La poesia

La poesia,
pregària de mare.
I el cant,
el plor del meu infant.

**

La música és l'aliment de la meva fortalesa.

**

La tragèdia
és no poder arribar
al pes de la llibertat.

Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020

Respiracions

Com un enyor de bossa i de ventre?,
com un record obscur del trip-trap
del cor de la mare? En la nit
que bressola el silenci
escoltes el batec d'un rellotge.
Diu un ordre tranquil,
una calma de llana i cotó,
una brisa menuda
que reporta el compàs,
la pura cadència del viure:

tic 

    tac

             riu

                  viu

                       
                         tic

                               tac 
    
                                    riu
                                         viu...

Josep M. Sala-Valldaura. Coordenades. 2018

La caverna

Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.

Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

XXVI Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó.

Saludar la fosca

Saludar la fosca
com una amiga.
Cors que s'abracen
fins a la nit de l'univers.
Cavalquen.      Cavalquen.

Mare,
crinera on m'arrapo,
galopem fins als solcs
que va traçant la nit.
Plantem-hi les llavors de l'alba.

XXIV

Rosa Font Massot. Esquerda. 2022

Pròleg de Quim Español

Quatre

maneres se sentir-se dona

Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. ¿I l'ànima?
¿Immortal?

Extremarem d'amor el joc.
Esposa
fèrtil d'enginy gosat
seré. L'amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.

Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare soc de cop i volta.
Infant, tu reies, i,
quina pau!

Secularment dona i destí
caminen;
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.

                     29 d'octubre de 1930

Clementina Arderiu, dins el llibre:

Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019

Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba

Il·lustracions de Jordi Pagès

Raig de sol

Fa temps que no tens pares,
ni tan sols et tens a tu,
sota aquest cel ferit de cendra.
Perdut com estàs,
dius paraules esbravades
que ningú no entén.
Ja no vols saber ni les raons
de la por ni les rialles.
L'oblit t'ha pres els ulls cansats,
i t'ha omplert les oïdes
d'ecos errants que s'amaguen
entre els ramells de les glicines.
De sobte, un raig de sol,
esmunyedís i pàl·lid
et sobresalta: somrius
amb la cara il·luminada del nadó
que, després de perduda,
retroba la mare.

Esperança Castell, del grup de poetes "7 de Cors"

Dins del llibre:

Trencadís. 2015

Pròleg: Francesc Parcerisas
Disseny de la coberta: Leonci Canals

La musa

Jo soc la filla de la poeta,
jo soc la germana de la poeta,
jo soc la mare de la poeta,
jo soc l'àvia de la poeta,
i la besàvia, i la rebesàvia
i la seva rerebesàvia,
jo soc l'amiga de la poeta,
jo soc l'amant de la poeta.

Jo no soc la poeta,
jo soc el subjecte del poema.

Jo soc la no-poeta,
jo no escric.

Jo tinc un destí més alt:
jo soc l'esquelet del poema.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

Parir

                       a Rat

Faràs el ple
vindràs
l'hora et serà donada
El moment
esperat
es farà teu
Els temors
les esperances
et lliscaran pel pit
i endins
de tu et fondràs
cap a la dolça llar
cap al desconegut
Faràs estada doncs
en aigües encantades
Rosa oberta
ofrena

d'espines i vellut

Lluna plena a la terra
escolta les veus amagades
La llei antiga et guiarà
per prats i fondalades
per núvols i estanys clars

Tantes terres cremades
gosaràs contemplar!

I tots aquells camins
que vares deixar estar
vindran a tu i et deixaràs
interpel·lar.

