Podrà passar la lluna mentre escric el poema.
Ètica és saber. Coneixement.
Poètica és ser. Revolució.
Són el mateix. Ética i poètica.
Poesia: s'oblida el combat, perdura l'estratègia.
De: Les nits perses
Joan Deusa. Ítaca arrasada. 2025. P. 45
Pròleg de Juma B. Barratxina.
Premi Jocs Florals de Barcelona 2024.
La música que vaig sentir
amb tu era més que música,
i la sang que ens corria
per les artèries era
més que sang,
però el goig que compartíem
era un goig genuí,
i si hi ha algú a qui hauria d'agrair
tot això, ho faig ara,
abans que sigui massa tard
i massa silenciós.
Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 194-195
Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.
Edició bilingüe.
Bevent sol corinti,
llegint els marbres,
trescant per mars de vinyes,
apuntant amb la fitora
un exvot de peix que llisca
he trobat les fulles que el salm del sol s'aprèn de cor,
la terra viva que el desig s'alegra
d'obrir.
Bec aigua, cullo fruita,
fico la mà al fullam del vent,
els llimoners reguen el pol·len del bon temps,
els ocells verds m'esquincen els somnis.
Me'n vaig amb una ullada,
ampla ullada en què el món es torna a fer
bonic des del començament i a la mesura del cor.
IV
Odisseas Elitis. Sol primer. 2025. P. 19
Títol original: Ilios o protos.
Traducció i epíleg de Pau Sabaté.
Edició bilingüe.
A Montse Assens
Els cabells deixats anar
per sentir la fugida.
Un floc arrissat, entre les dents.
Era el sol de migdia
a cada una de les pigues.
El riure, en el plec de la faldilla,
on guardaves l'alegria,
com l'àvia que, en els enagos,
hi desava els batecs.
La ciutat t'embulla el pas.
Entre les cames, asfalt i coloms.
A saltirons, avances neta i nua,
fins a l'origen del somni dels fanals.
L'estranya que no s'amaga
per les llambordes sota la lluna,
a punt d'esvanir-se dins
la boca metàl·lica d'un saxo
per recuperar la memòria
de l'interval d'un bes.
De: Un grapat d'imperdibles.
Marta Pérez Sierra. Escrit en un tovalló de bar i altres poemes. 2024. P. 88
Pintures de Montse Assens.
Pròleg d'Emília Illamola i Montse Assens.
De records de ma infantea
una història resta impresa
en los fulls esgrogueïts.
L'enyor corseca tos dies,
mancat l'escalf que senties
de mos ulls embaladits.
De jorns clars i jovenívols
me parlen restes pensívols
que encar guardes d'una flor;
son darrer perfum aurífic
me transporta al món deífic
de pur goig sense dolor.
T'envolta un cant sens paraules,
remembrança d'unes faules
que m'havien encisat.
Lleu com el pas d'una barca
veig en tos marges la marca
que de mos dits t'ha quedat.
Hores blanques, melodioses
com el cant de les aloses,
he viscut damunt ton si,
quan cansada d'estudiar-te
mon front baixava a besar-te
tot semblant-li dolç coixí.
Mes, malgrat tals recordances,
de nou saber sent frisances
ma rosada joventut,
i preludiant nova vida
a tu, ¡oh llibre!, t'oblida
en la trista solitud.
De: Suplement segon. Poemes primerencs
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2026. P. 315-316
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba.
Sèrie poetes.
com la fruita macada quan tanca el mercat
com la copa de més com l'ullal del neguit
com la cursa d'asfalt que m'ataca la nit
com el seductor de bar comptant diòptries al cul del got
com l'extinció sobtada de la teva llengua en la meva boca
com la mirada més sibil·lina com la serpent més precisa
com enroscar-se en la nit com un pecat de carmí
com mirar-se al mirall i trobar-hi una esfinx
com l'agulla més fina inoculant-me verins
com l'error de pronúncia en les llengües foranes
com el pam de península subjectat a la terra
com la fúria del teclat quan escrius el meu nom
com ser cendra en la fosca i inflamar-se a l'albada
com el serf de la gleva com la terra cremada
com el curt de la classe com l'amor sense casa
com els ulls entelats de la bèstia cansada
com guaret com l'oblit com fer tabula rosa
com el pes dels meus morts quan s'acaba la tarda
com el dubte felí com el nus de la soga
com el centre del món del siamès egoista
com l'error de càlcul del suïcida
com la teva festa i la meva misantropia:
així jo,
així jo.
ucraïna, 15 de 6 del 8
Maria Cabrera i Callís. La matinada clara. 2009
Il·lustracions de Maria Alcaraz i Frasquet.
Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019
I
Baixa la pendent
d'estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.
Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l'aigua corrent.
El saltant eixorda;
la figuera borda
li dona ombradís.
Crivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís
II
Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.
Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.
El fullam tremola,
la vella s'acosta
al foc de la llar.
La vida s'escola,
el sol va a la posta
i el torrent al mar.
III
Roja clavellina
surt de la foscor
de l'alt finestró
que el parral domina.
Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.
Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.
Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l'home soc jo.
Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 71-73
Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.
Em tornaràs la veu
de tots els mars
extingits,
oblidats,
quan m'acosti al teu cos:
espiral de pell freda
i nua que ressona.
Escoltaré el teu cor nacrat
bategant sota la nafra:
m'arribarà un so tèrbol,
d'oceà ufanós.
Em tornaràs la veu
de tots els mars.
Hi llençaré
peus descalços.
Tània Soler. Escames. 2023. P. 59
Pròleg d'Àngels Marzo.
13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023. P. 111
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.
Pròleg: Teresa Colomer.
Hi veig des de la foscor
talment com des del més radiant dels balcons.
El cos és la destral: s'abat sobre la llum
tot allunyant-la en silenci
fins al passatge més nu: la negror
d'un temps que basteix
dins l'espai trepitjat pels meus peus
una terra lentíssima
ーpromesa.
I
Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 7
XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.
Traducció de Nora Albert.
Text en català i italià.
Títol original: Notti di pace occidentale.
Amplitud de carenes del pit!
Josep Junyent
Ara tinc la sang verda; faig cel com els cims.
Antoni Pous
Vaig anar a seure al costat d'un riu
i una riuada se m'enduia;
i rodolava enmig dels roures
i aquell rodar-hi m'agradava.
La tempesta es va fer gran;
i la roureda es va fer gran,
i m'enfonsava en la roureda.
Jaume Coll Mariné
De fa dues nits sento l'òliba cantar
I voldria tirar-li una pedra perquè fugís,
Però he sabut que aquest ocell és sant
I que amb pedres no es pot foragitar
I no se sap per a qui és el seu cant.
De tant en tant va i ve
Des d'altres llocs de la nostra vall
Voldria saber què li deu haver passat,
Però vola en silenci i només la sento
Quan a casa meva de nou s'ha posat.
Encenc el llum que sàpiga que estic desperta
I durant una estona faig veure que no la sento
I fa veure un moment que em deixa estar,
Però ella ha estat feta per cantar
cada cop que es posa dalt d'una casa.
Abans que despunti el dia m'adormo
Somio boscos i camins no trepitjats
I una boira blanca m'està separant
D'aquests llocs on vull arribar
I per a mi l'ocell continua cantant.
Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 14-15
Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.
Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.
Text en català i romanès.
Al sud d'Argentina
Davallen, al llac, les formes dels salzes,
la cridòria curulla la tarda,
dins l'aigua un nen fa el mort. No se'ns hi veu,
per més que enfoquem: ja som el que manca,
el desballestament d'una postal.
Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022. P. 29
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021.
Tu, que has viscut sempre
a l'ombra de qualsevol tombant,
treu el cap a la finestra
i aterra la paret:
veuràs, quina florida de liles,
veuràs, quina almoina de roses.
Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978. P. 107
Dibuixos d'Olga Xirinacs.
Pròleg de Josep A. Baixeras.
Tu i jo som dones d'heura.
Embellim murs i tanques
en establir diàleg.
Som catifa de somnis,
graons de sol,
un vals d'arrels menudes.
Dia a dia inventem la no-rutina.
Amb els peus ferms
ens vestim d'aire
per ballar amb estels.
Som dones d'heura
podem ser alades,
arrel, estiu, bressol,
deix... i mans!
Sobretot mans obertes,
fulles que acaronen pedres.
Suspeses en el vertigen blau
que ens teixeix.
Llaços que nuen mans.
