Nakazora_#1176

No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!

De #en vol lleuger

Miquel Bezares. Mal pas. 2020

Avet etern

L'avet mig pedra,
l'avet mig aigua,
agafen forma i vida
en aquest bes.

Amants del cel i de l'aigua,
van més enllà de l'horitzó.
Somien, del vespre fins a l'alba,
en fulles verdes i en ample tronc.

Tenen el goig i la dolça calma
de créixer més amb tantes hores
de blau enyor.

Fan un mirall de la mirada,
on sempre hi ha
llac transparent.

Ni evaporació de l'aigua,
ni erosió de la roca,
podran desfer
l'avet ja etern.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Les veus

                                   A Carme Ballús, per "Dies petits"

                                          Minut 13:59, a youtube.com

la Veu que no renya ni ofen
La veu respectuosa i amable
la Veu que lentament emociona i
deixa empremta

el so de roure i alzina, de deessa
de la muda de les aus i la pausa

la Veu que voldria aprendre
que no és nova ni fràgil

La veu amb el do d'elevar la paraula
l'escriptura profunda més enllà 
del blau del cel i la mar veïna
dels boscos i les ciutats

la Veu que fa emmudir
i sentir el goig d'escoltar-la.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Acte de record a les persones que han mort durant la pandèmia de la Covid-19. 2020

Ajuntament de Granollers

Quan parla l'esperit

Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia,
esquemàtica, justa, sense adorns;
no li cal més que el simple monosíl·lab
per expressar l'essència d'aquest món.

Pot dir l'etern, amb DÉU i BÉ i MAL.
Ho descriu tot, amb LLAR i CEL i MAR.
Tot ho fa bell, amb FLOR i JOC i LLUM.
Ho dona tot, amb PA i OR i GOIG.
Posa mesura, amb MÉS o MENYS o PROU.
Dona valor, amb SÍ o NO! o VULL!
Marca dolor, amb DANY o SANG o MORT.
I diu turments, amb FRED o FAM o POR,
i l'absolut, amb MAI o RES o TOT.
Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia:
enclou tot l'univers en dir TU i JO.

De: Llum i gira-sols. Propòsit.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Cant de maig

Trontollem, amor, les roses
sobre els fronts empurpurats.
Totes, totes, s'han descloses
al calor del mes de Maig.

I que hermoses són les roses,
i que hermoses, mon amor!
I que hermoses són descloses
tot a vora de ton front!

Les donzelles i les roses
s'han descloses aquest mes;
totes dues s'han descloses
encensant lo món enter.

Les donzelles i les roses
són lo més hermós del món;
totes dues s'han descloses
per lo goig suprem de l'hom.

Vull cantà', amor, a les roses
que ton front han coronat.
Sols per mi us haveu descloses
al calor del mes de Maig!

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses

Anhel

No basta el pa per confortar ma vida
ni el sol per arborar ma joventut.
No calma el mar ma set inextingida,
ni omplen mon pit els aires de salut.

El cor que sospirava, no agombola
el goig de la ciutat ni son traüt.
No troba refrigeri tota sola
mon ànima dins l'alta quietud.

Amb els meus ulls pregons girats al cel,
com el Profeta que al desert vivia,
cerc a tothora amb infinit anhel

en el desert del món una claror
i esper el corb que em porti cada dia,
com únic aliment, el pa d'amor.

Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946

Plenitud

Sentim l'amor i el goig amb ànsia encesa
i alcem l'esguard vers albes infinites
ja que la vida, gran cortina estesa,
en ofereix les més preuades fites.

I ens regala el tresor de la tendresa,
objectius grans, també il·lusions petites:
Un bell gresol d'intensa nitidesa
que serà el fruit de les nostres collites.

Retalls de temps, eixams de nits i dies,
somriures, il·lusions i melangies
ompliran cada dia els nostres ulls.

I anirem assolint la plenitud
bevent dels somnis de la joventud,
tot fent camí i vencent els esculls.

I de la vida girarem els fulls.