Els teus gemecs i crits
vella música acordada

Et cruixiran les carns
com fulles esventades
Et brollaran les fonts
amb nova llibertat:
la neu de les muntanyes
de camí cap al mar
El món en el teu ventre
La teva força empeny
i desraona el centre,
desfermes el volcà
imposes gravetat

Cavalca
enfila't
solca't
atrapa la marea
travessa els talls profunds
els fèrtils camps llaurats
Com amazona intrèpida
viatjaràs ben sola
als llocs més bells
i als més temuts paranys

Endins de tu l'amiga
la mare, la germana
Tota l'arrel que aguanta
llum fosca de la mina
Emergiràs llavors
dels pous
de les entranyes
I seràs poderosa
deessa
mare
díada

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort

Postfaci: Núria Pujol Valls
Portada: Clara Gispert Vidal

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç

Capvespre

—Mare, digues, per què els núvols
que abans vestien de blanc
de sobte ara s'engalanen
i es vesteixen de morat?
Per què els ocells ja no canten?
Per què el cel ja no és tan blau?
Per què les flors s'entristeixen?
Per què el sol s'està amagant?
Mare, digues, per què ara
just a casa hem de tornar?

—Perquè ve la lluna blanca
i el dia s'està acabant.

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

A partir de 8 anys

El meu rossinyol

La meva mare va ser un temps un cabirol
Els ulls d'un bru daurat
la gràcia
li va quedar del temps del cabirol

Era aquí
mig àngel mig persona —
i al centre era mare
Quan li preguntava què li hauria agradat ser
deia: un rossinyol

Ara és un rossinyol
Nit rere nit la sento
al jardí del meu somni en vetlla
Canta el Sió dels ancestres
canta la vella Àustria 
canta les muntanyes i els boscos de faigs
de la Bucovina
Cançons de bressol
em canta nit rere nit
el meu rossinyol
al jardí del meu somni en vetlla

Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa

Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany

L'antiga paciència

                            A la meva mare

Tu que coneixes l'antiga paciència
de desfer tots els nusos de la corda
i puges un pollanc zíngar vingut
a créixer enmig del cossi dels clavells,
deixa'm que senti en tu, com l'apagada
cantarella del mar dins la conquilla,
la veu de casa que el temps ja perdut
ha convertit en cendra.
Però és cendra de pa fosc i sagrat
—aquell que tu nodries amb l'alè
al forn obscur de la guerra— i ostenta
per sempre, eterna, en ella la filigrana
d'aquells teus cirerers arrabassats.
L'alegria, però, torna a aixecar la cresta
de puput als poblets desolats,
com el lilà que creix darrera teu
poc a poc, baluard de la massacre.
Recull encara i sempre el pidolant
niu abatut pel vent esquerp de març
i adoba les escretlles de la quilla.
No es queda sense casa aquell que escolta
al cap-al-tard la teva veu de conquilla.

Maria Luisa Spaziani, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció: Narcís Comadira

estiu, en algun lloc

en algun lloc, un sol. més avall, uns nois bruns
com el sègol s'insulten les mares i juguen a bàsquet, salten

dins de l'aire i s'hi queden. uns nois es converteixen en llunes
noves, foscos com genives, supliquen a l'aigua d'un blau

d'hematoma que s'alci, almenys que es remogui, almenys
que els torni un parell de pares ofegats. no començo.

la història és el que és. ja se sap el que ha fet.
mal gos. mala sang. mal dia per ser un noi

del color d'un juliol ben viscut. però aquí, ni a la terra
ni al cel, no ens recordem de les camises blanques

fetes vestits de robí. aquí, no hi ha llengua
per dir policia ni llei, res que es pugui dir blanc.

si nevés, la neu cauria negra. sisplau, no digueu que som
morts, digueu que som vius en algun lloc millor.

quan resem diem els nostres noms.
quan anem a comprar caramels, tornem.

Danez Smith, dins,

38è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2023

Direcció: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de l'anglès: Toni R. Juncosa

Paisatges de la memòria

                A la meva mare

I

De quan la meva pell
t'era paret i sostre
tu ja no te'n recordes

Ningú
serva
la pau primera
a la llum
de la consciència

La memòria
és
un lloc
des-habitat

II

Digues-me, pell
com era l'aigua
-jaç i aliment-
d'abans del jo?

Com era el riure
de la mare
el seu batec
la seva olor?

