Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 d’agost de 2016

Itineraris pel Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà

Fruits blaus al Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà per Teresa Grau Ros
...
A l'inici de la campanya de defensa dels Aiguamolls, 
l'estimada M. Àngels Anglada escrivia a Les closes,
la seva primera novel·la: No restareu pas decebuts en
veure la plana... Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem 
saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes 
contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, 
ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades
d'àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror
d'avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.

...hi haurà gent que s'iniciarà, que s'enamorarà perdudament 
dels ocells i dels estanys gràcies a aquestes pàgines.



(Fragments del pròleg)



Jordi Sargatal i Vicens, dins,

Els teus poemes

...
Els teus poemes són instants,
i l'un rere l'altre s'encadenen
com baules que ens rellisquen
suaument de les mans i que no
empresonen res. Són gàbia oberta.
El llibre és nus de seda que es
va desfent en llegir-lo i
que no ens deixa cap senyal
al cos si no és el de la carícia.


(Fragment del pròleg)




Manuel Forcano, dins,

Susanna Rafart. Retrat en blanc, 2004


Alliberació

Tan àgilment el nus de l'aventura
fou deslligat, que jo, sense fer res,
em vaig donar com una criatura
amb els braços flotants i el cor sorprès.

Daré la mà a qui em guiarà, com dava
tota ma vida a qualsevol somrís.
Ja n'he sortit, per la tangent blanc-blava,
del cercle de l'encís.



Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa. I, 1924-1933, 1995

EL MAR

                                       Per a Mayte Vieta

El mar és un retorn.


Matriu i sepultura,

gira el seu rostre d'horitzó
cap al cor de la tarda.

Deses els ulls

endins del cristall verd
travessat per la llum.

Ressona el lent batec

i un vell astre s'apaga.

Crema el Sol als teus llavis.


Neda el cos

i ets gest d'aigua dins l'aigua.

Són un somni les ones,

la pell.

I et commou el silenci,

el seu tacte.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010


28 d’agost de 2016

COMETA

En un dia bonic i per les muntanyes de Melbourne,
una dona caminava per davant dels seus cabells.
Era oliosa fusta preciosa, suau per no trencar-se,
el vaivé li penjava de les sabates i ajudava
a dibuixar seguicis, com títols que s'obren per mengecar
el camp, delimitar per files madures de vestits,
una ala folrada que no podria alçar-la en absolut,
sols podria volar per si mateixa, lliure amb l'esperit.
Un regal esplèndid
de la vida i d'ella, raspallada de tota calma
i fora, les abstraccions insinuades de la boca,
no es veien, tampoc el que queia i el que quedava per viure.
Només el detall, aquell aiguamoll amb les línies d'aigua
i el seu caminar brillant en forma de cometa, davant del sol.


Les Murray. Poemes subhumans, 2000


26 d’agost de 2016

EL PESCADOR D'IMATGES

Petra Borén, f. 1963. När allt förändrar sig, 2006, Maleri, akryl. Statens konstrad SK0711-029 per Teresa Grau Ros
Jo trec estels en aigües matineres
per a ta complaença que em somriu.
El meu cor, gaudiós de tes banderes,
és vaixell dels teus ulls d'emperadriu.




Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa : I : 1924-1933, 1995


CANÇÓ D'ENONE

              A Núria Espert


Veig glatir de llavis

que no s'obriran, 
secs d'una dolenta
set d'aigua de mar.

Ja des de trenc d'alba

s'arboren cavalls.
Al bosc, galopada
mort esdevindran.

Dorm. Oblida l'illa

on naixies. Saps
com tan sols boirina
se'ns tornen els anys.

Fidels ulls vigilen,

han endevinat:
cap als blaus asfòdels
no vulguis anar.

Fa la llum mirada

dring de prim cristall.
Segueix solcs de relles,
l'aire dels canyars.

Caven les aixades

dejorn en els camps.
Vent daurat passeja
per tots els rials.

Falcons urpejaven

llargs camins solars.
Les ferides altes
vessen claredat.


Salvador Espriu. Les cançons d'Ariadna, 1995


18 d’agost de 2016

LLIBRE,

obre't com un ventall pluricolor
en les mans amigues.



Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I (1924-1933), 1995

Introducció

A posta hem deixat de remarcar la valor
en conjunt de la poesia de Ramon Llull i 
la del seu misticisme ardent, car això ens
hauria portat a fer consideracions sobre
la seva obra en general, més pròpies de
futurs volums d'aquesta col·lecció. I és que,
segons el que dèiem suara, no tot allò que
En Llull escrigué en rima és poesia, ni les
seves obres rimades -salvant casos esporàdics-
són les més interessants en aquest aspecte.
Ramon Llull poeta, en lloc no es manifesta
tant com en molts dels seus tractats escrits
en prosa, entre altres el magne Llibre de
Contemplació i la novel·la Blanquerna, que
conté aquell breviari místic que es diu
Llibre d'amic e amat.


(Fragment)


Ramon d'Alòs-Moner, dins,

Ramon Llull. Poesies, 1980

Lo desconhort, XXXVI

«Ramon, els filòsofs que existiren antigament
d'aquesta Art que tu tens no tengueren coneixement,
per la qual cosa sembla que no sigui de gran profit;
i si ella fos vera, hauria estat en el començament
pels filòsofs trobada, car llur enteniment
fou més alt que el teu. Però si no dic veritat
i l'has rebuda de Déu, estàs equivocat
quan tems que després de la teva mort véngui a no-res,
ja que tot allò que Déu dóna ve a bon compliment.
Més encara, mentre que els antics vivien,
les arts que conreaven no foren objecte de lloança,
sinó que ho han estat pels altres posteriorment.»


Ramon Llull. Cant de Ramon ; Lo desconhort, 2005

17 d’agost de 2016

Capvespre

Cansada,
torno a Claret
sota l'embruix
d'aquest capvespre
encalmat,
que ja declina.
I una remor fugaç
sembla musicar
els records,
que ressonen llunyans,
com la claror del dia.


Helena Creus i Esteve. Capvespres, 2000

LLEIDA A MARIA

Hi té la casa oberta i franca,
és al taller amb el Blau al front
i a l'Acadèmia amb capa Blanca.
Maria, a Lleida, és al seu món.
           Oh, com us plau
           el Blanc i el Blau.


(Fragment)


Antoni Fortuny i Feliu. Santa Maria d'Avui, 1999

A LA MARE

La Noguera Pallaresa al terme de Tremp per Teresa Grau Ros
Tot el que jo he fet
ha sigut seure'm vora el riu
i donar-vos aigua.
Quan me n'hagi anat,
sabreu veure el riu?






14 d’agost de 2016

Entenc i sent

per Enfo (Obra pròpia) [CC BY-SA 3.0 es (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/es/deed.en)], via Wikimedia Commons
Solament dius entens més en bondat
mes jo entenc i sent també en experiència
de muntanyes de la mar, pau, vots
i planúries de la nostra terra.

Entenc i sent com hem crescut i madurat,
el coratge i les mirades que ens han guiat,
l'aprenentatge continuat i la senda o via
que entre tots hem creat.

Sentiment estès i perdurable
d'un territori barreja de vida
alegre, saludable i civilitzada.



Teresa Grau Ros


BLAU

                      Per a Joan Hernàndez Pijuan

                   I

T'empeny, càlid, el vent
i allargues una mà
perquè el tacte del Sol
se t'escampi a la pell
amb la joia del blau
i t'abraci, lluent, el migdia.

I sents el nu batec

on al cor et ressona
el pols antic del món
i l'aire és un alè
que beus i que et dibuixa.

Tota la vida et cap als ulls

quan mires el silenci
i veure és un retorn.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : 1984-2009, 2010

13 d’agost de 2016

XLII

Crec encara en el destí dels ulls
i en la remembrança d'un món
en què vaig cercar somnis i promeses,
en què vaig respirar territoris i roselles
i on ara habito aquest designi d'escuts i solsticis
per tal de fer sobreviure uns pocs mots
amb l'esperança de poder, amb ells, saber-me i preservar-me.

...

                                       Recordeu-ho:
tot mot necessita un sol alé per ser habitable. Viviu-lo,
assoliu-lo entre els parpells i els exilis,
sotmeteu-lo entre els records i els capvespres
ara que encara el segle no us ha malmés projectes
i plenilunis.