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg: Jaume Rocosa i Mitjavila

Poeta

No li digueu poeta,
a qualsevol que us faci una quarteta.
Poeta és qui fa seus en tot moment
el drama o l'alegria de la gent
i, bo i unint al ritme, la bellesa
dels mots i el pensament,
escampa el goig, proclama l'honradesa
i alleuja del proïsme el sofriment.



Josepmiquel Servià


a Facebook, publicat el 30.04.20

Mireu amb els meus ulls

Mireu amb els meus ulls, vosaltres que no hi sou,
que us heu mort esperant la claror d'aquest dia.
Jo he vist explotar el tanc que esclafava la vida.
Serviu-vos dels meus ulls per omplir-los de llàgrimes
les vostres i les meves, estimats que no hi sou.
Dolor per la sembrada que mai no serà gra
i goig per la llaurada que ara amb nova embranzida
seguint els vostres passos, tornem a començar.



Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Cançó de bressol

Per tu s'obren les roses blanques
i esfullen corol·les de neu
damunt el teu cos
tan petit i tan meu.

El bressol
               ple de sol
sempre et crida
                       a la llum i a la vida.
Jo soc una mare en florida
que lleva com arbre fruiter
                       el seu fruit primer.

Veig l'esclat exultant
                        de la carn de l'infant,
l'acotxo i el beso.

Sabem que l'hem creat
                     per amor, tan rosat
com una flor
descloguent-se.

El fill que bressolo a la falda
corona el meu somni més alt
i sé que el seu bleix
tan subtil i suau
és el goig i la clau
del meu cor.



Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Sàlvia jardinera

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
blanca i morada, reina i beguina!
Vens a l'octubre per a sentir
que el cel s'esblaimi, que es dolgui el bri,
que s'arrauleixin les branques tortes
i que s'escampin les fulles mortes
                 en el jardí.

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
tan vellutada, tan femenina,
saps la ventada i el seu udol
(¡ai, la ventada que amaga el sol
i les carreres d'hivern afressa!),
ets poesia de poetessa,
                 clara en el dol.

Maria Antònia, tan mallorquina
com, Clementina, barcelonina:
en goig del vostre càntic perfet
de flor de sàlvia, cosa divina,
aquesta albada ramells he fet.
I ella es valia tanta fortuna,
que té una mica de llum de lluna
i és tremolosa d'algun secret.




Josep Carner. Obres completes : poesia. 1957

Pròleg de Marià Manent.

Tots els moments de goig

Tots els moments de goig,
tots els intensos moments d'amorosa identitat,
pels quals m'has fet estimar el temps,
perquè sense el sentit que els dona el temps,
sense poder passar, ni haurien existit, ofegats d'unitat.

Sobretot és això el que et dec.

Els altíssims instants de tu,
pels quals m'has arribat a fer sentir
feliç de ser mortal.




Carles Camps Mundó. La mort i la paraula : obra poètica (1988-2018), 2018
Pr.: D. Sam Abrams

Maria de Montserrat

Cel de la terra que ens duu,
brancatge amb el fruit madur,
cant de la nostra agonia,
veu segura en l'insegur:
       Maria.

Digueu, boix i romaní,
muntanyes aspres, i el bri
que la rosada destria:
qui us dona el goig de florir?
       Maria.

Digueu, boires i claror,
tempestats i serenor,
vesta nova cada dia:
qui us emmarca l'horitzó?
       Maria,

Digues, ànima que sents
el tremir de tots els vents:
¿qui et posa ritme a la via
de desacords i laments?
       Maria.

Maria de Montserrat,
llum a muntanya i ciutat,
nial de l'escolania:
vetlleu pel nostre rescat,
       Maria.

Josefina Tura de Bertran, 1946


Poemes montserratins, 1997

LA MAGNÒLIA

Ha florit la primera magnòlia...

Quina copa de seda i perfum!

Quina blanca, divina presència!

Quina pena que duri un minut!

-Un minut?- em pregunten, incrèduls,

els teus ulls. -Un minut?, tan poc temps?-

Tan poc temps perquè és breu la Bellesa,

perquè el goig i la joia són breus.

Un minut comparat amb els dies

que viurà, jove i ferm, un clavell.

Un minut perquè el vent la sacseja,

un minut perquè el sol estiuenc

fa que es badi, mirant-se'l tot d'una,

aquell calze de seda i de neu.

