D'aquest rostre que em torna el mirall,
desconec tots els trets menys l'esguard,
testimoni del temps jovençà.
Jo soc jo, com ho era fa anys,
amb iguals pensament i desigs,
amb igual entusiasme o temor.
Del meu fons, el mirall no en sap res
i em disfressa de cutis marcit
i em corona la testa de neu.
Són els rastres de cada dolor
i de cada neguit que he passat.
Res, però, dintre meu no envelleix,
res d'allò que ha marcat el meu pas
i m'ha dut als camins a lluitar
per la terra, l'amor i la fe.
Una lluita petita i humil
que el meu cos deixarà a poc a poc
quan el fred m'embalbeixi les mans
i m'enteli la llum de la ment;
però encara tinc ulls per mirar
desmentint el reflex del mirall.
Joana Raspall. Jardí vivent. 2010
Il.: Lluïsa Cauhé
