Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

16 de setembre 2021

Les tres fonts

En l'estepa del món, dolguda i infinita,
misteriosament tres fonts varen sorgir:
la de la joventut, font ràpida i rebel,
borbolla i raja fent remor i mirallejant.
Amb inspirat fluir, la font dita Castàlia
en el desert del món abeura els desterrats.
I és la darrera font la freda de l'oblit,
més dolçament que cap, calma l'ardor del cor.

(1827)



Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica2005

Ed.: Jaume Creus

14 de setembre 2021

La platja a dins les sabatilles

           Als meus avis

Escombraré el balcó
i us portaré la sorra
a dins les sabatilles
que us dormen sota el llit.

Així, quan us lleveu,
trepitjareu la platja
que ja mai més veureu.



Sílvia Bel. L'esbós. 2010
Il.: Alicia Billon
Pr.: Maria Àngels Cabré

12 de setembre 2021

La vall de Sant Daniel

Intimitat de la tarda.
L'ocellada hi canta amb zel
i el rierol amanyaga
la vall de Sant Daniel.

Aquí reneix l'alegria
i es sotmet el cor rebel
a la pau i li dona aire
la vall de Sant Daniel.

Canten les benedictines,
cor obert i sense vel,
i recull el càntic verge
la vall de Sant Daniel.

Es va condormint la terra,
i jo, sota el cobricel
de l'estelada, respiro
la vall de Sant Daniel.

Els sentits, corpresos, veuen
com apunta el primer estel.
Capvespre de la lloança,
la vall de Sant Daniel.

Quina frescor de paisatge!
L'Esperit hi posa rel
i li dona carn i arbre
la vall de Sant Daniel.

Arborat de l'espectacle
la boca se'm torna mel
i em fa transparent el rostre
la vall de Sant Daniel.

Pere Ribot, dins,

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.: Mercè Huerta

10 de setembre 2021

Cirerer de claustre

Soc a dins d'una presó
i m'agrada tanta reixa:
visc del cant del brollador,
que escoltant-lo em sento créixer.

Quan arriba el mes d'abril
ni les oques són tan blanques;
sóc un cirerer tranquil
sense frisaments de branques.

El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.

Potser els escolans
se n'omplen les mans
botant d'alegria,
o algun pinsà vell
se'n guarda per ell
un gra cada dia...

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digues quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades.


Joan Maria Guasch, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007

Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues





09 de setembre 2021

Pedra roseta

         A Lourdes Ortiz

De les coves a les pedres,
del jeroglífic al papir,
de la ploma al paper,
de la impremta a la impressora
hem fet combinacions de les lletres
fins a convertir-les en paraules,
en idees portadores de la màgia,
de la litúrgia del pensament.

Les hem creat del silenci

i els hem donat totes les facetes
de la tolerància i de la llibertat.

Hem tremolat en pronunciar-les

i hem sentit el seu dolor
quan han estat dilapidades
per les conveniències, per la injustícia,
presoneres perquè buscaven la veritat.

Però en les coves, en els jeroglífics,

en les presons i en els dubtes,
les paraules segueixen vives
estimulant la nostra consciència,
gravades en la pedra roseta dels sentiments.



Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pr.: David Jou i Mirabent

Exili interior

Posa't damunt els ulls
un ram d'orquídies blanques
i pensa el món
de dins del teu exili,
fins que percebis com s'obren nenúfars de promeses
i camins de lava entre les roques.

Les presons no resisteixen un poema.



Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller 1989


i també dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999
Ed.: Vinyet Panyella

08 de setembre 2021

Aigua alpina

Felicitat de cantar com tu, torrent;
felicitat de riure
sentint-me a la boca les dents
blanques com la teva llera;
felicitat d'haver nascut
tot just un matí de sol
entre les violes
d'un camp de pastura;
d'haver oblidat la nit
i la fuetada del glaç.


Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin

07 de setembre 2021

Vent

Com un llop és el vent
Que baixa dels munts al pla,
Als camps vincla el gra
Per on passa corprèn.

Xiula en els matins clars
Il·luminant cases i horitzons,
Encrespa l'aigua a les fonts
Mena la gent a resguard.

Després, cansat s'adorm i un estupor
Pren les coses, com després de l'amor.



Attilio Bertolucci. Porta'm amb tu = Portami con te. 2021

Selecció i traducció: Marta Vilardaga i Josep Porcar

Tardor

Torna, amic, mon amic, a mon cor,
que l'hora de l'amor
ja és quasibé passada.
Torna, amic, mon amic, a mon cor;
s'esfulla la flor
que em va dar l'aimada...
Torna, amic, mon amic, a mon cor!

Lo Juliol roent va dur-me besos
d'uns breus llavis encesos
que em van fer oblidar de l'amistat;
mes sadolles de besos i abraçades
les ànimes, llassades,
paeixen la ventura que ha passat.

Avui, al fons dels ulls d'aquella amiga
hi jau allargassat l'avorriment;
que reposada estiga
fins que torni a vení'l desvetllament!

Entretant, torna, amic, a la pau dolça
de mon constant i veritable amor;
torna, amic, a l'afecte d'algun dia,
que t'ho demana, humiliat, mon cor.

L'amistat és lo port de la bonança
on s'aplaca l'embat de la maró';
hi corre, vela estesa, l'esperança,
quan nàufraga s'escapa dels mars de la passió.



Ed.: Enric Casasses

Somni

Tot fou, al cor de la planúria,
el somni d'una nit d'estiu.
La dona, l'àlber, la cantúria
de l'ocellada que hi fa niu...

Només sentia un lleu trepig,
i ara la crido i no em respon.
És l'aigua oculta d'una font,
no l'alimara del desig.

Tota adormida, al peu del mur
que el temps llarguíssim esmicola,
sembla una fulla que tremola,
nua, a la branca del futur.



Jordi Pàmias. Incerta vida: antologia. 2010

Ed.: Txema Martínez
Pòrtic: Sebastià Alzamora

05 de setembre 2021

Fruita estranya

Als arbres del sud hi ha una fruita estranya,
sang a les fulles i sang a les arrels,
cossos negres es gronxen a la brisa del sud,
una fruita estranya penja dels àlbers.

Escena pastoral del sud galant,
els ulls botits i la boca desencaixada,
aroma de magnòlies, dolç i fresc,
i de cop l'olor de carn cremada.

Heus ací una fruita perquè els corbs la piquin,
perquè la pluja la culli, perquè el vent la xucli,
perquè el sol la podreixi, per caure dels arbres,
heus ací una collita estranya i amarga.


Abel Meeropol, dins,

Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015

Edició i traducció de la poesia: Jaume Subirana

Pr.: David Fernàndez

Com un jardí de l'abandó

La teva pell
com un jardí de l'abandó
amb moltes flors a dins.

Dius: ㅡM'agraden els teus cabells llargsㅡ

A la conca de la teva mà
la clau d'una casa desconeguda;
la dels teus avantpassats.

Dius que els porticons han perdut el color,
com les velles tortugues que atapeeixen el mar.

Has despullat els teus ulls
a la meva espatlla.

A l'hora de la pregària,
hem dibuixat ocells
amb l'ombra de les mans.

Em parlaves d'arbres
que obren les fulles
al clar de lluna.


Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

03 de setembre 2021

A favor del futur


Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts,
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irreprensibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida.
Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.


Poesia de Gabriel Ferrater, 

a l'entrada de la Biblioteca Mira-sol Marta Pessarrodona

Se'n va l'estiu

Se'n va l'estiu. El vent ja bufa tant
que dius: no pas l'estiu, se'n va la vida.
I tremoleja, i accelera el pas,
i arronsa les espatlles, fredolica.

