De la terra soc hoste,
mineral filla, amalgama
de les seues arrels, les meues,
camine i cerque la joia austera,
la joia plena de totes elles
i de tots ells, que m'ensenyaren
a assaborir el fet d'escriure
i de llegir el seu llegat i relligar-lo,
a parir a poc a poc, volent-me,
fent aquest camí de la vida
en la meua llengua: la paraula.
Isabel Garcia Canet. Els afores. 2025. P. 16
Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels LIII Premis Octubre, l'any 2024.
Una fulla de l'arbre
planeja...
llisca...
es gronxa...
un estel acaricia el vent
una barca dins del riu.
amb peixos de colors
sobre l'aigua brillant
un llampec groc i verd
es mou veloç
i desapareix amb el corrent.
l'aigua no el sap
l'aire no el sap
l'arbre no el sap
el peix no el sap
aquest joc de fet i amagar.
De Hide and Seek : Selected Poems. (2014)
Mamta Sagar
Traducció de Míriam Cano.
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 52-53
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.
Així com quan, colgats en la natura,
xuclem els verds als ulls amb l'avidesa
dels qui respirem gris i somniem roig
i el blau ens és només teló de fons,
i en xuclar els verds sabem com de pobra és la llengua
que no és capaç de dir-ne tots els tons
perquè hi ha verds d'un fort regust de menta
i verds del clar dels sons del clarinet
i apagats verds de pols que no s'aixeca
i verds d'un fosc de vent que es gronxa lent,
em passa a mi, que la vida m'assalta
amb els tons inconcrets de tants matisos
que no els sabria dir, però sé lluny
del sí segur i el no rotund, tan monocroms,
del molt i el poc i del calent i el fred,
perquè enllà dels colors es despleguen els tons
que ens tenyeixen els dies. No voldria
repetir els noms del roig, el groc, el blau, i sí cantar
la paleta del temps que ens els barreja;
els tons dels diferents verds de la natura
que ens tornen aigualides les paraules.
Josep Maria Ripoll
De: joia de les fulles altes, p. 11
Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008
Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.
Hi ha tanta pau
M.-M. MARÇAL
De tot aquest viure tots tres
i de brenar pa amb xocolata,
de les cançons i melodies
que les cantem perquè tu cantes,
de tota aquesta mandra vella
que ara et fa mandra i t'és amiga,
n'hem fet aquesta estona d'ara
que ho omple tot, i és tan petita
que ens la sabem tota sencera.
No fèiem res i ara fa solー
i ara uns pardals venen a veure'ns.
Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 45
Notes de Jaume Coll Mariné.
Premi Carles Riba 2025.
llegim les notícies, nosaltres
comptem el nombre de morts, nosaltres
mirem la televisió i els incendis se'ns empassen, nosaltres
aguantem la respiració dins el tifó, nosaltres
migrem cap a la frontera i ens diuen que tornem al lloc que crema, nosaltres
ens enfonsem a la sorra, nosaltres
presenciem com la grava s'esfondra sota l'aigua, nosaltres
mirem d'agafar els mobles que giravolten dins el cicló, nosaltres
enviem salutacions cordials a les inundacions, nosaltres
estem connectats de manera terminal, nosaltres
ens refiem de la tecnologia per lligar-nos a la terra, els uns als altres, nosaltres
nosaltres som estranys coneguts, nosaltres
interpel·lem països rics que contaminen, nosaltres
ens creiem les seves promeses de reduir les emissions, nosaltres
votem els líders que prometen liderar, nosaltres
exigim el mínim, nosaltres
resem pels qui no tenen casa mentre nosaltres
mengem nyoquis sota teulades amb panells solars, nosaltres
ens quedem enrere mentre ells innoven i ens passen al davant, nosaltres
assequem totes les aixetes, nosaltres
fonem les glaceres en nom de l'expedició, nosaltres
veiem unes guerres més mortíferes que les altres, nosaltres
estem al dia del que fan les kardashian, nosaltres
passem fam mentre diem que ens menjarem els rics, nosaltres
explotem davant dels ulls de déu, nosaltres—
Kolema Putuma
Traducció de Jordi Fité.
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 91
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha
«M'abelleixen quatre coses
ーqui prou les sabrà lloar?»
MARIA ANTÒNIA SALVÀ
Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.
Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.
Abraçada pel fang,
el món em parla.
Jo, m'entreg a la paraula.
De: #sospita
Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36
#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.
Tant de bo visquis més i hi vegis.
Sempre em renyaves per les coses que pensava
i deies que tenia el cap «ben ple d'idees fosques».
Sé que no et canses mai del riure i l'alegria,
per tu tot l'any és primavera,
i cada dia és Pasqua!
Els mals del món són lluny de tu,
tens el cap fresc, i també el cos...
I et vull dir que tant de bo visquis més i hi vegis.
Hi ha homes que, quan passes, et llacen flors sota els peus,
i d'altres que escriuen el teu nom a l'escorça de tots els arbres.
No has conegut mai el pes de la solitud,
perquè tens gent al voltant que canta dolçament la teva bellesa.
Ser el tema del seu cant és més dolç que el nèctar... però vigila!
Arribarà un temps que colliràs l'insult d'aquella boca que un cop et va lloar.
Arriba un temps que un estén les mans esperant un cos bonic i, en canvi,
abraça un vent fred.
Arriba un temps que un malgasta els dies amb el desig no satisfet i l'espera eterna.
Et dic que tant de bo visquis més i hi vegis.
Tu, l'amant de la felicitat
que caça papallones al jardí,
que es mira el món com un paó amb les plomes ben estarrufades.
Que no t'enganyi el cant del trobador enginyós,
la vida té espines, com el porc espí.
T'ho dic: tant de bo visquis més i hi vegis.
Bewketu Seyoum
Traducció de Jordi Fité.
Text en amhàric i català.
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 35
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz.
Disseny de so: Alejandro da Rocha.
Assaborint l'hora tranquil·la,
he reposat en el coster.
Cada encontrada té sa vila
i cada vila son cloquer.
Totes les tintes llunyedanes
fan en la serra una blavor;
totes les veus de les campanes
una melòdica remor.
Sons de cloquers qui s'harmonisen
escalonats pels quatre vents,
com a gegants qui profetisen
damunt els pobles indolents;
par que en el terme divisori
de les tenebres i la llum,
diuen el salm recordatori
de nostra vida que es consum.
L'himne de pau als qui reposen
en el reialme de la mort,
si ofèn l'orella dels qui gosen,
als qui sofrim dona conhort.
No la planyeu eixa diada
als qui ploram sers enyorats,
perquè ella fa menys desolada
l'ombra on jauen els finats.