(Fragments)



                                                     Vall de Fadiel,
                                     Estiu de 1989 - Gener de 1991


Manuel Garcia Grau. Els signes immutables, 1991

12 d’agost de 2016

EL FORN VELL

   El forn fa olor de romer
i de pasta assaonada.
El forn està empolsegat,
té pols de farina blanca.
En l'alcavor, fosc i tebi,
va fent-se bona la pasta.
Les dones canten i pasten
mentres els pans en la calda
-grossos pits arrenglerats-
es fan la crosta daurada.
El forn fa olor de romer,
de matissa, de muntanya.

   Sota arcades de mig punt
les dones pasten la pasta.
En la boca, negra, enorme,
com una llengua la pala
posa i trau llandes i llandes:
el pastís i la monjàvena,
la magdalena i el cóc
i la rolleta ensucrada.

Els mostatxons, a dotzenes,
exornen papers d'estrassa...
Sota arcades de mig punt,
olor d'amor casolana.

   El forn, tan vell com el poble,
se recolza en la muralla.
El carrer, estret i blanc,
allunya mosca i ventada.
Els matxos quan porten llenya
l'embossen de banda a banda.

   Si hi passes, guarda't dels feixos,
que et ferirà l'argilaga
tota florida de groc,
tota florida, tan clara!
El forn, tan vell com el poble,
té encara la vida llarga.

   Ai, forn escombrat i amplíssim,
ros de paneres de canya!
Has cuit el pa que ha menjat
durant segles cada casa
i ara tens encara encesa
enmig del teu cor la flama
que allumena, cou i estova
el pa que mata la gana...
(Les dones canten i fenyen
i el llevat puja la pasta...)
Ai, forn escombrat i amplíssim,
tebi com una fogassa!

   El forn fa olor de romer,
olor d'amor casolana.


Carles Salvador. Elogi de la meua terra i altres poemes, 2011

DELS QUE EN TREUEN PROFIT

Hi havia una vegada...
Els intel·lectuals occidentals
mai no donaren vàlua a Auschwitz.
Molt poc generosos. Molt estranys,
quan diuen que va ser, precisament, aquest nom
el que els va fer guanyar per centúries
- la llarga guerra contra Déu.


Les Murray. Poemes subhumans, 2000


Jardí de Shakespeare

No et diré, pel teu art,
d'on han sorgit els arbres
que s'avancen com les gralles als teus anys.

Aquí tens la mandràgora i la rosa,

l'arç de la lluna, el gerd i l'albercoc,
i encara les violes greus sense designi,
perquè quan, tot perdut, ja res no t'assenyali,
puguis cavar la gràvida esperança
dels dies que vindran.




Susanna Rafart. Retrat en blanc, 2004

ÚLTIM

Deixo el cabdell, abandono a la sort
del pendent l'última oportunitat
de tornar a construir la casa i enfilo
el camí que puja dret cap als núvols
que cobreixen els cims de la muntanya.

(Fragment)


Manuel Queralt. Trit. 2000


9 d’agost de 2016

Camins

Buscar camins quan el sol
passeja lentament pels dies.
Dibuixar somriures, riures, rialles
i que el pas del temps em sigui
indiferent. Porto, dins, un cor
ple  d'esquinçalls, però no hi fa res;
la ment pinta colors i no deixa
que la solitud s'apoderi
de la teva persona.

Mirar amb ulls grossos el dia.




Imma d'Espona. Instants, 2007

Pr.: Rosa M. Font
Dibuix a la coberta: Ramon M. Carrera

7 d’agost de 2016

Des de les Closes, II

Recorda sempre aquesta claror
de la tarda -assuavida
pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos-
com la veus, ja enyorant-la, darrere els finestrals.

Recorda sempre aquesta claror
gràvida d'ocells quasi tots invisibles
fora d'una cardina que es gronxa
a la branca més alta del més alt xiprer.

Així la tarda del cor, abans resplendent,
és entelada d'ombres allargades
i d'aquest gris que em crida
el nom més estimat.
I també els ocells que em cantaven a dintre
s'encauen, errívols, i només
molt de tant en tant
un s'escapa, s'eleva del llac del silenci
i assaja una cançó des de la branca arrelada
en la llum de la fonda amorosa memòria.
`


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009



LA CREACIÓ

                        I

El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l'estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sopita.

                       2

El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se'ns liquava,
a poc a poc, tot l'enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
                                               A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plegar i ens en vam riure.

                        3

El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure del qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era a l'hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.

                        4
El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d'ortigues.

                        5

El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí de cel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.

                        6

El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen
a besar els peus d'aquells que els apallissen.

                        7

El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents i vint-i-quatre
llarguíssims anys.
                              No res: una fotesa!


Miquel Martí i Pol. La fàbrica, 1981        



Sóc a casa meva

Sóc a casa meva
La casa és al carrer de Balmes
El carrer de Balmes és a Sant Gervasi
Sant Gervasi és a Barcelona
Barcelona és al Principat
El Principat és als Països Catalans
Els Països Catalans són a Europa
Europa és una de les cinc parts del món
El món és un astre
i l'astre ens transporta sense treva
espais enllà.


Joan Brossa, dins,

6 d’agost de 2016

El món és teu

Attesa d'Angela La Rosa (Catània) per Teresa Grau Ros
Mentre tu esperes el teu dia,
el teu moment, la teva hora de glòria
creues els dits i t'encomanes
a un destí que mai arriba, ai vida.

El temps fuig per no tornar
mentre tots fem altres plans,
tot comença amb un sol pas
i l'únic rumb possible és endavant.

Ei, avui el món és teu
la vida no s'espera
pren impuls i sent
que avui el món és teu
no miris mai enrere
cavalquem el temps.

Que no hi ha exactes, ni perfectes
sols miratges que ens enceguen, promeses.

Les millors coses, les més bones,
les que no tenen mesura, ja són teves.

Des que neixes fins que mors
hi ha una brúixola al teu cor,
pren-la i viu cada segon
com si fos l'últim dia en aquest món.

Ei, quantes cançons hem deixat de cantar
per la por a desafinar.
Ei, quantes ocasions hem deixat escapar
digues-me qui ens les tornarà.
Ei, quantes emocions hem deixat de sentir
per temor a ser ferits.
Ei, quantes veritats hem callat com covards
potser és l'hora de canviar.


Catarres. Big bang, 2015

3 d’agost de 2016

XXVI

TAMA-NO-O


Fil de maragdes,
ànima, fil de somnis!
Si et trenques, sigui
com en un rapte, l'últim,
més dolç, de la memòria.



Carles Riba, dins,

Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes, 2003


què en recordarem

què en recordarem
de tan pobres illes?
El kekenu era un tigre
o un cocodril?
Era mouakena un rossinyol?
S'emplenen de llegendes
un imaginari escàs
com la terra que el sustenta.
Pobres fins i tot en esgarips.
Mancats fins i tot de predadors.

Se'n recordaran

els nostres successors
de la visió estereoscòpica
del myotragus?

Sabran de com podia alentir

el creixement
retardar la maduresa?

En reconeixeran

les narius endarrere?
La incisiva única?

Sobreviurem nosaltres, sabedors

de tota la nostra imperfecció?



Maria Antònia Massanet. Kiribati, 2015


2 d’agost de 2016

LES TRES PRINCESES

(de La-Kiu-Fenc)

En el país de Sim, en una cala blanca,
joves i belles, seien tres princesetes clares.
En cerca d'una nau la mar escorcollaven:
la nau que les dugués a l'illa somiada,
que en illa cal que visquin les dames benaurades.
I enllà, la mar
era blava.

En el país de Sim, en una cala blanca,
hom veia tres princeses, la flor dels anys passada.
I dretes romanien i totes tres ploraven.
I enllà, la mar
era blava.

En el país de Sim, en una cala blanca,
ja sense veu, tres velles princeses s'aclofaven;
prenien grans de sorra, la testa se'n ruixaven,
cregudes que es posessin flors gemades.
I enllà, la mar
era blava.


Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes, 2003


CAMÍ DE CADA DIA

Camí de cada dia,
fet no ben bé a la mateixa hora,
et retrobo pertot, en l'aire, a les butxaques,
en forma vaga d'esperança nova.

Quan t'oblido romans, però,
i quan fins oblido que estic content
em reserves una sorpresa
per si la sé trobar.

Meravelles de nacre i de lacre
arreu.
Camí de cada dia, per a la meva joia,
lleuger lleuger pendís del cel.


Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa : I : 1924-1933, 1995



Ressò de veus llunyanes

Ressò de veus llunyanes,
transparències,
núvols de fulles primes
que, blaves, suren,
s'embaulen
i davallen
sobre el mirall de l'aigua.





Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010