De: Dona rosella
Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011. P. 17
Pròleg de Sònia Moll Gamboa.
II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010.
Gombrowicz va morir. Els americans anaven per la Lluna
fent saltirons prudents, com si tinguessin por
que se'ls trenqués. Erbarme Dich, mein Gott,
cantava una dona negra en una església.
L'estiu va ser ben xafogós; l'aigua dels llacs,
calenta i dolça. Mentrestant, la guerra freda
seguia, els russos ocuparen Praga,
tu i jo, aquell any, ens vam trobar.
Només va ser immortal l'herba cansada i groga.
Gombrowicz va morir. Els americans anaven per la Lluna.
Apiada't, temps. Apiada't destrucció.
Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 132-133
Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.
Edició bilingüe.
Dessobre la terra dura
anava fent ma drecera.
Passava el vent, sorollant
la canyes de la riera;
el vern era sense fulles
i seca la ginestera.
A la vora del camí
hi havia la casa clara,
oberta com un germà
i tèbia com una mare.
Jo duia closos els ulls
i feia d'esma la passa.
A la vora del camí
hi havia la bona herba,
el corriol amagat
i el dring suau de l'esquella.
Un ocell ratllava el cel
i ni el sentia ni el veia.
Però m'has donat la mà,
amiga, i el cor s'enjoia:
damunt la vinya s'ha alçat
en ample vol una alosa,
el sol és dolç com la mel
i a l'arbre li ha nascut ombra.
Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023
"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.
Qui va començar a pensar
com catalogar
allò que anomenem
home i dona
podria haver quedat
amb algú per passejar
amb qui fos,
a la vora del mar,
i gaudir
del silenci.
Ian Bermúdez. Ser h(u)ome*∞(à). 2015
També es troba a:
«El bagul de qui voleu ser»
El gènere com a construcció
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 258-259
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.
Qui cala foc a l'ocell del desig és el misteri.
El misteri de l'amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic.
El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor.
No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses...
Blai Bonet
Poesia completa, 2014 [Cant de l'arc, 1979]
Dia Mundial de la Poesia
21 de març del 2026
Més informació:
https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/programes/dia-mundial-de-la-poesia/index.html
I com l'isard camines, puges,
fugint de tota cosa dita, escrita,
de tota cosa tot just tocada.
I com l'isard ets la bellesa
la immanència dels llocs । el pas del temps que no passa.
De: u. les moltes nits
Meritxell Cucurella-Jorba. Verticalitat i delinqüència. 2021. P. 20
Endreça de Meritxell Cucurulla-Jorba.
Epíleg "El poema: un lloc per viure" de Biel Mesquida Amengual.
Nota: Alguns poemes de Verticalitat i delinqüència s'han convertit en cançó.
Escolt el blues de la solpostada.
Les seves notes són orfebreria.
Són efluvis, ecos llunyans
i amorosos dels pares.
¿Qualcú condescendent, qualque música
els deu agombolar mentre caminen
a les palpentes pels deserts de no-res?
Antoni Vidal Ferrando. Si entra boira no tendré on anar. 2022
Premi Carles Riba 2021.
De cop s'obre una nova dimensió
que és un desert.
Es trenquen les atmosferes que m'embolcallen
i resto a la intempèrie.
Des d'una nuesa nuclear,
perdudes les geografies conegudes
torno a néixer expulsada per la mort
quan mor la mare.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
«Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».
DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)
Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.
Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025
Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.
Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.
Bruna i blanca Camallera
que dos pobles has unit:
el vell, que s'ha fet petit
i el poble nou que prospera
mentre somrient s'escampa
clar i alegre, cast i nu
dessota el cel que rellu
per damunt la terra campa.
L'estació de joguina
de tant en tant deixa i pren
el cuc lluminós d'un tren
que sobre els rails camina.
Mantens quatre pairalies
avingudes en l'acord
de lluitar contra la mort
que està sotjant els seus dies.
Camallera blanca i bruna
estesa com una mà
que amb l'índex del campanar
senyala el sol i la lluna.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 43
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.
La mort ens elimina ーperò la idea
d'aquesta mort és el que ens pot salvar.
Qui són els déus de la nostra odissea,
quins sacrificis hem de preparar?