Pertot arreu, l'alta harmonia
aixeca esbarts de pensaments,
i an els finats fa companyia
la recordança dels vivents.
Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 73-74
Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.
Boca al mugró,
mà neta al pit
que el toca,
com si explorés un planeta.
De: Mares Mart
Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 108
A Fina R. Palau
Les paraules han trencat l'amni,
el líquid ha sortit
anunciant el seu naixement,
feia temps que es nodrien
amb la placenta dels sentiments.
Ara el primer crit de vida
fora del claustre matern,
s'alleten amb l'experiència,
obren els ulls a un món
que volen fer seu.
Més tard, la plenitud,
farà sortir gàmetes,
de solidaritat i llibertat,
volant per tot l'aire
fent la fecundació possible.
I nous embrions,
nous fruits, noves paraules,
s'instal·laran dins de l'úter:
embaràs nou de veu de dona.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.
Pròleg de M. Àngels Anglada.
Al Port de la Selva, d'arreu es destria
la mar que conjuga els grisos i els blaus,
S'Arnella i la Lloia tanquen la badia
on baten les ones i dormen les naus.
Sortim mar enfora, vers la Tamariua,
-la mar hi fa ondes, l'escuma serrells-
segueix la Cativa que el sol encaliua
i l'aiguamarina de cala Fornells.
Són guaites o patges de cala Galera
l'illot del Marquès i el del Bergantí,
més enllà Talabre i la Tavellera
a les ones donen mortalla i coixí.
La barca s'endinsa envers cala Prona,
a cala Sardina no hi deixa record,
a la del Molà reposa una estona
toca Galladera i retorna a port.
Les cases fistonen la riba i la platja,
d'altres, atrevides, pugen pel serrat,
la calç les abriga i els ret homenatge
amb el blanc insomne de la castedat.
El moll d'en Balleu, donava sortida
als vaixells mercants, i als llaguts repòs;
i dins Port de Reig, amb justa embranzida
els braus pescadors calaven l'Art Gros.
Si el vell monestir, vençut, no l'empara
com abans solia, no en perd el costum
la Selva de Mar que li va ser mare
i encara l'abriga amb la seva llum.
Ones i gavines, vinyes i oliveres,
la mar i la terra, la fruita i el peix,
barques a l'encesa i veles lleugeres
i a cada alba nova el Port que reneix.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 92-93
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.
La meva ciutat era ben bonica,
una petxina vora el mar.
Als barris vells
feia olor d'espècies i llegums.
Tenia places rialleres
i carrers vius vestits de xicrandes.
Va créixer i va eixamplar-se
en ocasió dels Jocs Olímpics,
i a poc a poc es va cobrir d'asfalt...
Ara és més grisa,
les places endurides ja no riuen,
però encara hi podem veure gent de casa...
Els qui ara la governen
són freds i no l'estimen;
n'han fet quasi un desert que sovint plora,
en comptes d'un oasi rioler,
i l'han sumida en una nit negrosa
centrada en els diners...
És un mercat destinat al turisme,
una mena de llotja de compravenda,
un parc temàtic
i poca cosa més...
La violència hi creix i s'hi escampa
com taca d'oli indeturable.
Tanmateix, l'art que serva
es resisteix a veure's corromput.
Els carrers gòtics
encara ens aixopluguen
amb els seus carreus protectors
i les gàrgoles juganeres.
Els monestirs
continuen respirant pau i natura,
i el temple de Gaudí
reflecteix tota la llum i la joia
de les celestials promeses.
No la vengueu
ni la profaneu més,
la nostra Barcelona!
Mantingueu-ne l'essència,
mediterrània i vigorosa,
per a les nissagues que encara han de venir!
2023.
Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 21-22
Pròleg d'Anna Comas i Mariné.
Jo tenia la carn tèbia
com la llet de l'àvia,
els pits de mel i mató,
un ventre solitari, sense pinyols,
i un cor que em pesava com un fill.
Se m'obrien clivelles a les venes
cada cop que bategava.
I l'olor de la sang atrau els taurons.
Tània Soler. Escames. 2023. P. 39
Pròleg d'Àngels Marzo.
13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.
En la dolçor del pètal
i les ditades de núvols gris i malva,
ben en silenci
sento les veus de l'invisible.
Un foc antic que malda per volar
m'arrela arran de mar.
Desabrigada, espero noves hores
mentre les ones, fredoses, llauren l'esperit.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 11
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
En homenatge a les víctimes de la dana
de l'octubre del 2024 a València.
On són els peus que un dia van calçar-te?
On és el riu que embolcallava colls?
On és la veu capaç d'enllustrar un salze?
On és l'amor que abrivava l'amor?
On van les flors vestides com espases?
On van els camps negats pel desconsol?
-On vas, amic, surant entre les canyes?
-Busco repòs al llit dels sequiols.
S'ha fet la nit al fons de les sabates.
Moro dos cops, dins del riu, dins del llot,
parlant tot sol mentre l'aigua m'assota
com un bergant que flagel·la un ninot.
La mort bressa un llençol que no ens enganya
quan sembra les roselles de la son:
som l'últim episodi d'una bota,
som l'última pestanya del record.
(Inèdit)
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 78
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha
Deixem que l'herba creixi pels camins
i esborri el pas del vianant cansat.
Tot el que és bell incita a la bellesa.
No dol l'oblit, que en cada gest hi ha tota
la immensitat del voler i el desig
de fer-lo perdurable.
De nosaltres depèn que el pas del temps
no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres
i que l'hoste que els anys anuncien no trobi
la casa abandonada, i fosca, i trista.
Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021. P. 43
Pròleg de Salvador Espriu.
Casa teva era un camp de batalla;
il·lesos i ferits compartien taula.
I la pica plena, com la lluna.
De: Volen ombra.
Montse Aldrufeu Vinardell. He esponcellat els versos com si fossin dàlies, pare. 2022. P. 83
Il·lustracions de Montse Aldrufeu Vinardell.
"Un pròleg de parets blanques, eixides i pètals" de Teresa Pera i Hospital (Vilassar de Mar, agost del 2022). P. 11
«Creu-me, t'estimaré eternament»
li repeteix a cada instant la mort
a l'eternitat
i ella, protestant
per aquesta desgraciada certesa
Ah, tant de bo mentissis!
la maleeix.
De: Ens hem traslladat al costat (2007)
Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 275
Traducció i pròleg de Quim Gestí.
"Una gota de calmant en un oceà de tristesa" de Kikí Dimulà. P. 13-15
Edició bilingüe.
Qui sap?
