Asserenada amor, ja caminable
aigua petita i ocellada, tèbia
de nieró, de pit, de terra flonja.
Que lluny, amor, que lluny el crit o l'alga,
que lluny el blau turment, les cabelleres
d'oratges vellutats, pluges de ferro!
Que lluny l'impietós camí de l'ombra!
Saps?, si sovint diguessis casa,
ànima, barca, llar, amiga, platja,
Vells mots amb moltes as, perfumadíssims
-esdrúixols si és possible-, et brostaria
un arbrissó de plors a trenc de llavi
i tindries les mans color de somni.
Mira la mar aquí, mira la lluita,
onada rera onada, ja amansida
fita de caminant, oberta porta
per a l'íntim repòs, mar del capvespre
-Odisseu ha tornat-, ja feta terra.
poemes de Mondragó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada