Cos mos

                La foscor morirà
                però, com el llamp, ens arriba
abans

no toquem de peus a terra
no llegim la forma dels núvols
no som a temps de protegir-nos.

Patim la calamarsa
i l'intercanvi elèctric
enlluerna l'aire.

Massa boira per predir

la distància entre els cossos
els contorns del cel
el refugi infinit...

La claror naixerà
Però com el tro, ens arriba
                                           després.

De: La temeritat del vent.

Anna Fernández. Partir. 2022

Il·lustrat per Judith con H

Epíleg de Lluís Calvo

Passat i futur

Passat i futur, refugis
d'un present insatisfet.

De: Mots per fer via

Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018

Pròleg de Sebastià Portell

Bosc

        Los árboles del miedo me llaman hijo mío
                                           Juan-Eduardo Cirlot

La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.

Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.

La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.

Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.

Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.

La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.

I em sé afillat pels arbres de la por.

Josep Maria Ripoll, dins,

Estic de pas: em plau l'efímer. 2002                  

A la plaça dels Apòstols...

Aquell banc de la plaça, en l'hora extàtica,
que acull els pensaments quan ha emmudit
la ciutat, i una pau quasi eleàtica,
hi arriba perennal, sense brogit.

Aquell banc on s'asseu sovint el sol
i la calma reposa arrecerada
sota les fulles d'acant, talment un vol
de claror vegetal petrificada.

Com m'atrau aquest banc de soledats
on apòstols absents fan companyia,
santuari secret de llibertats,
presoner de tants precs de melangia...

Refugi improvisat i confident
com falda maternal, viva i present!

Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998

Pròleg de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de diversos artistes.

Pel meu amic

                   Sonina d'alexandrins

La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.

Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.

La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.

La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...

I he sortit al carrer vibrant de joventut.

Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009

Pròleg de Carles Duarte.

Convexitat del mirall

Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.

Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.

Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.

Aigua, aigua.

De: Lloses.

Núria Busquet Molist. Làpida. 2022

Àngels

De les volves de pols
visibles amb la llum
encegadora del matí,
en dèiem àngels.
Saltàvem per caçar-les amb les mans
mentre volaven en el raig
que es projectava fins a terra.
Aquell gest repetit i essencial
ens ha ensenyat a perseguir
allò que és invisible a l'ombra,
i ara ens movem amb els braços estesos
per atrapar un refugi ardent,
una selva de llum.
I volem qui sap on.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

Cos

Enllà de l'aigua i els ossos
Enllà de la sang i l'alè
El cos és l'adreça física de l'ànima
Som llum embolcallada de pell
Criatures del sol creixent
Al ventre de l'univers
Cadascú de nosaltres és un estel cobert d'una forma humana
Els nostres cossos són l'alta costura de Déu
Tela carnosa que degota color i cultura
Damunt d'una passarel·la còsmica

Aquest cos és massa per a molts
I no prou perquè tinguin raó
Els qui decideixen què és la bellesa
La televisió i les revistes no entenen la simetria entre el
            disseny i l'ús
Una màquina creada magistralment perquè sigui testimoni de
            la nostra evolució
Tot el que som
Tot el que hem estat
I tot el que serem algun dia
Viu en un santuari de pell
Cap pensament s'escapa del cos
Cap emoció eludeix el cos
És casa meva
El meu transport
El meu suport
El meu amic
De manera que quan el món hi renuncia per la bellesa
Contesto, el paisatge del meu cos no pot ser vist amb els ulls.
La meva pell se'm sap de memòria
Quan ric el tro retruny convertint el dolor en cançó
Pedres de lluna brillen al meu somriure
I sé que necessito la foscor tant com cal per ser una estrella
I quan ploro diluvis pels ulls
Sense tocar mai el terra
Les meves aigües desapareixen per unir-se a l'aire
I sé que el meu cor és arreu
Les carreteres de la meva cara t'explicaran
Que he resistit tempestes de sorra
I aturat l'ull de l'huracà
amb la meva mirada
Aquests braços han abraçat el vent
Aquests malucs han carregat pedres
Han donat a llum nova vida i beneït l'esguard dels seus
            espectadors
Aquest cor és una roca
Que es desfà en moure's
Es solidifica amb la pena
Aquesta ment és una mina de pedres precioses
Amb una brillantor que solca els oceans
Perquè aquells que en siguin dignes els rentin a les lleres del
            seu riu
La feina és el meu domini
La bellesa és la meva herència
La pell és el meu refugi

Quan estimo dono tot el que tinc
Quatre barrils d'aigua
Tres llesques de foc
Dues lliures de terra
Unides per l'aire en una casa de pell
Hi ha amor en rentar les experiències
Hi ha amor en ofrenar libacions
A l'altar d'un mateix
Hi ha amor en aquestes mans
Inhala bellesa
Exhala disciplina
Inhala sol
Exhala Àfrica
Inhala memòria
Exhala tacte
Inhala protecció
Exhala amor




Lebo Mashile

Es troba en el llibre:


XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2019

Traducció de Míriam Cano.

Direcció del Festival: Mireia Calafell i Àngels Gregori.

El bambú magnífic

Una vegada, una dama de la família Ariwara va infantar
un príncep imperial. S'escrigueren poemes per celebrar
aquest naixement, i entre ells hi havia aquest, escrit pel
besoncle del nadó, un home ja força gran:

A casa nostra
brota un bambú magnífic
vora l'entrada:
que estiu i hivern, tothora,
ens sigui bon refugi.

El nen era el príncep Sadakazu. Es va dir que era fill
del sotscapità. La mare era la filla del sotsconseller 
Yukihira, germà gran del sotscapità.

p.125

Ariwara Narihira

Contes d'Ise. 2005

Bertramka

L'heura, jardinera,

teixeix pausadament

la xarxa que uneix

el passat i el present.

Amanyac, el sol llisca

entre les branques

i les fulles xiques.

Jardí-botànic,

comunicable, sentinella,

refugi inactiu i,

tanmateix, musical.

Teresa Grau Ros