Jo diré, jo diré, jo diria
si avui fos el dia:
«No temo la nit;
que al matí Déu m'ha estat a la vora
-benastruga l'hora!-
i m'ha beneït.
Ja no soc la donzella poruga
que cerca l'espluga
per fer-s'hi un caliu;
soc la dona que es sent tota forta
al pas de la porta
i guaita i somriu.
Jo voldré, jo voldré, jo voldria
que ja fos el dia
i en ser l'endemà,
per fer tal com l'infant que la mare
deixa i dubta encara
si sap caminar.
Com l'infant que en llançar-se vacil·la,
i son ull vigila
si troba un company:
i en haver-lo, sa passa és segura,
i ja no té cura
de tort ni de d'any.
Jo seré, jo seré, jo seria,
en ser ara el dia,
com nau en el port,
que al record de passades tempestes
tem noves conquestes,
i pensa en la mort.
En la mort que fa poc jo burlava
-que no l'enviava
pas Nostre Senyor-
i pressento a la joia més pura
un «Sempre no dura:
la mata un dolor» .
Que no sé què faré ni diria
si avui fos el dia.
1915-1916
Cançons i elegies.
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. Ed. 2026. P. 36-37
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba. P. IX-XXIII
També es troba a:
«I aprenc a dir que no»
Empoderament
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 67,73 i 74
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
Com que som
una poeta sènior,
no sé a quina fila
em tocarà anar,
si a la que van
directament al forn
o a l'altra.
De: Xampú xampany
Antonina Canyelles. Xampú Xampany. 2025. P 127
Portada: Helena Tarrés.
La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...
Casa dels jocs de la filla petita,
casa que ens fa, casa que fem.
Casa curculla, casa niu,
l'únic recer quan perdem un amor.
Quedar-se sense casa,
sense aixopluc sota el sol,
és quedar orfe
de somnis i futur.
És l'aturada i la caiguda sobtades,
el desplaçament forçat,
la solitud interior i el recompte
dels anys que han deslluït parets i mobles,
alhora que s'han anat enderrocant
i reconstruint els passadissos interiors.
És perdre olors i colors que ens acompanyaven
com amics habituals.
Quedar-se sense casa és quedar buit
per dins, tal com en queden els armaris
quan en traiem la roba ja gastada.
És adonar-se que en la vida
tots vivim en part mancats de sostre.
És baixar al fons del precipici
i no trobar-hi cap àlber de ric fullam,
sinó les cendres de la desolació,
les incerteses acaramullades,
quan tot s'enfonsa,
l'ofec i el nus a la gola i al rostre...
I és detestar
amb la força de Samsó
qui ens vulgui provocar l'espoli.
La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...
Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 76-77
Pròleg d'Anna Comas i Mariné.
llegir amb els ulls clucs els teus mots
escrits amb lletres de coratge
amb rimes xifrades
en la tinta invisible
en els mots de cada dia
i dels més indefensos.
16 d'abril-2 de maig de 2020
—————————————
les yeux fermés lire vos mots
écrits en lettres de souffle
en chiffres de rimes
dans l'encre invisible
dans les mots de tous les jours
et des plus démunis
(16 avril-2 mai 2020)
De: El temps dels arbres (2019-2020.
Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021. P. 83
Edició i traducció d'Antoni Clapés.
Prefaci de Dolors Udina.
Tinc la paraula en la natura
Desplegaré la pluja
i com la sal d'onada
escombraré amb delit pedres i fulles seques
no caldran ja agulles ni vidres,
tan sols el batec als ulls d'infant.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 53
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
Voldria dir-ho ben alt
perquè el meu pou s'omplís d'aigua
i entraren les pluges i els canals,
perquè s'il·luminaren totes les estances
de la cova, perquè s'obriren totes les finestres,
totes les portes i cobertes.
Voldria dir-ho ben alt
i que es poguera veure des de lluny,
sentir la remor dels meus crits descalços,
dels meus peus distrets, del meu cor indòcil:
la meua flama, senyal de fum persistent.
Voldria dir-ho ben alt
i centellejar pel resplendor dels mots
aquests que cisellen i habiten i fecunden
la nit més amarga.
Que sense desdeny vull preguntar-nos
perquè hem renunciat feroçment al canvi,
a la revolució i a la metàfora,
a la guspira encesa de la benaurança i del desig,
al recer i a l'abraçada inevitable del mot i de l'estigma,
del mirall i de la dissidència, de l'estima i del neguit;
per què el repte ens esguarda i ens fereix
al cor càntic de la nostra vida
mentre la vivim i la sentim.
Voldria dir-ho, afirmar-ho, aclamar-ho,
i soc tota preguntes i súpliques.
De: II. Els símbols sòlids.
Aina Garcia-Carbó. El vast domini. 2024. P. 35-36
Imatge de la coberta: El Bosch.
Premi Festa d'Elx de poesia.
Premis Literaris Ciutat d'Elx 2023.
De les dones com nins surten,
flamarades sortiran.
JOSEFA CONTIJOCH
Des que em vaig obrir de nit
com l'oculta flor d'un cactus
i vas treure el cap de dins
del silenci de les aigües,
penso més en el futur
i en aquest món desbocat
de tot fre corrent al trot
que cavalca vers l'abís,
el desordre dels estius,
la natura escopetada,
l'edat fosca. La barbàrie.
Tu, capoll de papallona.
Jo, filat d'alta tensió.
T'he parit i això és salvatge,
també electrocutador
com un crit de matinada,
com la llengua dels llampecs.
També una revolució
i no l'acte resignat
—posat dòcil de xaiet—,
on tenia por de caure.
Tu, voliana voladora,
jo, flameta crepitant,
farem del nostre devora
un despertar groc flotant:
groc que enllumena i encén,
groc de guspires, centelles,
com un gran eixam d'estrelles
dins d'aquesta nit tan negra
que resplendirem arran.
De les dones, com nins surten
cuques de llum. Volaran!
De: Animares
Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 87-88
Tu, ple d'anhels, trepitjaràs la terra
quasi sense ungles. Nosaltres serem
sols les petjades que t'han precedit.
Tu t'aventuraràs per senders màgics
amb peus descalços. Nosaltres serem
el recer de la mà i de la carícia.
Tu mesclaràs la pell neta amb el fang
dels altres homes. Nosaltres serem
l'aigua fresquíssima per al repòs.
Tu grimparàs per arbres sense escorça
per ser un poc lliure. Nosaltres sabrem
que és ben bé això i que ens has de deixar enrere.
Pròleg de Feliu Formosa.
Sentir-nos
a través del buit
i imaginar-nos xopes
dins del futur de l'altra riba.
Que s'obri la mar
si és perquè
hi alenis tu.