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort

Postfaci: Núria Pujol Valls
Portada: Clara Gispert Vidal

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç

Viure no és fàcil

Viure no és fàcil,
home o dona, tant se val.
Sol, humil i senzill.
Jo, dona, comparec davant
la humanitat que m'acompanya
sadollada de llibres
que m'han donat la força,
perquè res desgavelli els anys viscuts;
jocs de paraules, versos i poemes
em va ensenyar la mare.
Us parlo d'un temps suspès
en els remots rius dels més íntims secrets
i tot ho escric en el mur més lluminós del pensament.
Retrobo el gest perdut
en la fonda ombra de la terra,
alegre i silent vaig fent viatge.
Tot ho recordo a través
del minso flascó dels anys,
                                          que vessa lent.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau

Principi

    Llavors va caminar i va beure una rara gota:
    El mar.
    I els peixos —
    Es reuniran els peixos amb ell?
                                         PAUL CELAN

Plores valent.

Definitiu, el tall, vessa principi:

escriure de nit i escriure malmès i escriure de cos que ara estira,
vol sang, que ara estripa, vol cel, l'aucella mare, el cant sever, la
trena solta.

I escriure expulsat.

I escriure cor clus i amb la llengua girada.

I escriure amb la neu i amb la rosa que es perd i amb la que ens
treuen.

I escriure en els pols fins que la fosca es faci clara i la claror,
sempre estrangera, tingui tots els colors del color negre.

Plores valent.

Li portes els peixos.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz

Onada

No ploris pus.

Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si els peixos
tenen ombra
dins les profunditats
de la mar.

No ploris.

Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si hi ha ulls
que ens pertanyen
dins la foscor.

No ploris.

Ta mare
ha anat al riu
a cercar records.

No et trobarà.

De: Tríptic de l'infant

Lucia Pietrelli, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 16

Massacres

El càtar assassinat per la mà d'Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes
           dins Nagasaki.
L'orfe de tres anys del camp d'Auswichtz que només deia
           una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S'estaven allí entre piles de cadàvers.
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren
          un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells
         barrejats,
sobre el terra, damunt l'herba que se'ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu.
        Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent.
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com
        en la vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.

Dolors Miquel. El guant de plàstic rosa. 2017

LIV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia

Dos veïns

Dos veïns desconeguts que mai no se saluden
quan s'encreuen, un dia es descobreixen l'un a l'altre
en un país llunyà, com és ara Groenlàndia,
i tanta és la sorpresa que s'abracen.
També nosaltres dues, que sempre ens encreuàvem
ignorant-nos, avui hem sabut
que aquell dia precís de tal mes de fa tan poc
vostè va perdre el pare, jo, la mare.
Aquella data, immensa entre rostres anònims,
era la nostra Groenlàndia.
I ens hem abraçat per enganyar el fred.

Cèlia Sànchez-Mústich. Mudança endins. 2022

Fotografia: Florenci Salesas.

Epíleg de Jaume C. Pons Alorda.

empelt

       Il pensa qu'il en allait du monde des hommes comme
      de la botànique. À la fin, une espèce prenait les pas
      sur l'autre... 

                                                     Leïla SLIMANI

com un empelt / enraone amb les plantes
plançó secret / que escolta ple sa mare
amb solitud / amb la terra en saó

a mi em conec / en el reflex del verd

com més l'entenc / més llum i saviesa

Pasqual Mas. Geòrgiques. 2022

XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira.

Al meu fill

                                                      Gener 1915

Fill meu, tu no tenies l'edat d'anar a la guerra.
No hagueres de respondre a aquell immens «Present».
Podia imaginar a la teva naixença,
que estaves destinat a romandre vivent?

Tres, quatre anys més que tu, els infants moren,
perquè són uns infants, aquests sublims minyons,
engrescadora flama del fons dels horitzons,
mentre tu, dolçament, al meu costat reposes
i al compàs delicat i angoixós de les hores
amb veu estudiosa recites les lliçons.
—I heus ací que l'anyada tan fàcilment avança.
El meu cor cada dia és menys habituat
a la misteriosa i sangonent matança,
i penso en tot això amb un cor apressat
mentre tu enquimerat amb la Història de França
poses damunt la taula sense orgull ni recança
una mà sense glòria, humil, i que no ha matat.

                                                     V/1933

La trobareu al llibre:

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

Es publicà a:

Anna de Noailles. Les forces éternelles. 1920, p. 17