Se n'aprèn

¿Se n'aprèn amb els anys, de viure?
¿És, per contra, una cosa que s'oblida?
¿Al cor de la resposta, no deixar
de preguntar? La sang per dins circula.
En vaivé. Empata a zero.
Al cor, l'edat de la nafra incurable
que et fa i desfà és el cor mateix
que diu, a pel, ignot de consuetud:
la vida es viu vivint-la, i ves, i vine.
Perquè serà, respondre, la paraula
definitiva i irreparable que la mort
et guarda: la de no poder-la dir.

Ramon Boixeda. Les beceroles successives. 2020

LVII Premi de poesia Ausiàs March de Gandia.

Les paraules i els fets

A vegades la gent presumim, això és innegable.
Potser és una de les petites compensacions que ens
ofereix la part difícil de la vida.
En una trobada d'amics, un d'ells no es va poder
aguantar més i digué:
-Jo no sé música, però amb un sol dit puc tocar
qualsevol melodia al piano...
Es va guanyar una certa admiració de conjunt. I una
mica d'enveja, cal dir-ho tot. Un dels contertulians,
picat, va dir:
-Doncs jo em puc ficar amb un sol peu a qualsevol
galleda.
Es produí un empat d'aquells tan angoixosos, i
sort que sempre hi ha algú que hi acudeix per
desemboirar l'ambient.
-D'acord, d'acord... -digué una veu-. En aquest
món, tots som uns solistes de poques cordes.
O, almenys, ens ho pensem...
Encara que sembli mentida, això va salvar la reunió.




Pere Calders. Un estrany al jardí. 2001