Si ens fos predit, de forma decidida,
que el món s'acabaria d'aquí a un any,
amb quina ràbia, amb quina set de vida
faríem el que fem, amb quin afany
voldríem de seguida veure els pares,
pobrets, convidaríem a sopar
amics de qui havíem odiat les cares,
no deixaríem res per l'endemà;
podríem fins i tot escriure un llibre
o fer un viatge pertot arreu d'un vol...
Però afortunadament tothom és lliure
de perdre el temps i la raó com vol,
i som com una dona provinciana
que va a París i compra porcellana
barata, i s'avorreix, s'enyora molt.
(Inèdit)
De: El Principat
Xènia Dyakonova
Es troba en el llibre:
Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 58
A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.
Pròleg de Montserrat Abelló.Evocant tots els qui pateixen els horrors d'una guerra...
I
Els verds del teu paisatge
s'han transformat en cendra.
Ni un bocí de rialla enmig de la grisor.
Amb porucs fils de sol intentes de sargir
estrips de sentiments, forats d'absències...
I amb el blau, fet retalls, apedaces enyors
cobrint, a poc a poc, i entre combats,
els solcs de tantes llàgrimes.
Darrere els vidres
miro el teu rostre opac i trist.
I els teus carrers...
Només es veu la imatge d'un ocell
perdut entre la boira.
De: Boires
Maria Bonafont. Per les cruïlles del temps. 2025. P. 95
Pòrtic de Lluís Busquets i Grabulosa.
Tardes d'opacitats i grisos
reverberen en els silencis.
Freda és la boira que penetra
gorgs inefables en repòs.
Dessota el gel hi neix un so,
sospir simfònic i subtil:
ingravidesa.
De: Hologrames
Alba Badal. El tacte d'un hivern. 2025. P. 63
XVI Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2024.
Els infants dels meus poemes:
una xiqueta que es mira d'amagat el país
un xiquet de sis anys
amb galtes de maduixa
ja tenen prop de quaranta anys.
No en tenen prou amb la màgia
per a nedar segurs a través del son.
Lluiten contra l'excés de pes. Tenen problemes de fe.
Sobretot els agrada eixir de vacances organitzades.
A fora s'està més segur. Entrenadors a l'abast.
Infermers. Psiquiatres. Capellans.
Es vacunen contra la utopia.
Però inesperadament torna la primavera. Com un anagrama.
En els menús el dia es fa més llarg. Floreixen les roses.
I a la fi la banalitat que tant enyorem.
Un jardí a la boca.
De: Botigues d'animals (2001)
Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004. P. 119
Surt pel canell
una aigua parladora,
S'hi sent la veu
de tots els viatgers.
De: doble joc
Eduard Fanahuja i Yll. Sang barata : antologia d'autor. 2015. P. 51
Feixos de llum. Coleòpters.
S'esvalota a la corda
verd metàl·lic iridescent
el rei Escarabat.
Donant voltes retorçades
com un vedell.
De: I Brilla en la foscor
Giota Partheníu. Petits silencis : antologia poètica. 2025. P. 75
Selecció, pròleg i traducció: Joan R. Lladós.
Text en grec i català.
Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.
De: # El món dels vius, I.
Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021
Traducció de Paco Esteve.
Text en gallec i català.
Tens raó, Schopenhauer, la felicitat no es pot
perseguir, però de vegades és ella la que et
persegueix a tu. Instants que contenen un
metrònom invisible que ha après dels batecs
nostres, i tot rima. Un paisatge cordant-se
al trau dels ulls; un clatell; confidències;
riures, que curullen la boca, rodons i su-
cosos com fruita madura. Oblida que el
cor té forma de puny tancat. Recorda
que el cor té forma de puny tancat, com
si premés ben fort mig gra de sorra.
Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024. P. 46
Del romànic al gòtic, quin encís!
Transició perfecta en harmonia
amb els carreus i els arcs on l'art floria
per la virtut d'un eternal somrís.
Perquè la pau divina et beneís,
oh temple!, una suau policromia
de llum junyeix la teva poesia
a l'ombra episcopal de Sant Narcís.
El teu cloquer, com brau marlet, vigila
la Girona abaltida en la tranquil·la
vetustat de sa glòria ducal
i és, tanmateix, la teva arrel tan fonda
que el campaneig ton ànima deixonda
amb una ressonància orquestral.
