La justícia

El seu perfil hel·lènic
té un punt de gravetat
                        quan està trista.
Les ones del seu pit
                        bateguen trasbalsades
si es consuma el delicte,
i quan mor la innocència,
li tremolen les mans
com si ella en fos culpable.
Mediterrània,
cerca en la llum els símbols
del poder i la força
que els déus li han atorgat.
Camina lentament,
arrossegant la túnica
entre columnes que, decapitades,
senyalen les ruïnes
d'aquell món que l'atreia
i ha deixat d'existir
perquè gosà oblidar-la.
- Només la mar resta victoriosa
llepant frisos caiguts i arcaics sepulcres.

Fuig de la ciutat morta
per entrar en les que viuen presoneres
del soroll i l'asfalt.
Travessa places, llargues avingudes,
escala gratacels,
                         espia soterranis
cercant l'home incorrupte
que vulgui secundar-la.

Són tan ineptes els seus subordinats,
tan imbuïts que la raó és una
i no un mirall a trossos
llançat al buit per la fatalitat!
Enviarà ambaixades
a les cinc parts del món
perquè proclamin
que la Justícia viu
i tard o d'hora
dicta exacta sentència.

                    Febrer 1971

De: Desitjades i benvingudes

Montserrat Vayreda. Poemes de Montserrat Vayreda (antologia 1945-2004). 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Les orenetes

Les orenetes han tornat al niu.
Dibuixen arcs invisibles en l'aire,
camins de fum.
Ens espien els passos,
s'aturen un instant. I fugen.
El món com s'il·lumina!

Sents com respira la primavera?
La veus, la llum del món?

Rosa Font Massot. Esquerda. 2022