Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vinyes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vinyes. Mostrar tots els missatges

02 de febrer 2024

La mar d'Ulisses

             Bressol de cultures,
domini de Posidó i d'intrèpids herois,
   escenari d'aventures inoblidables,
  pàtria de blaus i de saviesa eterna,
        espai de llengües i cultures,
de ciutats esplendoroses i civilitzades,
   de muntanyes cobertes de ginesta,
      d'oliveres i vinyes centenàries,
             de figueres i garrofers,
          d'aromes de romer i timó,
         de colors de llimera i raïm,
    de llum única en cada capvespre.
    Cada riba és immens palimpsest
que conserva l'empremta dels pobles
     que han solcat aquestes aigües,
espai que ens identifica i ens agermana.

II


Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959)
Bressol de blaus.
Ajuntament de Castelló, 2021


A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

14 d’abril 2023

Les petites coses

         («Cap a les deus», Les hores retrobades)


Anar per la vida amb equipatge precari.
La remor de l'aigua de la font,
una flor al test de la terrassa,
l'olor salina dels esculls del penya-segat,
un vi de la vinya més propera,
el tast d'un petó fugisser,
seure una estona al pedrís de la plaça,
aquell formatge de cabra d'Ullastret,
un peix de llotja fet amb all i julivert,
una pèrgola amb glicines i altres coses més,
perquè quan ens fem grans,
vivim d'aquestes petites coses.



Miquel Sánchez. Vinyoli, de Begur el vers. 2022

Pròleg: Sam Abrams

Imatges: ACSE Fons Joan Vinyoli i germans Figuerola

23 de novembre 2022

L'oblit

L'oblit és un vent calm
que encalma l'horabaixa al pla
entre xiprers i vinyes
és una vasta veu
que clama per les roses
on són les roses diu
d'antany
les que mai no van poder ser
les que no collí cap mà
i el vent espargí
on els vincles aferrats terra endins
amb ternals arrencats
on les roses?




Josefa Contijoch. Congesta. 2007

17 de novembre 2022

Justament aquí

Cau una pluja fina que va amarant la terra
però si fes bo o si nevés els xiprers
en renglera serien aquí mateix, guerrers
morals de l'endurança que traginen les ombres
pel llom dels turons, ceps i oliveres clavats
a terra, en formació també, aquelles coses
que cada cop que es veuen recorden la primera
vegada i, justament aquí, fan companyia
als morts que vagaregen amb una flama als llavis.

Al mar les siluetes de vaixells que avançaven
amb veles i rems, àmfores que reposen al fons,
i, en l'aire del matí, la cristal·lització
d'allò que hem acabat sent, misteriosa, fosca
i massa delicada com perquè no s'esberli.
Diguem vinyes i olives, diguem llànties i flama,
només quatre paraules i ja estarem salvats.
Ara els núvols s'aguanten a les branques dels arbres
d'on regalimen gotes i l'aire és ple de llums.




Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia

25 d’octubre 2020

Cap al cingle

A baix costers i vinyes
orlades d'espinals
que a la tardor saluden
amb baies de corals.

Sarments que s'enjoiellen
de pàmpols i raïms,
i més amunt boscatges,
i més amunt els cims.

I al cap de tot del cingle
la musa confident
en son palau olímpic
on mai no toca el vent.



Maria Antònia Salvà. El retorn. 2008

12 d’agost 2018

Nocturn

Damunt les aigües quietes del mar
la lluna plena s'atura.
Les vinyes semblen uns llacs adormits,
les barques ombres de plata que fugen.



(Fragment)


Tomàs Garcés, dins,

L'aigua, 1989
Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Fina Rifà

11 de setembre 2016

Joia

La llum perdura,
l'amor, la pau i el somni
no són miratges.

Ni ho és la vida;
rere finestres closes,
ningú ens captiva.

Promeses túmides
cabdellen en l'oratge
tots els meus dubtes.

Dolces creences
ensucren les muntanyes
de benaurances.

Les nits disfressen
cabòries, pors i penes
d'estels fugaços;

i els jorns acreixen,
en les vinyes fecundes,
penjolls de flames.

A la verema,
hi llostregen semales
de meravelles.




Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano
Fotografia de la coberta cedida per gentilesa de Joan Boix


28 d’abril 2016

Cançó de caminant

A punta d'alba me'n vaig,
l'estrella del dia em mena:
clara i blanca, pel damunt
de la mar i de la terra.
El peu trepitja amb delit
i el cor dins el pit batega.
Adeu, riera gentil,
l'estrella del dia em mena.

S'acosta el sol per llevant
i tots els estels apaga,
però en el cel del matí
una llum hi crema encara.
Els meus passos se n'hi van,
se me n'hi va la mirada.
Adeu, romaní del bosc,
no m'ajupiré a aplegar-te.

Damunt el roure i el pi
els ocells canten i volen.
La muntanya l'han vestit
els brucs i la farigola,
i les vinyes fan claror,
i el llargandaix s'hi retorça.
Lla baix, perduda i roent,
l'estrella del dia plora.

A punta d'alba me'n vaig,
el bastó per companyia.
Enrera deixo el xiprer,
enrera deixo la vinya.
Ni escolto el cant dels ocells,
ni la riera que llisca.
El meu cor vol abastar
l'estrella del dia.



