Recordant a Costa i Llobera

                        «Ven muerte tan escondida,
                          que no te sienta venir...»
                                            Santa Teresa

CANTANT amb veu augusta les glòries de Teresa,
vengué la mort callada... no la sentí venir!
Vengué tan amagada que fou una sorpresa.
I la cançó que deia, tallà i deixà suspesa...
                     Cantant es va morir!

La càtedra sagrada, sobre la terra impura
l'alçava en aquella hora, quan la germana Mort
li va mostrà el paratge de cel i de llum pura
a on la glòria eterna per sempre més fulgura...
                    Oh vida! Oh noble sort!

Que és noble sort excelsa emprendre la volada
cap a la vera vida, on no hi ha dol ni fel;
a on per arribar-hi traspassa la boirada
aquella ànima bona que es veu predestinada
                  a les amors del cel.

                              ***    

Cantor de nostra terra: L'eterna primavera
conserva de ses fulles ton immortal llorer.
La teva obra és ben viva i plena d'esponera
encar que te retessis en la mortal carrera
                com un gegant guerrer.

Encar que te'n pujassis, amb vol d'ala valenta,
aquí ens hi deixares un rastre de claror;
amb ella ta figura s'auriola i s'augmenta...
Igual com resplandia, voltat de llum ardenta,
               el pi de Formentor.

                                        16 octubre de 1947

Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999

Pròleg de Guillem Colom.
Epíleg de F. Bonafè.