Per l'aigua, pels terrossos, per la neu.
L'hivern no hi ha manera que li agradi.
La seva casa, on és? Pertot arreu!
I sobretot, al blau dels transatlàntics.

Se'n va la llum. Se'n va la vida. Calla,
escolta aquesta nit: se'n va l'amor,
i deixa la tardor com una carta
on ha posat les últimes raons.

Se'n va la musa. Rere seu s'enlairen
libèl·lules i fulles dels aurons...
Se'n van les dones, apressant les passes,
a punt de córrer, i avançant-se als plors.


Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova

31 d’agost 2021

Quan el somni calla

Quan el somni calla
el son escolta la nit,
còmplice de la bellesa.


一一一一一一一一一一

Quand le rêve se tait
Le sommeil entend la nuit
Complice de la beauté.




43)

Jad Hatem, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 107, p. 51

Tr.: Lourdes Godoy

Vora la mar, els pins

Muntanya avall, vora la mar, els pins
davallen fins la sorra
tan desitjosos d'entrar mar endins,
que en ells veiem el moviment de córrer;
i oïm la veu de llur desig ardent
com una torrentada,
muntanya avall cridant sobre el pendent
que s'esllangueix on se desfà l'onada.


Josep Maria López-Picó, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

28 d’agost 2021

Al meu jardí

Al meu jardí hi ha un gran pi
que fa pinyes de pinyons.
Hi dorm algun estornell
que menja oliva arbequina,
de la fina.
L'oliveta té un pinyol
petitet:
pinyes, pinyons,pinyolets,
quan dormo sota del pi
cauen pinyes i pinyons
i pinyols d'aquells rodons.


Olga Xirinacs, dins,

Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

26 d’agost 2021

Conte sard

Amb motiu de la presentació del llibre Su terlazu de Oro de
Serafinu Spiggia i Manuela Marchesàn, el 7 de gener de 2004
a la Biblioteca Comunale de Orgòsolo


Es diria que Borges ha vingut amb
els seus ulls tan plens i alhora buits
a aquesta biblioteca entre muntanyes.

Hi ha un centenar de nens que, mentre esperen,
fan un soroll de fulles bellugades pel vent,
tal cop ales d'ocell, gavines, sobre
el mar d'una llengua que brum i parla
en somnis.

Després callen i escolten i aplaudeixen amb
les seves manetes de petxina, perquè a la fi
els han de donar un llibre que parla del seu
poble.

¿Quants de vosaltres parleu sard?
Ningú aixeca la mà. Les mestres diuen
«¡Tots!».

Oh, bellíssima dama que files teixits d'or
per les canyades, dona'm monedes màgiques,
les paraules diverses, ajuda'm a comprendre
el que no entenc.

Jo et donaré la cabra del meu babu*,
i el meu riure.


*En sard, 'pare'.


Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

23 d’agost 2021

Claror d'aquàrium

Poses adob a la paraula
que escultures amb argila
de llengua i de paisatge.
Més tard quan confegesquis mots
un aleteig de frases
et dirà si les notes
s'avenen i s'encontren
en concert.


Biel Mesquida. Carpe momentum. 2021


22 d’agost 2021

Tots els ocres

                                     A Girona

Tots els ocres que tens, ciutat madura,
penetren dins els traus i les clivelles
de les teves parets de pedra humida,
i em retornen a un matí vell d'hivern,
a l'esmolada, esquerpa adolescència
que vaig ésser.
Tots els morats que arranca el teu capvespre
damunt teules de blets i campanars
d'esglesioles i carrers ombrívols
m'esbandeixen els ulls i fan més vius
el brogit del mercat i de les fires,
la humitat que enfilava els meus palpissos
d'adolescent ingènua, l'esclat efímer
dels vilers a l'ombra de les fonts
i el desig contingut al vagó d'aquell tren
que arribava amb retard cada divendres.
Tots els blancs d'aquesta ala de gavina
que passa a frec de l'àngel mentre talla
la calitja borrosa del migdia
s'envolen al teu cos de jardins closos
espurnejant les aigües de tants vidres.
I et contemplo amb els ulls que vas obrir
a la bellesa rara dels teus dies,
un matí de febrer, ciutat madura.


Núria Esponellà, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

21 d’agost 2021

Giverny

ALLÀ on l'aigua es confon amb les flors
per captar l'aparença d'un somni,
o el color de la pensa exposat...
Allà on l'eco destaca l'immòbil
pas de fulles com barques lliscant
cap a ports de riberes lentíssimes...
Allà on taca la vista el pinzell
enfonsat en l'espera tranquil·la
de la forma que ve, com un any...

El llenç pren les arrels dels nenúfars
i la saba d'un riu vegetal.


Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

20 d’agost 2021

Aquest matí

Aquest matí he obert la finestra,
feia un sol resplendent,
he fet un sospir tan fort
que es deu haver sentit des de França.

Estava contenta, tot anava molt bé.
S'havien acabat les guerres,
tot era pau i felicitat,
la tele portava bones notícies,
els partits polítics s'havien entès,
ja no s'insultaven, ni es criticaven,
tot anava com una bassa d'oli.

Els meus fills eren a l'escola,
el meu home a treballar,
i jo aquí plena de felicitat,
amb tot el goig de viure.

Soc feliç amb tota la bonança
que es respira, tot és tranquil·litat.
Torno a sospirar, tanco els ulls,
tanco la finestra, obro els ulls,
entro a la vida real.

Segueixen les guerres,
les dones maltractades,
nens i no tant nens que passen gana,
drogues, violència.

Dono les gràcies per estar aquí,
espero que passin aviat les guerres,
que s'acabi la fam al món.
Voldria, com quasi tots, que vingui
amb força, la PAU AL MÓN!!


Carme Hostaled Grau. Petit recull de poemes. 2012

19 d’agost 2021

L'arada i la terra

L'engany del giny on campa l'artifici
pot ser considerable  ーi respectable.
Però aquí, cada llaurada
vol tenir més que veure amb la terra
que no amb la forma de l'arada.


Bartomeu Fiol. Tot jo és una exageració. 1999

Intr.: Pere Rosselló Bover

El reflex de la llum

El reflex de la llum
damunt d'una imatge inerta,
a través d'ombres i relleus
de vida l'omple.

Talment una mà gegant que
l'acarona i fa sentir la força
creativa de la mirada damunt
l'objecte que contempla.



Montserrat Abelló. El fred íntim del silenci. 2008

Primera reflexió

Lluny de les arrels dels xiprers
viure no és la pregunta.
M'he vist d'aigua i el matí l'he vist de sorra.
Massa cops m'ha calgut una resposta
com per creure que podia entrevistar la vida.
De la realitat, n'he trobat succedanis,
veritats tan fràgils que les he pogut entendre;
fràgils com jo.



Teresa Colom. Elegies del final conegut. 2005

Pr.: Marcel Fité

L'amor i la mar

L'amor i la mar són un rellotge
connectat amb la lluna,
així els crancs, així l'alga
així la medusa, així el meu cor.


D'Imatge damunt l'aigua.



Hilari de Cara. Refraccions. 2015

Premi Carles Riba 2014

Xiqueta

Xiqueta
xicoteta
olor
de romaní
que amb un somriure fàcil
saludes el matí.

Xiqueta
xicoteta
cançó
de teuladí
de tots els instruments
ets el migviolí.



Empar de Lanuza, dins,

Ed.: Miquel Desclot
il.:   Mercè Galí

15 d’agost 2021

Tota amor

Tota amor és latent en l'altra amor,
tot llenguatge és saó d'una parla comuna.

