Cançó de diumenge

Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!

Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.

Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!

El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64

Il·lustracions de Ramon Rogent.

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

Després de la tempesta

La tempesta ha passat i ha impregnat l'aire.
Tot viu i alena com al paradís.
Als gotims que lilegen, en tot l'ample,
s'abeuren els lilàs de raigs fresquius.

Tot reviu amb el canvi de l'oratge.
La pluja xopa teules i saltants,
i al cel s'hi fa més clar cada vegada,
darrere els núvols negres, un cel blau.

Les mans d'artista, més totpoderoses,
fan neta tota cosa per rentar.
Als seus tallers, la brutor, la transformen
en vida i realitat; passat, en fan.

La tempesta ha portat els records d'un mig-segle,
i ens torna enrere a un passat conegut.
El segle en fuig, de la tutela seva;
ja és hora d'obrir portes al futur.

Ni els xocs ni les revoltes no desbrossen
camins de vida nova per ningú,
sinó revelacions, tempestes, coses bones
del fons del foc de l'ànima d'algú.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Ara que és tard

ARA QUE és tard, i en el recer d'hivern

escalfa poc el sol,

en l'horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,

la imatge deliciosa d'abundosos oratges.

Ara que és tard, és hora d'inventari.

Quin gruix, el llibre de la vida!

Del rellotge de sol l'ombra aturada,

no en sents la més petita angoixa.

Cap recança: estava previst.

Tots els reductes

de fosca són llum dels teus actes.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

Menteixo si dic

                                         A Ponç Pons  


Menteixo si dic que he cremat
les dreceres del bosc i he interrogat,
enllà del crepuscle, les escletxes
                                                    de Déu.

En les seques hores de la nostra llengua,
de les runes naixerà el pur.
Habito en la lluor quan puc,
des del vers, conèixer l'altre;
desdoblar-se per ser un mateix
i poder dir, amb honor horacià,
el meu jo és el poema.

                                     Els fets,
paraules en el vers, ens fan,
a tu i a mi, vidents del nostre viure.
És per la llengua que tinc una pàtria
i puc, encès, abraçar-te.

                                      Encara
que gemegui no m'enterris les mans.
Jo no soc res més
que el que tu pots, de mi,
                                          aprendre.



Joan Fortuny. La ventura dels oratges. 2004

El canyar

El canyar posa
als llavis de l'oratge
ses deu mil flautes.



Joana Raspall. Batec de paraules, 2013

La gàbia del llenguatge

El cap dels homes és un món petit?
¿Quants de mons em separen de la imatge
del món? ¿El dia és nit o bé la nit
dia? Quants d'arbres formen el boscatge?

La imatge és el real o bé ens confon?
Il·lusió real o fals informe?
El meu llenguatge ja no imita el món,
sinó que amb mots ben lliures el preforma.

Fora mons de segona mà! En l'intent
arrenco la disfressa del llenguatge.
Deslliura els mots, paisatge de la ment!
Xarxa conceptual, bon vent, oratge

i mar per córrer! Em sembla un mal ardit
si el món no és sinó un cap engrandit.


1974


Joan Brossa. Els ulls de l'òliba. 1996

Rêverie

Una hora de morats en aparença
     Sovint barreja moltes causes on
El sol té com a indigna aquella immensa
Solidesa que es confon amb el món

S'obre la via lliure de l'oratge
Sona un timbal l'ofensa però bat
El sol i oscil·la com tot un fullatge
Amb gust vital de bosc il·luminat

Abocaré la pols amb dues cartes
Escrites amb perfils de paradís
Despentinant-te amb un ventall t'apartes
I passes de vermell de verd de gris

Els peixos de la brisa obren el dia
I aturo  al teu cabell la meva via.

Joan Brossa. Cappare, 1984

amb ulls oberts

amb ulls oberts d'extremades pupil·les
mires la mar, l'extensió blavíssima,
mires la mar, el favorable oratge


L'Odissea I, 6

Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992

Ed.: Jaume Péres Montaner

Nadal

Oasi d'alegria

en temps de mal oratge,

el meu Nadal d'infant.

Cada any sento que em burxa

amb amor i tendresa

sota aquest cel convuls.

Quimera d'un sol dia,

clam confós en silenci,

somni sense final.

                             (1981)

Francesc Vallverdú. Temps sense treva. 2009

Ha arribat la tardor

Ha arribat la tardor i el fràgil

oratge fred, i les clarors

fèrtils i devastades. Passa

una ramada d'estornells,

negres, lluents, volant de pressa.

(Fragment)

Lluís Solà. L'arbre constant, 2003