De: #un altre món
Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 56
Tornarà l'alegria. I aquella
escuma lenta
que penetra el viure de totes les coses.
De: #quadern de branques
Odile Arqué. Frontal. 2020. P. 53
Nàufrag de sorra i palmeres,
Anna Garcia Garay
Nàufrags de la nostra illa,
sotgem l'horitzó en cerca
de qualsevol vaixell pirata
que ens vulgui ancorar
a un grapat de sorra i palmeres.
Ens preguntem, però,
si serem capaços d'estimar
un nou bocí de terra o d'oceà
lluny de la nostra barca.
Tània Soler. Escames. 2023. P. 75
Pròleg d'Àngels Marzo.
13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.
PRESENTACIÓ
¿No saps que tots amaguen el seu amor més bell
com una flor gentil que no pot ser collida?
(U-Ti) M. Manent
Era un matí de maig, assolellat i sense vent. Jo sortia de casa,
davant del mar, just on comença el Passeig de les Palmeres.
Caminava amunt, deixant a la dreta l'amfiteatre romà i a
l'esquerra la capçalera del Circ. Travessava la Via Augusta,
vorejava el Pretori i seguia la muralla en la seva rotonda fins
a l'entrada est, dominada pel pas serè de Minerva.
Portava una bossa de cuir amb un llibre de poemes, un bloc
de paper canson, un tinter de tinta xinesa i escuradents plans.
Entrava al Passeig Arqueolòlogic, donava una volta per
prendre posicions i m'asseia en un pedrís o a l'herba. Des
del Passeig es domina el Camp de Tarragona, de suaus
ondulacions i vegetació escassa amb una tènue pàtina que
el vela, tret dels dies de mestral. Als masos circumdants,
jardins, fruiters encara amb flors tardanes, lladrucs de gossos
i torterols de fum. Serenitat. Els elements defensius i marcials
ja eren part de la pau. Treia el llibre de la bossa, llegia una
estona i després em posava a dibuixar amb els escuradents
i la tinta. A vegades havia utilitzat ploma, però l'escuradents
pla dona un traç més enèrgic i la possibilitat de matisar.
Eren els anys d'adolescència i joventut. En conservo molts
dibuixos i el record d'àvides i constants lectures
en una amable soledat.
Plató i la immortalitat de l'ànima; Sant Agustí i l'amistat com
a meitat de la nostra vida; Marià Manent amb alades i elegants
versions de poesia xinesa; Joan Llacuna, lluminós i transparent
com els ulls d'Aurora; Joan de la Creu, apassionat i encès com
els mateixos anys de joventut. Aquestes eren les lectures de
muralla, que em feia alçar els ulls i gairebé flotar cel enllà.
Els dibuixos de pedres, torres i camins no pretenien altra cosa
que l'exercici d'un gust pel dibuix i la pintura. A la muralla hi
vaig tornar en companyia, i els fills, després, ens hi van seguir.
(Fragment)
Olga Xirinacs. Estiu 92, en ruta per terres d'Escòcia.
Olga Xirinacs. La muralla. 1993. P. 7-8
Un peix s'ha engolit l'ham. No ha pogut ni sospirar.
Sospirà el pescador a la vora. Que quina misèria.
Un segon peix esquivà per sort l'esquer.
Se'n va adonar a la gorja d'un tercer peix.
Una persona amb càncer va pintar un quadre
i morí en pondre's en el quadre el sol.
Un altre malalt es va guarir. Va plantar al jardí
calèndules. I es va penjar amb el seu cinyell.
Una papallona nocturna entrà per una finestra tancada.
Va lluitar entre els partisans contra la foscor
però va morir a la llum. Va ser condecorada
per tan clara victòria. Per la seva volàtil mort.
El primer amor l'ha llevat de les escales el porter.
De pensaments sobtats una milotxa trasteja per casa.
Els infants van a escola. Les dones als infants.
A les dones els homes. La vida continua.
De: Segon recull de poemes (1970)
Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004. P. 38
i les neus de l'olimp sempre impol·lutes.
Francesc Garriga Barata
Indomable, de poderoses ales blanques.
Una font a cada cop de casc.
Sempre tempesta, cavall de Zeus.
El plany de la música de l'aigua.
No tinc cap brida màgica per a ensinistrar-te.
Atenea no m'escolta. Soc estranya.
Soc dona.
Intrusa en aquesta llegenda obscena.
Inhòspit Olimp, que només acull amb grat
la mort.
Marta Pérez i Sierra. Punta de plom. 2020. P. 97
Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion.
XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra.
Tota la ciutat era plena de morts,
Havien sortit pel carrer major,
Vestits així de gala
Que quan ets viu no portes gaire.
Passaven rient i no els podíem aturar,
Semblava que ja no comprenien
Que n'eren massa i ja no hi havia lloc
Ni per a aquells que encara érem vius.
Ens esglaiava l'al·lucinant deliri
Però hi érem i miràvem astorats, com a una desfilada,
Cadascú hi teníem algú, al carrer
I no l'hauríem volgut tancat al cementiri.
De: Pujar la muntanya (1985, 1992)
Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 106-107
Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.
Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.
Text en català i romanès.
Si fos la natura una dama mortal
Que tingués poc temps
Per fer la maleta i posar en ordre
El gran canvi de l'entorn -
Quines presses, quins aires d'importància -
Quines exigències tindria -
Emperò la natura estarà a punt
I tindrà una hora lliure.
Per fer més maca alguna fotesa
Que ja era maca abans -
Encantada de quedar-se,
I encara més d'anar-se'n.
1787
Emily Dickinson. Què diferents que som!. 2024
Traducció de Jaume Bosquet.
Il·lustracions de Julià Pascual.
El xiquet, el xiquet
de Vinaixa
tan petit, tan petit,
porta faixa.
El xiquet, el xiquet
de la torre
tan petit, tan petit,
porta gorra.
Cançó infantil 4-5 anys.
Nota: Cançó de gresca. Popular a principis del segle XX per a riure's dels nens que portaven vestits que els anaven massa grans. S'hauria de cantar amb una certa rapidesa i força picardia.
Virolet Sant Pau : cançons populars catalanes per a nens i nenes de 2 a 5 anys : seleccionades
i adaptades per Montserrat Busqué i Barceló. 2008. P. 41
Il·lustracions de Montse Ginesta.
Harmonitzacions: Joan Figueres.
Veus: Nens de l'Escola de Música de la Garriga: Miqui Giménez, Roser Cabacés, Joan Figueres.
Pròleg a la primera edició: Ireneu Segarra.