J.V. Foix, dins,



Joan Triadú. Nova antologia de la poesia : de Maragall als nostres dies. 1973.
2a ed. posada al dia



La mateixa aigua

La mateixa aigua forma la ribera.
El meu amor és com un riu distret.
En els camps de blat de moro, el pardalet
dirà ma glòria fugissera.

El ram verd que aixopluga aquell infant,
la reineta en els verns sempre ajupida,
i el cucut amb els llavis que s'hi fan
semblen pel món regir ma vida.

I descansant a l'ombra d'algun tell,
el passat torna amb sa mirada,
com el matí preserva el blanc segell
de la lluna oblidada.


Josep Sebastià Pons. Antologia poètica. 1986

Tria i pròleg de Joan Triadú

Copsarem en llibertat

Copsarem en llibertat
ingravideses de l'aigua,
fesomies de l'Onyar...



Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002.Vol. 2, p.26

Idees al vent

Des del cim dels meus penya-segats
-que són meus perquè encara ningú
hi ha posat tanques-
em plau, en un matí de sol brusent,
respirant amb anhel la llevantada
que fa més blau el mar
i més blanques les escumes de la cala,
deixar que voli lliure el pensament,
que les idees, tot just al vol insinuades,
per damunt de pins i alzines,
sense retorn, se les endugui el vent.


Joan Adell Álvarez. Sorrejant. 2007

Premi de Poesia Miquel Peris Segarra 2006

12 d’agost 2021

El Ripollès

El Ripollès,
amb dinou pobles de pagès,
que a Catalunya tenen més pes
que res.

Hi ha racons ben bonics,
tant per pobres com per rics.
Visitarem alguns pobles,
amb històries nobles.

A Camprodon anirem,
buscarem i buscarem
i la bèstia trobarem.
A Molló ens presentarem,
i molts animals veurem.

A Vallter pujarem
i fins a Núria caminarem.
Isards, marmotes i muflons,
tenen moltes admiracions.
Amb el cremallera baixarem,
i d'un bonic paisatge gaudirem.

A Campelles,
hi ha molts ramats d'ovelles.
A Ribes de Freser,
ens ho passarem d'allò més bé.

I per fi arribem a Ripoll,
on maten la puça i deixen el poll.
Allà hi arriben el Ter i el Freser
després d'una juguesca que van fer.

Per les valls, els dos rius,
baixen ben vius,
girant i saltant formen gorgs profunds,
on ens podem banyar junts.

El Ter s'avança 
i guanya el Freser que amb recança,
s'ajunta amb el primer.


Abril Roma Sala

3r premi categoria Taga - poesia
Escola Joan Maragall - 4t primària

Els colors

El dia, m'alegren els colors,
quan estic trista o enfadada
em fan posar de bon humor
i em sento més estimada.

M'agrada anar a passejar
a la primavera i a la tardor
perquè, com per art de màgia,
tot canvia de color.

Els colors ho fan tot més divertit
em fan pensar en festa
en emocions, sorpreses, gresca
i també en amics.



Mar Torner Colom

3r premi categoria A - poesia
Escola Pirineu - 4t primària

10 d’agost 2021

L'ocell a la cendra

Replegat en la pols com una fusta vella,
l'ocell que vola sol bat fortament les ales:
per què el seu cant degut és un filet de sang
i l'espai que ara deixa la mesura de l'ànima?


Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010

La lluna

Si torno a casa
quan va caient la nit,
la Lluna m'il·lumina
i m'acompanya al llit.


Ricard Bonmatí. Patapam, pim-pam. 2017

Il.: Roser Rius

08 d’agost 2021

Més comprendràs

Més comprendràs com més els mots t'apropin
a la vora del riu de tu mateix
i sense por t'encaris amb la teva
fluent realitat.
                       Mudances, ritmes,
no fan més que ennoblir-te i afermar-te
quan els saps assumir sense recances.
Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi
del projecte de tu i accepta totes
les solituds i totes les mancances
sense neguit.
                     Fes de l'amor la norma
que t'alliberi de temors i angoixes
i et faci clars els horitzons del somni.


Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 1994

Premi Salvador Espriu 1987, convocat per l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners
Premi Ciutat de Barcelona de poesia catalana, 1987

Soc així

Déu va escollir el meu bressol
sabent que m'agradaria,
va guarnir-lo amb pins i sol
i el mar que jo preferia.

Perquè soc mescla de pins
i salabror de mar blava,
estimo el bosc terra endins
i admiro l'onada brava!

Soc roca d'aquest terreny,
tinc com ella arrel profunda
talment com el pi ferreny
fort i auster d'ombra fecunda.

Aimo el verd del bosc ombriu
i del prat quan treu florida
i el blau fort del mar esquiu
quan encrespat perd la brida!

Bosc i mar, són forjadors
del meu ser i del meu viure,
com en gresol se m'han fos
terra i aigua en un somriure.

(fragment)


De De cor endins, p. 11 i 12

Pepita Gallart i Mallol  (Calella, 1923-2012)



Eds.: Emília Illamola i Queralt Morros

07 d’agost 2021

La Fageda segons Esther Boix

Xarxes o pells,
colors de llum,
clivells,
ordit de fulles.

L'aire silent,
un bleix,
una onada de pedra,
els negres glops
d'un foc antic,
un cel de fulles,
un fil que creix
i que teixeix
colors de llum,
l'iris dels ulls
des d'on la terra
et mira.


Sarrià, Barcelona, gener de 1993


Carles Duarte, dins,

Trobada de poetes a vora la pintura d'Esther Boix. 2008

04 d’agost 2021

Espígol

les primeres hores de la matinada són esplèndides per la pluja
la plenitud de la pluja al cor de la nit
el cor de la nit i els galions de la pluja
navegant a alta mar de la cruïlla del poble
el carrer és un oceà d'estels
un oceà de la pluja al cor de la nit

i de sobte

la negror sotja
una ombra commovedora

l'espígol
i les seves ones gegantines de lila
omplen la foscor amb un diluvi  de color
més dolç que els perfums àrabs
o els tresors dels encensers d'Espanya

l'espígol del poble
al cor de la nit
vessant les seves notes a les orelles de ningú
vanament afligit
i borratxo de porpra

la riquesa pròdiga de l'espígol



Mererid Puw Davies, dins,


Tr.: Iain O'Hannaidh

03 d’agost 2021

Capvespre d'agost

Ha plogut molt. De tot arreu m'arriben
sentors de terra molla.
                                   Bec, golut,
la llum esplendorosa del crepuscle.

Ara pertot la vida recomença
poderosa com mai;
i els amants que són lluny l'un de l'altre
s'enyoren i es desitgen.

¿I jo qui soc sinó algú innominat
que sols viu si tu el penses?



Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 1994

Endavant

Si no sabíem el que és,
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l'existir es trobaven en una
altra vida; si l'esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema.


Joan Brossa, dins,

Nova antologia de la poesia catalana. 1973

Ed.: Joan Triadú

01 d’agost 2021

Agost

AGOST, estiu
esplendorós i càlid
colors que sobten els ulls.

I en aquesta
cambra closa, ja sense
enyor submergida

en l'esguard
que es perd mirall enllà,
en el llom de tants llibres.

Amb la remor de moltes hores
ara premudes
en aquest moment,

en què el color verd
d'una sola fulla
de gerani que mou el vent

càlid i quiet d'estiu
m'omple de tendresa,
de plenitud.


Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

31 de juliol 2021

descobrir l'olor de l'arbre

descobrir l'olor de l'arbre
que impregna
el teu matí

descobrir que el teu matí
fa olor
d'arbre

arbre que s'alça
a l'endins
                              cos desplegat en paisatge

arbre d'espirals
laberints i clarianes
arbre ànima



Laia Llobera. Boscana. 2018

Pr.: Lluís Calvo
Epíleg; David Fernàndez

autoretrat urgent

escolte el pas d'aquella que camina
sobre els meus passos.
entre la flama i la fusta,
entre l'ara i el sempre o mai,
soc una altra als ulls
d'aquella que em mira
i en mi canta i plora i aguaita,
mirada fosca que des del fons alena
i es recorda flama i fusta
d'un bosc cremat.


Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

La mateixa aigua

La mateixa aigua
no pot ésser beguda
per dues boques.
Només la set és nostra,
és una i ens iguala.


De Enfilall de tankes

Joana Raspall. Ales i camins. 1991

La morera

És un arbre, la morera,
que a l'hivern està pelat
i quan ve la primavera
mil fulletes treu pel cap;

quan les veu el cuc de seda,
diu: "Les fulles, nyam-nyam-nyam,
són com un bon plat de bledes
o una plata d'enciam."


Ricard Bonmatí. Patapam, pim-pam. 2017

Il.: Roser Rius

30 de juliol 2021

Sobtadament

Sobtadament, a cops,
la imprecisió ens fa lliures.

Projectant

en la distància
entre dos mons,

el mitjà erm
de l'oblit crònic

Sobreviure al relat
fa obsolet
el missatge.

Caldrà llavors servar silenci,
i fer parlar

                                els mots

amb la llengua del gest.



Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021

Pr.: Sergi Álvarez Riosalido
Epíleg: Laia Llobera

sempre neixen parets

sempre neixen parets damunt del fil
i dalles dins de l'ombra. Cada veu
d'aigua va disfressada, no sabeu
si la infantesa us torna. De perfil,
direu mentides, cent vegades, mil.
Retardareu els mots amb el correu,
fareu les ratlles tortes i el conreu
del cos cada vegada més subtil.

Les tempestes a dins dels quatre murs
amb un vaivé de pèndol desfaran
batecs incerts, ordinadors segurs.
Boira de neu sobre cabells madurs
us podrà dir, potser, que una hora és gran
i que la sorra és feta de futurs.


Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Ed.: Lluïsa Julià

Tempesta

L'aire s'atura, espessit,
en la lluor dels primers llamps
cap fulla no té vida en l'ametller
clavat com un fantasma
sota el plom de l'estiu
sols les orenetes
trafiquegen entre les teulades,
incansables.

L'ànima cau amb la primera gota
en el solc
on dorm des de molt abans
del temps i la tempesta
la llavor d'un vol
que aixeca tota pesantor
fins a retrobar el bressol
del llamp,
del sol,
del plor,
de Glòria.


11 de juliol de 1986

Cristina Kaufmann.--Aunque de noche : poesia des del Carmel. 1989

29 de juliol 2021

Aigua

Goteja la font,
cada gota un soroll sord.
Terra mullada.

Reguera de bosc
aigua pels animalons.
Natura solvent.

Botes al bassal
del vailet enjogassat.
Fang sec al matí.

Sopa fumejant,
caliu a la llar i baf
a les rajoles.


Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012

Esborrau-me del quadre

Esborrau-me del quadre,
que vull ser l'alzina del paisatge,
o la grívia que s'hi colga,
o la molsa que li guarda l'aigua.


Antonina Canyelles. D'estructura circular. 2007

25 de juliol 2021

Estimo els arbres

ESTIMO ELS arbres generosos del bosc quiet
després del lent batec dels dies fràgils,
quan hem perdut cabanes i fogueres.
En núvols de ningú m'he construït
l'espai tan reduït de les quimeres
i els arbres de la ment em xiuxiuegen,
branques al vent de totes les mancances.
Els vells somnis, ocells que se m'escapen
dels arbres despullats quan ve l'hivern.
M'he emmirallat en versos poderosos,
altres indrets m'han modelat paisatges:
mil alfabets a canvi d'una imatge.
Soc solitària com el xiprer
que guarda casa i terra en el silenci,
vinclant-se en la negror de la nit quieta.
Com ell emmarco els camps madurs d'estiu
          i amago vells secrets
          entre les fulles negres.


Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019

Tr. al castellano: Rodolfo Häsler

23 de juliol 2021

Les dones de la infància

Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.

Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.

I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.

Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.

I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.

De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.

Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

Al país d'Itàlia

Per llargs camins de ferro, ruïnosos, damnats,
vaig sol pel nord d'Itàlia, viatger que es fa vell.
I recorde com era aquell poble on vaig créixer
des d'una ciutat clara on sempre he de tornar,

la ciutat de cent torres, bella com tardors d'or,
en espere setembres que no em cremen els ulls
i on mire uns jardins plens de florides d'estiu,
uns arbres centenaris, fulles seques per l'herba.

Tinc amb mi la presència dels remots onze anys
on un estiu trobava el temps i la nostàlgia
com una agulla d'or que en el sentit es clava.

Pare l'orella en terra, sent el nou pols del temps
i el batec del passat, sense esforç, s'obri pas.
La cambra d'un hotel m'arrecera i em parla.


Gaspar Jaén Urban, dins,

Reduccions : revista de poesia. Setembre 2008. Núm. 91. P. 11


21 de juliol 2021

Obra incompleta

Terra accidentada, en diuen.
Barrancades i turons, penya-segats
esquitxats de planes rebels, i turons disposats
a ballar, sempre.
Paisatge erm.
Trossos d'un trencaclosques gegant,
de peces solitàries, que s'estiren per trobar-se
i no arriben.
Obra incompleta que descansa quieta
en un marc blau cristal·lí
que va i vé.
I ell, sí, besa terres llunyanes.
Hi porta i en porta
i no para mai quiet.
Tan inquiet és que sacseja l'obra
i hi produeix esquerdes.


Asmaa Aouattah. Entre cendra i foc. 2019

16 de juliol 2021

La prunera

Passà la joia exquisida
del bell temps de ta florida
i avui regales un plor
d'emmelada fruita d'or;
i la merla llaminera
canta tes glòries, primera.


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007


Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues

Garrofers

Esteu dormint fa segles, una vida
fecunda i reposada, sense presses,
esbiaixant al vent vostres pereses,
oferint cada estiu gala complida.

Ara viviu en mi. Per la ferida
on m'heu entrat, amb dolces escomeses,
sent uns silencis purs, unes promeses
de justa benaurança aconseguida.

Venerables gegants, verda mainada
com una primavera inacabada
que aferma més i més vostra presència

entre una parla de verdor amigues,
sota l'onada de sentors antigues,
sou el millor present de permanència.



Jaume Bru Vidal, dins,


Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues

Fonda

Sobreeixidora
tendresa em vessa.
El teu cor? Porta'l,
arrela-me'l per dintre
i deixa que te'l regui.




Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Ed.: Lluïsa Julià

14 de juliol 2021

Cos lluminós

Cos lluminós, tija d'aigua
tu vens
tot i que els temps no ho permeten
tot i que els temps ens separen
tot i que són folls
i que res més no podem fer.
Tu vens perquè estic enamorat de tu.



Alba Donati, dins,

Drac

Drac ciclòpic, banyut, d'escata pètria.
De nit peixa el ramat en camp llustrós.
Les lluminoses flors salten per l'herba:
són pàl·lides o grogues, verd o roig.

Alguna que s'envola, ho fa amb un tro
i es perd enllà dels núvols i foscors.
Un silenci d'esquelles crida el somni...
No ve el somni... Ve la son.

I navego per mar de llargues ones
entre ramells d'illots.
Les veus són conegudes, dolces...
I un rostre, que no és la lluna, Lluminós!

