                  M. Martí i Pol


Eren els anys seixanta, un banc de fusta
recolzat a la porta; cavalcàvem
les rònegues parets i els munts de sorra
que envoltaven el pati de l'escola.
Ens assèiem impúdics vora el pou
a recer de mirades i de fresses,
enfondats als xiprers ja centenaris
ens instruíem precoçment de sexe.

Creixien brots de menta dintre els porxos,
i l'avi, fària als llavis, retornava
camí de casa, a l'hora del crepuscle
sota un cel vimejat, ple de maduixes.
Els dissabtes anàvem a la font
de Les Escales, allí on començava
el bosc, embardissat, espès i obscur
de les alzines blaves, a frec de ginebró.
Regalimats de sol pels camps madurs
tornàvem enfilant difícils marges,
tallant el vent del món –com deia l'avi
parlant del mal xaloc–i fèiem via
per corriols d'agram i farigola.



Fragment.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
      amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
      i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
      una papallona
s'hi espolsa les ales,
      i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
      hi escriuen les faules
que cap ull humà
      sabria llegir.
El vent me les conta;
      les sé de memòria!

Me les conta el vent...
      o surten de mi?...




Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

La canalla juga sola

La canalla juga sola,
la mare els vigila des del terrat;
no hi ha massa cases,
tampoc no hi ha cotxes:
el poble és encara a mig dibuixar,
ens coneixem tots...

L'estiu és molt llarg i tenim molt de temps
per seguir el camí que mena a la riera,
i buscar sargantanes,
per després fugir corrents, espantats,
i riolers alhora.

Cada dia és festa, l'escola és tancada,
passem entre els camps saludant els pagesos,
que ens deixen tastar una maduixa,
o ens diuen: "colliu les
                                       prunes
que cauen de l'arbre sucoses, madures,
si no les mengeu vindran les abelles..."




XXXIV, p. 78


Elena Serra, dins,

Tordera : paisatges emocionals. 2006

Il·lustracions: Colomer Camarasa

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
        amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
        i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
       una papallona
s'hi espolsa les ales,
       i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
       hi escriuen les faules
que cap ull humà
       sabria llegir.
El vent me les conta;
       les sé de memòria!

Me les conta el vent...
      o surten de mi?...



Joana Raspall, dins,


Poesies amb suc. 2007

Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí

TUU

Pessic obert. Pastora del camí.

Borla de la muntanya. Ala barquera.

Nina de salut. Gota del destí.

Ramell blancvestit. Copa de foguera.

Barana dolça. Rosa de coixins.

Tro de rosada. Niu de la frontera.

Flor de la llibertat. Follet de brins.

Arracada del cel. Astre i bandera.

Sang del repòs. Anell. Mare brillant.

Canyeta de la mar. Bosc de l'instant.

Serrell d'abril. Aigua primordial.

Maduixa de claror. Porta amb senyal.

Cascavellet del sol. Nus de fulgors.

Llei de l'aurora. Tu. Festa d'amors.

Joan Brossa. Poesia i prosa. 1995

Edició de Glòria Bordons

MADUIXES

Brases enceses a la gerda prada,
restes d'algun incendi de colors.
Potser sou els joiells que a alguna fada
li han caigut passejant entre clarors.

Però ningú no té la gosadia
d'apagar la dolcesa d'aquest foc,
i fins l'aigua benigna encar atia
les delicades brases com un joc.

Potser són ardents cors d'un vol d'estels
que han caigut a la tèbia terral falda.
I ara s'ancoren amb fines arrels

i s'enrojolen amb l'estival calda.
Un vol d'ocells s'atura als conreus
i als maduixers escalfen els seus peus.


Jordi Gebellí. Retorn a Seor i altres poemes, 1984

Cançó de rotllo

Olles, olles de vi blanc,
totes són plenes de fang,
de fang i de maduixa.
Via fora, mala bruixa,
que les vols omplir de sang.

Olles, olles de Montblanc,
totes són fetes de fang.
D'una argila tan vermella
que té el roig de la maduixa.
No t'amaguis, mala bruixa,
no t'amaguis sota el branc.

Olles plenes d'oli verge,
de mel nova, de vi blanc.
Que la lluna, embadalida,
s'emmiralli en el seu flanc.

La rodona no s'afluixa:
són de fang i de maduixa,
olles, olles de vi blanc.



Tomàs Garcés. Escrit a terra, 1985

La de Fontargent

De Fontargent a Oriege

n'he baixada aquest matí

pel rost de Clota Florida

maduixetes a collir.

Tot omplint-ne la cistella

un aurer ensopeguí,

un aurer que entre la sorra

triava granets d'or fi.

-Déu vos guard, gerdera hermosa.

-Déu vos guard, fallard fadrí;

prou vos daria maduixes

si em donàsseu d'or un bri.-

-Preneu's-el, gerdera hermosa;

per gerderes l'apleguí-.

Ell me'n donava una embosta,

jo unes volves ne prenguí,

mes maduixes oferint-li,

de les selves coral fi.

Mentres ell se les prenia

les maduixes canvií,

cada gerd era un carboncle,

cada maduixa un robí.

Per ensenyar-vos-en mostra

la més vistosa encastí

en est anell de cinta ampla

que en dos se pot migpartir:

per anell de nuviatge

si el voleu, veu's-el aquí.

(Fragment)

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

Canigó

Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
–Pare –respon–, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
so cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.

–Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge
o et tornaré de cavaller a patge,
les armes arrencant-te que no sabràs honrar–.
Gentil resta esblaimat; apar un roure
que el llamp acaba de ferir, i ploure
veu a sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s'adossa a un arbre;
per estàtua pendria-la de marbre
qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu.
No ho veu la gent del ball ni se n'adona;
a qui dansa joiós, ¿Què se li'n dona
de la margaridoia que aixafa sota el peu?

Far grandiós que un promontori amaga,
darrere el Pirineu lo sol s'apaga,
i els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'obiren en lo bosc altres estrelles
i s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.

Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Les llums de set en set pugen i baixen,
cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.

Dels fallaires al ball la gent s'atansa,
les nines deixen la primera dansa,
i un dels joglars, al veure's tot sol amb los fadrins,
llança, amb quimera mossegant-se el llavi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de víbores i negres escorpins:


Cant 1, l'aplec.

Fragment


Jacint Verdaguer. Canigó : llegenda pirenaica del temps de la reconquesta. 1967