Sóc a casa a trenc d'alba,

Sóc a casa a trenc d'alba
entre dues cases el sol ixent
m'esguarda
i jo me'l miro fit a fit.

Moment de placidesa en què
tot sembla renéixer.

I sota aquesta llum tan
límpida els mobles, l'ordinador,
els llibres, la finestra,
tot hi és blanc i blau més clar i nítid.

I em veig a mi mateixa diferent,
batejada de nou per aquest
dia de sol que ara comença.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

Delimitació de camp

¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.
                                      Luis Cernuda


No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.

Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.

De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.

Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.

De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.

Enric Sòria. L'instant etern. 1999