De: Els temples
Josep Tharrats
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 50
Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.
Deixa'm explicar-te,
visc un exili ple de records,
de batecs, d'imatges,
delia per trobar la serenor
que pot donar el temps i la distància,
enmig d'aquesta barreja sensitiva
només puc veure com sura
una ànima plena de nafres.
Xelo Llopis
Es troba en el llibre:
Estels de paper : mostra poètica. 2012
Nota: A la portada: Vint-i-un poetes per al segle XXI.
La vida també és esperar
cels enfurismats,
la impertinència del vent,
una tempesta,
la tornada del cuc.
La vida és nedar en cercles.
Nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
i esperar
senyals, sorolls, llum
a través de l'aigua.
#II. El germen
Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023. P. 50
Epíleg de Raquel Casas Agustí.
Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023.
Arrossegues lleument la cama dreta,
encara que l'artritis no és, ni de molt,
el pitjor dels teus mals.
Mentre t'escolto, assentint amb el cap
al teu monòleg llunyà,
observo com tragines el pes dels altres,
i una nova mirada em retorna
la desfigura de la teva vellesa
i, amb ella, la buidor de la teva absència.
ーSaps una cosa mare? Jo no vull ser com tu,
no regalaré la vida als altres
ni els deixaré que triïn per mi.
Bel Granya. Mudar de pell. 2016
També es troba a:
«Extirpada de tu, mare»
Relacions entre mares i filles.
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 179-180
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
És una cara lluminosa, silenciosa, tota sola
com una solitud sencera, com una victòria sencera
sobre la solitud. Aquesta cara
et mira entre dues columnes d'aigua quieta.
I no saps quina de les dues et convenç més.
De: Parèntesis
Iannis Ritsos. Poemes de resistència. 2024. P. 167
Traducció i pròleg de Pau Sabaté.
La ciutat esfullant-se
a la gola oberta del bosc.
Mudes, les branques dels cards
s'hi adormen. Funestes com la nit
les conques se m'esquerden.
{ v }
De: Bec de fang
Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021
Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau.
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021
Un vent frenètic
s'enduia les illes. En una onada blava
la cítara d'Apol·lo
les va assentar.
De: I Brilla en la foscor
Giota Partheníu. Petits silencis : antologia poètica. 2025. P. 79
Selecció, pròleg i traducció: Joan R. Lladós.
Text en grec i català.
En els tallers sense llum
hem fabricat ocells
que no canten
estels que brillen
però no volen
a la velocitat
en què cau la llum
a la gola
del foc delicat amb què treballem.
Pensava que havia descobert
un kit de supervivència
soterrat
al cor de la lluna
pla i resilient com tortugues
una capsa de carei
suspesa
a la boca de la foscor
amb gravats precisos i improbables
esculpits a la closca
i la carn tendra a sota.
No vaig reconèixer
la forma
del meu propi nom.
El nostre cobrellit
és una flor de mitjanit
que arriba
ben avall
fins al terra
és allà
on el teu art es revela.
I
De l'injust oblit
pertinaç guaridora.
Al desert cremat
de l'eixuta memòria
hi portaves la pluja.
II
Algú del futur
farà recer a l'ombra
del teu brancatge
no de llengua abolida
ans de llengua regada.
Josefa Contijoch
D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.
D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.
I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.
D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.
D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.
Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42
Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.
Fan, fan, fan
els petits putxinel·lis
fan, fan, fan.
fan tres voltes i se'n van.
Nota: "Els putxinel·lis" es cantava per a fer bellugar i accionar les
manetes dels nens com si fossin titelles.
Actualment seria vàlida de la mateixa forma.
Cançó infantil 3-4 anys.
Virolet Sant Pau : cançons populars catalanes per a nens i nenes de 2 a 5 anys : seleccionades
i adaptades per Montserrat Busqué i Barceló. 2008. P. 31
Il·lustracions de Montse Ginesta.
Harmonitzacions: Joan Figueres.
Veus: Nens de l'Escola de Música de la Garriga: Miqui Giménez, Roser Cabacés, Joan Figueres.
Pròleg a la primera edició: Ireneu Segarra.
Alta ventura:
saber un coll august
on capbussar-se.
De: On pastura l'esperit.
Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016. P. 65
"Postil·la" i "Notes finals i més dedicatòries encara" de Maria Josep Escrivà.
Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.
Fotografia: Natxo Francés.
Mira més enllà
del gest fosc
que dona la por,
la manca de confiança
i la feblesa.
Sigues capaç
de veure la fortalesa,
la capacitat d'amor,
la bellesa.
De: III Veu pròpia.
Angelina Llongueras i Altimis. Veu pròpia. 2025
Pròleg d'Òscar Ramírez Dolcet.
Llevar-se a poc a poc, a l'alba,
anar creixent amb el matí,
respirar igual a la tarda,
reposar en caure la fosca,
restar en pau tota la nit
i despertar-se amb el nou dia:
aquestes són les vint-i-quatre
hores de l'aura a Sils Maria,
i aquest el seu cicle perpetu.
62
Levarsi piano insieme all'alba,
crescere lungo la mattina,
spirare uguale il pomeriggio,
quietarsi quando si fa sera,
aver pace l'intera notte
e risvegliarsi al nuovo giorno:
queste sono la ventiquattro
ore dell'aura a Sils Maria
e questo il suo perpetuo ciclo.
Remo Fasani. Novenaris. 2020
Traducció; # sobre Fasani i sobre novenaris, d'Antoni Clapés.
# «Com una darrera aventura» La mirada pura dels Novenaris de Remo Fasani. Epíleg de Maria Pertile.
Text en català i italià.
No vella del tot
tanmateix prou vella
per comprendre la humiliació d'un llenguatge
que, des de les fulles, volia que s'esbatanés a l'aire.
Pensava la paraula més ampla
prou forta per sacsejar el matoll de cada so
la sentia veloç a la gola: un impuls
que hauria reconegut en les coses,
una saviesa mancada de fulgor.
Llegim històries, somiem el significat d'un setge.
Cremen olles en la foscor curulles de vent i de sorra.
Sabries dir d'una altra manera el remolí de fam
que vola unit dins la buidor amb altres espectres?
S'enfonsen boscos i pedres però s'esmicolen imperceptibles
tan sols l'angle extern del record -la seva punta-
esdevinguda paper tan sols per la tinta
amb dates i llocs
amb el darrer adeu dels amors
que existiren un temps
i ara es graven en el silenci
es rebaixen en silenci
a l'exacta memòria: grisos i subtils.
Llegim encara llibres
això es fa quan et fas gran
i et ve a la ment l'estrella del gerundi
aquell anar-se fent vell
que llampega com un cometa la lenta escalfor d'una vida.
Llegeixo —i de nou la realitat m'enlluerna—
amb això resto jove
impotent per dir les xifres de cada mort
però lenta massa lenta
prou vella per saber
que la història els arrodoneix a zero.
XV
Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 40-43
XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.
Traducció de Nora Albert.
Text en català i italià.
Títol original: Notti di pace occidentale.
24
La noia escriu com qui s'aixeca.
Per ara hi creu, voldria creure-hi.
25
Consolen el món
esquelles i címbals.
26
Al fons del text s'obren
els pètals i els homes.
27
Pel veïnatge dels pits
es propaga la parla.
28
Em pleguen els genolls amors petits,
les portes de la llum, flor comestible.
Chantal Poch. Cremaven. 2023. P. 34-38
Refà el camí que arriba a casa els pares.
Només són vint minuts amb l'autobús
i un quart de segle o més a l'ascensor
on tornarà a llegir tantes vegades
no dejen que los niños viajen solos sense el no
i pensarà en els anys que han anat transformant-la
fins convertir-la en receptora del consell.
Llavors allargarà la llista amb altres recomanacions,
com les que hagués volgut trobar fa temps.
«Si tot va bé», pensa, «els qui ara són nens
esborraran les negacions». Les nenes,
com la petita del setè que li recorda a ella,
faran present la seva absència amb el traç persistent
d'una clau sobre les «o». Obriran portes. Si tot va bé,
viatjaran soles.
Mireia Calafell. Costures. 2010
XXXIV Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2009.
Pròleg de Màrius Sampere.
Epíleg de Gemma Gorga.
Who hateth thee that I do call my friend?
William Shakespeare, sonet 149
Aquell hivern m'havia convertit en un samurai.
