Mira més enllà

Mira més enllà
del gest fosc
que dona la por,
la manca de confiança
i la feblesa.

Sigues capaç
de veure la fortalesa,
la capacitat d'amor,
la bellesa.

De: III Veu pròpia.

Angelina Llongueras i Altimis. Veu pròpia. 2025

Pròleg d'Òscar Ramírez Dolcet.

Créixer

Viure és créixer,
és fer-se gran,
és avançar malgrat les pors...
i no deixar mai de confiar.

Creixen els nens, les flors,
els arbres, la lluna...
Creixen la confiança, l'alegria,
les ganes de viure, l'amor...
Creix la nostra capacitat
d'acceptar la vida tal com és.

Eloi Planes. El viatge més pur. 2015

Il·lustracions de Susanna Urgell, Eva Sierra, Maru Ruiz, Gemma Pérez, Meya de Lauzirika, Rosa Salmerón.

L'esperança

No es queda mai amb recança
de no haver escalat l'empriu;
a l'hora de dansar, dansa
i després del plor somriu.
Perquè va amb la confiança
sap què vol i com es diu
no recula mai, avança
lluny de la calda i l'ombriu.
No té hisenda, però viu
com si en tingués, l'Esperança.

                              Març 1971

Poemes de Montserrat Vayreda : antologia 1945-2004. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga

Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Arquitectura

Quan tota era desfeta com una casa
erosionada pel temps i les pluges
la meva ànima i el meu cos
s'han refet prop de tu.
Gràcies al teu recer,

al ciment de la teva confiança,

al teulat de la teva amistat,
a la llum de les teves paraules,

i a l'arquitectura i plànols

que veig reflectits

quan miro els teus ulls.

Quan tota era desfeta
he tret les pedres del camí
per refer la meva, la teva casa,
ara més sòlida, més segura.

Assumpció Forcada. Ecosistema. 1998

Es diu...

Es diu...
Ja sap com es diu,
però ha hagut de transcórrer molt temps
abans no li arribés el seu nom.

Encara més temps
fou necessari per albirar
el seu somriure amable
i encomanadís, la bonesa
que desprèn el seu esguard,
la confiança que desvetlla,
la seva veu empeltada
de piuladissa d'ocells
i del gronxar de les fulles
quan l'oratge les tecleja.

Feia molt temps que la intuïa.
Endevinava que la seva presència
impregnava d'una llum nova
la mirada del fill. Ella s'hi reflectia,
però el noi es reservava
el secret del seu amor.

La mare l'intuïa. Era un esbós difuminat.

Van transcórrer molts mesos
fins que no li fou donat
conèixer la noia que,
amb la seva presència,
completava la del fill
fins a veure'ls
com un tot indestriable.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Pròleg de Francesc Pané.

Cartes als Reis

Jo llegia les cartes als Reis,
dels infants d'una escola,
i amb els ulls entelats, no he pogut
acabar de llegir-me-les totes.

Quina viva confiança posaven
en els Reis, demanant,
barrejat amb joguines, que curin
la germana petita, o el pare,
o el dolor de genolls d'aquell avi
que no pot caminar...
Quant d'amor i d'esperança duien,
escrits per ells, els mots «salut» i «pau»!

Com es pot, des del Cel, desoir-los?
De tan pura i sincera, esborrona,
la tendresa de cor dels infants.



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il·lustracions de Lluïsa Cauhé.

Sentors de natura

Cercant estols de romaní,

                                           la mà se'm feia ala ardida

                                           volant pels boscos de la vida.

                                                        Josep Colet i Giralt

El romaní m'aroma l'esperança

florint-me brots de blau i la promesa

d'una callada i viva confiança

per tot un món de llum i verdor estesa.

Flaires de bosc, com ànima escampant-se,

fina sentor, perfum de saviesa

oberta a jorns de brises, per on dansa

la pau que neix de la naturalesa.

El bell entorn ofert m'omple el cistell

del pensament, talment màgic miracle

que em fa volar pel prat de l'horitzó.

En el meu cor, que ja se sent ocell,

la vida visc amb l'íntim espectacle

de la Natura feta llum i olor.

Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003

Pròleg: Josep Colet i Giralt.

Recepta de cuina

                                  A Elisabeth Hangertner


Afegir una mica de sal cada dia,
fer la pasta amb la farina de les hores,
emmotllar-la sens que quedi
un sol grum o problema.

Posar una copa de passió,
afegir-hi les espècies dels somnis,
treure l'all de l'angoixa,
posar el llorer de les idees.

Que no manqui el julivert de l'esperança,
l'aroma d'un bes de canyella,
la calidesa amorosa del tacte,
la temperatura del cor.

Remoure la cassola amb una abraçada,
tastar la salsa amb una besada,
deixar que bulli lentament
amb la tapadora de la confiança.