Dotze pètals (o nou) s'esbatanen,

i els estams, un a un van caient.

Aleshores no és copa ni calze,

és tan sols una flor, simplement.

Però és cert que de lluny, ben badada,

sobre el pròdig fullam d'un verd fosc,

és talment una estrella molt blanca

que tingués aparença de flor.

                ✲✲✲✲✲

(Primera part)

P. 46

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991

Jardí blau

Van repintant les plantes del jardí
els teus ulls blaus i l'aigua cristal·lina
amb el pinzell del cor, ple d'un florir
vingut del cel ーblavor que ens il·lumina.

El lliri blau és com una campana
i el seu dit groc oneja fet batall
mirant el cel. I la claror llunyana,
pluja de llum, és un blavís mirall.

Totes les flors que pel jardí blavegen,
nades un maig de primavera inflat,
amb perfums blaus el verd intens oregen,
i omplen el cor d'un gran somriure alat.

Els teus ulls blaus, que pinten el jardí
ーtalment, del cel, dues brillants estrellesー,
porten la llum a l'ombra del destí
i són esclat d'il·lusions novelles.

I si era gris el son de l'abandó....
Ara em duu el goig un somni de blavor!


p. 50


Marina Grau i Augé. Veus del meu jo. 1994
Pr.: Josep Colet i Giralt

La rosa llisa

Quin vegetal engendrament!

Si l'amor vol ésser pensat,

pres i sorprès en cos frement!

Rosa d'un goig esbojarrat.

Com si, engrapat, el pensament,

no ensinistrant la voluntat,

precipités el foc morent

que lluu la rosa de bon grat.

El pètal que un dia fou sang

voleia, i esclata la sang.

És goig que el batec determina.

Un bard una i altra acompara,

i en palpa una lliure d'espina.

Aquesta és la rosa de l'ara.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Pas a pas

        Pas a pas...
i amb la rosa vermella a la mà,
        caminem
sota els porxos d'un vell carreró.
        Sol d'abril,
primavera que es va engalanant...
        Xiuxiueig
dels ocells amb ressò de cançons.

        Pas a pas...
arribem a tocar un tros de Cel,
        on l'amor,
com Sant Jordi, ha vençut tots els dracs.
        Nostre escut
té la flama del goig més etern
        i l'or pur
de l'espiga madura del blat.

        Pas a pas...
        Flama i or,
i una rosa vermella en el cor!


Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions: Carme Bonafont i Giménez

Pròleg: Josep Colet i Giralt

Cant de març

Oh cel, de nou amb la gran torxa encesa!

Deixo recances i colgat caliu.

Torna a mos ulls el goig i l'escomesa,

pollanc al vent, tot el meu ésser viu.

       Jo cantaré com lluen les bardisses,

com neixen llucs, encara avui secrets,

com volten l'aire, d'un no-res felices,

les esperances amb els ulls distrets,

       com les futures dolces estimades

senten, en nou misteri, batre el cor,

com l'arbre que fou erm en les ventades

és resseguit per teranyines d'or.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Després de la pluja

Després de la pluja s'afanya a sortir,
lluent, l'arc de Sant Martí:

és com un pont engalanat
perquè hi passi el sol, recuperat.

Quin goig que fa, tant de color,
com banderes de l'esdevenidor.

Però el veiem, aquest és el mal,
només després d'un temporal.

No fora millor i més convenient
saltar-nos-el directament?

Un arc de Sant Martí sense tempesta,
això sí que seria una festa.

Una gran festa per tota la terra:
fer la pau abans que la guerra.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

La família Punt-i-coma

Una vegada un punt
es va fer amic d'una coma:
dels jocs infinits,
van venir casament i confits.
De nit i de jorn
voltaven pel món
sempre de bracet.
«Una parella ideal»,
deia tothom,
«fa goig de veure
la família Punt-i-coma».
Al seu pas perfecte
i en senyal de respecte
fins les majúscules
es feien minúscules:
i si una, maldestra,
d'ajupir-se no en sap
el llapis del mestre
li tallarà el cap.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2017
Tr.: Pau Vidal
Il.: Bruno Munari