Cullen mores

  S'estimava més guaitar, tot ençà,
      les menudes coses coneixents.
                     VÍCTOR CATALÀ

cullen mores.

els dits tacats,      la roba
que se'ls enganxa
als esbarzers.       la vida

aferrada a aquell  riure
regalat,                 tant

sí com no.

5

agost de 2020

Maria Josep Escrivà

es troba a:

Reduccions: revista de poesia. Tardor-hivern 2023. Núm. 120. P. 40

A collir mores

Hem anat a collir mores
aquesta tarda.

Calentes encara
les volíem totes:
rogenques, verdoses, morades...
madures o aspres.

A cada gest
i a cada tast,
preníem un bocí d'estiu
que s'escapava.

Rogenques, verdoses, morades...
madures o aspres.

Que lluny queda
—m'has dit—
l'hivern, aquesta tarda.

Versos a galet : poemes d'escola i carrer. 2016

Text de Núria Freixa
Il·lustracions de Marta Mateos

Pròleg de Cinta Mulet Grau

Caixons

Cada setmana cull tomates
i en faig caixons per a l'hivern.

No em queda res més per omplir-los,
si no és un gest que ve de tu.

Tenc la tristesa manllevada,
visc un delit que no em pertany.

Però insistesc en la collida:
el lloc més frondós és a l'hort.

Jèssica Ferrer Escandell. Som aquí. 2022

7è Premi Francesc Garriga

Anyada feminista

Com el vi d'anyada*,
així van ser els començaments
d'aquell feminisme protagonitzat per unes dones
que volíem trencar cadenes.

On són les companyes de viatge ?
Algunes han tastat el poder
deixant passar el cavall de Troia
dintre dels avenços aconseguits.

No vull aquestes religions sectàries
que sotmeten la dona
a un estadi inferior.

En nom de la història feminista
collim el millor fruit
perquè torni a revifar l'anyada
com a símbol del treball que hem fet
i condemnem el feminicidi en tot el planeta.

* Vi d'anyada: dit del vi tranquil o escumós
que s'ha elaborat a partir d'una collita excepcional.
Es considera que un vi d'anyada és únic.

Fina R. Palau. Sinergia = Sinergia. 2009

Llengua, notació o alfabet: Text en català i castellà

Pròleg: Lidia Falcón
Traducció al castellà: Assumpció Forcada i Àngeles de la Concha

Il·lustració de la coberta: Gudmundur Karl Asbjörnsson

L'oblit

L'oblit és un vent calm
que encalma l'horabaixa al pla
entre xiprers i vinyes
és una vasta veu
que clama per les roses
on són les roses diu
d'antany
les que mai no van poder ser
les que no collí cap mà
i el vent espargí
on els vincles aferrats terra endins
amb ternals arrencats
on les roses?

Josefa Contijoch. Congesta. 2007

L'ull endeví

L'ull endeví, color de poma al punt,
ala d'ocell que cap vent no sosté,
inventa gorgs amb un cel d'aigua al fons
o segueix rutes de traçat subtil.
L'ull senyoreja, lent, pels espadats
i jo que em tinc per llegidor tenaç
li faig costat per desxifrar secrets.
Porta barrada a qualsevol reclam,
el meu cos d'ara, puc tocar amb els ulls
l'origen tebi de la solitud
i esdevenir sageta, arc i fitó.
Vindrà la nit i no serà cruel.
S'acomplirà en el temps el pas del temps,
i quan ja siguin ben madurs els fruits
d'allò que és ver i just, els collirà,
ala d'ocell que cap vent no sosté,
l'ull endeví, color de poma al punt.

II

De Cinc esgrafiats a la mateixa paret. Dedicat a Jaume Medina

Miquel Martí i Pol. Cinc esgrafiats a la mateixa paret ; Llibre dels sis sentits. 2001

El jardí

Colliu la rosa de dia
i de nit el gessamí;
el gessamí en una tanca
la rosa al mig del jardí.




Josep Carner, dins,

Recull de poemes per a petits i grans. 1995. 2a ed.

Edició: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il·lustracions: Nöelle Granger

Breus

Vam collir junts unes espigues,
però no en férem
cap pa. I per unes perles
fulgurants al fons del mar,
ens hi vam capbussar,
però sense prou aire:
al clos de les mans,
no res.
            Que breus que fórem,
carrera de sargantana
per un mur.

Ara, després de molts anys,
m'arribo a aquests records
com qui desembarca en una illa solitària
i només s'hi queda
el temps dels pocs mots
d'aquest poema.



Manuel Forcano. Estàtues sense cap, 2013

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
   Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
   Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
   Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que soc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
   I un altre cop diria que so dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
   Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.–
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït–i cert.



De: Mar


Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

D'un mateix tany

Perquè sou inconegudes
de tothom, sinó de mi,
tan tímides que us esglaia
fins el nom d'Amor veí;

perquè haveu sola carícia
d'una túnica de lli,
oh vosaltres que naixíeu
coronades d'un robí;

perquè sou suaus i dolces
–juny us feia emmadurir–
i resteu dalt de la branca
sens que us vinguin a collir;

perquè ahir jo us veia tristes
i al devora del llanguir,
i perquè ara sou enceses
com les roses i el bon vi
–cantaré la vostra glòria,
la d'avui i la d'ahir.



Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima

Dits tacats

Com que feia temps que no en collíem,
em va sorprendre veure'm els dits tacats
d'una tinta violàcia com
de proclama republicana a deshora:
per uns moments, aquestes manasses
van ser les del noi que s'enfilava
una i altra tarda d'estiu
bosc amunt a collir nabius o aranyons
entre esbarzers i brolla punxant,
mentre el dia suaument s'enretirava
d'aquelles cansades muntanyes
fins a tapar-les amb una fresca 
flassada d'ombra.

Ara que soc jo qui hi va amb els fills,
celebro que la cadena no es trenqui
i matí rere matí comencem el dia
amb unes torrades iniciàtiques
en què la melmelada ens porta
dolçament al cor fosc del bosc.



Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Pròleg de Pere Ballart.

Valldemossa

La poma la més fina
que es pot collir dins l'hort,
és la valldemossina.
Oh, quin plaent record!

Pertot n'hi hagué balquena
dins aquell any fruiter:
només mitja dotzena
omplien un paner.

Quin bé de Déu d'aroma
vagant per l'ombradís!
Semblava cada coma
un tros de Paradís.



Maria-Antònia Salvà. Poesies. 1990

Il·lustracions: Pavla Reznícková.

La canalla juga sola

La canalla juga sola,
la mare els vigila des del terrat;
no hi ha massa cases,
tampoc no hi ha cotxes:
el poble és encara a mig dibuixar,
ens coneixem tots...

L'estiu és molt llarg i tenim molt de temps
per seguir el camí que mena a la riera,
i buscar sargantanes,
per després fugir corrents, espantats,
i riolers alhora.

Cada dia és festa, l'escola és tancada,
passem entre els camps saludant els pagesos,
que ens deixen tastar una maduixa,
o ens diuen: "colliu les
                                       prunes
que cauen de l'arbre sucoses, madures,
si no les mengeu vindran les abelles..."




XXXIV, p. 78


Elena Serra, dins,

Tordera : paisatges emocionals. 2006

Il·lustracions: Colomer Camarasa

Cançó de l'aigua

Vora d'una síquia,

dins un olivar,

la verda murtera

ses flors va badar.

La murta florida

soleta s'està.

Qui n'hi ha cullida?

Qui n'hi cullirà

de flor a la murtera

de dins l'olivar?

L'aigua de la síquia

cap avall se'n va,

canta que te canta

son etern cantar...

Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999

Pròleg: Guillem Colom

Epíleg: F. Bonafè

Colliràs la rosa

M'han sobtat una i altra vegada

el vendaval rondant els meus murs

o el ventijol i la fresca brisa

amanyagant l'herba dels marjals.

He sentit la maltempsada dura

abatent-se al pas dels meus instants 

o l'auroral i clara naixença

d'una inèdita felicitat.

Com són indefinibles vent o aura

i dissort o ventura clement,

així ho són els minuts i els dies

d'aquest temps que ens fuig i esquiva els senys.

Concepte i símbol, la consciència

el capta en la devastada carn,

en l'enyor de les hores esplèndides,

en l'extrema fuita del plaer.

Colliràs la rosa ans no s'esfulli

i mentre l'aire al parat matí

magnifica el seu perfum escàpol

i el moment present en plenitud.

Josep Romeu i Figueras. Temps. 1995

Fulles de poll

Del bell cim del poll tan alt,

les fulles cauen lleugeres;

per morir ballen un vals

dins la llum de les praderes.

Cada fulla enfredorida

s'ha tornat un cor daurat

fet amb la mateixa mida

dins un tall de sol robat;

robat al pas de l'estiu

i servat amb la rouada...

Fruita en la fred madurada,

son color es torna més viu,

cada trenc de matinada,

fins que les mans de l'oreig

la cullin dins la brancada

amb murmuri de festeig.

Fulles de poll de tardor,

de l'any el darrer somriure,

l'últim raig de tebior

de l'estiu que ve de viure.

Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

El dia colliràs

El dia colliràs, dejorn les roses

es baden per a tu, pura mirada,

afavoreix la nit, migdia, albada,

i guanyes cor endins totes les coses.

Que fonguin els teus ulls neguits i noses,

indiferents al temps; vida i besada

siguin al teu rellotge i alcin cada

branquilló de l'amor tendres aloses.

Amor i més amor, sens cap recança,

et coroni l'avui, l'ànima ardida

solqui a l'atzar el vent de l'esperança.

Frueix de l'hora avui la dolça crida

i portau al cistell, ansa per ansa,

amor i tu, les roses de la vida.

(La Capella dels Dolors...)

Josep M. Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
-cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams.

Aquestes branques baixes

Aquestes branques baixes t'ofereixen
tota mena de fruits i els pots collir
bo i assegut.

De cor ho dic: voldria
no ser massa exigent; que no fes mai
nosa a ningú, i saber conservar
ben aplomats els sentiments.

En l'ordre que m'imposo
no hi ha desistiment
ni dubte ni refús; només la clara
voluntat d'estimar i aquest recurs
-branques plenes de fruits-
de les paraules.




Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit. 2000

Dits exigents del vent

Dits exigents del vent
que cullen la sorra blava.

Dins la cistella daurada
nia el silenci bullent.

La serp soterrada espera
les tempestes de la llum.

A la branca encinglerada
el polsim brusc del verdum.



Lluís Solà. Entre bellesa i dolor, 2010