L'he sentida en olorar
unes herbes del parc
a l'abril
i la seva flaire era
talment la d'un munt
d'estius viscuts
a la Vila.
Les herbes del parc no sostenien
cargolins de secà a les seves punxes.
Un record d'infància
vulnerable i feliç.
Percepció olfactiva
escalf primaveral
evolució climàtica
malenconia breu
i
animació poètica.
Poesia inèdita.
Teresa Grau Ros
VINDRÀ MÉS TARD una escreixença
de cel, nosaltres
ja no serem aquí per recollir-la.
Una cosa profunda: un ull,
la boca desdentada de la nit.
Sense final, talment un àngel
(potser el més lent),
esquarterat a les portes del dia,
vinguda del pouar, ens cau,
de cada mà,
una descàrrega de llum.
VI
Arnau Pons. A desclòs. 1996. P. 82
si lligués el desig a una pota d'ocell
si l'encàrrec fos corre és urgent
ves i troba qui busco aquell cos que ara és meu
sorprendria als banyistes la implosió enmig del cel
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch.
Premi Carles Riba 2023.
Ser, és una cursa. I una nota tocada a l'aire.
És un foc encès i uns uns clucs.
Ser, és un miracle.
I una petjada.
És un cop d'aire i una onada.
Ser, són tots els camins i el final de tots
els extrems.
És el centre i totes les escletxes.
Ser, és ara i aquí.
I la incertesa de tots els demàs.
És l'origen i és l'oblit.
Ser, és la totalitat que es pot definir i la negror
més absoluta, del que no es pot conèixer.
Ser, és el tot i el res, contingut
en un mateix recipient, la vida.
Qui ets? Com ets? Què ets?
Qui ets és un nom, una etiqueta,
que varia segons d'on vens.
Que depèn del camí que has fet.
Qui ets és un personatge que canvia segons
l'obra que interpreta.
És una idea que vesteixes.
Una creació.
Un monument.
Com ets és una actitud.
Un moviment davant de cada situació,
relació o esdeveniment.
És un fer, un moure's.
Una manera escollida o imposada
de comportar-se.
Com ets depèn de tu, és com reacciones,
com t'enfrontes a cada cosa.
Com dirigeixes i gestiones el que penses
i el que sents.
És com actues i com discerneixes
la informació que tens.
Que ets és la gran veritat.
És absolut i no es pot modificar.
Que ets, dona sentit a tot.
És el propòsit, la finalitat de per què hi ets.
Què ets? Ets energia, ets vida, ets vibració,
ets un batec que polsa en el món
mentre hi habites.
Ets fluïdesa, evolució, creixement.
Ets un ésser espiritual a dins d'un ésser humà.
Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022. P. 47-48
Aquesta nit, per allà al bell mig del pati,
només veus una llum en la foscor.
És a cal gos, que encara està despert,
amb un bon llibre obert sobre el coixí.
Després, quan tanqui el llum somiarà
que és el Milú, i en un coet vermell i blanc
viatjarà fins a la lluna, aquesta lluna groga
que s'enfila, ara mateix, damunt del seu jardí.
Demà al matí, després de fer dissabte,
es tancarà a la cuina a fer el dinar.
I és que, demà, el gos té un convidat:
és una rata de biblioteca
que s'ha empassat sencers un munt de llibres.
Ja fa molt temps que tots dos són amics
i ell ha pensat de fer-li un gran menú:
per començar, hi haurà sopa de lletres;
de segon plat, uns bons llibrets de llom;
i de postres, milfulls de xocolata.
Es passaran tot l'àpat bo i xerrant
dels llibres d'aventures que han llegit.
I a l'hora del cafè, ves quin detall,
es donaran un llibre de regal.
Per això demà quan sigui mitjanit
hi haurà de nou, per allà al bell mig del pati,
una llumeta enmig de la foscor
que estarà encesa encara fins més tard.
Salvador Comelles. Com gat i gos. 2012. P. 42-43
Il·lustracions de Valentí Gubianas.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64
Il·lustracions de Ramon Rogent.
"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.
Que sigui vespre o nit o matinada,
que siguin carrerons sense fanals,
que sigui un descampat de fora vila,
que hi hagi cotxes grisos aparcats,
que tornis d'on et roti perquè ets lliure,
que vagis cap on sigui que tu vas,
que duguis un vestit o una bufanda
i aquell perfum (o no) que t'has triat,
que siguis nena o jove o ja madura,
que tot això no resulti important,
que puguis 'nar pel món tot fent la teva
i ho puguis fer portant el cap ben alt,
que mai ningú no et marqui pas els passos,
que allò més fosc es torni lila clar.
Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 73
Pròleg de Feliu Formosa.
La casa havia tingut la balustrada
tan pagada pel sol, que hi van posar
una parra. Els porxos han romàs,
fent ombra sota l'obra de les cases
de pisos.
Jo també n'era, de pessimista i camacurta.
Sempre mirant amunt si era el cas que algú et veia.
Aquestes cases d'Horta, que recorden
una vida entre prats, són llegenda dels
escollits pel destí amb la noble missió
de ser feliços.
(I de les bugaderes dels llençols de les dames felices.)
Dins el temps aturat s'esmunyen les finestres,
la totxana vermella, les voreres estretes i
l'excrement de gos davant de la farmàcia.
Jo, abans, també tenia un bassal al jardí del
cervell, i s'hi feien mosquits i hi caçava
capgrossos com poemes. I adobava les roses i
ignorava les rates i els petons a la boca
que m'havien fet els vells.
I els furts d'aquells que eixiren sans i rics de la guerra.
Gràcies i adeu, princeses d'envelat, palauets
de mostassa.
¡Per molts anys i bon vent! La barca és nova.
Sé que no heu de morir: que encara us rentaran
la cara i el terrat i valdreu molts calés.
I potser jo tampoc. I potser jo, també.
De: Balanç poètic 2011. Selecció de poemes de Joan Todó.
Anna Aguilar-Amat
Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012. P. 68-69
Presentació d'Eduard Escoffet i Martí Sales.
Dia 1
Si el meu desig li arribava a l'ànima!
Cants de Gran Joia (cants egipcis)
(versió de Segimon Serrallonga)
Se'n va la tarda. Enllà queden les cases, els somnis de llum
encegadora i les volves sense nom, el crit del vent i la veu
de les pedres, alçades com punys negres entre el fang.
Miro aquest cel d'alè calent. Els falciots, com llances con-
tra el temps, retallen la barca, l'afuen amb les ales, la cusen
i recusen com una cicatriu.
Miro la vela que regalima sang: fosa amb els colors del
vespre, vola enllà, lleugera com les ales d'un àngel, trans-
parent com el traç d'una fulla damunt l'onada. Tremolosa
com el vaivé de l'aigua en les venes de la nit.
