Des de la plana somric als turons
perquè deturen, un poc, el temps innoble.
Sé que allà hi fondeja de bon grat:
s'hi sadolla i hi creix.
D'amagat, però,
ens llença una migrada xarxa de pressa.
Tot escasseja a terra baixa!
A punt d'albada, arriba i ja ens encalça.
Àngela Ribas i Lacasa. El temps innoble. 2002
Premi Betúlia de Poesia 2002 de Badalona.
Pròleg de Joan Argenté.
Llenço cap a dalt
el meu millor crit.
El més bell i obert:
el més vermell i verd.
El més negre per ofegat.
El més sincer.
És un crit a la vida:
el crit que vull ser!
Lanzo hacia lo alto
mi mejor grito.
El más bello y abierto:
el más rojo y más verde.
El más negro por ahogado.
El más sincero.
Es un grito a la vida:
¡el grito que quiero ser!
Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.
M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;
i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
- si vindrà, si no vindrà.-
A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar!
I els papers treus de la taula
i me'ls llances a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!
Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.
Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Vens a casa cada dia
i entres sense tustar.
Clementina Arderiu. 1938
Pròleg de Maurici Serrahima.
Retrat de Clementina Arderiu per Francesc Domingo.
