hi ha alguna cosa imperialista

      «¿Cómo es este eje, que desde los genitales a la boca me atraviesa,
          este eje en el que definitivament tendré que engendrar el mundo?»

                                                                           CHUS PATO

hi ha alguna cosa imperialista
en engendrar el món

en dir com es dirà     allò
l'acomodes a tu
el   doblegues   a la parla
submís a les teves expectatives
i a la mesura pròpia de les coses

l'inabastable ens anihila

per això el delimitem
atorgant-li unes grafies
hi associem uns fonemes
en fem regles i normes
que fixem en gramàtiques
fent llei de la necessitat
i ordre de la nuesa

per això l'esgarrifança
del que encara no té nom
                 salvatgia i escarni
d'allò per desembravir
                 esglai i tara
del que encara
                        no

Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (1r)

L'U enclou la concòrdia.

El Ternari? Sí, el Bàsic (els tints fonamentals)
i el Transcendent (l'infinit de matisos).

Trasmudances
com de metalls per l'acció del foc:
cavaller, ànima pura, serafí
«Àngels», blancs,
d'escardots blaus, grocs, porpra.

U per U per U?
Pare! -amor (saviesa, energia)
que, imponent al moment daurat de les aurores,
engendrant tothora el Verb
-gràcia (veritat en atzur,
en ros com un fil d'or, en vermellenc
assimilant-se a ferro roent al roig blanc)-
produïu l'extens transfigurant Esperit,
Música d'una Idea Expressió
-vida (aire engegantit entre les fulles,
refiladissa als arbres verds,
esgranall d'estrelles a la nit,
glops d'oreig, obacs al pic del sol;
llampecs no percebuts i sobtoses tronades,
calamarsa, desfets de temps (fortuna);
esfondralls, terratrèmols, llamps, inundacions;
erupció de volcans, incendis, mort...
Transcursos de dissort per fins irrevelats).


Fragment de la primera part.



Sebastià Sànchez-Juan, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part.

A cura de Giuseppe E. Sansone.  

Ni jo ni aquest deler de fer

                    On eres tu quan vaig crear la Terra?
                                                    Targum de Job
                                                           JOB, 38.2


Ni jo ni aquest deler de fer
que m'omple els dies,
ni la mà que completa el meu gest,
ni els ulls que riuen
dels fills que hem engendrat.

Res d'això no existia
quan vas crear la Terra.

Ets anterior al temps
i arreu hi ha el teu silenci;
interpreto tan sols un instant
d'aquell somni que llavors et va néixer.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

ARS

Que tenir les paraules en vers
per dir que deixes constància
no sé si conforta, però bé diverteix.
Confirma que, si respirar és necessari,
ho és això, també, de dir-me
a mi mateix, o a tu, alguna cosa.

Els altres lectors són veients
que ens observen, obscens, des del front.

Que mentre omples pàgines
vas engendrant un tresor de signes.
Per obra del temps se't revelen
alguns enigmes, només. De vegades
grafies plaents.

Que tenir les paraules en vers,
retallat o dispers,
és poc? És molt o no res?
Secret d'un hivern.



Víctor Obiols. Carrer d'hivern. 1983

Il·lustracions: Josep Sales

Pròleg: Eugenio Trías

Epíleg: Francesc Badia