La foscor morirà
però, com el llamp, ens arriba
abans
no toquem de peus a terra
no llegim la forma dels núvols
no som a temps de protegir-nos.
Patim la calamarsa
i l'intercanvi elèctric
enlluerna l'aire.
Massa boira per predir
la distància entre els cossos
els contorns del cel
el refugi infinit...
La claror naixerà
Però com el tro, ens arriba
després.
Anna Fernández. Partir. 2022
Il·lustrat per Judith con H
Passat i futur, refugis
d'un present insatisfet.
De: Mots per fer via
Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018
Pròleg de Sebastià Portell
Los árboles del miedo me llaman hijo mío
Juan-Eduardo Cirlot
La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.
Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.
La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.
Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.
Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.
La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.
I em sé afillat pels arbres de la por.
Josep Maria Ripoll, dins,
Aquell banc de la plaça, en l'hora extàtica,
que acull els pensaments quan ha emmudit
la ciutat, i una pau quasi eleàtica,
hi arriba perennal, sense brogit.
Aquell banc on s'asseu sovint el sol
i la calma reposa arrecerada
sota les fulles d'acant, talment un vol
de claror vegetal petrificada.
Com m'atrau aquest banc de soledats
on apòstols absents fan companyia,
santuari secret de llibertats,
presoner de tants precs de melangia...
Refugi improvisat i confident
com falda maternal, viva i present!
Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998
Pròleg de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de diversos artistes
Sonina d'alexandrins
La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.
Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.
La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.
La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...
I he sortit al carrer vibrant de joventut.
Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009
Pròleg de Carles Duarte.
Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.
Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.
Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.
Aigua, aigua.
De: Lloses.
Núria Busquet Molist. Làpida. 2022