Tomàs Garcés. Vint cançons i altres poemes. 1949

Pròleg de la 3a edició: Carles Riba.

22 d’abril 2016

Gimnàstica poètica

Jo sé el delit corprès per la drecera
quan vàrem créixer oberts de bat a bat.
I el doll daurat de pluja matinera
d'un degotim feliç a un cap mullat.

Aquestes coses són, i són de veres
i saben donar forma al nostre fat.
Aquell qui oblidi tanta primavera
ha malgastat el seu escot de blat.

No és blanc ni negre el núvol quan vespreja
ni la rosada tota ha de fugir.
També la vinya clara, quan fosqueja,

entre la tendra terra paladeja
la dansa humil que va deixar el seu vi
i el sol, a pur setembre, quan terreja.



Josep Maria Capilla. Versos, temps i persones, 1994

19 d’abril 2015

Com el Vallès no hi ha res

¡ Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
A l'eixida, tota sola,
veig una malva reial.

Al safareig, de basarda,
batega la llum que mor.
Allí plau, caient la tarda,
berenar d'un préssec d'or.

Travessa l'horta de seda
riera de bells destins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.

De canyes és envoltada
una aigua fent cantussol;
jo veig tota l'estelada
caiguda en el reguerol.

Els cims de la rodalia
es senten amorosits,
si per calitja, de dia,
per celístia, de nits.

En un turonet,  que empolsa
un or envellit i rar,
hi ha rengs d'una vinya, dolça
com si fos vora la mar.

I tot just, en l'ombra estesa,
sona un grill escadusser,
s'enfila la lluna encesa
damunt d'un pal de paller.



Josep Carner,

Dotze poetes catalans contemporanis. 1. 1979

31 d’octubre 2014

Els raïms immortals

                      I

El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.

                      II

-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l'infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.

                      III

Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;
els grans daurats les teves mans m'arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.

                     IV

Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l'ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.

                     V

¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.

Josep Carner. Els fruits saborosos, 1996

11 de maig 2014

Els camins

Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
    ignorant cap on van,
amarats d'un perfum de terra molla
    i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
    d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
    el fresseig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
    s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
    un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
    vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
    el joc de la pluja i el sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
    mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
    als meus sentits desperts.


III


p. 81


Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg de Maria Aurèlia Capmany.

31 de març 2013

Darrer comunicat


Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius
s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats
han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les
cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells
i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com
si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una
sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca,
les darreres cigales i els primers grills vesprejants.

(Fragment, p. 67)

J.V. Foix, dins, Dotze poetes catalans contemporanis.1, 1979

18 d’octubre 2012

Tardor

Flairaves l'absent, intens dintre l'aire
i en l'íntima flor,
i era confident el vent que allotjava
olor penetrant de terra mullada,
crepuscle de verds.

Un començament de boira perduda
s'enruna i es fon.
L'últim pensament es desfà a les branques
i s'amaga al bosc, la quieta estança
dels ocells callats.

T'afaiçona el temps, ara que s'ablamen
vinyes i horitzons.
Mous les mans i et neix el gest d'una fulla
per a captar el pas, la claror i la flama
amb el seu mirall.




Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992, 1993

08 de setembre 2012

Sobre un epigrama de la poeta Mero de Bizanci

Raïm blanc per Teresa Grau Ros
Epigrama


A l'àuria clastra penges d'Afrodita,
penjoll atapeït del suc de Dionís.
Ja la teva mare, la vinya, no t'abraçarà amb l'amable
sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.


Variació


Orfe de columna, com de l'om la vinya,
capitell de pàmpols, nèctar de raïm,
no envegis les fulles més tendres que et volten.
És que Dionís podrà protegir-les
del fred de desembre, dels llargs dits del vent?
L'hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte
en la teva llarga, daurada tardor.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

03 de febrer 2012

Les vinyes també parlen.

Diuen del silenci i la por que necessitem,
diuen de la tarda,
de la verema callada,
dels cultius ancestrals de l'antiga civilització mediterrània,
dels dits que hem perdut per amor.
A vegades pels racons de les vinyes sorgeix la maranya del temps
i els records et miren amb cara estranya.
La tarda obre pas a velles ganyotes d'un temps que mai va ser.
Tu camines sota paraules d'antics pobles.
Jo encara necessito d'aquest art.
Tu tens forjats sentiments fets de costums i treball.
Junts creem aquest sistema,
un lloc més habitable
amb sòlids vincles de pertinença.


Eva Font García (La Verema) dins,

21è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2010

10 de juliol 2011

Vinyes verdes

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adeu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adeu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!




Josep Maria de Sagarra, dins,


Toti Soler: deu catalans i un rus. 2005

01 de març 2011

Cançó de mar

Quin groc de llimona verda
té el mar al mes de gener!
Llisca la nau, i la vela
infla l'aire mariner.
-Adeu port, rosa i taverna.
Déu em va fer mariner!-

Oh quin blau de fondalada
a l'agost per navegar!
I com s'endinsa la barca
i que hermós és el remar...
-Adeu vinya, amiga, cala;
Déu em feu home de mar!-



Cèlia Viñas., dins,  Paisatge emergent. 1999

Edició: Montserrat Abelló.