Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llar. Mostrar tots els missatges

08 de desembre 2020

El cel més blau

El cel més blau és el més buit.
Com una processó de núvols
s'allunyen les veus de la llar,
se'n van les veus de la campana.
Com un totpoderós riu, llisquen
els somnis cap a un llac extens
i clar.
Una fonda despossessió
de somriure t'omple
amb amor les mans.


Josep Anton Soldevila. Les aus de maig, 1995

03 d’octubre 2018

no tenen ni idea de què és

no tenen ni idea de què és
perdre la llar amb el risc
de no tornar a trobar la llar
de tenir tota la vida
dividida entre dues terres i
convertir-te en pont entre dos països


immigrant




Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Traducció: Bel Olid

08 de gener 2012

El Serrallo


A l'Ariel, que de l'Argentina
em va dur Borges, Charly García, el tango,
el mate i altres devocions.


Caminem damunt les columnes vertebrals
del Serrallo i a banda i banda, com vèrtebres,
les barques. Les ones han fet saltar la pintura
i el nom retolat en negre. Un pescador recorda
una xarxa per trenar i un peix mort llega al fons
l'espina. Quan el sol entra dins els turons
per enfosquir-se, un peu llisca dins la sabata
de xarol o un ham en la negror, només es veuen
els fanals d'oli i alguna estrella, l'Ariel i jo sabem,
malgrat la distància que separa les nostres terres,
que això que acabem de presenciar, alhora tan complex
i simple, se'n diu imatge poètica i que el conjunt d'aquestes
algun dia salvarà el món i que tots som cada vegada més
uns deixebles bords de Copèrnic quan pensem que la Terra
no gira al voltant del Sol sinó dels poetes.




Guillem Troté Daroca, Les llars, dins,

06 d’octubre 2011

És una càrrega d'auró, tallada

És una càrrega d'auró, tallada
i apilada d'acord amb la mesura.
No en sé veure cap altra per allí.
Ni hi ha petjades a la neu del volt.
I no és pas tallada d'aquest any,
ni tan sols del passat, o fins de l'altre.
La fusta és grisa i se'n desprèn l'escorça,
la pila es clava a terra. La vidalba
l'ha lligada amb cordills, com un fardell.
La sosté d'un costat un arbre viu,
i d'un altre una estaca amb estintol
a punt de caure. Penso que només
algú que visqui per mudar de feina
pot oblidar un treball que va costar
tanta suor i esforç amb la destral,
i abandonar-lo lluny de llar o estufa
perquè escalfi el marjal amb el caliu
pausat i sense fum de la ruïna.

Robert Frost. Al nord de Boston, 1994