Errava per la ciutat buscant una missió
que donés al meu cos una certesa
(una velocitat, un destí), però la violència del tachi
em gelava les mans, els nens
i les seves mares em miraven espantats.
Els policies abaixaven el cap: no volien problemes.
Cansat de carrers que no em duien enlloc,
vaig seure en un jardí oblidat
pel fred del gener. Els ocells hi saltaven
rítmics i el sol desfeia el gel que m'impedia acariciar.
Vaig tancar els ulls. Em va conquerir
una calma desconeguda. Vaig adormir-me
i, en despertar, al davant se m'obria la sendera
dels teus ulls foscos.
Vaig recuperar el tachi, disposat a iniciar el combat
contra els vells enemics en comú,
però em vas agafar la mà
(encara blava, mig gelada), i em vas pregar:
«Deixa que passi l'hivern infaust i després marxarem;
jo i la resta de fantasmes».
Marià Veloy. El quadern de l'espia. 2021
Premi Mallorca de Poesia 2020.
Borís Pasternak. Quan escampi = Kogda razgulyayetsya. 2020. P. 150-153
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
Text en rus i català.
Al recer de les vostres pàgines
existeixo.
La ficció hi transita inabastable
i malgrat tot hi soc.
Qualsevol lletra, una de sola, soc jo.
I totes, també.
L'aire, el sexe, la mort,
la pell,
tipografiada,
enquadernada.
Incunables de pergamí, descatalogats.
De: Dona mosaic.
Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011
Pròleg de Sònia Moll Gamboa.
II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010.
No l'he entès mai,
No he sabut la seva definició:
Un personatge transparent
O potser només una brisa
Que ni tan sols sents,
Encara que et toqui.
Només passats uns anys, uns decennis
Comences a descobrir
Els seus rastres
Escrits dins la carn,
Fondos
Com rastres d'urpes.
Tot el que sé d'ell
És que s'apressa per arribar
Al lloc
On deixa de ser.
Ana Blandiana. Patria mea A4 = La meva pàtria A4 : poemes nous. 2015. P. 106-107
Traducció de Corina Oproae.
XIè Premi "Jordi Domènech de Traducció de Poesia".
Text en català i romanès.
S'acosta la remor d'una multitud fora que siguin
cavalls corrent per les teulades
sabates frisoses de tocar l'eternitat
nins morts amb ocells als ulls
que les marees escampen arreu
dels meus somnis.
7
De: Tots els cavalls (2017)
Antònia Vicens. Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre. 2020
Il·lustracions de Lily Brick.
Pròleg de Jaume Pont.
Qüestionari Suda. P. 71-76 " d'Àngels Marzo i Torres, Josep Maria Rodríguez Cabrera.
La goleta de tres pals
anomenada Orgullosa,
amb veles de ganivet,
cangrea i escandalosa,
transportava canya i plàtans,
aiguardents, sucre i cafè,
xarops, canyella i melassa,
elixirs, cacau i te
de Solella a la Gebrada,
del Festós a Cap Perdut,
de la Serena a Rufagues,
dels Palmerars a l'Eixut...,
per reconfortar les ànimes
i alleujar les prostracions
a la riba desolada
de l'antic Mar dels Dos Mons,
un pèlag de mal esment
entre la gent marinera
-un ens brau i intemperant
d'essència imperiosa i fera-
que fou sobrenomenat,
per possessiu i bregós,
amb un àlies delator:
li deien el Gran Gelós.
Jaume Calatayud. Llegenda del mar gelós. 2024
Pròleg de Sònia Moll Gamboa.
I Premi de Poesia Vila de Vacarisses, 2023.
Diré llimones,
pomes rosades, roses,
sal i petxines,
i es pensaran que passes
entre els jardins i l'ona.
De: Calidoscopi de l'amor
Carles Riba
Vermells, amic com només n'hi havia
en temps de Catul,
en els seus colors lents en el·lipsis,
t'ofereix flors de ginesta
en un límit infinit de l'aire.
Parla certament a la teva vida solitària
en un lloc de la infància
en la fúria dels somnis i ja en ànsia
pel destí de l'home. La finestra
a l'altra banda dels arbres fa nusos d'imatges,
de pensaments. Es mou potser
per Vil·la Letizia en un temps
d'espais clars i ràpids
com la joia que t'assaltà per poc,
difícil, quasi una llei
que ancora el dolor. I a Vil·la Letizia
a la terra de llacs i de rius,
entre gent que estima la llum
i que no sap com surt del cel
mirava entre les fulles les teves mans
mentre deies paraules sense delusió.
