Se m'asserena

Se m'asserena
l'ànima quan et veig,
estel de l'alba.

De: Haikus

Carme Tulon. La claror de les ombres : tankes, haikus i epitafis. 2010. P. 73

Pròleg per Carme Tulon.

Juny

Assegut al balcó quan ja declina
el dia, miro els núvols. El motor
d'un avió asserena el firmament.
S'encenen llums a la ciutat, podrien
ésser llums d'altres junys i d'altres vespres.

Quan amb llibres ja pròxims a tancar-se
enfilàvem els corriols boscans
i, esplèndids de projectes com la terra,
respiràvem el vespre que venia
amb xuclamel, ginesta i rossinyols.

Ja de retorn la fosca ens saludava
amb un càlid alè, tendres presagis
ens corrien pel cos. Com una flor
sentíem, cada vespre, que s'obria.
Llavors dèiem un vers entre silencis.

Sant Daniel, el Galligants, sant Pere,
vells camins de la vall, el cementiri,
fumerols de les cases al capvespre...
Pel juny polsós d'antics estius es perden
carros tebis de fenc i de records...

Narcís Comadira

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

l·lustracions de Mercè Huerta.

Recompons

Sobre el garbuix dels dies
estens un sòlid vel de concordança,
aplegues sols i  llunes,
calius i esperances,
quelcom asserenant i inabastable.
No podria expressar-ho,
brunz només un murmuri a frec de llavi,
dedins cau la cascada,
passió fora mida
i goluda, encesa delectança.
Aplegues, fetillera,
tot allò valuós i cobejable:
esborres les fronteres,
acostes les estrelles,
i recompons els meus fragments esparsos.

Josep Vallverdú. Atresorat silenci. 2022

Pròleg d'Isidor Marí.

Després

       Mon cor s'adona
       del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.

      Tot m'asserena
      aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.

I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
       l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.

Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
       fuig del mirall.

       La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
       tot s'ha refet.

I lluny del goig amarg de tes voreres
       ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.

De: El branc de les vuit fulles, VI.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17

La poesia

La poesia, com l'alegria, s'encomana.

             Com el camí, es va fent.

           Com la sang, circula a gust.
Com el paisatge, t'asserena la mirada.
Com l'amistat, t'acompanya cada dia.
La poesia, avui, ahir, demà i sempre.

Assumpció Estarriol i Alsius. Entre tramuntana i garbí : poemes. 2013

Il·lustracions de Josep Ministral.

Amor

Necessitem la llum d'una mirada
que ens faci entendre el món.
Necessitem l'escalf d'una besada
que ens assereni el front.

Tots som humans,
meitat carnals i àngels,
meitat pau i terror.
Tots som infants
i tots, rebels o dòcils,
necessitem amor.



Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2013

Estudi introductori de Carme Arenas.

Asserenada amor

Asserenada amor, ja caminable

aigua petita i ocellada, tèbia

de nieró, de pit, de terra flonja.

Que lluny, amor, que lluny el crit o l'alga,

que lluny el blau turment, les cabelleres

d'oratges vellutats, pluges de ferro!

Que lluny l'impietós camí de l'ombra!

Saps?, si sovint diguessis casa,

ànima, barca, llar, amiga, platja,

Vells mots amb moltes as, perfumadíssims

-esdrúixols si és possible-, et brostaria

un arbrissó de plors a trenc de llavi

i tindries les mans color de somni.

Mira la mar aquí, mira la lluita,

onada rera onada, ja amansida

fita de caminant, oberta porta

per a l'íntim repòs, mar del capvespre

-Odisseu ha tornat-, ja feta terra.

poemes de Mondragó

Josep Maria Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993

A cura de Pere Rosselló Bover.

Et mous sense estridències per la casa

Et mous sense estridències per la casa
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dona impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.




Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009