La sents, la mar? Batega com l'infant nounat i respira la
llum. T'esquiva l'empremta de l'ombra i t'inunda amb el
piular petit de l'instant.
Naveguem! Deixem que llisquin els anys, que passi el
temps ferotge, que es fongui en els tossals escarits. Deixem
que els nostres morts reposin a l'escull, que es bressolin
entre el blat i les falgueres.
Lluny de la platja, som els rius de l'aurora, som arbres que
arrelen a l'aigua.
Et miro amb tota la llum que tinc.
Si el meu desig t'arribava a l'ànima!
De: El desig. Pensament i llenguatge.
Rosa Font Massot. Poema del desig. 2026. P. 15-16
Il·lustració de Joan Tibau.
PRÒSPER
El dia s'ha acabat
i el món se'n va a dormir;
i tot el que era amb tu
no hi és ーja és lluny d'aquí:
els núvols, els tractors,
les cases, el jardí...
Som fets d'un tros del somni
d'un somni molt petit.
Ho veus? Tot es desfà
com aire en l'aire fi.
La sents?, sents la cançó,
que et dorm a dins el llit?
La son ho envolta tot,
i el món és un coixí.
Els ulls se't van tancant.
Que tinguis bona nit.
II
Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 48
Notes de Jaume Coll Mariné.
Premi Carles Riba 2025.
Podrà passar la lluna mentre escric el poema.
Ètica és saber. Coneixement.
Poètica és ser. Revolució.
Són el mateix. Ética i poètica.
Poesia: s'oblida el combat, perdura l'estratègia.
De: Les nits perses
Joan Deusa. Ítaca arrasada. 2025. P. 45
Pròleg de Juma B. Barratxina.
Premi Jocs Florals de Barcelona 2024.
La música que vaig sentir
amb tu era més que música,
i la sang que ens corria
per les artèries era
més que sang,
però el goig que compartíem
era un goig genuí,
i si hi ha algú a qui hauria d'agrair
tot això, ho faig ara,
abans que sigui massa tard
i massa silenciós.
Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 194-195
Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.
Edició bilingüe.
Bevent sol corinti,
llegint els marbres,
trescant per mars de vinyes,
apuntant amb la fitora
un exvot de peix que llisca
he trobat les fulles que el salm del sol s'aprèn de cor,
la terra viva que el desig s'alegra
d'obrir.
Bec aigua, cullo fruita,
fico la mà al fullam del vent,
els llimoners reguen el pol·len del bon temps,
els ocells verds m'esquincen els somnis.
Me'n vaig amb una ullada,
ampla ullada en què el món es torna a fer
bonic des del començament i a la mesura del cor.
IV
Odisseas Elitis. Sol primer. 2025. P. 19
Títol original: Ilios o protos.
Traducció i epíleg de Pau Sabaté.
Edició bilingüe.
A Montse Assens
Els cabells deixats anar
per sentir la fugida.
Un floc arrissat, entre les dents.
Era el sol de migdia
a cada una de les pigues.
El riure, en el plec de la faldilla,
on guardaves l'alegria,
com l'àvia que, en els enagos,
hi desava els batecs.
La ciutat t'embulla el pas.
Entre les cames, asfalt i coloms.
A saltirons, avances neta i nua,
fins a l'origen del somni dels fanals.
L'estranya que no s'amaga
per les llambordes sota la lluna,
a punt d'esvanir-se dins
la boca metàl·lica d'un saxo
per recuperar la memòria
de l'interval d'un bes.
De: Un grapat d'imperdibles.
Marta Pérez Sierra. Escrit en un tovalló de bar i altres poemes. 2024. P. 88
Pintures de Montse Assens.
Pròleg d'Emília Illamola i Montse Assens.
De records de ma infantea
una història resta impresa
en los fulls esgrogueïts.
L'enyor corseca tos dies,
mancat l'escalf que senties
de mos ulls embaladits.
De jorns clars i jovenívols
me parlen restes pensívols
que encar guardes d'una flor;
son darrer perfum aurífic
me transporta al món deífic
de pur goig sense dolor.
T'envolta un cant sens paraules,
remembrança d'unes faules
que m'havien encisat.
Lleu com el pas d'una barca
veig en tos marges la marca
que de mos dits t'ha quedat.
Hores blanques, melodioses
com el cant de les aloses,
he viscut damunt ton si,
quan cansada d'estudiar-te
mon front baixava a besar-te
tot semblant-li dolç coixí.
Mes, malgrat tals recordances,
de nou saber sent frisances
ma rosada joventut,
i preludiant nova vida
a tu, ¡oh llibre!, t'oblida
en la trista solitud.
De: Suplement segon. Poemes primerencs
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2026. P. 315-316
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba.
Sèrie poetes.
com la fruita macada quan tanca el mercat
com la copa de més com l'ullal del neguit
com la cursa d'asfalt que m'ataca la nit
com el seductor de bar comptant diòptries al cul del got
com l'extinció sobtada de la teva llengua en la meva boca
com la mirada més sibil·lina com la serpent més precisa
com enroscar-se en la nit com un pecat de carmí
com mirar-se al mirall i trobar-hi una esfinx
com l'agulla més fina inoculant-me verins
com l'error de pronúncia en les llengües foranes
com el pam de península subjectat a la terra
com la fúria del teclat quan escrius el meu nom
com ser cendra en la fosca i inflamar-se a l'albada
com el serf de la gleva com la terra cremada
com el curt de la classe com l'amor sense casa
com els ulls entelats de la bèstia cansada
com guaret com l'oblit com fer tabula rosa
com el pes dels meus morts quan s'acaba la tarda
com el dubte felí com el nus de la soga
com el centre del món del siamès egoista
com l'error de càlcul del suïcida
com la teva festa i la meva misantropia:
així jo,
així jo.
ucraïna, 15 de 6 del 8
Maria Cabrera i Callís. La matinada clara. 2009
Il·lustracions de Maria Alcaraz i Frasquet.
Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019
I
Baixa la pendent
d'estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.
Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l'aigua corrent.
El saltant eixorda;
la figuera borda
li dona ombradís.
Crivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís
II
Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.
Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.
El fullam tremola,
la vella s'acosta
al foc de la llar.
La vida s'escola,
el sol va a la posta
i el torrent al mar.
III
Roja clavellina
surt de la foscor
de l'alt finestró
que el parral domina.
Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.
Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.
Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l'home soc jo.
Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 71-73
Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.
Em tornaràs la veu
de tots els mars
extingits,
oblidats,
quan m'acosti al teu cos:
espiral de pell freda
i nua que ressona.
