Sense pols

Sense pols, la sandàlia ens ha deturat, mar,
a la victòria de la teva presència.
Et mirem la immensa claror de l'aigua
que ens inunda els ulls i el gest de luxe.
Per l'horitzó saltem
a la gràcia de la teva llum
i ens sentim emperadors d'una llibertat gloriosa
i d'un ordre puríssim.

Guillem Viladot, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

Tots els camins

Tots els camins de llum són nostres:
                 la sorra,
                 les hores
                 i l'aigua.

Totes les fites de llum són nostres:
                 les veles,
                 les algues
                 i els núvols.

Totes les veus de llum són nostres:
                 la proa,
                 la popa
                 i el rumb.

Totes les marques de llum són nostres:
                 la vida,
                 la pàtria i
                 l'amor.




Guillem Viladot, dins,

Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999 

Edició:  Núria Feliu

No tinc estat

No tinc estat
i amb prou feines tinc nació.
La meva llengua, però, és capaç
de servar l'embat de les passions,
dels odis, del desig,
dels negocis... i de la mort.



Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3

D'un en un... home llum llim zero

vint-i-quatre

vint-i-cinc

vint-i-sis 

                            d'un en un

Fragment

(1972)

Guillem Viladot. Poesia completa II (1964-1983). 1991

Et dono la mà

Et dono la mà
i recullo els teus dits.
Et dono els meus dits
i em condueixes.

Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3

Dona

Sabies el valor

de la diferència
i l'estimaves.
Et meravellava
el misteri de la matriu,
la cova mariana on s'allotja la vida,
i l'estimaves.
Si ella t'anomenava,
et senties ressuscitar,
perfer el teu destí d'infinit.
La vas cantar,
la vas enamorar,
la vas admirar
sense esquerdes.
Quan torni a néixer -deies-,
vull ser com tu: Dona.



Teresa Costa-Gramunt. Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000

Dibuixos de Carme Riera

Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes

Epíleg de Josep Borrell

Els límits del temps

Entre dos cels,
avui té lloc un debat que et pintaria
aquells lluentons als ulls
amb què miraves, fit a fit,
la càmera fotogràfica
que pretenia capturar-los
com qui atrapa un peix menut amb les mans.
Els qui no et coneixien prou,
els qui no tenen memòria de la Mare,
han preguntat, ignorants:
de quin temps ve, aquest?
No saben que escrivies poemes.
I que havies deixat dit, també per a ells:
el temps no té fronteres...
referint-te al Temps
amb majúscula.



Teresa Costa-Gramunt, dins,
Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000