Les fades bones,
que han marxat a fer nones?
Fa temps que no se'n sent parlar.
I si han fugit d'homes i dones
i s'amaguen al fons d'un volcà?
O tal vegada han anat a la lluna
en cerca de fortuna.
Què podien fer, si no?
No les contractaven
ni sortien del racó.
Tot el dia allà, que s'esperaven,
al seu castell en runes, amb la por
de quedar per sempre sense ocupació.
Per compte d'elles sortia
a buscar feina pel dia
una bruixa xicarrina,
de tarota punxeguda,
tota seca i cantelluda,
que es pelava de fred perquè
no duia gavardina.
Tan aviat com la veien tornar,
totes au, a preguntar:
«I doncs, com ha anat?
T'han fet cap encàrrec?».
«Deixeu-me, feu-vos-en càrrec,
deixeu-me respirar,
que mig m'he ofegat...».
«Però com ha anat?».
«Fatal!
Hi ha una crisi general.
que han marxat a fer nones?
Fa temps que no se'n sent parlar.
I si han fugit d'homes i dones
i s'amaguen al fons d'un volcà?
O tal vegada han anat a la lluna
en cerca de fortuna.
Què podien fer, si no?
No les contractaven
ni sortien del racó.
Tot el dia allà, que s'esperaven,
al seu castell en runes, amb la por
de quedar per sempre sense ocupació.
Per compte d'elles sortia
a buscar feina pel dia
una bruixa xicarrina,
de tarota punxeguda,
tota seca i cantelluda,
que es pelava de fred perquè
no duia gavardina.
Tan aviat com la veien tornar,
totes au, a preguntar:
«I doncs, com ha anat?
T'han fet cap encàrrec?».
«Deixeu-me, feu-vos-en càrrec,
deixeu-me respirar,
que mig m'he ofegat...».
«Però com ha anat?».
«Fatal!
Hi ha una crisi general.
He picat a tot portal,
trucat a mil oficines,
he pidolat a les mines
i a tot arreu què m'han dit?
Que la feina s'ha exhaurit.
Creieu-me, no és una dèria,
ni va de broma.
Fam, gana, fred i misèria...
La gent té molts maldecaps:
impostos, manutenció,
mil i una factures,
els jubilats amb la pensió...
Quin món de nyaps!
En naltros no hi pensa ningú.
I espera't, tu,
que encara falta la guerra:
he vist uns generalassos
amb uns sabrassos,
uns galonassos
i uns canonassos
de bocassa badada...
He fugit ben esperitada
En aquesta terra naltros no hi tenim lloc.
Ens foragiten a poc a poc.
Ara, si no em creieu
ja us ho fareu.
Amb la maleta de colors
jo toco el dos».
I ja em teniu les fades
ben enfeinades
tot fent maletes.
Amb el neguit les trenes
de la fada blava
s'han tornat grises.
Al mag, per córrer massa,
li cau la vara a la tassa
i la Caputxeta no pot fer una passa.
Ai, quin esglai!
La Blancaneu cau d'un desmai.
El castell es buida en un dir «ai».
Enfilada a quatre núvols
tota la colla se'n va.
On? Qui ens ho dirà?
trucat a mil oficines,
he pidolat a les mines
i a tot arreu què m'han dit?
Que la feina s'ha exhaurit.
Creieu-me, no és una dèria,
ni va de broma.
Fam, gana, fred i misèria...
La gent té molts maldecaps:
impostos, manutenció,
mil i una factures,
els jubilats amb la pensió...
Quin món de nyaps!
En naltros no hi pensa ningú.
I espera't, tu,
que encara falta la guerra:
he vist uns generalassos
amb uns sabrassos,
uns galonassos
i uns canonassos
de bocassa badada...
He fugit ben esperitada
En aquesta terra naltros no hi tenim lloc.
Ens foragiten a poc a poc.
Ara, si no em creieu
ja us ho fareu.
Amb la maleta de colors
jo toco el dos».
I ja em teniu les fades
ben enfeinades
tot fent maletes.
Amb el neguit les trenes
de la fada blava
s'han tornat grises.
Al mag, per córrer massa,
li cau la vara a la tassa
i la Caputxeta no pot fer una passa.
Ai, quin esglai!
La Blancaneu cau d'un desmai.
El castell es buida en un dir «ai».
Enfilada a quatre núvols
tota la colla se'n va.
On? Qui ens ho dirà?
Tal vegada a un indret
per viure-hi tranquil·lament,
on els generals i tot
s'estimin tant les fades
que els tinguin tot mirament
sabent que són delicades.
I pregunto: tornaran?
I si tornen, però, quan?
A la selva de ponent
hi creixen ortigues,
pel nas de la Bella Dorment
s'hi passegen les formigues,
la porta del Castell queda ben closa
i quan un infant demana una història
l'avi diu que li fa nosa,
que no sap on té la memòria...
per viure-hi tranquil·lament,
on els generals i tot
s'estimin tant les fades
que els tinguin tot mirament
sabent que són delicades.
I pregunto: tornaran?
I si tornen, però, quan?
A la selva de ponent
hi creixen ortigues,
pel nas de la Bella Dorment
s'hi passegen les formigues,
la porta del Castell queda ben closa
i quan un infant demana una història
l'avi diu que li fa nosa,
que no sap on té la memòria...
Així què, tornaran?
Jo crec que sí.
Jo crec que sí.
Sabeu què farem?
Els direm als generals
dels galons alts,
entestats a fer la guerra,
una cosa així:
«Senyors, feu el favor
de tocar el dos d'aquesta terra,
marxeu a la lluna
o més lluny i tot,
en algun lloc ben remot,
podreu disparar tot el polvorí
i no us sentirem des d'aquí.
Els direm als generals
dels galons alts,
entestats a fer la guerra,
una cosa així:
«Senyors, feu el favor
de tocar el dos d'aquesta terra,
marxeu a la lluna
o més lluny i tot,
en algun lloc ben remot,
podreu disparar tot el polvorí
i no us sentirem des d'aquí.
Al matí us despertaran
ratxes de bombarders
o si no de canoners,
com us agradi més,
i a hora foscant
entonareu el cant
de la pistola lluenta.
La gent estarà contenta,
podrem estar tranquils
mentre els dies van passant
i així segur
que les fades tornaran».
Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014. P. 137-140
ratxes de bombarders
o si no de canoners,
com us agradi més,
i a hora foscant
entonareu el cant
de la pistola lluenta.
La gent estarà contenta,
podrem estar tranquils
mentre els dies van passant
i així segur
que les fades tornaran».
Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014. P. 137-140
Il·lustracions de Bruno Munari.
Traducció de Pau Vidal.