Escoltaré el teu cor nacrat
bategant sota la nafra:
m'arribarà un so tèrbol,
d'oceà ufanós.
Em tornaràs la veu
de tots els mars.
Hi llençaré
peus descalços.
Tània Soler. Escames. 2023. P. 59
Pròleg d'Àngels Marzo.
13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023. P. 111
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.
Pròleg: Teresa Colomer.
Hi veig des de la foscor
talment com des del més radiant dels balcons.
El cos és la destral: s'abat sobre la llum
tot allunyant-la en silenci
fins al passatge més nu: la negror
d'un temps que basteix
dins l'espai trepitjat pels meus peus
una terra lentíssima
ーpromesa.
I
Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 7
XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.
Traducció de Nora Albert.
Text en català i italià.
Títol original: Notti di pace occidentale.
Amplitud de carenes del pit!
Josep Junyent
Ara tinc la sang verda; faig cel com els cims.
Antoni Pous
Vaig anar a seure al costat d'un riu
i una riuada se m'enduia;
i rodolava enmig dels roures
i aquell rodar-hi m'agradava.
La tempesta es va fer gran;
i la roureda es va fer gran,
i m'enfonsava en la roureda.
Jaume Coll Mariné
De fa dues nits sento l'òliba cantar
I voldria tirar-li una pedra perquè fugís,
Però he sabut que aquest ocell és sant
I que amb pedres no es pot foragitar
I no se sap per a qui és el seu cant.
De tant en tant va i ve
Des d'altres llocs de la nostra vall
Voldria saber què li deu haver passat,
Però vola en silenci i només la sento
Quan a casa meva de nou s'ha posat.
Encenc el llum que sàpiga que estic desperta
I durant una estona faig veure que no la sento
I fa veure un moment que em deixa estar,
Però ella ha estat feta per cantar
cada cop que es posa dalt d'una casa.
Abans que despunti el dia m'adormo
Somio boscos i camins no trepitjats
I una boira blanca m'està separant
D'aquests llocs on vull arribar
I per a mi l'ocell continua cantant.
De: L'ocell degollat (1967)
Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 14-15
Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.
Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.
Text en català i romanès.
Al sud d'Argentina
Davallen, al llac, les formes dels salzes,
la cridòria curulla la tarda,
dins l'aigua un nen fa el mort. No se'ns hi veu,
per més que enfoquem: ja som el que manca,
el desballestament d'una postal.
Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022. P. 29
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021.
Tu, que has viscut sempre
a l'ombra de qualsevol tombant,
treu el cap a la finestra
i aterra la paret:
veuràs, quina florida de liles,
veuràs, quina almoina de roses.
Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978. P. 107
Dibuixos d'Olga Xirinacs.
Pròleg de Josep A. Baixeras.
Tu i jo som dones d'heura.
Embellim murs i tanques
en establir diàleg.
Som catifa de somnis,
graons de sol,
un vals d'arrels menudes.
Dia a dia inventem la no-rutina.
Amb els peus ferms
ens vestim d'aire
per ballar amb estels.
Som dones d'heura
podem ser alades,
arrel, estiu, bressol,
deix... i mans!
Sobretot mans obertes,
fulles que acaronen pedres.
Suspeses en el vertigen blau
que ens teixeix.
Llaços que nuen mans.
De: Dona rosella
Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011. P. 17
Pròleg de Sònia Moll Gamboa.
II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010.
Gombrowicz va morir. Els americans anaven per la Lluna
fent saltirons prudents, com si tinguessin por
que se'ls trenqués. Erbarme Dich, mein Gott,
cantava una dona negra en una església.
L'estiu va ser ben xafogós; l'aigua dels llacs,
calenta i dolça. Mentrestant, la guerra freda
seguia, els russos ocuparen Praga,
tu i jo, aquell any, ens vam trobar.
Només va ser immortal l'herba cansada i groga.
Gombrowicz va morir. Els americans anaven per la Lluna.
Apiada't, temps. Apiada't destrucció.
Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 132-133
Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.
Edició bilingüe.
Dessobre la terra dura
anava fent ma drecera.
Passava el vent, sorollant
la canyes de la riera;
el vern era sense fulles
i seca la ginestera.
A la vora del camí
hi havia la casa clara,
oberta com un germà
i tèbia com una mare.
Jo duia closos els ulls
i feia d'esma la passa.
A la vora del camí
hi havia la bona herba,
el corriol amagat
i el dring suau de l'esquella.
Un ocell ratllava el cel
i ni el sentia ni el veia.
Però m'has donat la mà,
amiga, i el cor s'enjoia:
damunt la vinya s'ha alçat
en ample vol una alosa,
el sol és dolç com la mel
i a l'arbre li ha nascut ombra.
Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023
Il·lustracions de Ramon Rogent.
"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.
Qui va començar a pensar
com catalogar
allò que anomenem
home i dona
podria haver quedat
amb algú per passejar
amb qui fos,
a la vora del mar,
i gaudir
del silenci.
Ian Bermúdez. Ser h(u)ome*∞(à). 2015
També es troba a:
«El bagul de qui voleu ser»
El gènere com a construcció
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 258-259
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.
Qui cala foc a l'ocell del desig és el misteri.
El misteri de l'amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic.
El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor.
No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses...
Blai Bonet
Poesia completa, 2014 [Cant de l'arc, 1979]
Dia Mundial de la Poesia
21 de març del 2026
Més informació:
https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/programes/dia-mundial-de-la-poesia/index.html
I com l'isard camines, puges,
fugint de tota cosa dita, escrita,
de tota cosa tot just tocada.
I com l'isard ets la bellesa
la immanència dels llocs । el pas del temps que no passa.
De: u. les moltes nits
Meritxell Cucurella-Jorba. Verticalitat i delinqüència. 2021. P. 20
Endreça de Meritxell Cucurulla-Jorba.
Epíleg "El poema: un lloc per viure" de Biel Mesquida Amengual.
Nota: Alguns poemes de Verticalitat i delinqüència s'han convertit en cançó.
Escolt el blues de la solpostada.
Les seves notes són orfebreria.
Són efluvis, ecos llunyans
i amorosos dels pares.
¿Qualcú condescendent, qualque música
els deu agombolar mentre caminen
a les palpentes pels deserts de no-res?
Antoni Vidal Ferrando. Si entra boira no tendré on anar. 2022
Premi Carles Riba 2021.
De cop s'obre una nova dimensió
que és un desert.
Es trenquen les atmosferes que m'embolcallen
i resto a la intempèrie.