Parar la taula amb estovalles
i ornaments festius de litúrgia
i en un gerro d'aigua
les flors del desig.

Il·luminar amb llum càlida
les pupil·les dels ulls, sens pressa,
gaudir amb tot els sentits,
de tota la intimitat que el cor us demani.



Assumpció Forcada. Fotosíntesi. 2004

Pròleg: Carles Duarte.

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.



Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1981

Pròleg de Salvador Espriu

Cançó d'amor

M'encanta observar
com la Petia i en Lars es miren als ulls.
Ah, si fos capaç d'embotellar aquest intercanvi
de confiança i de tendresa absolutes
per enviar-lo per tot el món:
els soldats
abandonarien els fusells
i els tancs s'aturarien en sec
i formarien una pila
de runes
i d'odi oblidat.

Easterine Kire, dins,


XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2016

Traducció al català de Francesc Parcerisas

L'estada a la Gran Bretanya

                              ...
A la Universitat, la meva agradabilíssima
feina d'explicar història i literatura
catalanes, em permet observar professors
i alumnes i veure la varietat, la unitat i
la independència que s'hi respira.
A cadascú se li concedeix un marge
de confiança i no se'l destorba;
se l'estimula.





Joan Triadú



Fragment del pròleg del llibre:

Agustí Pons. Joan Triadú, l'impuls obstinat. 1993

Vincles

En els teus inicis hi va haver
tendresa, amor, alegria i veritat.

Ara tens, qualitat, amor, bellesa,
saviesa i veritat.

Et desitjo vincles de confiança
i una vida llarga de veritat.



Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros

Salvador Espriu

Una gran seguretat imprimeix caràcter a aquesta
joventut universitària. Seguretat que deriva de la
confiança en els que els precedeixen. L'oposició
generacional que es produeix de manera automàtica
no afecta la condició humana: els mestres poden
equivocar-se, però no menteixen. La major duresa
de judici pot anar acompanyada de respecte i
encara més d'afecte. El món és ample i ric en
diversitats estètiques i la intel·ligència prou
generosa per confiar en la dialèctica.



Fragment.




Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

M'han demanat que parli de la meva Europa

    Cum grano salis.
    A Joan Crusellas


...
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.


Fragment.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Edició: Francesc Vallverdú

Acompliment

You wanted everything told to you
And nothing thought through yourselves.
                                Louise Glück

Sí, foren paraules d'altri,
paraules reiterades
per fer que reprengueren el volum
de les aigües i els brots
i el vent vinclant les planes,
amb la sentor del vi
que obscurament fermenta
i es deixondeix de colp
en foguera de vidre.

Així, paraules d'altri
a poc a poc pastades,
alçades amb el rent
d'una fe vacil·lant
que tot just gosa dir-se.
Paraules a l'espera
d'un anhel nodridor
en què encarnar per sempre
a l'entreson de tantes llargues nits
de quietud absoluta.
De mots transsubstanciats miracle implícit:
paraules ja no alienes.

Quan el somni es feu verb,
llavors, només llavors,
habità entre nosaltres.


Enric Sòria. Arqueologia. 2012

Cançó de la bella confiança

A l'amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.

Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.

Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols
a tots moments!

Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l'aldarull colpiria
més que no un roc.

Contentem-nos d'una ombra
o d'un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me'ls duc jo.




Clementina Arderiu

 


50 poemes per saber de memòria. 2010

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de Narcís Comadira.

Confiança

Quan ens referim a la confiança en les persones,
entenem una cosa així com la tranquil·litat davant
algú de qui espero que es portarà bé.

Per dir-ho millor, la seguretat que em dona el caràcter,
la capacitat, la bona fe, la discreció... d'algú,  entenent
que aquesta persona puc ser jo mateix.

Així tenim apuntades les dues vessants de la confiança:
la confiança en un mateix i la confiança en els altres.


Fragment



Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

il·lustracions: Inés Luz González

Cant de tardor

No, no li diguis a la fulla que s'aturi:
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.



Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Com un actor imperfecte a l'escenari

Com un actor imperfecte a l'escenari
que oblida el seu paper per la frisança,
o la fera amb furor extraordinari
que el propi cor amb tanta força cansa,

jo, sense confiança, oblido dir
la perfecció del ritu de l'amor
i sembla el meu amor tan fort cedir
pel propi amor i el pes del seu furor.

Que siguin els meus llibres eloqüències
i muts presagis del meu pit confés,
que implora amor buscant correspondències
més que cap llengua que hagi dit molt més.

Llegeix bé el que l'amor silent ha escrit.
L'amor que escolta amb ulls és exquisit.




William Shakespeare. Sonets. 2010

Traducció: Txema Martínez

Onada suau

Com una onada suau d’escuma blanca

que retorna a arrapar-se

a la càlida sorra,

així et somio,

amb exquisida confiança.

Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros