Les veus

Escolto les veus
del mar i dels pins
i del vent que passa.

Tot m'ho fan sentir,
tot m'ho saben dir
sense cridar massa.

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Dosaigües

De Dosaigües recorde
els dies clars d'estiu
on respirava bon aire,
un poble tranquil, humil,
amb olor a menta i a pi.

I la gent senzilla,
i les fresques nits,
i la sensació tan gran
de ser feliç.

Berta Espert (Alginet, 1966)

De: Un llac d'emocions. ACEN. 2019

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

El meu cap d'any

Un altre any, i l'esplet encara no demanca;
l'esplet de les cançons, malgrat ma testa blanca,
si no prou exquisit, almenys fou abundós;
no glacen, no, la sang les hivernals fredors;
el pi de vell brancam i soca corrugada
es sent lliscar per dins la saba regalada;
de rou cada matí remulla el cimerol
i va vessant reïnes que clarifica el sol.

Maria Antònia Salvà, dins el llibre:

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

S'encalma

S'encalma el vent, també la mar s'encalma.
Ara les barques van tornant a port
i els pins s'adormen vora de les cales.
Un mantell de silenci posa accents
d'intimitat damunt de cada cosa.
La quietud, la quietud perduda
com un retrobament inesperat.
Molt lluny se sent alguna veu que canta.

Miquel Martí i Pol. Quietud. 2004

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell

Mar i muntanya

Tenim, sense ni moure'ns del seient,
mar i muntanya junts. Sota el tendal,
sentim l'amable olor dels pins, i el vent
ens porta el gust de l'aigua i de la sal.

I per si això fos poc, al paladar,
amb un doll generós d'intensitats,
mar i muntanya ens volen regalar
presents constants, com a les deïtats.

De: Retalls de sastre

Salvador Oliva. Poesies reunides. 2022

Les gàrgoles

Per sobre les teulades, horitzontal,
la ratlla del mar fa de grisalla.
Les agulles dels pins pugen en vertical
i també el campanar, amb el parallamps
com si fos l'enxaneta que dalt de tot,
en punxa, espera les tempestes.

Es va fonent la llum a la carena,
la sang que regalima, la rancúnia
del vespre que no es vol esvanir.
El penell oscil·la i, quan arriba la pluja,
de pedra a cada vèrtex, ertes i fredes,
les gàrgoles treuen el fetge per la boca.

Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia.

El rierol

On deu anar aquesta aigua tan clara,
silenciosa, muntanyes avall?
Potser hi ha algú que l'estima i l'espera
amb llavi ardent sota un sol esclatant.
Amb coloraines les flors l'acompanyen,
herbes boscanes hi vessen olor,
l'ocell s'hi abeura i l'acaricia
amb l'ala presa de lleu tremolor.
Per dar-li ombra els pins s'entrelliguen;
per no agitar-la s'amanseix el vent...

Aigua encantada, prodigi de fades,
pura neu fosa lliscant mansament!

Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il·lustracions: Oriol Moret

El bosc

El sòl és sec;
l'eixuta llicorella
ens llisca sota els peus,
i les gatoses
esgarrinxen arreu, despietades,
amb mil agulles
aspres i punxoses.
D'on treu, el bosc,
les mates tan florides,
i les meloses cireres d'arboç,
i el verd tan verd
dels pins i de les molses,
i el rovelló
tan roig i tan gustós?
Com surt, d'un lloc tan àrid,
tanta vida,
i aquest batec de creixement constant?
Preguntem-ho als ocells,
a les abelles, als esquirols...
ben cert que ells ho sabran.

Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998

Il·lustracions: Glòria Garcia

El Premi Nobel

Com a un parany, jo acorralat, com una fera.
(Al món hi ha gent, hi ha llum, hi ha llibertat.)
S'hi sent la fressa de l'encalç, al meu darrere;
no veig per on podria haver escapat.

Veig el bosc fosc, i veig l'estany, tota la vora,
i veig estès, caigut, el tronc d'un pi.
Veig que el camí tallat no em deixa sortir fora.
Ja és ben igual què em pugui succeir.

¿Quina perversitat he fet, quina vilesa?
¿Soc monstre, o assassí, o un criminal?
Jo he fet que el món, sencer, plorés per la bellesa
de la terra del meu país natal.

I amb tot -i al caire de la tomba, que em reclama-,
un dia, i això ho sento assegurat,
perdran la força el mal i la calúmnia infame,
vençuts per l'esperit de la bondat.

1959

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Mirant la neu

Amb el bastó a la mà, esguardo la neu pura
Sobre el rierol una nuvolada avança
    com una mar amb múltiples onades
Un llenyataire entra a la casa coberta de neu
El sol gèlid davalla darrere el pic escarpat
El foc crema les herbes damunt la muntanya
Dels pins s'eleva una fumarola en espiral
En el camí de tornada cap al temple
M'arriba el so de la campana que vibra al crepuscle

Jia Dao (779-843)

 Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo

Amb cal·ligrafies de Shi Bo

Traducció catalana de Núria Periago

Els nostres pins

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, o pi de la carena,
dolç monument de l'horitzó;
salut, marina visió,
o pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t'excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort de nostres passes,
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t'estiregasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida,
que sents al cant dels reguerols:
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d'esquirols;

pi esborrifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu:
pi sospirant, cenyit de l'heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu la font, a dalt un niu!