Des d'una nuesa nuclear,
perdudes les geografies conegudes
torno a néixer expulsada per la mort
quan mor la mare.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 69
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
«Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».
DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)
Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.
Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025
Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.
Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.
Bruna i blanca Camallera
que dos pobles has unit:
el vell, que s'ha fet petit
i el poble nou que prospera
mentre somrient s'escampa
clar i alegre, cast i nu
dessota el cel que rellu
per damunt la terra campa.
L'estació de joguina
de tant en tant deixa i pren
el cuc lluminós d'un tren
que sobre els rails camina.
Mantens quatre pairalies
avingudes en l'acord
de lluitar contra la mort
que està sotjant els seus dies.
Camallera blanca i bruna
estesa com una mà
que amb l'índex del campanar
senyala el sol i la lluna.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 43
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.
La mort ens elimina ーperò la idea
d'aquesta mort és el que ens pot salvar.
Qui són els déus de la nostra odissea,
quins sacrificis hem de preparar?
Si ens fos predit, de forma decidida,
que el món s'acabaria d'aquí a un any,
amb quina ràbia, amb quina set de vida
faríem el que fem, amb quin afany
voldríem de seguida veure els pares,
pobrets, convidaríem a sopar
amics de qui havíem odiat les cares,
no deixaríem res per l'endemà;
podríem fins i tot escriure un llibre
o fer un viatge pertot arreu d'un vol...
Però afortunadament tothom és lliure
de perdre el temps i la raó com vol,
i som com una dona provinciana
que va a París i compra porcellana
barata, i s'avorreix, s'enyora molt.
(Inèdit)
De: El Principat
Xènia Dyakonova
Es troba en el llibre:
Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 58
A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.
Pròleg de Montserrat Abelló.Evocant tots els qui pateixen els horrors d'una guerra...
I
Els verds del teu paisatge
s'han transformat en cendra.
Ni un bocí de rialla enmig de la grisor.
Amb porucs fils de sol intentes de sargir
estrips de sentiments, forats d'absències...
I amb el blau, fet retalls, apedaces enyors
cobrint, a poc a poc, i entre combats,
els solcs de tantes llàgrimes.
Darrere els vidres
miro el teu rostre opac i trist.
I els teus carrers...
Només es veu la imatge d'un ocell
perdut entre la boira.
De: Boires
Maria Bonafont. Per les cruïlles del temps. 2025. P. 95
Pòrtic de Lluís Busquets i Grabulosa.
Tardes d'opacitats i grisos
reverberen en els silencis.
Freda és la boira que penetra
gorgs inefables en repòs.
Dessota el gel hi neix un so,
sospir simfònic i subtil:
ingravidesa.
De: Hologrames
Alba Badal. El tacte d'un hivern. 2025. P. 63
XVI Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2024.
Els infants dels meus poemes:
una xiqueta que es mira d'amagat el país
un xiquet de sis anys
amb galtes de maduixa
ja tenen prop de quaranta anys.
No en tenen prou amb la màgia
per a nedar segurs a través del son.
Lluiten contra l'excés de pes. Tenen problemes de fe.
Sobretot els agrada eixir de vacances organitzades.
A fora s'està més segur. Entrenadors a l'abast.
Infermers. Psiquiatres. Capellans.
Es vacunen contra la utopia.
Però inesperadament torna la primavera. Com un anagrama.
En els menús el dia es fa més llarg. Floreixen les roses.
I a la fi la banalitat que tant enyorem.
Un jardí a la boca.
De: Botigues d'animals (2001)
Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004. P. 119
Surt pel canell
una aigua parladora,
S'hi sent la veu
de tots els viatgers.
De: doble joc
Eduard Fanahuja i Yll. Sang barata : antologia d'autor. 2015. P. 51
Feixos de llum. Coleòpters.
S'esvalota a la corda
verd metàl·lic iridescent
el rei Escarabat.
Donant voltes retorçades
com un vedell.
De: I Brilla en la foscor
Giota Partheníu. Petits silencis : antologia poètica. 2025. P. 75
Selecció, pròleg i traducció: Joan R. Lladós.
Text en grec i català.
Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.
De: # El món dels vius, I.
Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021
Traducció de Paco Esteve.
Text en gallec i català.
Tens raó, Schopenhauer, la felicitat no es pot
perseguir, però de vegades és ella la que et
persegueix a tu. Instants que contenen un
metrònom invisible que ha après dels batecs
nostres, i tot rima. Un paisatge cordant-se
al trau dels ulls; un clatell; confidències;
riures, que curullen la boca, rodons i su-
cosos com fruita madura. Oblida que el
cor té forma de puny tancat. Recorda
que el cor té forma de puny tancat, com
si premés ben fort mig gra de sorra.
Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024. P. 46
Del romànic al gòtic, quin encís!
Transició perfecta en harmonia
amb els carreus i els arcs on l'art floria
per la virtut d'un eternal somrís.
Perquè la pau divina et beneís,
oh temple!, una suau policromia
de llum junyeix la teva poesia
a l'ombra episcopal de Sant Narcís.
El teu cloquer, com brau marlet, vigila
la Girona abaltida en la tranquil·la
vetustat de sa glòria ducal
i és, tanmateix, la teva arrel tan fonda
que el campaneig ton ànima deixonda
amb una ressonància orquestral.
De: Els temples
Josep Tharrats
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 50
Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.
Deixa'm explicar-te,
visc un exili ple de records,
de batecs, d'imatges,
delia per trobar la serenor
que pot donar el temps i la distància,
enmig d'aquesta barreja sensitiva
només puc veure com sura
una ànima plena de nafres.
Xelo Llopis
Es troba en el llibre:
Estels de paper : mostra poètica. 2012
Nota: A la portada: Vint-i-un poetes per al segle XXI.
La vida també és esperar
cels enfurismats,
la impertinència del vent,
una tempesta,
la tornada del cuc.
La vida és nedar en cercles.
Nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
i esperar
senyals, sorolls, llum
a través de l'aigua.
#II. El germen
Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023. P. 50
Epíleg de Raquel Casas Agustí.
Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023.
Arrossegues lleument la cama dreta,
encara que l'artritis no és, ni de molt,
el pitjor dels teus mals.
Mentre t'escolto, assentint amb el cap
al teu monòleg llunyà,
observo com tragines el pes dels altres,
i una nova mirada em retorna
la desfigura de la teva vellesa
i, amb ella, la buidor de la teva absència.
ーSaps una cosa mare? Jo no vull ser com tu,
no regalaré la vida als altres
ni els deixaré que triïn per mi.
Bel Granya. Mudar de pell. 2016
També es troba a:
«Extirpada de tu, mare»
Relacions entre mares i filles.
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 179-180
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