    (Ciutat de Mallorca, agost 1980)


Ventura Ametller. Antologia d'emergència. 2016

Ed.: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons


11 de juliol 2021

Una cançó

M'estimo l'impalpable:
l'aire blau de les pedres,
l'ombra del nen que juga
sense trucs a l'escull,
l'interludi fugaç
on els ulls es fan nobles
o el soroll del silenci
que el mar antic recull.

Deixo que m'erosioni
com sosté la carícia
l'aigua encalmada i neta
damunt els còdols blancs.

I després ho atresoro.
Com tapava a la platja,
sota la tovallola,
aquells mirallets verds
que semblaven malalts.


Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Intr.: Gemma Casamajó i Solé

10 de juliol 2021

Juliol

Corre un fantasma dins de casa.
Va amunt i avall, va a tort i a dret.
Dalt a les golfes, fa ombra rasa...
Sí, dins de casa, hi ha un follet.

Tot ho regira quan li rota,
i s'entafora pels racons:
del llit, amb bata, en surt de sota,
i a taula esbotza els tovallons.

Mai no s'escura els peus quan entra;
com ballarina, com el vent,
mou l'aire, i és un mal de ventre
que es recargola irreverent.

¿D'on surt l'entremaliat salvatge,
fantasma doble, llampec viu?
Hoste vingut d'un mal viatge,
mal dispeser que ve a l'estiu.

Tota la casa li fem bona,
i s'hi reposa tant com vol.
La lloga tota i ve quan trona,
perquè ell és l'aire de juliol.

Juliol, quin desmanec de roba
que s'enllapissa amb llapissons!
Juliol, planant per on li prova,
baladrejant pels finestrons.

Badoc grenyut, treus de la prada
l'olor d'herbei, d'anet al vol,
til·lers i estepa perfumada,
per tu, que ets l'aire de juliol.

1956


Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

07 de juliol 2021

Madrigal per a un infant adormit

T'he despertat: tenies
la cara plena
de sol, i tanta
llum sobre la llum closa
dels teus ulls! Jo mirava
les palpitants parpelles
com l'ombra d'una vela
sobre el mar, o com l'ala
d'un ocell entre les roses.


(Part II)


Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores. 1990

04 de juliol 2021

Cau la pluja

Cau la pluja sobre els camps
i sobre la fulla nova
de la primera alzina del bosc,
i truca a la finestra
de la cambra dels nens
adormits amb la música dolça
el suau xiuxiueig
que es desfà pels vidres.


Joana Bel. A la nit, el bosc belluga. 2005

Il.: Mabel Piérola

03 de juliol 2021

Climateri

Soc la memòria
del climateri
de totes les dones.
Declaro amb humilitat:
cada gest
és la petjada d'elles.


Marta Pérez Sierra. M'he empassat la lluna. 2015

Il.:   Enric Maciä
Pr.: Teresa Forcades
Epíleg: Sònia Moll


Obra finalista del IV Premi de Poesia Miquel Arimany 2013

30 de juny 2021

Cortile al bambino

D'aquesta finestra surt la meva Via sacra,
de vint anys ençà cada dia torna a sortir,
carretera que no va a Gènova ni a Brindisi,
canvia cada dia meta i direcció,
a aquesta finestra s'obren les altres
carreteres ––àngels, somnis, íncubes, xalocs––.
Un remorós port de Ripetta
formigueja ––invisible i silenci.
Aquestes muralles de maons-segles
talla esquerp un colom. A l'alè viu
i dens dels fantasmes, el crespinell
sensitiu s'estremeix en el guix d'algun tub.


Maria Luisa Spaziani, dins,

Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes. 1999

Il.: Amèlia Arumí

29 de juny 2021

Cant de juny

Pel Juny, la falç al puny;
pel Juny, l'espiga a terra;
pel Juny, tota la terra
rient al sol de Juny.

Pel Juny, les riallades
replenes d'ardentor;
pel Juny, franques besades
de boques ressecades
per lo caliu del cor.

Pel juny, lo gran misteri
esbadellant-se en llum;
pel Juny, tot l'encenseri
del món, ple de perfum.

Pel Juny, la santa Vida
entrada ja en son ple,
triomfanta i enardida,
volent ésser fruïda
de tots a la mercè.

Pel Juny, la falç al puny;
pel Juny, l'espiga a terra,
pel Juny, tota la terra
rient al sol de Juny!



Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Ed., pròleg i dibuixos: Enric Casasses

Adeus

Deia el poeta que els adeus
eren mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes carregades,
cap allà on les ones lluïen
retorçant-se i bramant assolellades.
I que a l'arribar a port
s'estenien de nou
com gavines esvalotades.

L'adeu no és res més
que un fins ara,
és la il·lusió de retrobar-se
cada vegada.
Diguem-nos adeu, si cal,
o diguem-nos un fins ara
perquè cada dia al trencar l'alba,
sigui com una nova arribada.



De Des de vora la mar

Mercè Ullés Vallhonrat, dins,

Dones poetes de la Maresma. 2021

Ed.: Emília Illamola i Queralt Morros

26 de juny 2021

Aigua

Aigua          m'escapo
dintre d'un vas         m'espero          sé la forma
un instant         amb quina set           m'estiren
em desdibuixo
del cor
potser per tornar a néixer.



Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Ed.: Lluïsa Julià

Al murmuri de tes rieres

Al murmuri de tes rieres,
al dolç xiu-xiu dels faigs, dels polls,
dels castanyers, de les sureres,
al cant dels grills en los rostolls,
quin pler, quina delícia m'era,
mirar ta nit, per temps suau,
sembrant dels estels l'arenera
sobre el desert de ton cel blau!

Nit estrellada, nit serena,
nit amorosa, nit amena,

          qui no t'ha vist,
          per ell so trist!


Pere Talrich. Recorts del Rosselló : ab traducció á francés enfront. 1887

Il.: L. Le Nain i P. Teyssonnières

Farcell (I)

A l'esquena hi duc un farcell
abundós, però lleuger i fràgil,
un farcell que empara i empeny,
un farcell amb lletres i ulls,
tot d'estris d'expressió
i de comunicació:
vitamina del dedins.


Gemma Arimany. Ulls a través. 2010

XV Premi de Poesia «Miquel Martí i Pol» de 2010

25 de juny 2021

Com qui vol fer arreplega

Com qui vol fer arreplega
de colors i d'aromes
enmig del gel perpetu
on no creixen les flors,
així em pren, de vegades,
l'esperança dels dies,
desig de ser i d'estar,
de set i d'escalfor.


De: El lloc on l'ull descansa


Mònica Miró Vinaixa. Al dellà de l'enlloc. 2021

23 de juny 2021

Hem de ser com Pessoa

Hem de ser com Pessoa plurals i bilingües
arribar si és que en té el serhumà al fons de l'ànima
Sense més heretat patrimoni o pervindre
que la llengua on perdura el record d'una terra
que estim fins a la mort que vull plena de vida
assegut agraït al turó del quadern
cant illòman un mar on es banya la lluna
M'he enfrontat rescrivint revoltat a l'absurd
He trobat entre els llibres essència i sentit
Com un vent que remou amorós el pinar
L'Esperit ompl el cel d'una dantesca llum
Cal fer versos que ens obrin als altres i al món
No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema.


Fragment final de Nura.


Ponç Pons. Nura. 2006

Premi Ramon Llull de les Illes Balears
Premi de la Crítica 2007

22 de juny 2021

Poesia

La paraula no pot aturar l'onada
ni oferir el vol a les balenes
però sí apropar-me.

Apropar-me
                  lletra a lletra
abans la pluja plena de veus
no ompli la mar amb illes d'ulls.