Amic suau, d'aspres cabells!
com savi antic dones consells,
i sumptuós com un califa,
et fas tot l'any una catifa
de tos mateixos pels vermells.

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és tal rel, com nostra fe.

Josep Carner. Poesies. 1991

Il.: Francesc Artigau

Vora la mar, els pins

Muntanya avall, vora la mar, els pins

davallen fins la sorra
tan desitjosos d'entrar mar endins,
que en ells veiem el moviment de córrer;
i oïm la veu de llur desig ardent
com una torrentada,
muntanya avall cridant sobre el pendent

que s'esllangueix on se desfà l'onada.

Josep Maria López-Picó, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

Al meu jardí

Al meu jardí hi ha un gran pi
que fa pinyes de pinyons.
Hi dorm algun estornell
que menja oliva arbequina,
de la fina.
L'oliveta té un pinyol
petitet:
pinyes, pinyons,pinyolets,
quan dormo sota del pi
cauen pinyes i pinyons
i pinyols d'aquells rodons.

Olga Xirinacs, dins,

Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

Idees al vent

Des del cim dels meus penya-segats
-que són meus perquè encara ningú
hi ha posat tanques-
em plau, en un matí de sol brusent,
respirant amb anhel la llevantada
que fa més blau el mar
i més blanques les escumes de la cala,
deixar que voli lliure el pensament,
que les idees, tot just al vol insinuades,
per damunt de pins i alzines,
sense retorn, se les endugui el vent.

Joan Adell Álvarez. Sorrejant. 2007

Premi de Poesia Miquel Peris Segarra 2006

Soc així

Déu va escollir el meu bressol
sabent que m'agradaria,
va guarnir-lo amb pins i sol
i el mar que jo preferia.

Perquè soc mescla de pins
i salabror de mar blava,
estimo el bosc terra endins
i admiro l'onada brava!

Soc roca d'aquest terreny,
tinc com ella arrel profunda
talment com el pi ferreny
fort i auster d'ombra fecunda.

Aimo el verd del bosc ombriu
i del prat quan treu florida
i el blau fort del mar esquiu
quan encrespat perd la brida!

Bosc i mar, són forjadors
del meu ser i del meu viure,
com en gresol se m'han fos
terra i aigua en un somriure.

(fragment)

De De cor endins, p. 11 i 12

Pepita Gallart i Mallol  (Calella, 1923-2012)

Dones poetes de la Maresma. 2020

Eds.: Emília Illamola i Queralt Morros

Recordant a Costa i Llobera

                               ***    

Cantor de nostra terra: L'eterna primavera
conserva de ses fulles ton immortal llorer.
La teva obra és ben viva i plena d'esponera
encar que te retessis en la mortal carrera
                com un gegant guerrer.

Encar que te'n pujassis, amb vol d'ala valenta,
aquí ens hi deixares un rastre de claror;
amb ella ta figura s'auriola i s'augmenta...
Igual com resplandia, voltat de llum ardenta,
               el pi de Formentor.

                                        16 octubre de 1947

Fragment

Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999

Pròleg: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

L'encís del paisatge

  Afores de Montpeller,
a prop del Mas de la Merla,
un dematí clar i serè
que fa madurar les messes.

  En un predís del jardí,
els dos amics enraonen.
Temes: les lletres, les arts,
les noves de Barcelona...

  Mentre parlen, un encís
de llum i olors els penetra;
l'espectacle natural
de llurs sentits s'apodera.

  Davant d'ells hi ha el camp flairós,
ampla vall assolellada
que s'alça en suau pendent
per mostrar millor la ufana.

  Aire net sota el cel blau,
pins, xiprers, blats i oliveres;
els ceps verds dels grans vinyars
com penats s'arrengleren.

  Sobre els alts pins i els llorers
xisclen el vol d'orenetes,
sobre el roserar vermell
brusen lluents les abelles.

  Paisatge clàssic, llatí,
de cel i terra harmonia;
miracle etern,
fet de colors i de línies.

  Els dos amics han callat.
La visió els meravella,
i amb un silenci devot
miren la natura en festa...



Montpeller, 12 de desembre del 1945


Records de més ençà

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous
Ed. i introducció: Elena de la Cruz Vergari

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.

Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)
Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.
Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!,
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

Receptes vegetals

Amb les fulles del til·ler
es perfuma el ximpanzé.

Amb fulles de la pomera
ja arriba la primavera.

amb fulles del codonyer
brilla el barret del barber.

Amb les fulletes del pi
es fa l'ombra del camí.

Amb fulles de la perera
el mal fuig del lloc on era!




Antonio Rubio. Versos vegetales. 2001


I traduïda al català per Vanesa Amat, dins,

Quin embolic! poemes, contes i altres textos per llegir rient. 2019

Il·lustracions: Morad Abselam

La netedat

La netedat. Sobre totes les coses,

la netedat, unes fulles alegres,

d'un verd intens. Una pulcra memòria

de tendresa, pins i de fonts remoroses;

vivaç, el riu amb infants...

Fragment

Vicent Andrés i Estellés. Les pedres de l'àmfora. 1974