Potser els nois de les teves escoles llunyanes
et cridaven endins,
i les filosofies volubles, aspres,
que t'obriren síl·labes no de cendres
sinó certeses visibles,
lliçons de l'ànima.
Les teves mans ardents
narraven coses que sentia
en un eco increïble
de llàstima, de sang, de llàgrimes
per cada cosa perduda
en l'amor que cal portar amb paciència.
Cap a on en la joventut?
Algú encara diu en la memòria:
"Per una garlandeta
que he vist, em farà
sospirar cada flor."
I ja no saps qui arrenca els versos,
si un noi en una aula o una veu estimada,
a tu mare silenciosa
de pobres, rics d'esperit.
De: Una lírica de circumstància.
Tu no vas néixer,
Sinó que neixes
Mentre passes
De segon en segon,
Sense intentar
Ser allà, quan ets aquí,
O aquí, quan ets allà.
Tu ets la matèria salvada amb coratge
D'una respiració fins a l'altra,
Sense la qual no seríem.
I no som en realitat
Més que restes, formes buidades,
Bresques d'on la mel de l'eternitat
S'ha escolat.
Ana Blandiana
Traducció de Corina Oproae.
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 104-105
Jardí sense mur, idea equivocada.
Poc a poc existint es configura pur
el límit del desig.
Inclinades les roses sobrepassen l'instant
que el mur de l'abandó conjura.
Rosina Ballester. Violència intervinguda. 2006
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2005.
També es troba en el llibre:
Cortines d'alba primera : cinc poetes: Antònia Vicens, Marta Pessarrodona, Rosina Ballester, Montserrat Rodés i Teresa Pascual. 2024. P. 133
Editors literaris: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.
«Mentre tu dorms.»
Miquel de Palol
Mentre tu dorms
el documental del bucle etern
de la verdor i la dona
repeteix «mentre tu dorms»
während du schläfst...
de la bondat total i absoluta que
conec
Mentre tu dorms
jo ja no soc aquella poeta
del Daddy nefast a matar
während du schläfst 一mentre tu dorms
travesso l'estranyesa
mein Vater 一pare meu
d'envellir deu anys en un mes mentre
tu dorms一
També es troba a:
«Per què sempre en nom del pare?»
Sobre el pare i el patriarcat
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 49-50
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 59
Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.
Veig una abella
damunt el romaní.
Olor de mel.
De: Mi
Simfonia d'haikús. 2024. P. 41
Text de Dàlia Mora Presas.
Il·lustracions de Delphine Labedan.
"Sobre el llibre" i "Proposta d'escriptura" de Montse Maestre Casadesús.
Epíleg "Disset síl·labes, només" de Miquel Desclot.
a cap lloc tindrem por
amb les espelmes
a la llum de la lluna
a cap lloc tindrem por
mentre hi hagi
les paraules en calma
a cap lloc tindrem por
si tu i jo som aquí
a ritme de vers
De: Silenci
Simfonia d'haikús. 2024. P. 80
Text de Dàlia Mora Presas.
Il·lustracions de Delphine Labedan.
"Sobre el llibre" i "Proposta d'escriptura" de Montse Maestre Casadesús.
Epíleg "Disset síl·labes, només" de Miquel Desclot.
Esdevinc petit i silenciós.
M'entaforo allà. al meu racó,
entre llibres de roba i cartró,
i un coixí lila i esponjós.
Romandré immòbil i neguitós
fins que desfili el darrer nadó.
Sé del cert que, de nit, en la foscor,
a la biblioteca, hi ha sarau gros.
Hi són tots els meus amics: Jim Botó,
Nana Bunilda i Celestina,
Trencanous, Pippi i en Rovelló.
La Mary Poppins, la Clementina,
l'Elmer, els contes de mel i cotó,
els Mumin, Xola i Ottolina.
Hi haurà viatges en coet i camió,
tràngols al bosc i a Cotxinxina,
confidències, jocs i acció.
Tocar el cel amb els dits. 2020
Text de Pep Molist.
Il·lustracions de Christian Inaraja.