Eulàlia Canal. Andana blanca. 1999

Premi Comarcal d'Omnium Cultural Granollers 1998

Habitacions de Praga

Decorat dormitori, escriptori i diferents
elements kafkians (2011)

R. GELADÓ i X. PLANA

George Samsa es transforma
a la vora d'un llit,
i a Josef K. l'inculpen
en la cambra d'un pis.
Foraster a la llar pròpia,
o bé com a inquilí,
Kafka viu el desordre
d'un recambró petit,
i també a Malá Strana
on, lliure i quiet, escriu.

Jordi Julià. Kafkart.

Premi Pepi Pagès 2012

Oncovallès poètic : premis Pepi Pagès 2012-2013. 2014

20 de juny 2021

Llum de boira

Aquesta boira plana
a dins el pit fa llum;
sentim que ens encomana
un tremolor de fum.

Ens fa veure més clar,
més viu, el món obscur
i no ens encercla en va:
ens pren, son alè pur.

És com sol al tossal,
pegallosa i sensible;
circumda el vell casal
amb un somni visible.


  Santuari de Queralt, 31-VIII-1965


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

L'esperança encara...

L'esperança encara dansa
al voltant del meu amor,
gira, tomba; quan s'atansa,
no hi val ombra ni recança.
Fina daga, doloret,
fes-te enllà i el coll avança:
no te'n riguis, que l'amor
posa flors a la balança.
Cabell blanc sigui en la dansa
aliret i cant d'ocell.
Galta pàl·lida mostrant-se-
fes-la roja tu, esperança.
I per sempre dansa, dansa.



Clementina Arderiu. L'esperança, encara. 1995

18 de juny 2021

Vacances d'escola

M'he quedat tota soleta,
nens i nenes ja han marxat.
Les classes, callades i buides...
         L'estiu ja és arribat!
El porxo sense converses,
el pati mut de rialla.
         La calor que tot ho envolta...
                 m'ha deixat sense canalla!



Lola Casas. Poemes i cançons de les quatre estacions. 2009
Il.: Linhart

el somni

el somni és un bombardeig allunyat. les arrels de l'arbre creixen
sobre la destrucció de la ciutat, somia (l'arbre) aquest bombardeig,
allunyat en el temps

la saba, l'esquirol, ignoren el que conec: que el bosc creix sobre
les runes d'una ciutat arrasada

un cor somia com els arbres somien: a Bagdad-Vietnam, a les
emmoquetades muntanyes afganeses, a les costes de Galícia,
a Hiroshima

                                                   (Charenton, 2004)


Chus Pato. 2020

Il.: Alba Rivadulla

12 de juny 2021

Barrejadors de ciutats

Freda de nit que se'n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l'aire és a punt per al cant de l'ocell:
l'alba ens espera dellà la collada.

Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l'esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l'entranya mullada.

Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh mort, davant tes tenebres iguals,

car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d'ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.


De: Món d'UlissesEl viatge. I


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Quan camino i és de nit

Quan camino i és de nit,
duc la flama dins el pit,
que em guia com la llanterna,
com el fum, l'udol, el crit,
com una llum, dins, eterna,
la fulla verda, perenne,
el camí que jo no he escrit.
I la veu que diu: parlem-ne. 



Pol Guasch. La part del foc. 2021

Pr.: Marina Garcés

44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó
de la Vila de Vallirana 2020

La poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja
que és, com la Gràcia
o l'aigua pura i dura
d'una font emboscada.


Carles Riba


Jaume Medina. Una casa a Cadaqués : els homenatges a Carles Riba (1953). 2020

El silenci

 I.

El silenci en la cançó
són els mots que no es diuen
però s'intueixen.


II.

Per fer servir bé la paraula
em cal saber utilitzar el poder del silenci.


Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020


08 de juny 2021

Somriurem

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

La rosada ha estès el seu vel fred i humit.
A poc a poc ha anat quedant buida la plaça.
Guardarem un bon record d'aquesta nit
quan sota els estels tot el poble ballava.

Que ens adormi suau la calma de l'estiu
mentre el sol desperta els cims de les muntanyes
i desplega a poc a poc tots els camins.
I per les finestres es projecta l'alba.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que venen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

Mentre caigui el sol ens banyarem al riu.
Tornarem a poc a poc fins a la casa
vorejant els camps que ens coneixen per dins.
Ens han vist somiar des de petits fins ara.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que venen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

Porto carregada, porto aquesta cançó,
bales de futur que espanten les pors.
Porto carregada, porto aquesta cançó,
bales de futur al crit dels tambors.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.



Txarango. El cor de la terra. 2017

05 de juny 2021

Epguestia Kuechniella

D'un sac de farina havia fet coques
dolces de regust de llima.
Havia arrebossat aliment per cossos
i ànimes, havia
jugat a fer-la volar com pols d'estels.

D'un sac de farina havia vist
rodar rotllos de Sant Blai
dins d'un forn morú.
Havia escrit un llibre
amb el seu nom.
Havia fet estimar les meues mans
per la manera
d'assaonar-la.

I ara vens tu, i els teus fils de plata
i com una arna cries larves en la farina
que m'havia de salvar.


Alba Camarasa, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012


Incertesa

Tant de bo la incertesa fos tangible,
de color turquesa o de gust agre.
La sabria distingir quan em festeja els somnis.

Tan de bo els anhels fossin acústics,
de melodia suau o de timbals austers.
Em podria tapar les orelles
perquè no em seduïssin amb cada so.

Tan de bo l'amor fos eteri,
invisible o furtiu.
El podria traspassar sense patir-lo,
i evitar el que fa ara, que em trenca el cor.


Montse Assens, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012


Gota de mar

viatger errant
impenitent
nàufrag oníric
entre la pluja d'estels i l'oceà
entre planetes redons
em segueix un rastre
que descriu formes sinuoses
cercles de llum

que petit i que gran és el meu món
dona de l'etern somriure
i tu ets, vida meua
per atzar
la meua salvació

quin vent més fresc
em porta flaires
de timonet i romaní

i una gota de mar


Miquel Català, dins

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Alguna gent

Alguna gent fugint d'alguna gent.
En algun país sota el sol
i alguns núvols.

Ho deixen enrere tot, algun seu tot,
camps sembrats, gossos, gallines,
miralls on tot just es contempla el foc.

Duen a l'esquena gerres i farcells,
com més buits, més pesen cada dia.

Si s'atura algú, és en silenci,
en l'enrenou li arrabassen el pa a algú
i algú sacseja un nen mort.

Sempre tenen al davant un camí equivocat,
un pont que no és aquest
sobre un riu d'un color estranyament rosa.
Al voltant alguns trets, ara a prop, ara lluny,
a dalt un avió vola quasi en cercles.

Faria falta alguna invisibilitat,
alguna petrificació bruna,
o millor encara, no existir
durant un temps curt, o llarg.

Passarà alguna cosa més, però on, què.
Algú els sortirà a l'encontre, però qui, quan,
amb quines intencions i en quantes formes.
Si té l'opció de triar,
potser no voldrà ser-ne enemic
i els deixarà amb alguna mena de vida.


Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Diàlegs: Veu de Girona

Amiga Tramuntana, tu que em portes
de l'Empordà la veu de les sirenes
i la veu del pastor de les estrofes,
i arribes perfumada de les vinyes
on has xuclat raïms d'agra dolcesa.
Quan arribes a mi, ja no tens força
i em beses una mica apaivagada,
cansada de trencar fulles malaltes
i destrenar els cabells de les espigues.
Quan arribes a mi ja estàs cansada,
però refàs el teu neguit de viure
fiblant els meus carrers, i encara em geles
la pell de les teulades arrugades...
Però em deixes els ulls nets de sorpreses
i sense teranyines el meu sostre.
I el cristall dels teus dits és com la fulla
d'un ganivet que talla melangies.
I em sento més valenta quan tu passes
en giravolt, per cada cantonada
i t'emportes engrunes de misèria
per esbandir-la dins del blau enorme
del gran Mediterrani que t'espera
per engolir la teva gosadia.


Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

04 de juny 2021

Diàlegs: Veu de la tramuntana

Jo vindré de la plana assolellada
de l'Empordà frondós. Muntanya i platja.
I esbandiré el verdet de les teulades
i el serrell d'aquesta aigua tremolosa
que enfredoreix les pedres del teu viure
amb una filagarça de misteri...
Jo et cantaré cançons de marinera
i gronxaré les fulles dels teus dies
amb un alè de fred sense malícia
enganxat a les dents blanques de lluna.


Maria Castanyer, dins,


Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

31 de maig 2021

Afirmació

No vull que la buidor m'arrossegui a l'abisme
o falsos mirallets em torbin la volada.
Jo pressento, a l'entorn, batec de coses certes,
tal com l'hivern pressent la futura brotada.

No em digueu que estic sola! Al meu costat caminen
altres éssers com jo, i l'aire no els ofega;
amatents a lluitar contra foscos marasmes,
ofereixen el pit esforçat a la brega.

Jo també toparé amb les altres muralles;
sé que vessaré sang i em courà la ferida...
però vull avançar armada d'esperança
i d'orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida.


Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Pr.: Carles Duarte i Montserrat

30 de maig 2021

Son

Vencent els colors arriba,
amb llet s'estels, blanc oblit,
l'aigua negra de la nit,
ampla, per rius sense riba.

Vers quin passat pensativa
recules pel teu ponent,
memòria, obscurament,
de tant misteri captiva?

Al llot d'aquesta aigua vaga,
la vida larves amaga
atònites d'existir.

Tot en silenci ho destria
ーombres, arbres, nit i diaー
un bri de llum, sols un bri.


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Romanza sense paraules

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi beu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l'aigua fresca;
els germanets més petits
riu i riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s'ennuega...
Tots se posen a xisclar,
s'esvaloten i s'alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell brogit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.


Tant de gust de conèixer-lo, senyor Maragall. 2006

Il.: Marta Balaguer

Ed.: M. Carme Bernal i Carme Rubio

29 de maig 2021

Voluntat

Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.

No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.

El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.

Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.


Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020

21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Blanca cua de cavall

Il·lustració de Montse Ginesta_de la poesia: Blanca cua de cavall de Mercè Rodoreda per Teresa Grau Ros

Blanca cua de cavall
pels anys cedida a la roca, 
penetres arrels, la soca
s'esberla al cim en plomall. 

I rellisques pendís avall
i esquitxes la boca dura
del qui caminant s'atura
per heure ton devessall. 

Oh, tornassolat ventall
celest i amb ombres daurades,
ple de roses encantades
per barnilla i esquenall. 


Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il.: Montse Ginesta 
Ed.: Marta Nadal

27 de maig 2021

Llegat

A tu que m'has mirat amb els ulls clars
et deixo les paraules.
Les he trobat al bosc cruixint amb el sauló
i enfilant-se a les branques.
No hi ha ni «déu» ni «dogma» ni «virtut»
que no et faran cap falta
però hi ha llum a dins i un grapat de colors
alegres com rondalles.
La que m'estimo més no te la dic.
Tu que tens aquests ulls valents i clars
ja l'has endevinada.


Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

El camí

Saltant turons, solcant cingleres,
quan fa la recta o als revolts,
com una cinta, el camí serpenteja
i avança i no s'atura enlloc.

Seguint les pautes de la perspectiva,
enllà d'on va envoltat de camps,
el paviment de pedra hi corre i gira,
sense aixecar ni pols ni fang.

Ara travessa per la presa,
sense ni atalaiar l'estany
que una colleta d'ànecs ara creua
d'un cap a l'altre, en diagonal.

Solcant baixades, solcant costes,
tirant pel dret, sempre endavant,
potser com a la vida ve que ens toca
anar més lluny, pujar al més alt.

Enmig de fantasmagories
i dels espais i dels instants,
enmig de traves i d'ajuts benignes,
la vida corre a on vol anar.

I on vol anar, d'hoste o a casa,
és a perviure i viure en fi
com reviu un revolt en la distància
seguint la traça del camí.

1957


Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala


25 de maig 2021

La meva mare

La  mare era sempre llunyana amb el pensament:
no era mai on jo era. Retornava
en un altre temps, a la vella casa
de les altes finestres, florentina.
Allí quan era nena
mirava el cel −el recordava
turquesa, lleuger. Aquell color
pastel havia romàs en el seu cor
amb una altra imatge de llavors,
−la seva
− en un anunci de Nestlé.
L'any potser era el mil nou-cents tres.
Un muntatge: ella mateixa sanglotava
sense la xocolata que l'altra
nena sortosa
menjava tot embrutant-se la cara.

Anunci del malastre! I certament ella
sense plorar més, va tenir la sort
de ser sempre on no volia,
de no tenir allò que cercava
llevat del cel pintat a la ment,
turquesa, lleuger, aquell cel de sempre.



Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou

dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91

24 de maig 2021

La voluble cançó

Sé d'una cançó 
que no em costà aprendre
sense anar a lliçó:
que el prat era tendre,
l'ocell inquiet,
altes les estrelles,
el bosc un secret,
brunzents les abelles;
que el sol i la lluna
no poden ser amants,
que la terra és bruna
i els mars inconstants.
La natura rica
omple tots els buits,
si la llavor és xica
ubèrrims els fruits.
Quan l'home la tracta
amb urc o despit,
no hi pot trenar pacte
per al seu profit.



De La terra benigna.


Ed.: Anna M. Velaz i Sicart
Pr.: Mariàngela Vilallonga
Epíleg: Narcís-Jordi Aragó

23 de maig 2021

Cireres

Les cireretes ja pengen de l'arbre
com fanalets d'una festa major;
enlluernats, els ocells hi fan via,
enamorats d'aquell món de color.
Prou que coneixen la dolçor tancada
dins de la bola vermella i lluent!
Cada any hi venen a la primavera
i els acull, l'arbre, generosament.

Qui no els hi vol és el pagès, que espera
fer la collita per dur-la a mercat,
i s'enrabia si en lloc de cireres
troba les cues i el pinyol pelat.

Au, que no et dolgui, pagès! A vegades,
matant les cuques, l'ocell t'ha ajudat.


Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il.: Oriol Moret




22 de maig 2021

EUROPA

Sé que ens observen
els peixos dins de l'aigua.
N'hi ha un que plora.



Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019

Li pinto un antifaç a ma germana

Li pinto un antifaç a ma germana
de color verd de seda i plata.
Lluny del cartró i de la mirada
hi ha un senyor que pesca mots
fosforescents dins una bassa.
Ah! Unes ulleres per a llegir
pensaments!
És en Brossa tirant daus
rere la màscara. El jardí del paradís
ara és de vent. Enlloc d'Arcàdia
es diu Aura, aquest poema.


Blanca Llum Vidal. Nosaltres i tu. 2011



La pell

Ressegueixo els teus peus
amb un gest de tendresa,
n’intueixo els camins i les nafres,
els freds i les fatigues,
duent-te enllà de tu,
de les mans que coneixes.

T’imagino a la sorra,
el blau tacte de l’aigua llepant-te.
Mor el món.
Et recordo en la pell
que ara aprenc a estimar.



