Melic endins
un cordó tiba el baf
umbilical.
De: Vuit haikus
Damià Rotger Miró. L'ésser i el llamp. 2025. P. 72
XXVII Premi de Poesia Vila Lloseta de poesia 2025.
Melic endins
un cordó tiba el baf
umbilical.
De: Vuit haikus
Damià Rotger Miró. L'ésser i el llamp. 2025. P. 72
XXVII Premi de Poesia Vila Lloseta de poesia 2025.
les mans de la mare
riuen a l'alba
amb pomells que
li ofereix
l'home
de mirar maragda
i cor net
que em gesta
al caliu
de la pell nacrada
i el parlar
amorosit que escolte
De: lladregot de monotonies.
Mercé Estrela Tena. Llengua de fang. 2026. P. 39
Pròleg "Ha plogut molt: la poesia de Mercé Estrela Tena" de Lluís Roda.
Nota biogràfica.
Premi Festa d'Elx 2025
Crec en el nom del meu pare
i sobretot crec en el nom de la meva mare,
crec en el dia
i sobretot crec en la nit,
crec en les indefinicions del Diccionari General de la llengua Catalana,
crec que el color de les flors
no és el color de les flors
ni és el color,
crec en la mort i crec en el somriure,
crec en la Via Làctia
i en les aurores seminals,
crec en la desesperança,
crec en el càlcul infinitesimal,
crec en els llops i crec en els anyells,
crec en l'atzar, que és com no creure en res,
crec en els virus i crec en els microbis,
crec en alguns poemes,
crec que la set és el nostre baptisme,
crec que la por mata la llibertat.
No crec en mi
però crec en el que escric.
Crec que demà és un dia d'ahir.
Crec que un final és un final, un punt.
De: Magnicidi (2022)
Eduard Sanahuja
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 73
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.
M'agrada més
escriure cartes a persones mortes que no pas a persones vives. Els morts
escolteu més bé. Les mares no us moriu mai. Us transformeu en
sang púrpura de Baudelaire.
Licor de mora.
__________________________________________________________
Gústame máis
escribir cartas para persoas mortas que para persoas vivas. Os mortos
escoitades mellor. As nais nunca morredes. Transformádesvos en
sangue púrpura de Baudelaire.
Licor de mora.
De Camuflaxe (2017)
Lupe Gómez
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 46-47
Traducció d'Eduard Velasco.
Dessobre la terra dura
anava fent ma drecera.
Passava el vent, sorollant
la canyes de la riera;
el vern era sense fulles
i seca la ginestera.
A la vora del camí
hi havia la casa clara,
oberta com un germà
i tèbia com una mare.
Jo duia closos els ulls
i feia d'esma la passa.
A la vora del camí
hi havia la bona herba,
el corriol amagat
i el dring suau de l'esquella.
Un ocell ratllava el cel
i ni el sentia ni el veia.
Però m'has donat la mà,
amiga, i el cor s'enjoia:
damunt la vinya s'ha alçat
en ample vol una alosa,
el sol és dolç com la mel
i a l'arbre li ha nascut ombra.
Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023
Il·lustracions de Ramon Rogent.
"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.
Arrossegues lleument la cama dreta,
encara que l'artritis no és, ni de molt,
el pitjor dels teus mals.
Mentre t'escolto, assentint amb el cap
al teu monòleg llunyà,
observo com tragines el pes dels altres,
i una nova mirada em retorna
la desfigura de la teva vellesa
i, amb ella, la buidor de la teva absència.
ーSaps una cosa mare? Jo no vull ser com tu,
no regalaré la vida als altres
ni els deixaré que triïn per mi.
Bel Granya. Mudar de pell. 2016
També es troba a:
«Extirpada de tu, mare»
Relacions entre mares i filles.
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 179-180
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
Vermells, amic com només n'hi havia
en temps de Catul,
en els seus colors lents en el·lipsis,
t'ofereix flors de ginesta
en un límit infinit de l'aire.
Parla certament a la teva vida solitària
en un lloc de la infància
en la fúria dels somnis i ja en ànsia
pel destí de l'home. La finestra
a l'altra banda dels arbres fa nusos d'imatges,
de pensaments. Es mou potser
per Vil·la Letizia en un temps
d'espais clars i ràpids
com la joia que t'assaltà per poc,
difícil, quasi una llei
que ancora el dolor. I a Vil·la Letizia
a la terra de llacs i de rius,
entre gent que estima la llum
i que no sap com surt del cel
mirava entre les fulles les teves mans
mentre deies paraules sense delusió.
Potser els nois de les teves escoles llunyanes
et cridaven endins,
i les filosofies volubles, aspres,
que t'obriren síl·labes no de cendres
sinó certeses visibles,
lliçons de l'ànima.
Les teves mans ardents
narraven coses que sentia
en un eco increïble
de llàstima, de sang, de llàgrimes
per cada cosa perduda
en l'amor que cal portar amb paciència.
Cap a on en la joventut?
Algú encara diu en la memòria:
"Per una garlandeta
que he vist, em farà
sospirar cada flor."
I ja no saps qui arrenca els versos,
si un noi en una aula o una veu estimada,
a tu mare silenciosa
de pobres, rics d'esperit.
De: Una lírica de circumstància.
Fa un dia rúfol, avui.
La petita es neguiteja,
es belluga, es remou,
massa hores engabiada.
«Juga un xic», li diu el pare.
Se'n va cap a la cuineta
sense ni mica de ganes
de fer sopes per a la nina,
i encara menys de banyar-la.
Tombada sobre l'estora
amb la pluja per companya,
entre un escampall de llibres,
tria aquell que més li agrada.
Treu de sobte el caparró
per preguntar-li a la mare
si llegir també és un joc.
Què li diríeu, canalla?
Surts a jugar?. 2018
Text de Núria Freixa Domènech.
Il·lustracions de Sofía Lana Martín.
Pròleg d'Isabel Ortega Rion.
T'estàs fent mentre et vas fent la casa
com si les dues fóssiu igual de valuoses,
el teu resguard i tu,
a dins d'altres resguards:
la mare que avui ha vist martinets blancs
i s'endormisca al sofà de dins de casa.
¿Com els va, als martinets blancs?
I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on vares començar
gratant un foradet per arrelar
en aquesta cavitat de la roca mare
entre corrents d'aigua.
A les arrels aviat les cobriran
capes de molsa vermella.
I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on continues construint:
hi ha part de tu que es va fent casa,
un sac prim com una pell estranya,
l'estatge primitiu on dorms, arronsada:
no cal cau gaire gros per créixer
entre aigües que un dia es trencaran.
La mare va sentint regar per dins
aquest fruit saborós que muda madurant:
llavor de rosella, pèsol, nabiu, gerdó
llima, préssec, papaia, carbassa que creix cap enfora
síndria que pesa.
Abans t'has dividit i dividit i dividit
com ho faràs després al món quan seràs
una
i alhora
tantes altres dones.
Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022
Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.
Tres crecs al sacre i torno a caure
-de la moto de la bici de la mare.
Caic perquè freno
perquè m'han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell
a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra
a no besar-la en places a la intempèrie
a no dir el seu nom si no és endins
si no és fluixet
si no és callant.
Tres crecs a l'os exacte
i l'infinit als peus
com una promesa falsa.
De: Com una pedra negra.
Soc
mare
filla
companya
excessiva
contagiosa
amigable
inconformista
lluitadora.
Vaig ser
espantadissa
estudiosa
obedient
disciplinada.
Soc
un poc deixada
mal dormilega
de vegades forta
i fins i tot valenta.
Soc feliç.
Lola Camps
De: Mare in itinere. Babilonia. 2016
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022. P. 41
Selecció d'Anna Ballester.
Introducció de Maria Lacueva.
Em regalima la solitud al ventre.
La mare, la mare segona, la mare tercera.
La mare, l'àvia, la tieta.
Ànima.
Entranya.
Llàgrima.
Les meves tres mares han mort.
Sé que el dia que pariré,
i pariré,
podré reviure't, mama.
Em regalima la mel al ventre.
De: Després dels esbarzers. 2018
Meritxell Gené
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 791-792
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
En el mercat de La Seu vam comprar dos pollets.
L'un tintat de taronja, l'altre de blau.
El meu era el taronja.
El del meu germà va morir l'endemà.
Estava encarcarat amb les ales esteses.
Al pollet taronja li vaig posar Charlie.
Corria per la terrassa.
Dormia en el quarto de la calefacció,
sota un respirador, al balcó del darrere.
Era estiu. Tal com em llevava el treia del caixó.
Em seguia pel pis. Si no em veia
estirava el coll i emetia uns pius aguts.
Mentre dinava se'm quedava a tocar.
Li agradaven els espagueti
i que li alcés els testos per cruspir-se les formigues.
El plomissol taronja va donar pas
a plomes blanques i a una cresta incipient.
Era un gall.
Creixia.
Les vacances s'acabaven.
La meva mare el va regalar a una dona
que tenia gallines però que no se'l menjaria.
A la tardor ens la vam trobar al forn del Serafí.
En saber qui era vaig interrompre la conversa
i ella va fer memòria.
"Els galls dindi el van picar des del primer moment.
No va durar gaire".
El forn del Serafí feia una olor de pa
agradable.
Poema inèdit
Teresa Colom
Es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 677
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta;
a dins,
molt sola i molt endins,
la Meravella;
ardent, la soledat
es lliga amb ella.
Per què?
A l'ombra del no-re
uns mots suscita,
i acuden com ocells
tots a la cita
els mots.
Alegres o capcots
-oh quina tria!
La prova cal del foc
i l'agonia.
Després,
es tanca al seu recés,
misteriosa,
i neix -quin temps més llarg!
com d'una fosa
d'encís,
el poema feliç
"Mare que bleixa;
Meravella, direm:
vida mateixa
ets tu";
però no ho sap ningú.
Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta.
Per a Pompeu Fabra
A Mestre Pompeu Fabra. Manuscrit inèdit (ANC 1-526-T-1).
Clementina Arderiu
A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 46-49
A cura d'August Bover i Jordi Mir.
Pròleg de Maria Teresa Cabré.
Ningú comprèn el nostre Stanley Kowalski.
Ningú percep la seva sensibilitat
quan llença cadires o escridassa la mare.
Ningú el seu crit desesperat
quan surt a caçar o s'esbatussa amb el veí.
Ningú entén la tragèdia
que li ha tocat interpretar a aquest home
que ha de desaprendre tota la seva masculinitat
i no pot, i no en sap.
{ VIII }
Laia Carbonell. Nibrós. 2020
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2019
També es troba a:
«El llop era ver»
Violències masclistes
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
My mother forbad us to walk backwards. That is how the dead walk, she would say. Where did she get this idea? Perhaps from a bad translation. The dead, after all, do not walk backwards but they do walk behind us. They have no lungs and cannot call out but would love for us to turn around. They are victims of love, many of them.
Xerrada breu sobre caminar cap enrere
La mare ens tenia prohibit caminar cap enrere. Així és com caminen els morts, deia. ¿D'on havia tret aquesta idea? Potser d'una mala traducció. Al cap i a la fi, els morts no caminen cap enrere, però sí que caminen darrere nostre. No tenen pulmons i no poden cridar, però els encantaria que ens giréssim. Molts d'ells són víctimes de l'amor.
De: Short talks (2015 [1992])
Traducció de Núria Busquet Molist.
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 130-131
Ens conduïres pels camins de la pau
i ens nodrires amb el pa de l'amor;
tristeses i joies, fadigues i enyor
els agombolares sota el cel més blau.
La plàcida vida i el més dolç folgar
prest es convertiren en penes i plors,
restaren les punxes, perderes les flors
i amb aquest bagatge vares navegar.
La nau que menares ja és a bon resguard
i per més que fora bufi vent del nord
tranquil·la reposa en aigües del port.
I ara, ens diries què té el teu esguard,
què té que encomana aquesta alegria
a tots els que encara lluitem dia a dia?.
A la meva mare
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
[amb aquarel·les de l'autora]
Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.
Llevantada, fúria
gel, boira, flama.
Estats físics que mesuren
la textura de la força
que desfermen dues gotes
en formar-se dins i fora teu
un oceà.
De: Amarar la mare, amarar a la mare.
Sandra Blanch. Amarar. 2024
XXVIII Premi de Poesia Màrius Torres 2023.
A la meva mare
Parla'm de la vellesa, mare;
de com admetre la caducitat del iogurt;
del glaucoma insistent
que m'entela les venes i l'ossada;
o del mal vent
que encara trigarà
i ja m'esguerra l'aquarel·la
dels paisatges de sol.
Em tremola l'esguard, mare,
emmirallat als teus cabells de fil.
Lali Ribera. Temp(teig)s. 2014
Pròleg d'Oriol Izquierdo.