Carles Duarte. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart


Baladeta

              va,tu,leggera e piana


En la nit, en silenci,
llegeixes un full no escrit:
per on heu desaparegut
vosaltres, hores embruixades

En la nit, en silenci,
recollit com abans de la història,
on el rastre de l'esperit val tant
com una pedra santa i antiga -

oh tots els que heu viscut
no demane al vostre cos
ni als vostres ossos on són ara
ja no basteixen ni sostenen res

només pregunte on és allò
que incitava a viure
la cendra que es regirava
en focs encesos fa molt temps

hi ha un fil que condueix
del primer fins a tu
on és aquest indret
en què hom s'uneix amb la cendra

oh pensaments pronunciats en va
oh cors crucificats en va

és preciosa la teranyina sota la rosada
arran del camí per on vaig
a l'alba


Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020. Núm. 115. P. 76-77

21 de maig 2021

¿Qui vigila i et guarda

¿Qui vigila i et guarda
i no fa mai soroll?

¿Qui s'emporta l'estona
quan descansa l'amor?

¿Qui fa frau a l'estança
i a les hores de son?

¿Qui fa cau i escalfor?

Com un guarda a la porta
que desitja silent
que no acabi aquest torn


Pau Gener Galin. Flama de bruc. 2015

16 de maig 2021

s'esmicola el temps

s'esmicola el temps, iaia.
no tinc les mans a punt.
per recollir les miques de tu
que apareixen. de sobte.
entre la menta. i la moc.
per recollir l'olor dels dies vius amb els ulls.



Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

15 de maig 2021

Oh, estrelles!

Amb una mar d'impulsos i esperances cegues
que porto dins,
davant la vostra llum jo m'agenollo, oh estrelles,
i flames d'adoració
cremen en els meus ulls com espelmes d'ofrena.
Calfreds que arriben del vostre país em besen
el cos amb llavis freds de gel
i petrificat us pregunto:
cap a quins mons aneu i cap a quins abismes?
I rodamón com soc,
em sento avui l'ànima més soliua
i fujo empès per un impuls, mes no sé –on.
Un sol destí m'és llum i em dona força:
oh, estrelles, ni tan sols vosaltres
no teniu cap designi en el camí,
però potser per aquesta raó conqueriu l'infinit!


Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016

Trad.: Corina Oproae


El cel

 (Ewe)

De nit, el cel és com una ciutat
plena d'homes i bèsties,
on ningú no ha matat mai un ocell,
ni cap ós ha devorat la seva presa.
No hi ha accidents, ni desgràcies
en la immensitat dels estels.
Allà, tothom coneix l'indret
on viuen amagats els somnis.



Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999

Il.: Ramiro Fernàndez Saus

Nou senyal

Vent encrestant la mar, núvols en dansa,
mirades fugisseres de cel blau.
Entra el Sol al senyal de la Balança:
les portes baten i la fulla cau.
      Els camins són voltats d'esgarrifança
i hi ha un sospir en cada pany de clau;
roden lívides formes imprecant-se
per les finestres d'un desert palau.
      El món en doina vocifera i dringa,
gemeguen ecos i turons balmats.
Del goig d'ahir la trista pelleringa
és encalçada per xiulets irats.
      Però só, tot llegint, ocult i lliure,
i un dolç caliu m'ensenya de somriure.


Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Ed.: Joan Ferraté

els poetes parlen de coses generals

els poetes parlen de coses generals
però ella no
hereva de l'unicorn travessa
fileres deesses del típic
cap de cavall i cos de dona
només
concreta deformitats
del fill nonat
ella no
decideix no parlar més
de coses generals
i neda neda i neda


Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020

11 de maig 2021

Plantaré el cos

Torrent de paraules que s'estimen
 i xoquen les unes amb les altres,
es disparen i s'esfilagarsen.
Encara no tenen dents i bramen.
Us acarono per fora,
petites paraules,
estels refulgents
dins el ventre d'amor,
escolteu la pell que es bada
en l'horitzó silent.
A dins l'aigua salada
batec d'emocions,
vida diminuta
que s'enfila. 



Pròleg: Carme Riera

08 de maig 2021

podria parlar-vos

podria parlar-vos
de la malnutrició
i de la malnutrició emocional

del paludisme de l'ànima
de la indigència de la manca d'imaginació

de la pobresa d'esperit

però –fet i fet–
prefereixo parlar-vos de tot el contrari




Pau Gener Galin. Flama de bruc. 2015

Matriarca silenciosa

Matriarca silenciosa
de mil generacions,
arrossega la llenya,
arrossega la vida,
carrega la Història.




Els ulls dels pobres, 2005

Poesia: Pere Casaldàliga
Fotografia: Joan Guerrero

Pròleg: Francesc Escribano
Traducció: Isabel Obiols

Segell

La pressió 
dels peus
contra la terra.
Vertical
la pau dels vius
rememora els morts.

Regalima
la natura
fins a desflorar-se
i entre les arrels
és trepitjada la llavor.

Tan sols custodiat
el temps
té gust de vida.



Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

02 de maig 2021

No deixar de sentir la vida

No deixar de sentir la vida
multiplicada. Una herència
que es transmuta en allò 
incandescent  –si se'n desprèn
una fulguració extrema.
Aquell auguri sobtat, previ
a un esdevenir possible.


Montserrat Rodés. Tot és altre. 2020

Els nens

  Els nens s'han escapat de l'escola i salten, riolers,
pels turons que hi ha prop, tirant-se pedres de cotó
fluix i boles de farina que els deixen blanquinosos.
Tot d'una se'ls apareix un àngel immens de paper
vermell, que els deixa atònits i meravellats. Tot el cel
és de color vermell. Cantant i cridant i rodolant
per terra, tornen feliços a l'escola i t'expliquen 
el que els ha esdevingut. Tu els dius que no devia
ser cap àngel, sinó el reflex de la claror d'un núvol
baix. Ells et repliquen, però, que no era cap àngel
ni cap núvol, sinó el teu estel, que els protegia
i els embadocava. Amb els teus ulls molt foscos
i brillants has mirat els nens i has sentit "felicitat".

                                               A Teresa Font i Anyé,
                                                              de la seva llibreta
                                                          Gener de l'any 1978

Joan Vinyoli, dins, 

Ed. literari: Antoni Tort Bardolet

30 d’abril 2021

Tots els morts que estimem

Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
                         de la dona està una mica rosegat.


Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.

Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.

Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.

Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,

i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.


Sylvia Plath. El colós. 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

masia

vinc del sec. on les muntanyes
trencades ploren pedra. s'esqueixen.
llàgrimes grises picant pell torrada.
al costat de l'or. la terra erma.
només als marges. farigola que sana.
sota les cendres dels morts. que no són prou.
per fer-se un llit a la penya.
soc del sec. que plora pedra.



Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

Lava

Era un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?

Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.

El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.

Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.


Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

Consagració

                       A Lucia Pietrelli, pasoliniana


No entrem dins el foc
per immolar-nos, sinó
perquè les flames brillin
una mica més.



Jaume C. Pons Alorda. Riu, bèstia. 2021

Epíleg: Ester Xargay

Casa

Alt baluard dels somnis,
casa.
A la nit, en silenci,
pujàvem al terrat,
on jeien tristos cèrcols amb rovell,
ferralla de vells jocs... Una òliba cridava.
Ai, quin calfred de por,
a l'últim tram d'escales!
però els ulls del germà, amb lluïssor d'estels,
obrien clarianes;
la brisa duia un ram de gessamí,
que perfumava ràfecs i baranes;
i tornava la joia del passat,
de puntetes, ingràvida...
Sota la lluna plena,
dèiem, amb veu molt baixa:
一Mare.

Jordi Pàmias, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles... 2001

Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol